Vés al contingut

Une chambre en ville

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaUne chambre en ville
Fitxa
DireccióJacques Demy Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióChristine Gouze-Rénal Modifica el valor a Wikidata
GuióJacques Demy Modifica el valor a Wikidata
MúsicaMichel Colombier Modifica el valor a Wikidata
FotografiaJean Penzer Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeSabine Mamou Modifica el valor a Wikidata
VestuariRosalie Varda Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1982 Modifica el valor a Wikidata
Durada90 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
RodatgeNantes, Billancourt Studios (en) Tradueix, Bouffay (fr) Tradueix, Catedral de Nantes i Passage Pommeraye Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema musical i drama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióNantes Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0084843 The Movie Database: 4269 Filmaffinity: 865720 Allocine: 2485 Rottentomatoes: m/a_room_in_town Allmovie: v151218 TCM: 484707 Modifica els identificadors a Wikidata

Une chambre en ville és una pel·lícula de l'any 1982 dirigida per Jacques Demy i protagonitzada per Dominique Sanda, Michel Piccoli i Richard Berry.[1]

Argument

[modifica]

Nantes, 1955. Hi ha agitació social i esclats de violència a la ciutat. Els treballadors de les drassanes fan vaga. El torner François Guilbaud (Richard Berry) surt amb la dolça Violette Pelletier (Fabienne Guyon) i s'allotja a la casa de la vídua Margot Langlois (Danielle Darrieux). Mentre duri la vaga, François no podrà pagar el lloguer a la vídua. Aquesta té una filla, Edith Leroyer (Dominique Sanda), casada amb un venedor de televisors, el gelós i impotent Edmond (Michel Piccoli). François i Edith es veuran atrapats per una passió irrefrenable.[1]

Context històric i artístic

[modifica]

Anys després d'Els paraigües de Cherbourg (1964) i Les senyoretes de Rochefort (1967), el cineasta francès Jacques Demy va retornar al cor del cinema musical, si bé transferint la comèdia en melodrama de conflictes morals i socials. Inclassificable com sempre, Demy realitzaria un arriscat i inversemblant musical on tots els monòlegs i diàlegs són cantats. Amb composicions de Michel Colombier, Demy entra sense embuts en els terrenys més desfogats i hiperbòlics del cinema, concertant una escabellada, fulletonesca i contrarealista opereta d'amor, desenganys i gelosies en la qual participen personatges substanciosament desmesurats: la dolça Violette, l'impotent i mesquí marit, l'amant, el sindicalista Guilbaud o la vídua, qui dissipa en alcohol l'enyor de la noblesa perduda. Entre sentiments desorbitats, èpica obrera, sublimada malenconia i previsió de tragèdia, el cineasta hi fica algunes cullerades de sarcasme i ironia.[1]

Casat amb la també realitzadora Agnès Varda, Demy ja va voler rodar aquesta exacerbada raresa deu anys abans, aleshores amb Catherine Deneuve, Gerard Depardieu, Isabelle Huppert i Simone Signoret,[2] però davant la negativa del músic Michel Legrand i de Catherine Deneuve, el projecte no va prosperar.[3] Cal destacar-hi una singular seqüència: els policies antidisturbis de Nantes carreguen contra els exasperats vaguistes, tots ells, però, units en un gran cor de veus melòdiques i contestàries. Aquest inaudit i encara avui incomprès deliri musical es va saldar amb un estrepitós fracàs comercial.[1]

Frases cèlebres

[modifica]
La catedral de Nantes, el punt de partida dels manifestants de la pel·lícula
«
"Una nit va arribar a la meua mare l'hora de la mort. Llavors, vaig vindre a treballar a Nantes. Vaig cercar una habitació a la ciutat. I per pur atzar vaig arribar a la casa de la teua mare." (Richard Berry com a François)[1]
»

Premis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 257. [1] Arxivat 2016-05-08 a Wayback Machine.
  2. Jean-Pierre Berthomé, 1998. Jacques Demy et les racines du rêve. Librairie L'Atalante. ISBN 9782841720422. Pàg. 288. [2]
  3. Camille Taboulay, 1996. Le cinéma enchanté de Jacques Demy. París: Cahiers du Cinéma. ISBN 9782866421670. Pâg. 144. [3]
  4. Filmaffinity (castellà)

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]