Setge de Vilafamés

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Vilafamés
— Front oriental —
Primera Guerra Carlina
Castell de Vilafamés

Castell de Vilafamés
Data 15 a 18 d'abril de 1839
Localitat Vilafamés
Resultat Victòria liberal
Setge de Vilafamés situat respecte Aragó
Morella
Estella
Castelló
Terol
Saragossa
Pamplona
Osca
Lleida
Calanda
Alcorisa
Gandesa
Cantavella
Benicarló
Maella
Alcanyís
Calataiud
Segura
Vilafamés
La Sénia
White pog.svg Posicions carlines
Blue pog.svg Posicions liberals
Battle icon active (rifles).svg Setge de Vilafamés

Bàndols
Carlins Carlins Bandera de guerra espanyola (1785-1931) liberals o cristins
Comandants en cap
Carlins Ramon Cabrera
Forces
3 batallons
300 genets
8 peces d'artilleria


Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

El setge de Vilafamés fou un dels episodis de la primera guerra carlina.

Antecedents[modifica]

La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va el seu dret al tron. A Morella Rafael Ram de Viu Pueyo va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, tot i que va ser ocupada per forces liberals el 10 de desembre, i a la mort de Ram de Viu Manuel Carnicer va assumir la prefectura militar de l'exèrcit carlí al Baix Aragó i el Maestrat.[1] L'execució de Carnicer va ocasionar l'assumpció del comandament del front per Ramon Cabrera. A la primavera de 1836, aquest ja comandava 6.000 homes i 250 cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella, que va fortificar[2] i es va convertir en el centre d'operacions, amb una presó, fàbrica d'artilleria i dos hospitals.[3]

Cabrera es va afegir a l'Expedició Gómez per intentar prendre Madrid, deixant afeblit el Maestrat,[4] i un cop superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso, es va nomenar Evaristo San Miguel com a comandant de l'exèrcit del Centre,[5] que va capturar Cantavella,[6] recuperada en 24 d'abril de 1837,[7] quan la seva guarnició es va rendir[8] en un atac simultani dels carlins a Cantavella, Sant Mateu i Benicarló.[9] El 31 de gener de 1838, procedent de Benicarló, entrava Ramon Cabrera a Morella.[10]

El 9 de febrer Cabrera posà setge a Gandesa però el 24 de febrer ordenà al coronel Juan Cabañero que abandonés el setge i sorprendre Saragossa, que suposaria la ràpida presa de tot l'Aragó, la connexió dels fronts català i navarrès, i la de tot Espanya al nord de Madrid.[11] El 5 de març el brigadier Cabañero va assaltar Saragossa però els saragossans van lluitar contra els invasors, que van fugir.[11] A continuació queien Calanda, Alcorisa i Samper,[12] i després del fallit assalt a Alcanyís, la vila va quedar bloquejada i aïllada fins al final de la guerra, i Cabrera va seguir expandint el seu territori.[13] Amb la derrota liberal a l'Acció de Maella, els ànims liberals caigueren i els liberals temeren una invasió carlina a l'interior, i van Halen va incrementar la defensa a Terol, Saragossa i València.

Llangostera rebé ordres d'atacar Casp i Forcadell a Xèrica, on fou derrotat,[14] entrant a Calataiud en 16 de novembre,[14] i a continuació Forcadell i Llangostera van atacar les riberes del Xúquer i el Guadalaviar en cerca de provisions, provocant que Emilio Borso di Carminati enviés al seu encontre a Juan de la Pezuela i Narciso Lopez respectivament.[15] El 6 de desembre Narciso Lopez dispersava Llangostera a Iniesta (Conca) i a principis de 1839 un carregament anglès de 8.000 fusells destinat al Maestrat fou interceptat pels isabelins i un altre s'incendià.[16]

El 21 de febrer de 1839, el moderat Maroto va ser destituït pel pretendent Carles, cosa que va accelerar les gestions de l'antic cap de l'Estat Major per trobar una solució al conflicte amb el general liberal Espartero.[17]

Antonio van Halen y Sarti signà el Conveni de Segura i va decidir-se a recuperar el fort de Segura de los Baños i va atacar-lo, però fou interceptat per Cabrera i va haver de desistir, i Cabrera va decidir atacar Vilafamés per distreure l'atenció i evitar els atacs sobre Segura de Baños, que es considerava la clau per la conquesta d'Aragó.[18]

El setge[modifica]

Després de la batalla de Segura, amb 3 batallons, 300 genets i 8 peces d'artilleria es va presentar el 15 d'abril a Vilafamés, començant el bombardeig de les bateries l'endemà causant una bretxa a la que es va fer un atac que va ser rebutjat i fou reparada per la nit, i el 17 es va atacar amb l'artilleria la torrassa, amb un nou atac que fou rebutjat.[19] En saber que la columna de Francisco Javier Azpiroz[18] es dirigia per socórrer Vilafamés, i que Van Halen no atacaria Segura, Cabrera va aixecar el setge el 18 d'abril.[18]

Conseqüències[modifica]

Cabrera va caure malalt però el mes de maig ja recuperat va atacar Castella mentre els seus generals atacaven el baix Aragó,[20] assetjant Montalban.[21] Antonio van Halen y Sarti fou rellevat al comandament de l'exèrcit del Centre per Agustín Nogueras Pitarque, amb ordres de conservar el territori i impedir la unió de Cabrera amb el front català, però dimití i fou substituït per Leopoldo O'Donnell,[22] que derrotà Cabrera, obligant-lo a aixecar el setge de Llucena.[23]

Amb la signatura del Conveni de Bergara l'agost de 1839 Ramon Cabrera es va veure aïllat i encerclat per les forces liberals,[24] que a finals de 1839 havien muntat una línia de fortificacions des d'Alcanyís a Castel de Cabra, per incomunicar i assetjar una a una les posicions carlines: Espartero pren Segura el 27 de febrer i poc després Castellote mentre des del sud O'Donnell ocupà Aliaga, Alcalá de la Selva, i finalment Cantavella l'11 de maig. Perduda Morella, Cabrera va creuar l'Ebre arribant a Berga, havent de fugir a França el mes de juliol.[25]

Referències[modifica]

  1. Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, p. 128. ISBN 8486792894. 
  2. Oyarzun Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Editorial MAXTOR, 2008, p. 164. ISBN 8497614488. 
  3. Flávio, 1870, p. 252.
  4. Ovilo y Otero, Manuel. D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Soc. de Operarios del mismo Arte, 1845, p. 352. 
  5. Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, p. 284. ISBN 8486792894. 
  6. «Cantavieja carlista» (en castellà). El Maestrazgo Carlista. [Consulta: 22 agost 2015].
  7. Flávio, 1870, p. 301.
  8. Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833-1840) (en castellà). Universitat de València, 2014, p. 173. ISBN 8437093279. 
  9. Pirala, 1842, p. 145.
  10. Rodríguez Vives, Conxa. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella, 2006. [Consulta: 30 agost 2015].
  11. 11,0 11,1 Negro, Luis. «Cincomarzada, un año más» (en castellà). El Periódico de Aragón, 05-03-2014. [Consulta: 31 agost 2015].
  12. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 360.
  13. de Córdoba, Buenaventura. Vida militar y política de Cabrera (en castellà). vol. 3. Impr. y fundicion de Don E. Aguado, 1845, p. 3. 
  14. 14,0 14,1 Historia general de España y de sus Indias, desde los tiempos más remotos hasta nuestro días (en castellà). vol.7. Librería Española, 1866, p. 973. 
  15. Benavides, Antonio; Gil Dorregaray, José. Historia de las Órdenes de Caballería y de las condecoraciones Españolas (en castellà). vol.2. 2a ed.. Rey, 1864, p. 330. 
  16. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 392.
  17. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 403.
  18. 18,0 18,1 18,2 Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 408.
  19. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 407.
  20. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 412.
  21. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 417.
  22. Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, p. 287. ISBN 8486792894. 
  23. Benavides, Antonio; Gil Dorregaray, José. Historia de las Órdenes de Caballería y de las condecoraciones Españolas (en castellà). vol.2. 2a ed.. Rey, 1864, p. 331. 
  24. Bollaert, William. The wars of succession of Portugal and Spain, from 1826 to 1840 (en anglès). vol.2. Ranken and Co, 1870, p. 370. 
  25. «La Expedición Real» (en castellà). Episodios de la I Guerra Carlista en Aragon. Gran Enciclopedia Aragonesa. [Consulta: 21 agost 2015].

Bibliografia[modifica]