Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac: diferència entre les revisions
| Línia 60: | Línia 60: | ||
*[[Parc natural]] |
*[[Parc natural]] |
||
*[[Xarxa d’Espais Naturals]] |
*[[Xarxa d’Espais Naturals]] |
||
*[[Diputació de Barcelona]] |
*[[Diputació de Barcelona]] kwehnfkugf |
||
==Enllaços externs== |
==Enllaços externs== |
||
Revisió del 19:24, 24 gen 2011
| ||||
| Tipus | Parc natural, àrea protegida Natura 2000, àrea protegida i Pla d'Espais d'Interès Natural  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Bages (Catalunya), Vallès Occidental (Catalunya), Moianès (Catalunya), província de Barcelona (Catalunya) i Catalunya (Espanya) | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Superfície | 300 ha 16.149,75989 ha | |||
| Categoria V de la UICN: Paisatges terrestres/marins protegits | ||||
| World Database on Protected Areas | ||||
| Identificador | 389168 | |||
| Àrea protegida Natura 2000 | ||||
| Identificador | ES5110010 | |||
| Activitat | ||||
| Creació | juliol 1972 i 1992 | |||
| Gestor/operador | Diputació de Barcelona | |||
| Lloc web | parcs.diba.cat… | |||
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és un parc natural format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac.
Té una superfície protegida de 13.694 ha, repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m)[1], on es troba el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
El parc fou declarat com a tal el juliol de 1972, amb què va esdevenir el primer parc natural de l'Estat espanyol. Actualment és gestionat per la Diputació de Barcelona.
Són 12 els municipis que hi tenen part del seu terme municipal: Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses.
L'agost de 2003 un gran incendi forestal malmeté la part nord-oriental del parc, a la zona dels termes municipals de Granera, Monistrol de Calders, Mura i Sant Llorenç Savall, on s'inicià el foc.
Característiques
El parc està format per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt, que culmina als cims ja esmentats de la Mola i el Montcau, amb més de mil metres cadascun, i la serra de l'Obac, no tan elevada; els seus pics més alts són el Castellsapera (939,3 m), el turó del Castellar (931 m) i el turó de Tres Creus (929,7 m). Tots dos conjunts muntanyosos estan separats al sud per la riera de les Arenes (afluent de la riera de Rubí) i al nord pel torrent d'Estenalles. El punt central del parc és el coll d'Estenalles (870,4 m)[1], on hi ha un centre d'informació.
L'orografia de tota aquesta àrea és molt escarpada, plena de cingles i canals, amb torrents i rieres en totes direccions. Geològicament hi predominen els conglomerats, que formen un relleu semblant al veí massís de Montserrat.
Té clima mediterrani subhumit. Per això el principal bosc que s'hi troba és l'alzinar i també les pinedes, encara que hi ha importants rouredes, com la de les Teixoneres o la del sot de la Bóta.
Vegetació
La vegetació característica del parc natural és l'alzinar, que per sobre dels 800 metres s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits com la moixera, el boix i el roure -que forma alguns boscos molt interessants-, mentre que en altituds inferiors es barreja amb pins i arbusts mediterranis, com el bruc i l'arboç.
La base del massís es troba ocupada per pinedes de pi blanc, que a les zones més obagues és substituït sovint pel pi roig i la pinassa.
A les canals més obagues apareixen clapes ocupades per avellaners on s'arreceren plantes pròpies de la regió centreeuropea, que constitueixen els reductes més meridionals de la seva distribució. Als roqueters i a les cingleres creixen diverses plantes de gran interès, típiques de llocs secs i amb poc sòl.
Fauna
L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats que s'alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d'ambients ecològics presents en els terrenys del parc, s'hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable d'espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoria d'un gran interès.
Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual se'n poden veure força rastres fins i tot en els camins. Malgrat la pressió cinegètica a què han estat sotmesos, no és rar sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les branques, o conills (Orictolagus cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància ecològica dels mamífers carnívors que controlen l'equilibri en les diferents comunitats; aquest és el cas de la fagina (Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el toixó (Meles meles) entre altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l'observació.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, encara apareixen al cel algunes rapinyaires com l'àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), esparvers i astors (Accipiter spp.), entre altres, i diversos falcònids; així com els excepcionals voltors (Gyps fulvus) i l'àliga daurada (Aquila chrysaetos), extingits com a nidificants.
També cal remarcar la presència d'algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part de Centreeueropa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del parc, l'escurçó (Vipera latasti).
En moltes de les fonts que es troben a la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, etc.).
Vegeu també
Enllaços externs
- Pàgina del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de la Diputació de Barcelona.
- santllorencdelmunt.com - Inventari d'indrets del parc, amb fotografies, coordenades i informació diversa.
- santllors.com - Escalada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
{{#coordinates:}}: no hi pot haver més d'una etiqueta primària per pàgina