Xavier Valls i Subirà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 18:57, 25 set 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaXavier Valls i Subirà Creu de Sant Jordi 1984
Biografia
Naixement18 de setembre de 1923
Barcelona
Mort2006
Barcelona
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer colorectal Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCementiri del Poblenou (Barcelona) (Dep. I, illa 2a, nínxol preferent 65) 
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
Lloc de treball París (1949–2006)
Barcelona (1936–1949) Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1936 Modifica el valor a Wikidata –  2006 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Artpintura
ProfessorsCharles Collet Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeLuisangela Galfetti Modifica el valor a Wikidata
FillsManuel Valls, Giovanna Valls Galfetti Modifica el valor a Wikidata
PareMagí Valls i Martí Modifica el valor a Wikidata
GermansAurelio Galfetti Modifica el valor a Wikidata
ParentsManuel Valls i Gorina (cosí germà)
Aurelio Galfetti (cunyat) Modifica el valor a Wikidata
Premis

Xavier Valls i Subirà (Barcelona, 18 de setembre de 1923 - 17 de setembre de 2006) fou un pintor català.[1]

Biografia

Xavier Valls (Barcelona, 1923-2006), és un dels pintors importants de la postguerra catalana, i amb tot és, encara avui, una rara avis, un pintor desconegut i rar. La seva obra no tenia deutes amb l'avantguarda  del Dau al Set[2] o l'informalisme.  No li interessava l'inconscient subversiu sinó més aviat ser conscient i fidel a tot allò que l'envoltava; ni tampoc el cridava l'abstracció expressiva pròpia del seu temps, sinó la plasmació serena de la seva realitat física. Aquesta personalitat hors du temps també el portà a no seguir cap corrent dominant a París quan hi arribà el 1949, quan la ciutat es debatia entre l'abstracció de la Jeune Pinture i la figuració existencial de Bernard Buffet. En Xavier Valls sempre es va sentir un exiliat: a París, a Barcelona, i principalment, al seu estudi.

Valls era un pintor de 12-15 quadres a l'any. Amb devoció cada dia pintava els elements que l'envoltaven: les fruites, la vista del Sena, la seva família: en Manuel, la Giovanna, la Lluïsa. La màgia de pintar quotidianament el mateix sense arribar al tedi, sempre transmetent matís, emoció i profunditat. Es passava hores si calia suprimint una sola pinzellada, fins a arribar a l'obra justa, sense calcular el temps que li calia. Li bastava de saber captar primer la llum tamisada parisenca –horitzontal, platejada– que arribava per la finestra en diferents moments al seu estudi: transmetre els detalls de la ceràmica, de la pell d'una taronja, d'una pera, un albercoc o una figuera de moro. El silenciós diàleg amb les coses familiars, com diria Glòria Bosch. Un, pocs elements, essencials. Després deia que volia captar la llum interior dels objectes, que intentava identificar amb la seva llum. En Xavier era un home apol·lini.

En Xavier Valls és dels pocs artistes nostrats que va saber pintar el silenci. Es va saber allunyar del món per representar-lo amb més profunditat. És molt difícil captar l'essència de les coses quan estem tan aqueferats. “Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci”, deia sàviament en les seves notes de taller. Només en el silenci trobem allò que roman, que és permanent. O dit d'una altra manera, la poesia que emergeix de la mirada callada de la realitat és el que torna eternes les coses. En un món ple de presses i d'immediatesa aquest contrapunt encalmat és imprescindible.

"La pintura d'en Xavier Valls respira: ni sospira, ni esbufega, ni exhala. Respira." Tal com diu la seva filla Giovanna, en Xavier mai oblidava que els fruits venien de la flor, i calia preservar el seu llinatge original. I sempre recordava quan va començar a pintar des del seu esplèndid jardí d'Horta, el poble –avui barri de Barcelona– que el va veure créixer i a on no hi va deixar d'anar mai durant els estius, on prenia les notes emotives necessàries per a després, a París, durant els hiverns, acabar-les de pintar.

I, finalment, no hem d'oblidar el Xavier Valls com a figura cabdal de la cultura catalana. Va ser un personatge important perquè va ser dels únics de la seva generació que es va quedar a viure a París en la darrera belle époque parisenca, la París existencial dels cafès, la nit i la tertúlia. Gairebé tots els artistes de la seva generació hi van anar, gràcies a les beques de l'Institut Francès i del seu Cercle Maillol, però pocs s'hi van quedar. I s'hi va quedar fent amistat amb tot un estol de primeres personalitats admirable, tal com podem llegir a les seves memòries publicades a Quaderns Crema. Entre les seves amistats es compten Giacometti, De Staël, Tristan Tzara, María Zambrano, Jaime del Valle-Inclán, Alejo Carpentier, molts dels quals trobava al barri de Saint Germain, a cafès com el Flore, Les Deux Magots, o també el Mabillon, on participava en la tertúlia de Valle-Inclán. I això sense descuidar la seva profunda amistat amb la comunitat d'artistes catalans a París: els Gargallo, Rebull, Clavé o Picasso. Una comunitat important, des d'on s'han escrit pàgines centrals de l'art modern peninsular. Cal, doncs, donar un especial agraïment a la Fundació Vila Casas, pel seu homenatge a una altra d'aquestes figures universals i poc celebrades aquí. Ho va fer amb en Vilató, amb en Clavé, ara amb en Xavier Valls, en el just homenatge a la seva obra silenciosa, senzilla i immortal.

Va aprendre la tècnica pictòrica al costat del suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París, on es relacionà amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti. En aquesta ciutat establí la residència definitiva, tot i que passava els estius a la ciutat de Barcelona.[3]

Era el pare del polític francès Manuel Valls,[4] que va ser ministre d'interior i primer ministre francès, cosí germà del músic Manuel Valls i Gorina, autor de l'himne del Barça,[5] i oncle del físic estatunidenc Oriol Valls i de la il·lustradora Roser Capdevila.[6]

Fou membre d'honor de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. L'any 1993 fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i l'any 2000 amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2003 publicà un llibre de memòries: La meva capsa de Pandora. El 2005 fou elegit membre corresponent a París de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Obra pictòrica

Interessat inicialment en el cubisme, la seva obra va evolucionar vers el constructivisme, l'abstracció i, a partir de la dècada del 1970, vers el figurativisme. La seva obra –plena de paisatges, natures mortes, vistes de París i retrats– està basada en un realisme matisat mitjançant la tècnica de la difuminació, amb clares influències del romanticisme alemany.

Entre les nombroses exposicions que féu, cal destacar les realitzades a la Galeria Theo de Madrid (1974), a la Galeria Henriette Gomès (1979) i a la Galeria Claude Bernard (1981) de París. Hi ha obra seva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al Museu d'Art Contemporani de Lanzarote i al Museu Reina Sofia de Madrid, entre d'altres. L'any 2013, l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas acollí una exposició seva, amb un total de 24 obres seleccionades per Glòria Bosch dels seus tallers de París i d'Horta.[7]


Referències

  1. Biografia al web de la Galeria Juan Gris
  2. Dau al Set
  3. Casamartina, Josep «Xavier Valls, pintor». El País, 18-09-2006, p.  [Consulta: 7 gener 2013].
  4. «La hermana de Manuel Valls: "Con trece años ya se había leído media biblioteca"» (en castellà). La Vanguardia, 02-04-2014. [Consulta: 26 gener 2015].
  5. Vidal, Marc «El petit Manuel d'Horta, convertit en primer ministre». Diari ARA, 01-04-2014 [Consulta: 2 abril 2014].
  6. La meva capsa de Pandora, p. 134 i nota 2 d'aquesta mateixa pàgina.
  7. Guillaumes, Mireia «Xavier Valls: "Sotto voce"». Bonart, 162, Desembre 2013, pàg. 48.

Enllaços externs