Batalla de Los Arcos
| Primera Guerra Carlina | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 11 d'octubre de 1833 | ||
| Escenari | Los Arcos | ||
| Lloc | Los Arcos | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | Victòria liberal | ||
| Front | Front del nord | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
.svg){kind=icon}
.svg){kind=small}
Guerres Carlines | |
|---|---|
Primera Guerra Carlina (1833-1840) · Guerra dels Matiners (1846-1849) · Tercera Guerra Carlina (1872-1876) |
La batalla de Los Arcos fou un dels combats de la Primera Guerra Carlina.
Antecedents[modifica]
La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va reclamar el seu dret al tron.
A la pràctica la rebel·lió, que no van tenir el suport de l'exèrcit va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris reialistes locals van proclamar a Carles rei d'Espanya iniciant una sèrie d'insurreccions de guerrillers, ex militars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal, en general amb poc èxit, excepte al País Basc, Navarra i Logronyo, però sense arribar a controlar més que per poc temps les ciutats d'aquests territoris,[1] i la guerra començà el 6 d'octubre quan el general Santos Ladron de Cegama va prendre Logronyo, passant a Navarra per unir-se amb els revoltats[2] mentre una columna comandada per Manuel Lorenzo sortia en la seva persecució.[3]
Batalla[modifica]
L'11 d'octubre els dos exèrcits es trobaren a Los Arcos, i després de capturar el pont els liberals van tallar la possibilitat que fossin flanquejats, i els carlins es van replegar al poble, i finalment van fugir en desordre mentre Santos Ladron de Cegama i uns pocs homes carregava sobre els liberals sent capturat.[4]
Conseqüències[modifica]
Santos Ladron de Cegama fou afusellat a Pamplona als pocs dies, sent substituït al comandament carlí per Francisco Iturralde,[5] però la presència carlina quedà afeblida amb la campanya del liberal Pedro Sarsfield[6] i la derrota de la columna carlina que intentava prendre Santander a la batalla de Vargas.[7]
A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder. A Morella, Rafael Ram de Viu Pueyo va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, però fou capturat i executat pels liberals després de la batalla de Calanda.[8]
Tomás de Zumalacárregui va assumir el lideratge de la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i de les tres províncies basques tres setmanes després, reactivant la rebel·lió al nord, organitzant l'exèrcit carlí, unint els batallons d'Àlaba i Navarra i malgrat la manca de munició, els va fer entrar en combat.[9]
Referències[modifica]
- ↑ anònim, 1846, p. 274.
- ↑ anònim, 1846, p. 276.
- ↑ anònim, 1846, p. 277.
- ↑ anònim, 1846, p. 278.
- ↑ anònim, 1846, p. 279.
- ↑ anònim, 1846, p. 280.
- ↑ Diario de las sesiones de Cortes (en castellà). Cortes de España, 1836, p. 12.
- ↑ Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, p. 11.
- ↑ «Nazar eta Asarta (1833-XII-29)» (en basc). Museo Zumalakarregi Museoa. [Consulta: 19 setembre 2015].
Bibliografia[modifica]
- Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón. Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragon, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
- anònim. Historla de la Guerra Civil en el norte y Cataluña (en castellà). Sociedad tipográfica de Hortelano y Cía., 1846.