Gerd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Gerd
Rubus idaeus - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-124.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Rosidae
Ordre: Rosales
Família: Rosaceae
Subfamília: Rosoideae
Tribu: Rubeae
Gènere: Rubus
Subgènere: Idaeobatus
Espècie: R. idaeus
Nom binomial
Rubus idaeus
Carl von Linné
Sinònims

Rubus buschii (Rozanova) Grossh, Rubus idaeus var. vulgatus Arrh, Rubus vulgatus var. buschii (Rozanova).

El gerd, gerdó o gerdonera (Rubus idaeus) és un arbust de la família de les rosàcies.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Procedent del nord d'Àsia i d'Europa oriental (excepte en zones molt septentrionals), a Catalunya el gerd creix al Pirineu, al Prepirineu i en alguns llocs de la Serralada Prelitoral, però esdevé rar al sud del Montseny.

Aquesta planta no es troba al País Valencià ni a les Illes.[1] És una planta oportunista i molt fàcil de cultivar, ja que posseeix una gran capacitat de reproducció i una gran resistència.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Es creu que es va descobrir al mont Ida a Grècia, aleshores els romans la van batejar d'aquesta manera: Rubus idaeus.

  • Rubus ve del llatí ruber que significa vermell, pel color dels seus fruits.
  • Idaeus significa "del mont Ida" (degut al seu lloc de descobriment).

El gerd o gerdó és el fruit de la gerdera, gerdoner(a), planta dels gerds o romeguera sense punxes.

Descripció morfològica[modifica | modifica el codi]

El gerd es descriu com un arbust caducifoli proveït d'una tija perenne curta i subterrània (o rizoma) en el qual es formen anualment una sèrie de canyes o rebrots. El gerd mesura entre 1 i 2 metres d'alçada[1] i presenta tiges llenyoses arrodonides i amb branques penjants proveïdes d'espines primes i rectes poc resistents. Les fulles són pinnades, amb 3, 5 o 7 folíols verds a l'anvers i blanquinosos i peluts pel revers. Els folíols són tots sèssils o gairebé, excepte el de l'extrem, que té pecíol.[1][2]

Les flors són blanques, hermafrodites i auto-fèrtils en la majoria de les varietats. La corol·la està formada per 5 pètals poc vistosos i el calze és persistent i format per 5 sèpals. Presenta nombrosos estams lliures i té diversos ovaris però només un òvul fèrtil, de manera que cada ovari originarà una petita drupa.

El fruit és un agregat de diverses drupes (polidrupa) anomenat gerd, de color vermell no brillant i pilós que madura a l'estiu o tardor.

El gerd és molt semblant a la móra de l'esbarzer, però se'n diferencia perquè conserva el seu color vermell en la maduresa, mentre que les móres dels esbarzers es tornen negres en el seu estat madur.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

El gerd viu sobretot en marges de terra de camins, clarianes de bosc i terreny silícic rocallós.[2] En climes atlàntics tendirà a créixer en zones baixes mentre que en climes càlids ho farà a zones més elevades.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada[modifica | modifica el codi]

Els seus principis actius es troben tant en les fulles com en el fruit o les llavors.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Els fruits contenen un 1-2% d'àcids orgànics, dels quals un 90% és àcid cítric. A més a més, en aquests hi ha vitamina C, diversos sucres i pectina. Les llavors contenen un 24% d'oli essencial i les fulles flavonoides, principalment glucòsids de kempferol i tanins com els el·lagitanins, els compostos de fenol de les fulles que, com és sabut, tenen funció antioxidant i oscil·len entre 4,8 i 12,0 mg d'equivalents d'àcid gàl·lic.

S'ha caracteritzat per un nombre considerable d'antocianines, entre les quals s'ha de destacar cianidin-3-soforòsid, cianidin-3-(2(G)-glucosilrutinòsid), cianidin-3-sambubiòsid, cianidin-3-rutinòsid i cianidin-3-xilosilrutinòsid.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

A més de ser comestible, del fruit de n'obté un xarop oficinal molt perfumat, colorants i modificadors del sabor. Tradicionalment les fulles s'han utilitzat com a relaxant uterí, com a estimulant i en infusió, per al tractament de diarrees i altres trastorns gastro-intestinals. S'ha utilitzat també en aquesta forma per a l'alleugeriment simptomàtic dels constipats i a Europa també per a facilitar els parts.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Les fulles, a causa del seu contingut en tanins, poden produir molèsties gàstriques en persones predisposades.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

El gerd és un bon fruit comestible, una mica més àcid que la maduixa, però amb un gust propi molt característic i intens. S'utilitza sovint en pastisseria.

És l'ingredient principal d'una de les melmelades més populars.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  2. 2,0 2,1 DURAN, M., MORGUÍ, M., SALLÉS, M. Viure de la natura Barcelona, 1987. Ed. Kapel ISBN 84-85952-68-5

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]