KGB
КГБ – Комитет государственной безопасности
| |||||
|
|||||
  | |||||
| Lema | Lleialtat al partit – lleialtat a la Pàtria Верность партии - Верность Родине | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Dades | |||||
| Nom curt | КГБ СССР | ||||
| Tipus | Comitè Estatal amb jurisdicció sobre tota la Unió | ||||
| Camp de treball | contraespionatge | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | NKVD i MGB | ||||
| Creació | 13 de març de 1954 | ||||
| Data de dissolució o abolició | 6 de novembre de 1991 (de facto) 3 de desembre de 1991 (de iure) | ||||
| Reemplaçat per | Servei de Seguretat Inter-republicà Servei Central d'Intel·ligència Comitè de la Guàrdia de les Fronteres de l'Estat | ||||
| Activitat | |||||
| Àmbit |  Unió Soviètica | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | director del KGB Ivan Serov (1954–1958) Aleksandr Xelepin (1958–1961) Vladímir Semitxastni (1961–1967) Iuri Andrópov (1967–1982) Vitali Fedortxuk (1982–1982) Víktor Txébrikov (1982–1988) Vladímir Kriutxkov (1988–1991) Vadim Bakatin (1991–1991) | ||||
| President del KGB | Vladímir Kriutxkov (darrer) | ||||
| Empleats | 480.000 (1991) | ||||
| Depèn de | Comitè Central Consell de Ministres de l'URSS | ||||
| Autoritat executiva | Unió Soviètica | ||||
| Format per | |||||
El KGB (en rus: Комитет Государственной Безопасности, КГБ; Komitet Gosudàrstvennoi Bezopàsnosti, traduït com Comitè per a la Seguretat de l'Estat) era la principal agència de seguretat de la Unió Soviètica del 13 de març de 1954 fins al seu col·lapse, el 6 de novembre de 1991. Format el 1954 i adjuntat al Consell de Ministre, el comitè va ser un successor directe d'agències com la Txekà, l'NKVD i el MGB. Era la principal agència governamental de "jurisdicció supra-republicana", actuant com a seguretat interna, intel·ligència i policia secreta. A les diverses repúbliques soviètiques existiren agències semblants paral·leles, formades per diversos ministeris, comitès estatals i comissions estatals. El domini de la KGB va ser aproximadament el mateix que el de la CIA o la divisió de contraintel·ligència de l'FBI als Estats Units.
La KGB també ha estat considerada com un servei militar i estava regit per les lleis i regulacions militars, de manera semblant als diversos serveis de les Forces Armades o a les Tropes de l'Interior del MVD. Si bé la majoria dels arxius de la KGB segueixen encara com a classificats, hi ha dues fonts documentals disponibles.[1][2] Les seves funcions principals eren la intel·ligència extragnera, la contra-intel·ligència, les activitats operatives i d'investigació, vigilància de les fronteres de la Unió Soviètica, protecció dels líders del Comitè Central i del govern soviètic, organització i manteniment de les comunicacions governamentals; així com la lluita contra el nacionalisme, la dissidència i les activitats anti-soviètiques.
Després separar-se de la República de Geòrgia a inicis de la dècada de 1990 amb l'ajut de Rússia, l'autoproclamada República d'Ossètia del Sud establí el seu propi KGB (mantenint el nom).[3]
Història
- veure també: Txekà, OGPU, NKGB, Ministeri de Seguretat de l'Estat
Conscient dels ambiciosos caps de l'espionatge, i després de deposar a Nikita Khrusxov, el Secretari Leonid Bréjnev i el Partit sabien que calia dirigir les ambicions del President del KGB, Aleksandr Xelepin (1958-61), que havia facilitat el cop d'estat de Bréjnev contra Khrusxov (malgrat que Xelepin llavors no estava al KGB). Amb reassignaments polítics, el protegit de Xelepin, Vladímir Semitxastni (1961-67), va ser nomenat President del KGB, i el mateix Xelepin va ser degradat a la presidència del Comitè del Partit i Control de l'Estat pel Consell dels Sindicats de Comerç.
A la dècada dels 80, la liberalització de la societat soviètica mitjançant la glasnost provocà que el cap del KGB, Vladímir Kriutxkov (1988-91) encapçalés l'intent de cop d'estat per deposar el President Mikhaïl Gorbatxov. El frustrat cop d'estat acabà amb el KGB el 6 de novembre de 1991. Els successors del KGB són l'agència de la policia secreta FSB (Servei Federal de Seguretat de la Federació Russa) i l'agència d'espionatge SVR (Servei d'Intel·ligència Exterior).
La KGB al Bloc Oriental
.
La política durant la Guerra Freda pel KGB i pels serveis secrets dels estats satèl·lits del bloc soviètic va ser la de monitorar extensivament l'opinió pública i privada; ofegar la subversió interna i les possibles conxorxes revolucionaris a l'interior del bloc. En suport dels governs comunistes, la KGB va ser un instrument d'importància vital en l'esclafament de la Revolució Hongaresa de 1956 o de la Primavera de Praga del socialisme amb rostre humà de 1968.
La KGB al Bloc Occidental
En els seus pronòstics el KGB havia apuntat a una inestabilitat política com a fruit de l'assumpció del poder del Papa Joan Pau II, primer bisbe de Roma que era polonès i a causa dels seus discursos separatistes i anticomunista contra el govern del Partit Obrer Unificat Polac. Sobre aquest tema s’ha especulat que el KGB va estar involucrat en l’atemptat comès a Joan Pau II. Aquesta hipòtesi però, ha estat desmentida per ex agents del KGB com Mijail Lyubimov encara que algunes agències apunten que hi ha certes proves. La Służba Bezpieczeństwa i el KGB varen infiltrar amb força èxit espies a l'acabat de néixer sindicat Solidaritat, a l’esglèsia Catòlica i amb l’operació X en coordinació amb el general Jaruzelski i el Partit Comunista de Polònia declarant la llei marcial a Polònia encara que la maniobra va resultar infructuosa pel fet que l’enfocament desestabilitzador i anti-comunista del sindicat Solidaritat va debilitar de forma molt acusada el govern comunista de Polònia el 1989.
Operacions destacables
Amb l'Operació Trust, l'OGPU va enganyar amb èxit a molts dirigents russos de la dreta, contrarevolucionaris i membres del Moviment Blanc per tornar a l'URSS, a on serien jutjats. L'NKVD es va infiltrar i destruir grups trotskistes, el 1940, el català Ramon Mercader, va ser l'agent encarregat de l'assassinat de Trotski a Ciutat de Mèxic. Una de les mesures que va utilitzar el KGB va ser la desinformació, com una manera de desacreditar els enemics de l'URSS.
En la dècada de 1960, gràcies a informacions d'Anatoli Golitsin, desertor del KGB, el director de contraespionatge de la CIA, James Jesus Angleton, va creure que el KGB tenia agents dobles en dos llocs clau: el departament de contraespionatge de la CIA i el departament de contraintel·ligència de l'FBI, a través dels quals podrien conèixer i controlar el contraespionatge terrorista dels EUA per protegir els agents KGB infiltrats i dificultar la captura de comunistes. D'altra banda, la contraintel·ligència del KGB investigava altres fonts d'intel·ligència estrangeres, de manera que els espies podrien "oficialment" aprovar a un agent doble a la CIA com si fos algú de confiança. La CIA va capturar a alguns dels presumptes talps, com Aldrich Ames i Robert Hanssen.
El KGB va eliminar enemics de la Unió Soviètica, principalment desertors del bloc soviètic, ja fos directament o per ajudar als serveis secrets d'altres països comunistes. Un dels casos en què es creu que el KGB va estar presumptament implicat fou en l'accident aeri en què va morir Dag Hammarskjöld el 1961. Un cas més cèlebre encara en la història de l'espionatge, és el suposat enverinament del dissident búlgar Georgui Markov, a qui se li va injectar una bola de ricina mitjançant la punta d'un paraigua que s'especula va ser dissenyat pel KGB, en 1978.
Seccions
La KGB estava formada per les següents seccions i destacaments independents:
- Departament de Personal
- Departament de Finances
- Departament d'Administració
- Secretariat
- Direcció de suport Tècnic
- Arxius
- Comitè del PCUS
- Força de Guàrdies del Kremlin – sota control del 9é Directori-. Era l'escolta del Presidium del Soviet Suprem de l'URSS.
Les estructures dels destacaments d'Operaciones Especials de la KGB (OSNAZ) com el Grup Alpha, el Grup Beta, el Delfí i el Vympel es desconeixen.
Directors
| Directors de la KGB | 1917–1991 |
|---|---|
| Felix Edmundovitx Dzerjinski (Cheka/GPU/OGPU) | 1917–1926 |
| Viaxeslav Rudólfovitx Menjinski (OGPU) | 1926–1934 |
| Guénrikh Grigórievitx Iagoda (NKVD) | 1934–1936 |
| Nikolai Ivànovitx Iejov (NKVD) | 1936–1938 |
| Lavrenti Pàvlovitx Béria (NKVD) | 1938–1941 |
| Vsévolod Nikolàievitx Merkúlov (NKGB) | 1941 (febrer–juliol) |
| Lavrenti Pàvlovitx Béria (NKVD) | 1941–1943 |
| Vsévolod Nikolàievitx Merkúlov (NKGB/MGB) | 1943–1946 |
| Víktor Semiónovitx Abakúmov (MGB) | 1946–1951 |
| Semió Denísovitx Ignàtiev (MGB) | 1951–1953 |
| Lavrenti Pàvlovitx Béria (MGB) | 1953 (març–juny) |
| Serguei Nikíforovitx Kruglov (MGB) | 1953–1954 |
| Ivan Aleksàndrovitx Serov (KGB) | 1954–1958 |
| Aleksandr Nikolàievitx Xelepin (KGB) | 1958–1961 |
| Vladímir Iefímovitx Semitxastni (KGB) | 1961–1967 |
| Iuri Andrópov (KGB) | 1967–1982 |
| Vitali Vassílievitx Fedortxuk (KGB) | 1982 (maig–desembre) |
| Víktor Mikhàilovitx Txébrikov (KGB) | 1982–1988 |
| Vladímir Aleksàndrovitx Kriutxkov (KGB) | 1988–1991 |
| Vadim Víktorovitx Bakatin (KGB) | 1991 (agost–novembre) |
Insígnies
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Komsomol KGB
 | ||
.svg){kind=small}
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
Referències
- ↑ Yale.edu, The KGB File of Andrei Sakharov, Joshua Rubenstein and Alexander Gribanov eds., en rus i anglès.
- ↑ JHU.edu, arxiu de documents sobre el PCUS i la KGB, recollits per Vladímir Bukovsky.
- ↑ «SOUTH OSSETIA: KGB BACKYARD IN THE CAUCASUS | Central Asia-Caucasus Institute Analyst».
Bibliografia
- Christopher Andrew and Vasili Mitrokhin, The Mitrokhin Archive: The KGB in Europe and the West, Gardners Books (2000) ISBN 0-14-028487-7; Basic Books (1999) ISBN 0-465-00310-9; trade (2000) ISBN 0-465-00312-5
- Christopher Andrew and Vasili Mitrokhin, The World Was Going Our Way: The KGB and the Battle for the Third World, Basic Books (2005) ISBN 0-465-00311-7
- John Barron, KGB: The Secret Work of Soviet Secret Agents, Reader's Digest Press (1974) ISBN 0-88349-009-9
- Amy Knight, The KGB: Police and Politics in the Soviet Union, Unwin Hyman (1990) ISBN 0-04-445718-9
- Richard C.S. Trahair and Robert Miller, Encyclopedia of Cold War Espionage, Spies, and Secret Operations, Enigma Books (2009) ISBN 978-1-929631-75-9
Per llegir més
- Солженицын, А.И. (1990). Архипелаг ГУЛАГ: 1918 - 1956. Опыт художественного исследования. Т. 1 - 3. Москва: Центр "Новый мир". (rus)
- Yevgenia Albats and Catherine A. Fitzpatrick, The State Within a State: The KGB and Its Hold on Russia — Past, Present, and Future Farrar Straus Giroux (1994) ISBN 0-374-52738-5.
- John Barron, KGB: The Secret Works of Soviet Secret Agents Bantam Books (1981) ISBN 0-553-23275-4
- Vadim J. Birstein. The Perversion Of Knowledge: The True Story of Soviet Science. Westview Press (2004) ISBN 0-8133-4280-5
- John Dziak Chekisty: A History of the KGB, Lexington Books (1988) ISBN 978-0-669-10258-1
- Sheymov, Victor. Tower of Secrets. Naval Institute Press, 1993, p. 420. ISBN 1-55750-764-3.
- Бережков, Василий Иванович (2004). Руководители Ленинградского управления КГБ : 1954-1991. Санкт-Петербург: Выбор, 2004. ISBN 5-93518-035-9 (rus)
- Кротков, Юрий (1973). «КГБ в действии». Published in «Новый журнал» №111, 1973 (rus)
- Рябчиков, С.В. (2004). Размышляя вместе с Василем Быковым // Открытый мiръ, № 49, с. 2-3. (rus)(ФСБ РФ препятствует установлению мемориальной доски на своем здании, в котором ВЧК - НКВД совершала массовые преступления против человечности. Там была установлена "мясорубка", при помощи которой трупы сбрасывались чекистами в городскую канализацию.)
http://independent.academia.edu/SergeiRjabchikov/Papers/696439/Razmyshlyaya_vmeste_s_Vasilem_Bykovym
- Рябчиков, С.В. (2008). Великий химик Д.И. Рябчиков // Вiсник Мiжнародного дослiдного центру "Людина: мова, культура, пiзнання", т. 18(3), с. 148-153. (rus) (об организации КГБ СССР убийства великого русского ученого)
- Рябчиков, С.В. (2011). Заметки по истории Кубани (материалы для хрестоматии) // Вiсник Мiжнародного дослiдного центру "Людина: мова, культура, пiзнання", 2011, т. 30(3), с. 25-45. (in Russian)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: KGB |