Portbou

Portbou

Escut d'armes
Localització
42° 25′ 36″ N, 3° 09′ 34″ E
Capital	Portbou (en)
Població humana
Població	1.066 (2023) (115,87 hab./km²)
Gentilici	Portbouenc, portbouenca
Idioma oficial	català
Geografia
Part de	Mancomunitat de Municipis Comunitat Turística de la Costa Brava
Superfície	9,2 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Altitud	28
Limita amb	Colera Banyuls de la Marenda Cervera de la Marenda
Organització política
• Alcalde	Gael Rodríguez Garrido (2023–)
Identificador descriptiu
Codi postal	17497
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	17138
Codi IDESCAT	171387
Lloc web	portbou.cat

Portbou és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. El terme municipal de Portbou es troba a l'extrem nord-oriental de l'Alt Empordà, a la costa, fronterer amb la comarca veïna del Rosselló i frontera hispanofrancesa després del Tractat dels Pirineus (1659).

És de terreny bastant accidentat i per la seva situació, de cara al golf de Lleó, sofreix forts vents de tramuntana. En la part central del seu municipi té la cala de Portbou, on es troba la major part de la seva població. Recentment s'hi ha construït un port esportiu.

Etimologia

Popularment s'associa l'origen del topònim als vaixells de pesca d’arrossegament coneguts com a "bous". Aquests trobaven refugi dins la badia en dies de temporal de llevant i de tramuntana. L’escut oficial de la vila així ho reflecteix. Malgrat tot existeixen altres hipòtesis com el nom que prenen els penya-segats marins, els "bous" vinguts de 'bauç'. D’aquí el nom del "Bou follit" entre Portbou i Cerbera. Cal considerar els "bous marins", la foca mediterrània de la qual queden encara coves amb el seu nom. També trobem indrets i masos com el "Mas de Parbaus". Tot i això, per acabar, no podem deixar de banda plans dels segles XV a XVII on trobem la cala de Portbou anomenada de "Port bo".

Història

Des de 1659, pel seu veïnatge amb el Rosselló, es va convertir en zona fronterera entre França i Espanya. El 1857 es va signar un acord hispanofrancès que dictaminava el pas del ferrocarril pel municipi. L'any 1878 es va inaugurar aquesta línia fèrria, amb una estació internacional. Una nova estació fou edificada l'any 1929, amb una gran marquesina de ferro i cristall, seguint la trajectòria de les obres de Joan Torras i Guardiola de Sant Andreu de Palomar. Fins a l'any 1934 va formar part del municipi de Colera.

La vall i la cala de Portbou eren paratges deshabitats de la parròquia de Sant Miquel de Colera, i el monestir de Sant Quirze de Colera gaudia del delme del peix d'aquest litoral, almenys des del segle X. Aquests drets passaren el 1592 al monestir de Sant Pere de Besalú, cenobi que posseïa en aquesta època els drets de les cales del terme: Portbou, les Portes, Freixa i Freixanet. Encara en el segle XVII el sector entre Sant Miquel de Colera i la frontera era totalment deshabitat i només després del 1802 l'abat de Besalú, Francesc Melcior de Rocabruna i de Taverner, concedí beneficis a la família Budellers perquè pogués establir-se aquí (el mas Budellers es troba a la capçalera de la riera de Portbou, tres quilòmetres terra endins de la costa). Amb aquest primer establiment és possible que a la fi del segle XVII s'hagués construït ja a la platja alguna barraca de pescadors, afavorits aquests establiments pel pas del camí veïnal que de Llançà, pel cap de Ras, menava cap a França.

En el dietari de Jeroni Pujades del segle XVII ens descriu un desembarcament de Moros de Biserta, que agafaren bestiar de les muntanyes de Cervera i Portbou. Aquesta zona era molt preuada pels pirates per l'abundor de bestiar i matèries primeres com l'oli i el vi. Tant el castell de Querroig com el de Sant Salvador, entre altres, s'edificaren per mantenir els límits dels senyors i vigilar la incursió de pirates.

A mitjans del segle XIX hi havia a la platja de Portbou 12 cases i 6 cabanyes, comptant-s'hi menys de 50 habitants i un petit destacament de carrabiners per vigilar la frontera. Pocs anys després es produirà la gran expansió de Portbou, producte de la construcció del ferrocarril. El 1864 es féu públic l'acord hispano-francès signat dos anys abans a Perpinyà, segons el qual el punt d'enllaç ferroviari havia de ser al coll de Belitres. Aquest acord afavoria els interessos francesos que volien potenciar Portvendres en establir el traçat Perpinyà-Cervera, mentre que l'opinió de l'altra banda dels Pirineus s'inclinava pel traçat Figueres-El Pertús. Aquest últim traçat era menys costós car estalviava la construcció de túnels que s'hagueren de realitzar des de Vilajuïga fins a la frontera.

Portbou, l'any 1890.

El 10 de juliol de 1876 s'obrí tan sols la comunicació entre els dos trams ferroviaris dins el túnel internacional sota el coll de Belitres; el 28 d'octubre del 1877 s'inaugurà la línia ferroviària Girona-Figueres i, finalment el 20 de gener del 1878 el tren arribava a Portbou construït per TBF. La inauguració del tram de Figueres a la frontera i l'enllaç a Portbou amb els ferrocarrils francesos es va fer coincidir amb la data del casament d'Alfons XII amb Maria de la Mercè d'Orleans.

Quan es van emplaçar les vies, l'estació i els diferents serveis ferroviaris i duaners, s'hagué de construir una gran esplanada artificial de més de 22 m d'altura. Entre aquest terraplè i el mar va créixer de seguida una important població, formada especialment pels treballadors del ferrocarril i la duana. Molt aviat també sorgiren tota mena de comerços relacionats amb el trànsit de passatgers i mercaderies.

Aquest augment de població provocà que el 1885 Portbou aconseguís la capitalitat municipal a Colera, provocant grans protestes i enfrontaments amb la població veïna que arribaren a cremar els arxius municipals al bell mig de la plaça. Després del trasllat de capital, l'any 1934, en temps de la Segona República, Colera aconseguí la segregació de l'Ajuntament de Portbou, formant-se a partir d'aleshores dos municipis independents.

Les escoles antigues de Portbou, l'any 1936.

Portbou, degut al seu naixement en època recent, gaudí de cases de moderna construcció i la falta d'espai urbanitzable obligà a construir-les amb dos i tes pisos a més de la planta baixa. El 1900 la població del municipi de Portbou (amb Colera) era de 2.851 habitants (dels quals ja 1.845 es trobaven vivint a Portbou), nombre que augmentà a 3.796 el 1930. En aquests anys el dinamisme del poble era evident: la premsa es desenvolupava: l'any 1931 va veure néixer l'Ateneu de Portbou, Destellos periòdic apolític, quinzenal de Literatura, Avisos y Noticias, la Voz de Portbou; el Casino España, el Gran Casino la Congesta, l'Orquestrina Many’s Jazz, un sindicat d'oficis diversos CNT i un sindicat de classe Sociedad de Camareros, la Unión Sección de Portbou.

Refugis de la guerra civil

Tomba de Walter Benjamin

Aquest són els refugis que s'utilitzaren durant la Guerra Civil construïts per l'Ajuntament republicà de cara a protegir la població de Portbou davant els bombardejos de l'aviació i vaixells franquistes.

1. Dos dels més segurs eren els túnels ferroviaris, concretament el túnel sud en direcció a Colera i el que s'utilitzava per les maniobres dels trens d'ample de via francesa, paral·lel a l'anterior. Els ferroviaris hi van col·locar vagons que eren utilitzats per molta gent per passar-hi la nit.
2. El túnel d'anar a Ribera Amunt. Mitjançant sacs de sorra tapaven les entrades i la gent també hi passava la nit en els matalassos que es portaven de casa.
3. El rec que passa per l'estació de mercaderies i arriba a la ribera davant del camp de futbol, i l'altre que mor davant l'estació depuradora, també van ser utilitzats per la població. Davant d'un dels dos hi va haver una víctima mortal.
4. Al terreny que ocupa l'edifici de l'Ajuntament, prop de la secretaria del Dispensari, tot aprofitant el traçat de la claveguera general, es va obrir un refugi protegit amb sacs de sorra. Aquest túnel travessa tota la muntanya marítima i sortia a l'entrada de la platja de les Guiules, avui dia desapareguda amb la construcció del port esportiu. En el transcurs d'un bombardeig hi va morir una persona.
5. Un altre refugi públic es trobava al carrer Pujada, abans de la corba que duu a la Plaça Major. En un principi només tenia una boca d'entrada, després s'hi va afegir una altra entrada al costat de les escales.
6. Al carrer Nord, tot aprofitant una cova que travessava la muntanya i sortia on es trobava l'antic escorxador davant de la platja, avui en dia Passeig Lluís Companys.

Algunes cases tenien refugis privats com el que comunicava Can Milà amb Can Cadeses o el que hi havia a la "Casa de l'Alemanya" al carrer Frederic Marès.

La gent, quan sentia la sirena corria a ficar-se a qualsevol d'aquests llocs o fins i tot, per manca de temps, en tenien prou amb la volta duna escala. Tot i això, segons diuen, els bombardejos a Portbou només van produir 6 morts.

Geografia

El territori municipal s'estén pels confins orientals de la serra de l'Albera, al punt de contacte d'aquesta serralada amb la mar. L'extrem septentrional, divisori amb França, s'inicia a ponent al coll de Tarabaus, segueix vers llevant pel coll dels Empedrats i de Rumpisó, el Pla de Ras i el Puig de Querroig, des d'on davalla vers els colls de la Farella, dels Frares i de Belitres fins a tocar la mar per la punta del Falcó (o de l'Ocell) al sud i constitueix el límit de tramuntana de la costa empordanesa.

A migdia de la punta del Falcó, entre el cap de Portbou i la punta del Claper, es forma la gran recolzada de la badia de Portbou, al fons de la qual hi ha el poble i on desemboca l'estreta vall solcada per la riera de Portbou, que neix prop del coll dels Empedrats. La franja que ocupa el municipi de Portbou limita pel nord amb França, per l'est amb la mar i pel sud amb el municipi de Colera.

Portbou, l'any 1987.

Per la seva situació geogràfica, encarada al golf de Lleó, la població és batuda amb una extraordinària violència per la tramuntana i en algunes ocasions, el vent ha arribat a tombar vagons de tren. En alguns carrers del poble, com el del Pi, el de la Plaça, o el de l'Església, a les parets de les cases, hi ha passamans de ferro on es poden agafar els vianants. Si algun rècord té el poble de Portbou, aquest és el que es refereix a la velocitat del vent que hi bufa reflectit en les dades que dóna el servei de meteorologia instal·lat al Puig de l'Ocell.

Demografia

Portbou va arribar a ser el segon municipi més poblat de l’Alt Empordà. Per trobar aquesta distinció demogràfica cal recular fins a l’any 1930, quan la localitat, aleshores agregada a Colera i a l’extint terme de Molinàs, s’enfilava fins als 3.976 veïns censats, només per sota de Figueres. Poc després, el 1936 i quan ja s’havia produït dos anys abans la segregació dels tres nuclis, va arribar als 3.092 residents, una xifra molt distant dels poc més de 2000 habitants que l’Idescat ha registrat les darreres dècades.

Entitat de població	Habitants
Portbou	1.277
la Riera	13

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 - - - - - - - 2.605 2.581 3.116

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994 3.475 3.976 2.028 2.033 2.236 2.360 2.285 1.957 1.904 1.904

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 1.614 1.590 1.511 1.443 1.365 1.347 1.306 1.302 1.296 1.214

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034 1.170 1.077 1.063 1.090 - - - - - -

1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Logotip i Escut de Portbou

Des de fa més de 100 anys en el logotip de Portbou sempre han estat representats 2 "bous" en el mar.

• 
  Antic Logotip des de 1960.
• 
  Escut de Portbou Escut de Portbou des de 2006
• 
  Logo negre i blanc Logo vectoritzat

Indrets d'interès

L'estació de Portbou amb un Talgo aturat

Al poble, s'hi accedeix per l'avinguda de Barcelona, venint de Colera. Molts dels carrers són estrets i sovint costeruts. Hi destaquen la Rambla de Catalunya, sobre la riera que desemboca al mar, el Passeig de la Sardana, paral·lel a la platja, en un extrem del qual hi ha situat l'Ajuntament, l'antic edifici consistorial que presenta una elegant decoració tot i que ara resta abandonat a l'espera de ser la futura seu de la fundació Walter Benjamin i altres cases decorades d'estil modernista com la Casa Herrero, actual centre cívic que alberga una sala d'actes per exposicions temporals, la biblioteca de titularitat municipal amb més de 7.000 llibres indexats, un actiu casal d'avis, i uns tallers ocupacionals.

Els principals llocs d'interès són:

• La parròquia de Santa Maria de Portbou.

• Baixant de l'església, a la Plaça Major, hi ha font de pedra datada el 1955 i decorada amb l'escut del poble: dues barques de bou al port i una corona.

• Prop de l'església, entre el carrer Colera i el carrer Mercat, hi ha una placeta decorada amb la Font dels Ninots, construïda el 1922 per J. Albareda i E. Pastoret.

• Davant mateix hi ha l'accés a l'Estació de Portbou.

• Dolmen del Coll de la Farella

• Platja Claper

• La Platja Gran
• Coll dels Belitres, a la N-260 i també accessible per un camí des del poble. Hi ha un monument i exposició fotogràfica en memòria als exiliats republicans del 1939. La marca 600 de delimitació fronterera del Tractat dels Pirineus. Diversos edificis de l'antiga duana. També hi ha la base d'una peça d'artilleria muntada per l'exèrcit alemany durant l'ocupació de França.
• Port de Portbou, situat al sud de la badia de Portbou a tocar la Punta de la Gatillepis, al coll de les muntanyes del Puig del Claper i el Puig del Falcó entre a carena i el nucli urbà de Portbou. És un port gran on hi caben 297 amarres.

Portbouencs destacats

Vegeu la categoria:Portbouencs

• Fabià Estapé
• Frederic Marès i Deulovol
• Maria Mercè Roca i Perich
• Rafael Santos Torroella
• Ángeles Santos Torroella
• Tomàs Espresate i Pons

Sardanes dedicades a Portbou

• Avant Foment de Portbou de Jaume Bonaterra

• Encís Portbouenc de Jaume Bonaterra

• Aplec a Portbou de Jaume Bonaterra

Bibliografia

Tomo 3 (2005), El Meu País, tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5570 5

Enllaços externs

• Pàgina web de l'Ajuntament
• Informació de la Generalitat de Catalunya
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya