A Clockwork Orange

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
A Clockwork Orange
Clockwork orangeA.jpg
Pòster oficial de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: Stanley Kubrick

Producció: Stanley Kubrick

Guió: Anthony Burgess (novel·la)
Stanley Kubrick (guió)

Música: Wendy Carlos
Rachel Elkind

Fotografia: John Alcott

Protagonistes: Malcolm McDowell
Patrick Magee
Adrienne Corry
Miriam Karlin

Dades i xifres
País: Regne Unit
Data d'estrena: 1971
Gènere: drama
Duració: 136 min.
Idioma original: Anglès

Companyies
Distribució: Warner Bros.
Pressupost: 2,2 milions dòlars

Pàgina sobre “A Clockwork Orange a IMDb

Valoracions
IMDb 8.4/10 stars

A Clockwork Orange (La taronja mecànica) és una pel·lícula dirigida, produïda i escrita per Stanley Kubrick. Està basada en la novel·la d'Anthony Burgess i els actors principals són: Malcolm McDowell, Patrick Magee, Adrienne Corry, Miriam Karlin.

Argument[modifica | modifica el codi]

En una Gran Bretanya futurista, Alex, el protagonista de la pel·lícula, és un adolescent que, junt amb els seus amics, es dedica a la ultraviolència (pallisses, abusos, violacions i humiliacions envers els més dèbils, i baralles amb altres grups d'adolescents). És aficionat a les drogues i sobretot a la música clàssica de Ludwig van Beethoven.

Alex indueix als seus amics a atacar una mansió particular on viu un escriptor amb la seva muller. Alex vexa l'esposa davant de l'amo de la casa.

Després d'una lluita pel lideratge del grup, l'Àlex, que és traït pels seus col·legues mentre ataquen la casa d'una dona a la qual acaba assassinant,és colpejat amb una ampolla de llet per un dels seus companys i el deixa a per mercè de la polícia, que arriba en breus instants.

És empresonat en una presó brutal, i, per tal de poder reduir la condemna, es presenta voluntari per sotmetre's al tractament Ludovic (un tractament experimental). Aquest tractament consisteix a exposar-se a la visió de pel·lícules de vídeo molt violentes, acompanyades de música de Beethoven (mentre se'l droga amb substàncies que li produeixen efectes repulsius) per tal de condicionar la seva resposta vers la violència.

A l'acabar el programa, la seva antiga vida ha quedat totalment destruïda i ell rebutja la violència. Els seus pares el rebutgen, els seus antics companys són agents de les forces de l'ordre, i una antiga víctima el segresta, per torturar-lo obligant-lo a escoltar la novena simfonia de Beethoven. L'objectiu d'aquesta persona és provocar-li a l'Àlex un turment suficient perquè vulgui suïcidar-se; d'aquesta forma el "tractament Ludovic" seria absolutament rebutjat per l'opinió pública i el govern es veuria desacreditat, objectiu que persegueix el segrestador, a més de la simple venjança.

Efectivament, l'Àlex intenta suïcidar-se però no ho aconsegueix; el que aconsegueix és alliberar-se dels efectes del "Tractament Ludovic".

Capítol 21[modifica | modifica el codi]

Aquest capítol no es va arribar a incloure a la versió original del llibre a Estats Units ni a la pel·lícula, ja que estava adaptada des de la versió d'Estats Units: Alex, a l'alliberar-se de l'efecte Ludovic, torna als seus mals hàbits, fins que es troba a un antic company i la seva dona. Al veure'l, comprèn que ja és el moment de madurar. Aquest capítol varia totalment el sentit de la pel·lícula que Kubrick proposa.

Característiques del film[modifica | modifica el codi]

Per al rodatge el director va buscar localitzacions a Anglaterra a través de revistes d'arquitectura contemporània i només va haver de construir 3 sets en els estudis Borehamwood: el bar Korova, la presó i el bany a la casa de l'escriptor.

La taronja mecànica presenta algunes innovacions en l'aspecte tècnic com l'ús de lents més ràpides, càmeres lleugeres de mà, i els micròfons Sennheiser Mk. 12,[1] que van permetre no haver de repetir els diàlegs ja enregistrats a l'escena en viu, així com l'ús de nous equips d'il·luminació com els reflectors de quars Lowell de 1000 watts, que van permetre girar la càmera en qualsevol direcció sense haver de patir per filmar accidentalment algun equip luminotècnic a l'habitació. L'escena de la dona i els gats n'és un bon exemple.[1]

Estrenada als Estats Units el 1971 i a Anglaterra el 1972, la pel·lícula va despertar una controvèrsia mai vista al Regne Unit per un film, al voltant del seu contingut i les repercussions en els espectadors, dividint els crítics, generant debats públics a la premsa escrita, la televisió i la ràdio com ho analitza Christian Bugge a The Clockwork Controversy.[2] A tot això s'hi ha de sumar el fet que delictes comesos, fins i tot un assassinat, en aquella època, amb molta atenció atorgada per part de la premsa anglesa, per joves que aparentment replicaven escenes de la pel·lícula o en algun cas vestien de manera similar als protagonistes. Això va augmentar la pressió en el debat i va portar a Kubrick, qui segons diverses fonts estava molt preocupat, a pressionar la Warner Bros, la seva nova distribuïdora, per cancel·lar qualsevol exhibició pública de la pel·lícula el 1973 a les sales del Regne Unit. Això va durar fins a l'any 2000. La pel·lícula va obtenir 7 Premis BAFTA incloent el de millor pel·lícula, 2 Premi Globus d'or, 4 nominacions als Premis Oscar, 2 Director Guild of America, entre d'altres.

Potser l'èxit més important que va obtenir Kubrick amb aquesta cinta va ser assegurar formalment per part de Warner Bros, a través d'un lucratiu contracte, el control total sobre les seves cintes, a nivell tècnic i sobretot artístic, fins i tot de distribució. L'èxit a taquilla del film que sobre una inversió de 2 milions de dòlars va poder guanyar 40 milions,[3] li va permetre al director sustentar el seu contracte. Kubrick rebia a més prop del 40% dels beneficis, per a això va crear una base de dades de sales on aquest tipus de pel·lícules d'autor tenien millors opcions comercials.

La pel·lícula fou prohibida a l'estat espanyol durant el franquisme i no es va projectar fins un cop instaurada la democràcia.[4]

Banda sonora[modifica | modifica el codi]

Com en altres pel·lícules de Kubrick, la música va ser també un element destacable, a causa del seu caràcter avantguardista en l'ús de l'electrònica per adequar les melodies a les escenes per part del músic Walter Carlos, qui recrea mitjançant sintetitzadors la Musica pel Funeral de la reina Maria, de Henry Purcell, diversos fragments de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven i l'Obertura de Guillem Tell de Gioachino Rossini. També inclou les Marxes de Pompa i Circumstància 1 i 4 d'Edward Elgar, un tema de la banda de folk psicodèlic Sunforest i la cançó Singin' in the Rain del compositor Nacio Herb Brown. Fins i tot s'afirma que Kubrick va buscar contactar amb la banda de rock progressiu Pink Floyd per utilitzar passatges d'Atom Heart Mother suite,[5] però no s'arribà a un acord.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: A Clockwork Orange
  1. 1,0 1,1 Stanley Kubrick: The Master Filmmaker
  2. Chirstian Bugge. The Clockwork Controversy
  3. [Paul Duncan, Stanley Kubrick, pág. 137 (Filmbild Fundus Robert Fischer München) Tashen 2003]
  4. «La Filmoteca projecta un cicle de pel·lícules prohibides durant el franquisme». Web. Generalitat de Catalunya, Març 2013. [Consulta: Març 2013].
  5. «A Clockwork Orange (1971) - Trivia» (en anglès).