Pastanaga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pastanaga
Pastanaga
Pastanaga

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Apiales
Família: Apiaceae
Gènere: Daucus
Espècie: D. carota
Nom binomial
Daucus carota
L.

La pastanaga, carlota, apagallums, bastanaga borda o bastanaga, bastanaguera, botges, bufanaga, bufanagues, fonollassa, pastanaguera, safanòria, estafanòria o carrota (Daucus carota) és una planta de la família Apiaceae abans coneguda com a "umbel·liferes".

Particularitats[modifica | modifica el codi]

La pastanaga és una planta biennal conreada com anual de la qual es consumeix l'arrel.

Les pastanagues silvestres són plantes autòctones i molt comunes als països de la Mediterrània.

Conreades des de l'antiguitat, els holandesos al segle XVII en seleccionaren les varietats de color ataronjat i vermellós (abans eren negres o violades).

Descripció morfològica[modifica | modifica el codi]

Pastanagues del cultivar Nantesa que mostren la tija sota les fulles. La tija és només el disc, que en aquesta imatge està envoltat per un cercle de terra, immediatament per sota de les fulles.
Pastanagues

És una planta herbàcia biennal, de 30 a 80 cm d'alçària, de fulles bipinnatisectes, de flors blanques o roses, disposades en umbel·les compostes, i de fruits en diaqueni, aculeats. Hi ha formes de conreu (ssp sativus), de d'arrel axonomorfa, gruixuda i de color ataronjat, la qual és mengívola i molt nutritiva. La pastanaga borda (ssp carota), d'arrel prima i blanquinosa, es fa en herbassars, guarets i terrenys incultes, a tot Europa.[1] Floreix durant la primavera i l'estiu. L'arrel és mengívola i molt nutritiva, conté carotens (sobretot beta-carotè), fibra i sucre. És gruixuda i allargada, generalment cònica, de més o menys longitud segons la varietat. La tija està reduïda a un disc per sota del lloc d'inserció de les fulles i per sobre de l'hipocòtil. L'arrel està formada per l'hipocòtil i l'arrel primària. Normalment pesen entre 100-150 grams i fan entre 15-17cm però hi ha varietats que poden arribar fins a 20cm de llarg. Són de color taronja, encara que en podem trobar de blanques, vermelles, grogues o morades.

Varietats:

  • Primerenca: Banjo, Presto F1
  • Tardana: de Colmar (cònica), de Tilquer (cilíndrica), Fedora F1
  • Orientals: originàries de l'Àsia central, solen ser de color púrpura pels pigments d'antocianina o grogues, i tot sovint bifurcades.

Cultiu[modifica | modifica el codi]

Plàntules de pastanaga un mes després de la sembra i abans d'aclarir-les

Accepta una gran varietat de climes. La germinació és difícil, ja que moltes llavors no són viables i el procés és molt lent. Necessiten ser desherbades de forma eficaç donat que les plàntules es desenvolupen inicialment a poc a poc. Són conreades en regadiu en horts o bé com conreu extensiu. El seu cultiu natural és tardà (d'abril a juliol Mediterrani), i s'hi solen utilitzar les varietats llargues i semi – llargues. Per cultiu primerenc forçat amb hivernacle a partir de 12 °C s'utilitzen les varietats precoces i rodones. Temperatures prolongades inferiors als 12 °C produeixen arrels més llargues, primes i pàl·lides. Es cullen als tres mesos. Cal evitar deixar-la més temps, ja que es tornen fibroses.

Els calen terres ben llaurades, flonges i sorrenques per tal que l'arrel creixí adequadament. Per les varietats llargues el sòl ha de ser profund i no hi poden haver pedres. Si el sòl és pedregós o argilós, s'hi pot plantar varietats curtes, ja que en altre cas poden produir la divisió de l'arrel. No accepta terres molt àcides, el seu pH òptim és entre 6 i 6.5. La proporció de fertilitzant que millor l'escau és 1-2-2, amb especial atenció al potassi. L'adob s'ha de posar la tardor anterior, completat lleugerament abans del sembrat, repetint-se quan la planta faci 10 i 15 cm d'alçada. No accepta fem fresc, i si n'hi ha un excés les arrels es bifurquen.

El plantat es realitza en fileres separades de 20 cm, i dins cadascuna, les plantes disten de 8 a 10 cm. Les llavors s'enterren a 1 cm de fondària, cobertes per compost lleuger que cal mantenir humit fins que broti. Els primers brots apareixen als 10 dies.

El reg ha de mantenir la terra humida, però no xopa, reduint la humitat cap al final del cultiu per evitar que l'arrel es trenqui. Cal mantenir la terra lliure de males herbes. Una vegada collides es conserven bé en llocs ben ventilats, foscos i secs. Tradicionalment s'han conservat a l'exterior, tallant les fulles i fent piles cobertes primer de palla i després de torba.

Se sol rotar amb alfals i d'altres lleguminoses, cultius de petit gra o cebes, espinacs o blat de moro, però s'ha d'evitar la rotació amb api, julivert o remolatxa que incrementen la tramesa de malalties en el sòl.

Plagues[modifica | modifica el codi]

La plaga més devastadora és la mosca de la pastanaga. L'insecte diposita els ous en el terra, dels que neixen larves que s'endinsen i en mengen les arrels fins a matar la planta. Abans del sembrat es solia tractar el terra amb lindà (hexaclorociclohexà); pesticida prohibit des que es va demostrar la seva toxicitat el 1991. El tractament sobre les plantes es realitza amb polvoritzacions de bromofos, un insecticida organofosforat. També l'ataquen bavoses, grills, algun lepidòpter i l'oïdi, que es tracta amb sofre. La podridura negra la produeix el fong stemphylium radicinum que enfosqueix les fulles matant-les i destrossant l'arrel. Com a mesura cautelar, es recomana manipular les pastanagues de nit, quan les mosques no estan actives i no es senten atretes per la seva olor. Com a s'intercala amb el cultiu de les cebes.

Nutrició[modifica | modifica el codi]

Des del punt de vista nutritiu són importants per l'alt contingut en Betacarotè precursor de la vitamina A i són baixes en lípids i proteïna. També té vitamanes B1, B2, PP i nombrosos elements minerals. Proporcionen una energia d'unes 40 calories per cada cent grams.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Les fulles es poden menjar en amanides o sopes. Normalment es menja l'arrel, en amanida, purés, guisats o sopes, crua o cuita. Amb la pastanaga es poden fer també dolços i pastissos: a Portugal, per exemple, hi ha un dolç molt popular que té la forma de la pastanaga i que està fet amb pastanaga ratllada, clara d'ou i sucre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pastanaga». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 25 d'agost de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Llibre de cuina
de Viquillibres
Al Llibre de cuina de Viquillibres hi ha receptes i
contingut gastronòmic lliure relatius a Pastanaga .