Setge de Cantavella
| Primera guerra carlina | |||
|---|---|---|---|
  Setge de Cantavella Setge de Cantavella | |||
 Vista de Cantavella des del camí a Mirambell, publicada en 1845 | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | 31 d'octubre de 1836 al 24 d'abril de 1837 | ||
| Coordenades | 40° 32′ 00″ N, 0° 24′ 00″ O / 40.533333°N,0.4°O | ||
| Escenari | Cantavella | ||
| Lloc | Cantavella (província de Terol) | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | Victòria carlina | ||
| Front | Front oriental | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
.svg){kind=small}
Guerres Carlines | |
|---|---|
Primera Guerra Carlina (1833-1840) · Guerra dels Matiners (1846-1849) · Tercera Guerra Carlina (1872-1876) |
El Setge de Cantavella fou un dels episodis de la primera guerra carlina
Antecedents[modifica]
En el front d'Aragó i el Maestrat, l'execució del líder carlí Manuel Carnicer va ocasionar l'assumpció del comandament d'aquest front per Ramon Cabrera. A la primavera de 1836, aquest ja comandava 6.000 homes i 250 cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella, que va fortificar[1] i es va convertir en el centre d'operacions, amb una presó, fàbrica d'artilleria i dos hospitals.[2]
Cabrera es va afegir a l'Expedició Gómez per intentar prendre Madrid, deixant afeblit el Maestrat,[3] i un cop superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso, es va nomenar Evaristo San Miguel com a comandant de l'exèrcit del Centre,[4]
Cantavella, en absència de Ramon Cabrera, estava defensada en aquell moment pel governador militar carlista Magí Miquel,[5] que contava només amb un batalló, una patrulla i la Companyia d'Artillería.[6] José María Arévalo, comandant general d'Aragó en absència de Cabrera, en saber dels plans liberals d'atacar Cantavella, ordenà Francesc Tallada i Forcadell i Lluís Llangostera i Casadevall atacar la riba del Túria per aconseguir queviures per resistir el setge.[7]
El setge[modifica]
Evaristo San Miguel sortí de Terol el 14 d'octubre,[8] unint-se-li Agustín Nogueras Pitarque des de Morella, va arribar el 20 d'octubre a Castelló amb tres batallons d'infanteria, un regiment de cavalleria i diverses peces d'artilleria, unint-se-li el 23 a Sant Mateu la brigada d'Antonio Yoller que incloïa artilleria, i el 27 la legió portuguesa d'Emilio Borso di Carminati.[9]
Magí Miquel va reclamar als atacants que no ataquessin la vila atès que era un dipòsit de presoners però San Miguel feu cas omís[9] José María Arévalo es dirigí a Cantavella amb Lluís Llangostera i Casadevall amb una força de socors, quedant el 31 d'octubre a Fontanete, separat de la vila per un barranc,[10] però Cantavella fou presa el mateix 31 d'octubre de 1836. Els 200 defensors, en clara inferioritat numèrica, quan va començar el foc d'artilleria es van refugiar en el fort exterior, i d'allà van intentar fugir pels barrancs per reunir-se amb la força de socors, però foren abatuts per les tropes liberals, i els presoners van obrir les portes de la ciutat als seus alliberadors.[8] També es va rendir la guarnició de Mirambell.[11]
Privats els carlins del Maestrat de la seva capital i fàbrica d'artilleria,[12] Arévalo s'enfrontà a nombroses desercions fins que el 9 de gener de 1837 Ramon Cabrera, encara recuperant-se de les ferides, es presentà a Rubielos de Mora, recomposà les tropes i la moral[13] i atacà Torreblanca[14] i Llangostera derrotava als liberals en febrer a Bunyol[15] i en març a Burjassot,[13] arribant en una incursió fins a Oriola[16] i causant la substitució de San Miguel per Marcelino de Oraá Lecumberri com a comandant de l'exèrcit del Centre.[17]
Cantavella fou recuperada per Juan Cabañero y Esponera en 24 d'abril de 1837,[17] quan la seva guarnició es va rendir[18] en un atac simultani dels carlins a Cantavella, Sant Mateu i Benicarló.[19]
Conseqúències[modifica]
Immediatament després de la recuperació de Cantavella, Ramon Cabrera feu desmuntar l'artilleria i la va dur a Sant Mateu, que estava assetjant, obrint la muralla per on van entrar els carlins,[17] i Oraá només pogué evitar la presa de Benicarló.[20] Un cop capturada Morella pels carlins en gener de 1838, en estar completament emmurallada es va convertir en la capital carlina i s'hi van traslladar les instal·lacions de Cantavella.[18]
Referències[modifica]
- ↑ Oyarzun Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Editorial MAXTOR, 2008, p. 164. ISBN 8497614488.
- ↑ Flávio, 1870, p. 252.
- ↑ Ovilo y Otero, Manuel. D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Soc. de Operarios del mismo Arte, 1845, p. 352.
- ↑ Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, p. 284. ISBN 8486792894.
- ↑ Flávio, p. 266.
- ↑ «Cantavieja carlista» (en castellà). El Maestrazgo Carlista. [Consulta: 22 agost 2015].
- ↑ Flávio, 1870, p. 265.
- ↑ 8,0 8,1 Madoz, Pascual. Diccionario geografico-estadistico-historico de España y sus posesiones de ultramar (en castellà). vol.10 (CAA - CAR). Madoz, 1850, p. 410.
- ↑ 9,0 9,1 Flávio, 1870, p. 266.
- ↑ Flávio, 1870, p. 268.
- ↑ Giorgio Della Rocca, Joaquín Monclús. El Matarraña y la sierra turolenses. Guara, 1981, p. 91. ISBN 9788485303496.
- ↑ Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833-1840) (en castellà). Universitat de València, 2014.
- ↑ 13,0 13,1 Flávio, 1870, p. 271.
- ↑ Flávio, 1870, p. 280.
- ↑ Flávio, 1870, p. 286.
- ↑ Flávio, 1870, p. 299.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 Flávio, 1870, p. 301.
- ↑ 18,0 18,1 Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833-1840) (en castellà). Universitat de València, 2014, p. 173. ISBN 8437093279.
- ↑ Pirala, 1842, p. 145.
- ↑ Pirala, 1842, p. 381.
Bibliografia[modifica]
- Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón. Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragon, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
- Flávio, E. Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum 1. Editorial de G. Estrada, 1870.
- Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum 4. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1869.