Maruja Mallo
 Maruja Mallo | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Ana María Gómez González 5 de gener de 1902 Viveiro, Lugo |
| Mort | 6 de febrer de 1995 (als 93 anys) Madrid |
| Dades personals | |
| Ideologia política | Segona República Espanyola  |
| Formació professional | Acadèmia de Belles Arts de San Fernando |
| Formació | Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran (1922–) Acadèmia Lliure d'Art (1922–) Escola d'Arts i Oficis d'Avilés |
| Activitat | |
| Ocupació | professora (1933–), pintora, decoradora de teatre, dibuixant |
| Membre de | |
| Art | Pintura |
| Moviment | Surrealisme |
| Influències en | |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Germans | Cristino Mallo |
 | |
Ana María Gómez González,[1] més coneguda pel seu pseudònim Maruja Mallo (Viveiro, 5 de gener de 1902 - Madrid, 6 de febrer de 1995)[2] fou una pintora surrealista gallega. Fou considerada una musa de la generació del 27.[3]
Biografia
Fou la quarta filla dels catorze fills que tingué el matrimoni format per Justo Gómez Mallo, funcionari del cos de duanes, i María del Pilar González Lorenzo, d’ascendència gallega; així com germana major de l’escultor Cristino Mallo, qui va nàixer a Tui en 1905.[4]
Primers anys
Com que el treball de son pare el fea canviar sovint de residència, la família es trasllada després del naixement del seu germà, a Avilés, on viurà des de 1913 fins a 1922.[4] D’aquesta manera comença la seua formació en l’Escola der Arts i Oficis d’Avilés, i en estudis particulars.[5] És en aquesta ciutat on coneix al pintor d’Avilés, Luis Bayón, qui anys més tard entraria a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, anat-se més tard a residir a París.
L'any 1922, quan comptava amb 20 anys, i aprofitant el nou trasllat de la família, aquesta volta a Madrid, entra a estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando on va estudiar fins a 1926, com també va fer el seu germà Cristino des de 1923, mentre assistien també a l'Acadèmia Lliure de Juliol Moisès.[5] És a Madrid on es relaciona amb artistes, escriptors i cineastes com Salvador Dalí, Concha Méndez, Gregorio Prieto, Federico García Lorca, Margarita Manso, Luis Buñuel Portolés, María Zambrano o Rafael Alberti, amb qui mantingué una relació fins que aquell coneix María Teresa León.[4]
En 1927 mor sa mare, mentre Maruja Mallo pren part activa a la “Escuela de Vallecas”, que fou una proposta per crear una "troupe" surrealista, concebuda per l'escultor Alberto Sánchez Pérez i el pintor Benjamí Palencia.[6] Durant aquesta dècada dels anys 20, treballa per a nombroses publicacions literàries com La Gaceta Literária,El almanaque literario o la Revista de Occidente i realitza portades de diversos llibres. Ortega y Gasset coneixen els seus quadres a 1928 i li organitza la seva primera exposició en els salons de la Revista de Occidente, la qual va obtenir un gran èxit.[4][5] Exhibí deu olis que representaven poblats plens de sol, toreros i manolas, així com estampes acolorides de maquinària, esports i cinema de principis de segle. L'exposició va ser tot un esdeveniment cultural a Madrid, i també punt de partida perquè Maruja fos jutjada per la seva obra i no per la seva condició femenina. En aquesta època la pintura de Maruja seguia la línia de la nova objectivitat o realisme màgic presentada per Franz Roh a 1925.[5]
Anys 30 i Segona República
Va col·laborar intensament amb Alberti fins a 1931, quedant com a constància d'aquest treball conjunt els decorats del drama "Santa Casilda" (1930), testimonis en llibres com "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos" i en "Sermones y moradas". En aquests anys pinta la sèrie Cloacas y Campanarios, propera als plantejaments de la Escuela de Vallecas d’Alberto Sánchez, Benjamí Palencia, Miguel Prieto, Souto, Rodríguez Lluna i Eduardo Vicente, de la qual, com hem dit adés, va formar part.[5][4]
En 1932 obté una pensió de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis per anar a París on coneix a René Magritte, Max Ernst, Joan Miró i Giorgio de Chirico i participa en tertúlies amb André Breton i Paul Éluard. La seva primera exposició a París va tenir lloc a la Galeria Pierre Loeb el 1932.[4] Allà comença la seva etapa surrealista. La seva pintura va canviar radicalment i va aconseguir el mestratge, mentre que el mateix Breton li va comprar a 1932 el quadre titulat Espantapájaros, obra pintada el 1929, poblada d'espectres que avui és considerada una de les grans obres del surrealisme.[5] Sorgeix una amistat entre Maruja i André Breton, qui li proporcionarà l'amistat de Jean Cassou, i el posarà en contacte amb Picasso, Joan Miró, Aragon, Jean Arp, René Magritte i el grup “Abstracció –Création”, del qual formava part Joaquim Torres i García.[5][7]
Tornà a Madrid en 1933 i participà activament en la Societat d'Artistes Ibèrics. En aquells dies havia adquirit tal notorietat que el govern francès va comprar un dels seus quadres per exposar-lo al Museu Nacional d'Art Modern. Comença una etapa en què destaca l'interès per l'ordre geomètric i intern de la natura.[4]
En aquest mateix any, Maruja Mallo compromesa amb la República, va desenvolupar una triple dedicació docent com a professora de Dibuix a l'Institut d'Arévalo ( on va guanyar la càtedra de dibuix ),[4] a l'Institut Escola de Madrid i a l'Escola de Ceràmica de Madrid,[4] per a la qual dissenya una sèrie de plats, que no existeixen actualment,[5] i per a la realització dels quals havia estat estudiant matemàtiques i geometria, amb la finalitat d'utilitzar aquests coneixements en la ceràmica.
Freqüenta a Miguel Hernández ( amb qui manté una relació amorosa. A més, junts van planejar el drama Los hijos de la piedra , inspirat en els successos de Casa Viejas i Astúries, i a la influència de Mallo es deuen les quatre composicions que el poeta separà de El rayo que no cesa , sota el nom de Imagen de tu huella , 18 dels 30 poemes d'aquesta obra );[5] i als pintors Luis Castellanos i Benjamí Palencia i l'escultor Alberto Sánchez.[4]
A 1934 torna a tractar amb Pablo Neruda, a qui ja havia conegut a París.[4]
Durant 1935 prepara l'escenografia i els figurins de l'òpera de Rodolfo Halffter Clavileño, que no va arribar a estrenar-se.[4][5]
A partir de 1936, comença la seva etapa constructiva, mentre que segueix exposant amb els pintors surrealistes a Londres i Barcelona. Participa com a docent en les Missions Pedagògiques, que l'apropen a la seva terra natal, Galícia, on als pocs mesos li sorprèn la Guerra Civil.[5]
Al maig de 1936 té lloc la seva tercera exposició individual organitzada per ADLAN al Centre d'Estudis i Informació de la Construcció a la Carrera de San Jerónimo de Madrid amb la sèrie de 16 quadres de Cloacas y Campanarios, la sèrie de 12 obres deArquitecturas minerales y vegetales, i 16 dibuixos de Construcciones rurales, que publicaria el 1949 la Librería Clan, amb pròleg de Jean Cassou.[5]
Va realitzar en aquells dies amb Àngel Planells una exposició de surrealisme internacional en les New Burlington Galleries de Londres.[5]
En esclatar el conflicte bèl·lic del 36, Maruja Mallo fuig a Portugal, on la rep Gabriela Mistral, qui en aquell moment era ambaixadora de Xile a Portugal. Tota la seva obra ceràmica d'aquesta època és destruïda en la guerra. Poc temps després, la seva amiga Gabriela Mistral, la va ajudar a traslladar-se a Buenos Aires, rebent una invitació de l'Associació d'Amics de l'Art, a donar una sèrie de conferències sobre la temàtica popular a la plàstica espanyola, "Procés històric de la forma en les art plàstiques", a Montevideo i després a Buenos Aires,[4] iniciant així el seu exili a l'Argentina que des de 1937, duraria 25 anys. Allà va seguir pintant, fent classes i conreant amistats, entre elles, Pablo Neruda.[5][4]
Exili
A Argentina rep un ràpid reconeixement, col·labora en la famosa revista d'avantguarda Sur , en la qual també participava Borges. És una etapa de la seva vida en què es dedica a viatjar, viu entre Uruguai i Buenos Aires, i a dissenyar, pintar, en definitiva a crear i crear. També se succeeixen les exposicions, París, Brasil i Nova York. La seva primera obra allà continua la via iniciada amb Sorpresa del trigo amb obres com Arquitectura humana, Canto de espigas i Mensaje del mar . Pinta La Serie Marina , harmonies lunars, en colors plata i gris. Una altra influència d'aquesta època és el sol, la qual queda reflectida en La Serie Terrestre , harmonies solars, en ocres i daurats. En la sèrie de Las Máscaras, Mallo es va inspirar directament en els cultes sincrètics de les Amèriques.[5]
Es troba en aquest moment amb el seu amic Alfonso Reyes, ambaixador deMèxic a l’Argentina, amb qui romandrà fins a 1938, any en què ell torna a Mèxic.[4]
El 2 d’agost de 1938 s'estrena la Cantata en la tumba de Federico García Lorca, d'Alfonso Reyes, amb música de Jaume Pahissa i escenografia de Maruja Mallo.[4]
A 1939 viatja a Santiago de Xile, on és convidada per pronunciar un cicle de conferències. Aprofita la seva estada en aquest país per visitar Valparaíso i coneix les platges de Xile.[4]
Del seu pas per Buenos Aires, el Museu del Dibuix i la Il·lustració, atresora en la seva col·lecció dos temperes sobre paper, representant animals meitat real i meitat fantàstics.
Als 37 anys va publicar el llibre Lo popular en la plástica española a través de mi obra (1939), i va començar a pintar especialment retrats de dones, iniciant una etapa amb un estil precursor de l'art pop nord-americà.
A 1940 viatja novament a Montevideo i visita les platges atlàntiques de Punta del Este i Punta Ballena.
A 1942 es publica el llibre Maruja Mallo, amb un text previ de Ramón Gómez de la Serna i on es reprodueixen textos de l'autora.[4]
Entre 1945-1957, Maruja Mallo va tenir un període fosc; les seves aparicions públiques i les seves exposicions també eren més rares.[5]
A 1945, viatja a Xile i es trasllada a Viña del Mar i l'Illa de Pasqua, amb el seu amic Pablo Neruda, buscant inspiració per a realitzar l'encàrrec d'un mural en un cinema Los Angeles, de Buenos Aires, que s'inauguraria a l'octubre d’aquest mateix any.[4]
Quan s'instaura el peronisme a l’Argentina, Maruja deixa el país i es trasllada a Nova York, per tornar a Espanya a 1965, després vint anys d'exili.
L’11 d’octubre de 1948 realitza una exposició a la galeria Carroll Carstairs de Nova York.[4] Al març de 1950 exposa a la Galerie Silvagni de París i, a 1959, a la Galeria Bonino deBuenos Aires.[4]
Volta a Espanya
A 1961 torna a Espanya i s'instal·la a Madrid, on, al mes d'octubre, realitza una exposició a la galeria Mediterrani.[4]
La que va ser una de les grans figures del surrealisme de preguerra és gairebé una desconeguda a la seva terra i la seva vida pública desapareix. Però no li va importar, es va instal·lar al carrer Núñez de Balboa de Madrid, i gairebé com un símbol dibuixa de nou la portada de la Revista de Occidente.
A 1979, va començar la seva última etapa pictòrica amb Los Moradores del vacío, tenia ja 77 anys, però encara conservava aquesta frescor i vitalitat que l'acompanyaria tota la vida.[4]
A la dècada de 1980 li van oferir diverses exposicions i premis, com la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, concedida pel Ministeri de Cultura el 1982, i el Premi d'Arts Plàstiques de Madrid.[4]
El 1990 rep la Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid i en 1991 la Medalla de Galícia.[4]
El 1992, amb motiu del seu 90 aniversari, se celebra una exposició a la galeria Guillermo de Osma de Madrid, que mostra, per primera vegada, sèries dels quadres pintats en la seva època d'exili a Amèrica.[4]
En 1993 té lloc una gran exposició antològica a Santiago de Compostela que inaugura el nou Centre Gallec d'Art Contemporani. Més tard, l'exposició és traslladada a Museo de Bellas Artes de Buenos Aires.[4]
El 6 de febrer de 1995, mor a Madrid als 93 anys.[5][4]
Homenatges
A Viveiro, la seva ciutat natal, està prevista la construcció d'un museu permanent i un centre d'estudis de la seva obra.[8] a més, una avinguda porta el seu nom al districte de Hortaleza, Madrid.
Obres destacades
- La Verbena (1927)
- La huella (1929)
- Cabeza de mujer (1941)
- Máscaras (1942)
- Naturaleza viva (1943)
- El racimo de uvas (1944)
- Oro (1951)
- Agol (1969)
- Geonauta (1975)
- Selvatro (1979)
Referències
- ↑ «Maruja Mallo». [Consulta: 27 novembre 2013].
- ↑ García, Ángeles «Las espigas surrealistas de Maruja Mallo». El País, 27-01-2010 [Consulta: 27 novembre 2013].
- ↑ Cruz, Juan «“Maruja Mallo era un bicho raro con mucho talento”». El País [Consulta: 27 novembre 2013].
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 4,26 4,27 http://mujeresenelarte.blogspot.com.es/2009/04/maruja-mallo-1902-1995.html
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 http://www.ciudaddemujeres.com/mujeres/Pintura/MalloMaruja.htm
- ↑ VARIOS AUTORES. Catálogo de la exposición Forma, palabra y materia en la poética de Vallecas. Diputación de Alicante (Alicante, 2011).ISBN 978-84-96979-82-6.
- ↑ http://www.museosenfemenino.es/Guia_didactica_MuseoReinaSofia.pdf
- ↑ [ Http://www.lavozdegalicia.com/amarina/2009/08/09/ 0003_7897083.htm Viveiro modifica el Pepri per poder crear el museu de Maruja Mallo al pazo de malaltes ]
Bibliografia
- Maruja Mallo. Santiago de Compostela: Centro de arte contemporanea de Galicia, 1993. ISBN 84-453-0834-3.
Enllaços externs
- Maruja Mallo. Mitad ángel, mitad marisco documental a TVE