Batalla de Los Arcos

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgBatalla de Los Arcos
— Front del nord —
Primera Guerra Carlina
Dates 11 d'octubre de 1833
Escenari Los Arcos
Resultat Victòria liberal
Batalla de Los Arcos situat respecte Euskal Herria
Estella
Pamplona
Vitòria
Logronyo
Los Arcos
White pog.svg Posicions carlines
Blue pog.svg Posicions liberals
Battle icon active (rifles).svg Batalla de Los Arcos

Bàndols
Carlins Carlins Badera de guerra espanyola (1785-1931) liberals o cristins
Comandants en cap
Carlins Santos Ladron Badera de guerra espanyola (1785-1931) Manuel Lorenzo
Forces
800 homes


Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

La batalla de Los Arcos fou un dels combats de la Primera Guerra Carlina.

Antecedents[modifica]

La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va reclamar el seu dret al tron.

A la pràctica la rebel·lió, que no van tenir el suport de l'exèrcit va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris reialistes locals van proclamar a Carles rei d'Espanya iniciant una sèrie d'insurreccions de guerrillers, ex militars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal, en general amb poc èxit, excepte al País Basc, Navarra i Logronyo, però sense arribar a controlar més que per poc temps les ciutats d'aquests territoris,[1] i la guerra començà el 6 d'octubre quan el general Santos Ladron de Cegama va prendre Logronyo, passant a Navarra per unir-se amb els revoltats[2] mentre una columna comandada per Manuel Lorenzo sortia en la seva persecució.[3]

La batalla[modifica]

L'11 d'octubre els dos exèrcits es trobaren a Los Arcos, i després de capturar el pont els liberals van tallar la possibilitat que fossin flanquejats, i els carlins es van replegar al poble, i finalment van fugir en desordre mentre Santos Ladron de Cegama i uns pocs homes carregava sobre els liberals sent capturat.[4]

Conseqüències[modifica]

Santos Ladron de Cegama fou afusellat a Pamplona als pocs dies, sent substituït al comandament carlí per Francisco Iturralde,[5] però la presència carlina quedà afeblida amb la campanya del liberal Pedro Sarsfield[6] i la derrota de la columna carlina que intentava prendre Santander a la batalla de Vargas.[7]

A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder. A Morella, Rafael Ram de Viu Pueyo va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, però fou capturat i executat pels liberals després de la batalla de Calanda.[8]

Tomás de Zumalacárregui va assumir el lideratge de la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i de les tres províncies basques tres setmanes després, reactivant la rebel·lió al nord, organitzant l'exèrcit carlí, unint els batallons d'Àlaba i Navarra i malgrat la manca de munició, els va fer entrar en combat.[9]

Referències[modifica]

  1. anònim, 1846, p. 274.
  2. anònim, 1846, p. 276.
  3. anònim, 1846, p. 277.
  4. anònim, 1846, p. 278.
  5. anònim, 1846, p. 279.
  6. anònim, 1846, p. 280.
  7. Diario de las sesiones de Cortes (en castellà). Cortes de España, 1836, p. 12. 
  8. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 11.
  9. «Nazar eta Asarta (1833-XII-29)» (en basc). Museo Zumalakarregi Museoa. [Consulta: 19 setembre 2015].

Bibliografia[modifica]