Vés al contingut

Foca de Groenlàndia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuFoca de Groenlàndia
Pagophilus groenlandicus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació11,5 mesos Modifica el valor a Wikidata
Període
Plistocè inferior - recent[1]
Estat de conservació
Risc mínim
UICN41671 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaPhocidae
GènerePagophilus
EspèciePagophilus groenlandicus Modifica el valor a Wikidata
(Erxleben, 1777)
Nomenclatura
Sinònims
  • Pagophilus groenlandicus groenlandicus (Erxleben, 1777)
  • Pagophilus groenlandicus oceanicus (Lepechin, 1778)
  • Phoca groenlandica (Erxleben, 1777)[2]
ProtònimPhoca groenlandica Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Distribució geogràfica: àrees de cria (blau) i àrees habituals durant la resta de l'any (vermell)
Pell provinent d'un cadell

La foca de Groenlàndia (Pagophilus groenlandicus) és el pinnípede més abundant a l'hemisferi nord (hom pensa que n'hi ha al voltant de 8 milions d'exemplars) i l'única espècie vivent del gènere Pagophilus.[3]

Descripció

[modifica]
  • Fa entre 1,7-1,9 m de llargària i entre 115-140 kg de pes.
  • Cos moderadament grassonet i de color blanc argentat, amb el cap petit i de color negre, i el coll moderadament gros. De vegades, pot presentar un color gris sutge més acusat o amb taques disperses negres.
  • Musell puntegut, curt i amb bigotis.
  • Ulls moderadament grossos.
  • Aletes pectorals i amb urpes.
  • Les aletes posteriors no poden girar per sota del cos.[4][5]

Reproducció

[modifica]

Tant les femelles com els mascles assoleixen la maduresa sexual en arribar als 4-8 anys de vida. La gestació dura al voltant d'11,5 mesos[6] i els naixements de les cries tenen lloc en grans ramats i de manera sincronitzada des de finals del febrer fins a l'abril.[7] Els cadells (amb una capa aïllant de color blanc) neixen amb un pes de 10 kg, augmenten de pes a raó de 2,2 kg per dia i al cap de 10 dies ja en pesen 35.[4] Per reduir al mínim la despesa d'energia, la gran majoria són sedentaris durant el primer mes.[8][9] Cap al final de la lactància, les femelles tornen a entrar en zel i s'aparellen, mentre que els cadells deslletats romanen al gel durant altres sis setmanes. Durant aquest període perden fins a un 50% del seu pes i completen la muda del pelatge blanc abans d'entrar a l'aigua per alimentar-se. Tant els mascles com les femelles són sexualment actius fins al final de llurs vides i sense mostrar senectut reproductiva.[10][3]

Alimentació

[modifica]

Consumeix una àmplia varietat de preses (al voltant de 67 espècies de peixos i 70 d'invertebrats), que varia al llarg de les seves rutes de migració.[11] Els cadells i joves mengen una gran quantitat d'invertebrats (sobretot, eufausiacis -Thyanoessa- i amfípodes -Parathemisto-).[12][13] Els exemplars adults de Groenlàndia es nodreixen de crustacis pelàgics i peixos (Mallotus villosus, Ammodytes, Boreogadus saida, Arctogadus glacialis i, en menor mesura, Gadus morhua).[14] Al mar de Barentsz s'alimenten d'amfípodes, gambes i peixets (com ara, Cottidae i Liparidae)[13][15] Mengen en gran quantitat a l'hivern i l'estiu, i menys a la primavera i la tardor.[3]

Depredadors

[modifica]

És depredada per l'os polar (Ursus maritimus) -a Svalbard, forma el 13% de la seva dieta-,[16] l'orca (Orcinus orca) i el tauró de Groenlàndia (Somniosus microcephalus).[7][3][17]

Distribució geogràfica

[modifica]

Es troba a l'Atlàntic nord, l'oceà Àrtic i els mars adjacents: des de la badia de Hudson, l'illa de Baffin, l'estret de Davis, el golf de Sant Llorenç i Terranova fins a Groenlàndia, Islàndia, el nord de Noruega i les mars Blanca, de Barentsz i de Kara, tot i que, de vegades, també se n'han vist exemplars més al sud de la seva distribució geogràfica habitual (Virgínia -els Estats Units-,[18] la Gran Bretanya,[10] les illes Fèroe, Dinamarca, Alemanya, França i la península Ibèrica).[19] En temps prehistòrics, es reproduïa a la mar Bàltica, però la deriva genètica i la caça excessiva pels humans hi van contribuir a la seva extinció.[20][3][21][22][23][24][25][26]

Relació amb els humans

[modifica]

Es troba en procés de canvi: durant molts anys, els cadells nounats eran sacrificats en un gran nombre per aconseguir llurs pells de color blanc. Això continua passant a hores d'ara, però el creixent interès turístic per visitar les àrees de cria d'aquesta espècie ha fet possible una davallada de la cacera i, més important encara, una raó econòmica per no matar les cries.[4]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Entrada «Pagophilus groenlandica» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 6 febrer 2023].
  2. ↑ Catalogue of Life (anglès)
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Kovacs, K.M. (2015). "Pagophilus groenlandicus." 2015 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2015. [Consulta: 8 abril 2023]
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 North American Mammals Arxivat 2012-10-03 a Wayback Machine. (anglès)
  5. ↑ Encyclopedia of Life (anglès)
  6. ↑ Stewart, R. E. A., Stewart, B. E., Lavigne, D. M. i Miller, G. W., 1989. Fetal growth of Northwest Atlantic harp seals, Phoca groenlandica. Canadian Journal of Zoology 67: 2147-2157.
  7. ↑ 7,0 7,1 Lavigne, D. M. i Kovacs, K. M., 1988. Harps and hoods: ice-breeding seals of the northwest Atlantic. University of Waterloo Press, Ontario, el Canadà.
  8. ↑ Lydersen, C. i Kovacs, K. M., 1993. Diving behaviour of lactating harp seal, Phoca groenlandica, females from the Gulf of St Lawrence, Canada. Animal Behavior 46: 1213-1221.
  9. ↑ Kovacs, K. M., 1987. Maternal behaviour and early behavioral ontogeny of harp seals, Phoca groenlandica. Animal Behaviour 35: 844-855.
  10. ↑ 10,0 10,1 Ronald, K. i Healy, P. J., 1981. Harp seal Phoca groenlandica (Erxleben, 1777). A: S. H. Ridgway i R. Harrison (eds). Handbook of marine mammals. Vol. 2: Seals, pàg. 55-87. Academic Press.
  11. ↑ Lavigne, D. M., 2002. Harp seal Pagophilus groenlandicus. A: W. F. Perrin, B. Wursig i J. G. M. Thewissen (eds). Encyclopedia of Marine Mammals. Pàg. 560-562. Academic Press, San Diego, Califòrnia.
  12. ↑ Haug, T., Nilssen, K. T. i Lindblom, L., 2000. First independent feeding of harp seal (Phoca groenlandica) and hooded seal (Cystophora cristata) pups in the Greenland Sea. A: G. A. Vikingsson i F. O. Kapel. (eds). Minke whales, harp and hooded seals: major predators in the North Atlantic ecosystem, pàg. 40-49. NAMMCO Scientific Publication.
  13. ↑ 13,0 13,1 Nilssen, K. T., Haug, T. i Lindblom, C., 2001. Diet of weaned pups and seasonal variations in body condition of juvenile Barents Sea harp seals Phoca groenlandica. Marine Mammal Science 17(4): 926-936.
  14. ↑ Kapel, F. O., 2000. Feeding habits of harp and hooded seals in Greenland waters. NAMMCO Scientific Publications 2: 50-64.
  15. ↑ Wathne, J. A., Haug, T. i Lydersen, C., 2000. Prey preference and niche overlap of ringed seals Phoca hispida and harp seals Phoca groenlandica. Marine Ecology Progress Series 94: 233-239.
  16. ↑ Derocher, A. E., Andersen, M. i Wiig, Ø., 2002. Diet composition of polar bears in Svalbard and the western Barents Sea. Polar Biology 25: 448-452.
  17. ↑ Encyclopedia of Life (anglès)
  18. ↑ Scheffer, V. B., 1958. Seals, sea lions and walruses: A review of the Pinnipedia. Stanford University Press, Stanford, els Estats Units.
  19. ↑ Bloch, D., Mikkelsen, B. i Ofstad, L. H., 2000. Marine mammals in Faroese waters with special attention to the south-south-eastern sector of the region.
  20. ↑ Stora, J. i Ericson, P. G., 2004. A prehistoric breeding population of harp seals (Phoca groenlandica) in the Baltic Sea. Marin Mammal Science 20: 115-133.
  21. ↑ Lavigne, D. M. i Kovacs, K. M., 1988.
  22. ↑ Rice, D. W., 1998. Marine mammals of the world: systematics and distribution. Society for Marine Mammalogy.
  23. ↑ Lavigne, D. M., 2002.
  24. ↑ Lacoste, K. N. i Stenson, G. B., 2000. Winter distribution of harp seals (Phoca groenlandica) off eastern Newfoundland and southern Labrador. Polar Biolgy 23: 805-811.
  25. ↑ Harris, D. E., Lelli, B. i Jakush, G., 2002. Harp seal records from the southern Gulf of Maine: 1997-2001. Northeastern Naturalist 9: 331-340.
  26. ↑ Lucas, Z. i Daoust, P.-Y., 2002. Large increases of harp seals (Phoca groenlandica) and hooded seals (Cystophora cristata) on Sable Island, Nova Scotia, since 1995. Polar Biology 25: 562-568.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Foca_de_Groenlàndia&oldid=34174405»