Usuari:Mcapdevila/Guerra d'Itàlia de 1499–1501
| les Guerres Italianes | |||
|---|---|---|---|
| Data | 1499 - 1501 | ||
| Bàndols | |||
| |||
La segona guerra italiana , emmarcada en el conjunt de les guerres italianes, va tenir lloc entre 1499 i 1501 [1] en la meitat nord de la península itàlica , originada per les pretensions de Lluís XII de França al ducat de Milà i per les ambicions dels Borja sobre les ciutats de la Romanya.
Ascendit al tron de França a 1498, Lluís XII va signar aliances amb la República de Venècia i amb els Borja Alexandre VI i el seu fill Cèsar Borja dels Estats Pontificis, i va envair el ducat de Milà derrocant a Lluís Sforza. Aquest contraatacar el gener de 1500 al capdavant d'un exèrcit de mercenaris suïssos, però l'abril va ser traït per aquests i capturat juntament amb el seu germà Ascanio. En virtut dels acords signats, França va quedar en poder de Milà i Gènova, Venècia va obtenir Cremona i Cèsar Borja va avançar per la Romanya prenent Imola, Forli, Rimini, Pesaro i Faenza.
Pendents de la reacció de Maximilià I d'Habsburg, protector dels Sforza, les tropes franco-venecià-papals van gastar l'estiu de 1500 en el setge infructuós de Pisa, en suport de la República de Florència que pretenia la conquesta d'aquesta ciutat. Un cop signada la treva amb Maximilià, les forces de la coalició es dirigirien cap al Regne de Nàpols amb la intenció de prendre'l.
Context.[modifica]
Casus belli: la pretensió de Lluís XII sobre Milà i Nàpols.[modifica]
Poc després del seu ascens al tron, Lluís XII va fer valer els drets que per la seva ascendència genealògica li corresponien al ducat de Milà i al regne de Nàpols. Ambdues pretensions eren, si més no, força discutibles:
Sobre els seus drets al ducat de Milà.[modifica]
Lluís XII era fill de Maria de Cleves i de Carles I d'Orleans, la mare d'aquest, Valentina Visconti, havia estat filla del primer duc de Milà Gian Galeàs Visconti. El contracte matrimonial pel qual Valentina s'havia casat amb Lluís de Valois el 1385 especificava que en cas de faltar la successió masculina dels Visconti, el senyoriu de Milà passaria a la descendència masculina del matrimoni [2] (en aquesta data Milà no era encara un ducat: ho seria deu anys després). La butlla imperial per la qual Milà s'havia constituït en ducat havia exclòs expressament a les dones de qualsevol dret a la successió.[3]
Quan va morir Felip Maria Visconti el 1447, i després del període de la República Ambrosiana, Carles d'Orleans havia intentat exercir el seu dret a la successió del ducat, però aquest li havia estat arrabassat per Francesc I Sforza, casat amb Bianca Maria Visconti, filla il·legítima de Felip Maria Visconti.
Sobre els seus drets al regne de Nàpols.[modifica]
El pare de Lluís XII havia mort quan aquest tenia tres anys, i el rei Lluís XI li havia adoptat. Lluís XI era fill de Carles VII i Maria d'Anjou, filla de Lluís II d'Anjou, fill al seu torn de Lluís I d'Anjou, qui en 1380 havia estat adoptat per la reina de Nàpols Joana I. A la mort d'aquesta, la successió al tron napolità es va resoldre amb un enfrontament entre el seu nebot Carles III de Nàpols i el seu fill adoptiu Lluís I d'Anjou, de la qual va sortir vencedor el primer, així, Lluís I d'Anjou i la seva descendència, de la qual procedia Lluís XII, es van convertir en pretendents al tron, encara que mai van arribar a detenir efectivament.
Antecedents. La primera guerra italiana.[modifica]
Ja a la guerra italiana de 1494-1498 Carles VIII de França havia legat els seus drets sobre el ducat de Milà per envair la península itàlica. En aquella ocasió, gairebé amb els mateixos actors, però en diferents aliances, les forces franceses havien tancat a Alexandre VI en Roma i arribat fins a Nàpols, però la lliga formada per Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya i els Estats Pontificis havia aconseguit rebutjar els francesos, obligant-los a retirar d'Itàlia.
Aliances de preguerra.[modifica]
França, Venècia i els Borja s'alien contra Milà.[modifica]
Per tal d'aplanar el camí per a la seva campanya militar, Lluís XII va començar a buscar aliances entre els estats veïns. La superioritat militar de França sobre tots els altres estats d'Itàlia seria determinant per a la consecució de les mateixes.
L'enfrontament hagut en l'anterior guerra entre França i la Santa Seu es va veure superat pels interessos comuns. El fill del papa Alexandre VI, Cèsar Borja, va ser nomenat duc de Valentinois per Lluís XII a compensació per la butlla papal que va permetre el divorci d'aquest Joana de Valois i el seu casament amb Anna de Bretanya. Els Borja planejaven apoderar-se de les ciutats de la Romanya, de manera que es van aliar militarment amb França.
Venècia, amb el dux Agostino Barbarigo en el govern, ressentida amb Lluís Sforza per l'abandonament que els havia fet objecte en la primera guerra italiana i en la defensa de Pisa, va acordar prestar la seva ajuda militar atacant Milà des de l'est, mentre França ho feia des de l'oest, els termes de l'acord s'especificaven que en compensació per la seva ajuda Venècia rebria els territoris de Cremona i Gera d'Adda.
Els ducats de Savoia i Montferrat, petits estats en l'òrbita de França, permetrien el pas i l'establiment de l'exèrcit francès en els seus territoris.
Lluís XII havia renovat els tractats que els seus antecessors mantenien amb Suïssa per llevar mercenaris per el seu exèrcit.,[4] però els mercenaris suïssos estaven habituats a llogar els seus serveis militars a qui volgués contractar,[5] i en el desenvolupament posterior de la guerra combatrien també a sou de Milà, dels Borja o de qui els pagués.
Igualment va signar tractats de pau amb Ferran II d'Aragó i amb el seu gendre Felip I de Castella.[6]
Lluís Sforza no troba suports.[modifica]
Al seu torn, el duc de Milà Lluís Sforza va intentar sense èxit pactar aliances amb tercers que van acudir en la seva ajuda. Maximilià d'Àustria, casat amb la neboda de Lluís, estava embarcat en la seva pròpia guerra contra els suïssos, pel que no estava en condicions de assistir militarment; Frederic III de Nàpols es va mostrar disposat però incapaç, donat el lamentable estat en què havien quedat les seves tropes després de la primera guerra italiana, el duc de Ferrara Hèrcules I d'Este, sogre de Sforza, va denegar la seva ajuda adduint el perill d'enfrontar a Venècia i als Estats Pontificis, i el seu ducat geogràficament enclavat entre ambdós [7]. Només els turcs del sultà Bajazet, sempre disposats a col·laborar amb qualsevol enemic de Venècia, van acceptar ajudar atacant per Dalmàcia, distraient així l'exèrcit venecià.
Florència es manté neutral.[modifica]
La república de Florència, amenaçada per les intrigues dels Mèdici que intentaven reprendre el govern, i embarcada en la seva guerra particular contra Pisa, que era gastada per Siena, la República de Lucca i República de Gènova, va ser requerida tant per França com per Milà. Els florentins van decidir mantenir neutrals en previsió que la seva hipotètica ajuda a un dels dos bàndols pogués atraure contra ells els atacs de l'altre, en un exercici d'equilibri diplomàtic van prometre a Lluís Sforza enviar a ajudar a Paolo Vitellia amb el seu exèrcit quan haguessin pres Pisa, però en un tractat signat poc després amb França es comprometien a no secundar Sforza.[7] [8]
Trenca la guerra contra Milà.[modifica]
L'exèrcit francès ocupa el Milanesat.[modifica]
L'agost de 1499 va partir des de Lyon l'exèrcit francès, 2600 llancers, 8.000 soldats francesos i 5.000 mercenaris suïssos[9][10] sota el comandament dels francesos Louis De Ligny i Bérault Stuart d'Aubigny i el milanès Gian Giacomo Trivulzio, en un ràpid avanç van creuar els Alps, es van endinsar en el ducat de Milà i van prendre per la força els forts de Arazzo i Annona; Valenza va ser lliurada per la seva governador. Davant el ràpid avanç dels francesos, el cap de l'exèrcit milanès Galeàs Sanseverino, que havia sortit a trobar amb 1.600 llancers, 1.500 homes de cavalleria i 10.000 soldats italians, es va retirar a Alessandria della Paglia, on va ser assetjat. Sanseverino abandonar la ciutat deixant després de si les seves tropes, i va tornar cap a Milà. Alessandria va ser saquejada i semidestruïdes,[11] i els francesos van seguir avançant : rendir Tortona i creuant el riu Po van prendre Mortara i Pavia.
Mentrestant els venecians, arribant des de l'est, havien pres Caravaggio, creuat el riu Adda i arribat fins Lodi, gràcies a la traïció de Francesco Sanseverino, que estant al comandament de les forces milaneses a la frontera oriental del ducat, va arribar a un acord amb els francesos i va abandonar la Sforza.
El 2 de setembre Lluís Sforza va sortir de Milà cap a Innsbruck, refugiant amb Maximilià, deixant la defensa del castell a Bernardino dóna Cort[12] amb subministraments i municions suficients per a resistir diversos mesos. No obstant això, quatre dies després dóna Cort va entregar el castell i les tropes franceses van ocupar Milà. La resta de Llombardia seria rendit amb facilitat; Gènova es va lliurar als francesos, Cremona es va declarar pels venecians. Trivulzio va ser nomenat governador del ducat.[12] Lluís XII visitaria la ciutat entre el 2 d'octubre i el 5 de novembre.
A més de Milà, Lluís XII va prendre sota la seva protecció al marquès de Màntua i al duc de Ferrara; Giovanni Bentivoglio, senyor de Bolonya, també es va acollir a ell. Florència va signar un tractat d'aliança amb França.[13]
Per la seva banda, el florentí Paolo Vitellia prenia Cascina i assetjava Pisa, sota la defensa Gurlino di Ravenna. El 23 d'agost, a punt de prendre la ciutat, una epidèmia de pesta va caure sobre les tropes de Vitellia, que va aixecar el setge contrariant les ordres de Florència. Va ser decapitat.[14] El setembre els turcs atacaven Zara, creuaven el riu Isonzo i arribaven fins Friuli, refermant en la seva pròpiaguerra contra Venècia.[15]
Contraatac dels Sforza, la seva derrota i presó.[modifica]
Les imposicions fiscals a què Trivulzio sotmetia a la població i la crueltat amb la qual castigava el seu incompliment [16] li van fer avorrit dels milanesos, que van reclamar el retorn de Ludovico. El gener, al capdavant d'un exèrcit de 500 borgonyons i 800 suïssos [17][18] en la seva majoria mercenaris suïssos, Sforza va penetrar a la Llombardia des del Tirol, i va ser reconquistant Chiavenna, Bellinzona, Bellagio, Ness, Com i finalment Milà,[19] mentre les forces franceses quedaven al castell. Sforza va pagar un ducat per cada cap francesa.[11] Reforçant el seu exèrcit amb nous efectius a mesura que avançava, Lluís va sortir cap a Pavia, deixant la defensa de Milà al seu germà Ascanio.
L'abril de 1500 Louis de la Tremouille va arribar des de França amb un altre exèrcit de 10.000 mercenaris suïssos i 6000 francesos,[19] i va assetjar a Lluís a Novara. Els mercenaris suïssos en el bàndol de Sforza es van negar a lluitar contra els seus compatriotes en el bàndol francès, i presentar la seva rendició a canvi del pagament dels seus soldades endarrerides, que els francesos van satisfer.[20] Abandonat pels seus soldats, Sforza va ser fet presoner i conduït a França, on moriria vuit anys després.
El seu germà el cardenal Ascanio Sforza va acudir a ajudar-des de Milà amb 600 cavallers i un nombre considerable d'estradiots. En el camí, un exèrcit de venecians sota el comandament de Soucin Bienson i Charles des Ursins els va obligar a retirar-se al castell de Rivoli, on van ser assetjats. Sense provisions amb les de resistir, Ascanio va rendir el seu exèrcit, sent capturat i enviat a França.[11]
Poc després la ciutat de Milà va presentar la seva rendició a l'arquebisbe de Rohan, el cardenal Georges d'Amboise, evitant el saqueig i destrucció de la capital a canvi d'un rescat de 300.000 corones.[11] Trivulzio va ser destituït del govern de la ciutat, que va ser encarregat al nebot del cardenal, Charles II d'Amboise de Chaumont.
Avanç de Cèsar Borja per la Romanya.[modifica]
Cèsar Borja, separant-se de l'exèrcit francès amb 1.800 cavallers francesos sota el comandament d'Yves d'Allegre i 4.000 piquers suïssos pagats pel papa, va atacar les ciutats-estat de la Romanya, davant la passivitat dels estats veïns, temorosos de la represàlia francesa.[21]
Va atacar i va reduir Imola a finals de desembre. Forli, que va presentar una forta resistència sota el comandament de Caterina Sforza va ser rendit el gener de 1501, i Caterina feta presonera, encara que seria alliberada poc després.[22] Al llarg d'aquest any van caure en poder de Cèsar Borja Rimini, governat per Rodolfo Malatesta, i Pesaro, per Giovanni Sforza. El novembre Faenza governada per Astorre III Manfredi va ser assetjada, però els rigors de l'hivern i la tenaç resistència que van oferir els seus pobladors van obligar a ajornar el setge.[23]
Ajudat amb els fons que el papa havia aixecat per l'església, Cèsar Borja va reprendre l'assalt a Faenza a la primavera de l'any següent, i després de la seva presa marxar també en Bolonya, tot i estar sota la protecció de França. Després va marxar cap a Florència, i d'allà es va unir a l'exèrcit francès que havia de Nàpols.[24]
Conseqüències[modifica]
Amb el nord d'Itàlia sota el seu control i amb la intenció de seguir el seu avanç cap a Nàpols, Lluís XII es va veure retardat per l'actitud austríaca: acabada la guerra contra els suïssos, Maximilià va incitar els altres prínceps electors del Sacre Imperi Romà a unir-se contra França en resposta a la usurpació de Milà, a la destinació donat als Sforza ia les hipotètiques aspiracions de França i Venècia contra Àustria.
A l'espera que s'ajustés una treva amb Àustria, les tropes franceses es van unir a les florentines en el seu setge a Pisa el juny de 1500. Pisa va oferir el seu vassallatge a França a canvi de no ser lliurats a Florència, però Lluís XII va rebutjar la proposta; aquest rebuig seria el motiu de la retirada inesperada de les forces franceses del setge que mantenien contra Pisa juntament amb les tropes florentines. [25]
Finalment, amb la intermediació del fill de Maximilià, Felip I de Castella, França i Àustria van ajustar una treva; segons les condicions acordades, Maximilià investiría a Luis com a duc de Milà a canvi que aquest ducat fos lliurat com dot a la filla de Lluís XII Claudia en el seu futur matrimoni amb el nét de Maximilià, l'Emperador Carles V .[25] L'acord definitiu seria plasmat en el tractat de Trento d'octubre de 1501 en què Maximilià reconeixia les conquestes franceses al nord d'Itàlia.[26] L'exèrcit francès, amb el nord d'Itàlia assegurat, marxaria cap al sud per tal d'ocupar també el Regne de Nàpols, el que portarien a terme durant la guerra de Nàpols.
El ducat de Milà quedaria en mans franceses fins 1512, quan els suïssos rehabilitar a Maximilià Sforza en el govern.
Referències[modifica]
- ↑ La complexitat de les guerres italianes, desenvolupades en diferents teatres amb nombrosos participants i aliances canviants, fa que la divisió entre els diferents conflictes que formen el conjunt sigui confusa, podent variar els ordinals en funció dels autors.
- ↑ William Russell, Charles Coote: The History of Modern Europe, pàg. 474-475.
- ↑ Jean Charles Leonard de Sismondi: A History of the Italian Republics, pàg. 191.
- ↑ http://en.wikisource.org/wiki/1911_Encyclop% C3% A6dia_Britannica/Switzerland/History/Shaking_off_the_Empire 1911 Encyclopædia Britannica
- ↑ Wilhelm Oechsli: http://www.archive.org/details/historyofswitzer00oechuoft History of Switzerland, 1499-1914, pàg. 127-129
- ↑ Zurita, llibre III, cap. XXV i XXVI.
- ↑ 7,0 7,1 Francesco Guicciardini: Delle Istoria d'Italia (italià) o The history of Italy (anglès). Els números de pàgina s'indiquen per a la versió anglesa. Llibre IV, pàg. 300-312
- ↑ Tractat d'aliança entre França i Florència d'octubre de 1499, a Documenti di storia italiana, pág.32, recopilació de Giuseppe Molini.
- ↑ Guicciardini, llibre IV, pàg. 312-332.
- ↑ Edward Smedley: The history of France, p. 471-472, parla de 25.000 homes.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Bon-Joseph Dacier: The Chronicles of Enguerrand de Monstrelet.
- ↑ 12,0 12,1 Pietro Verri: Storia di Milano, pàg. 251-296.
- ↑ Guicciardini, llibre IV, pàg. 348-353.
- ↑ Guicciardini, llibre IV, pàg 332-348.
- ↑ Sismondi, pàg. 240.
- ↑ Guicciardini, pàg. 361-362.
- ↑ Guicciardini, pàg. 362
- ↑ Smedley parla de 30.000 soldats.
- ↑ 19,0 19,1 Giuseppe Rovelli: Storia di Como, vol. III, pàg. 381.
- ↑ Sismondi, pàg. 242.
- ↑ George Procter: The history of Italy, p. 290.
- ↑ Guicciardini, llibre IV, pàg. 358-360.
- ↑ Guicciardini, llibre V, pàg. 20-27.
- ↑ Guicciardini, llibre V, pàg. 33-48
- ↑ 25,0 25,1 Guicciardini, llibre V, pàg. 3-19.
- ↑ Nadré Joseph Ghislain Le Glay: http://www.archive.org/details/negociationsdipl01legluoft Negociations Diplomatique entre la France et l'Autriche durant els trente premières années du XVI siècle
Bibliografia[modifica]
- Zurita, Jerónimo. Historia del rey Don Fernando el Católico. De las empresas, y ligas de Italia (en castellà).