Classificació de les roques ígnies

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Esquema de la classificació de les roques ígnies (Amplieu la imatge per a veure l'esquema).

La classificació de les roques ígnies és un seguit de protocols, regles i procediments que permeten anomenar i classificar les roques amb un origen magmàtic segons la seva procedència, la velocitat de refredament, les textures que presenten, la seva composició mineralògica i/o química. Un dels principals problemes de classificar les roques ígnies és que no poden ser classificades seguint només un sistema. Per exemple, els paràmetres modals necessaris per a descriure una roca fèlsica, composta de quars i feldespats, són molt diferents dels emprats per a classificar les roques ultramàfiques, compostes per olivina i piroxens. Com a conseqüència, existeixen diverses classificacions. En aquest article s'expliquen els principals mètodes i procediments de classificació de les roques ígnies. L'esquema present en aquest article és un resum esquematitzat que mostra els passos a seguir per a poder classificar una roca ígnia, emprant tant classificacions modals com d'altres de químiques.

Durant la dècada de 1990 i amb l'objectiu de crear una classificació sostenible de les roques ígnies que tots els geòlegs poguessin emprar, la Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS per les seves sigles en anglès) va crear la subcomissió de la IUGS sobre la sistemàtica de les roques ígnies (d'ara endavant, la subcomissió). Durant el temps que va durar la creació de la classificació, la subcomissió va establir deu principis per a la construcció de la mateixa:[1]

  1. Emprar atributs descriptius.
  2. Emprar les propietats reals de les roques.
  3. Garantir la idonietat de la classificació per a tots els geòlegs.
  4. Emprar terminologia actualitzada.
  5. Definir els límits de les diferents tipologies de roques.
  6. Facilitat en la seva aplicació.
  7. Seguir les relacions naturals.
  8. Emprar mineralogia modal.
  9. Si no és possible emprar mineralogia modal, emprar la química.
  10. Seguir la terminologia dels altres organismes assessors de la IUGS.

La classificació separa i classifica individualment les roques piroclàstiques, les carbonatítiques, les melilítiques, les lamprofirítiques i les charnockítiques; tot això abans d'entrar a la classificació principal mitjançant el diagrama QAPF per a roques volcàniques i plutòniques que es basa en les proporcions modals de quars (Q); feldespat alcalí (A) i plagiòclasi (P) o de feldespat alcalí (A); plagiòclasi (P) i feldespatoides (F). Les roques amb contingut màfic superior al 90% tenen la seva pròpia classificació. Si la mineralogia modal no es pot determinar, com sol ser el cas de les roques volcàniques, s'usa la classificació química coneguda com a TAS. La nomenclatura per totes aquestes classificacions necessità de 297 noms en comptes dels més de 1500 que existeixen.[1]

En aquest article s'expliquen totes les classificacions de les diferents tipologies de roques citades anteriorment. Malgrat que la subcomissió tracta totes les tipologies de roca de manera independent a l'hora de fer la classificació, en aquest article s'han volgut englobar donant importància al tipus de classificació (modal o química) i, per tant, les roques piroclàstiques no han quedat englobades en cap d'aquests grans apartats, ja que no es classifiquen ni modalment ni químicament, sinó que la classificació emprada presenta trets característics de les classificacions de roques sedimentàries -sempre salvant les diferències-.[2]

Classificació segons profunditat de cristal·lització[modifica]

La principal forma de classificar les roques ígnies és a partir de la profunditat en la qual s'ha refredat i ha cristal·litzat el magma que donarà lloc a la roca. Les roques creades a partir de magmes que han cristal·litzat per damunt de la superfície terrestres, reben el nom de roques volcàniques o extrusives; les que cristal·litzen a l'interior de la terra a grans fondàries reben el nom de plutòniques; les que cristal·litzen a l'interior de la terra a poca o mitja fondària reben el nom de roques hipabissals o subvolcàniques, aquestes es consideren intermèdies entre volcàniques i plutòniques.[3] Habitualment els tres tipus de roques poden diferenciar-se per les textures i/o minerals que presenten (vegeu els següents apartats).

Classificació de les roques piroclàstiques[modifica]

Classificació dels tufs i les cendres volcàniques.

Piroclasts i dipòsits associats[modifica]

Bomba volcànica a l'Etna.
Lapil·li de Lipari.
Cendra volcànica (vista amb microscopi electrònic)
Aglomerat
Tuf

Els piroclasts es defineixen com a fragments generats com a conseqüència directa d'una erupció volcànica. En aquesta classificació s'exclouen les partícules formades a partir de processos d'autobretxificació en fluxos de lava. Aquests fragments poden ser cristalls individuals, fragments de cristalls, fragments de vidre o fragments de roca. Segons les mides que presenten aquests fragments reben diferents noms:[4]

  • Bomba volcànica: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides superiors als 64 mm i textures que determinen que, en el moment de l'erupció, el material estava totalment o parcial fos; per exemple textures de "crosta de pa".
  • Blocs: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides superiors als 64 mm i textures que determinen que, en el moment de l'erupció, el material estava en estat sòlid; per exemple morfologies de caràcter angular o subangular.
  • Lapil·li: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides entre els dos i els 64 mm.
  • Cendra: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides inferiors als dos mm.
    • De gra groller (de dos a 1/16 mm).
    • De gra fi (inferiors a 1/16 mm).

Els dipòsits piroclàstics són acumulacions de piroclasts que poden presentar-se de forma consolidada o no consolidada. Perquè es consideri un dipòsit de piroclasts, el dipòsit ha de contenir més d'un 75% d'aquests materials en volum. Quan el dipòsit es troba consolidat s'anomena roca piroclàstica, mentre que si no es troba consolidat s'anomena tefra. Depenent de les mides dels materials que conformen el dipòsit, aquest rep diferents noms:[4]

  • Aglomerat: dipòsit piroclàstic en el qual la mida mitjana dels piroclasts és superior als 64 mm, i on predominen els piroclasts arrodonits.
  • Bretxa piroclàstica: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts és superior als 64 mm, i on predominen els piroclasts angulosos.
  • Tuf de lapil·li: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts oscil·la entre els dos i els 64 mm.
  • Tuf de cendra: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts és inferior als 2 mm.
    • De gra groller (fragments de dos a 1/16 mm).
    • De gra fi (fragments inferiors a 1/16 mm).
    • Tova lítica: amb dominància de fragments de roca.
    • Tova vítrica: amb dominància de fragments vítrics o fragments de pumita.
    • Tova cristal·lina: amb dominància de fragments de cristalls.
Mida dels clasts en mm Piroclast Dipòsit piroclàstic
Principalment tefres no consolidades Principalment roques piroclàstiques consolidades
>64 Bomba o bloc Capes d'aglomerat de bloc o bombes Bretxa piroclàstica
64 a 2 Lapil·li Capes d'aglomerat de lapil·li Tuf de lapil·li
2 a 1/16 Cendra de gra groller Cendra grollera Tuf de cendra de gra groller
<1/16 Cendra de gra fi Cendra fina Tuf de cendra de gra fi
Classificació i nomenclatura dels piroclasts i els dipòsits piroclàstics basat en la mida de gra.[4]

Dipòsits piroclàstics-epiclàstics[modifica]

Per a aquelles roques que presenten tant piroclasts com material epiclàstic, se sol emprar el terme tufita, al qual se li sol afegir la nomenclatura citada anteriorment. Les tufites poden dividir-se també segons la seva mida de gra, tot afegint el terme tufaci al nom amb què s'anomenaria la roca en cas de ser sedimentària; per exemple, gres tufaci.[4]

Mida en mm Piroclàstic Tufites (piroclàstic-epiclàstic) Epiclàstic (volcànic o no volcànic)
>64 Aglomerat, bretxa volcànica Conglomerat tufaci, bretxa tufàcia Conglomerat, bretxa
64-2 Tuf de lapil·li Gres tufaci Gres
2-1/16 Groller Limolita tufàcia Limolita
1/16-1/256 Fi - -
<1/256 - Mudstone tufaci, argila tufàcia Mudstone, argila
Quantitat de material piroclàstic 100% a 75% 75% a 25% 25% a 0%
Termes emprats per a roques piroclàstiques-epiclàstiques.[4]

Classificació modal (i normativa)[modifica]

Classificació de les carbonatites segons la seva composició química.
Sövita

El mode (o contingut mineral) és la composició mineralògica real d’una roca determinada quantitativament per mètodes físics i expressada en percentatges volumètrics o ponderals dels seus minerals components.[5] La classificació modal és la que empra aquestes quantitats minerals per a classificar les roques, és a dir, és una classificació segons les quantitats dels diferents minerals que conté la roca.[6]

Roques carbonatítiques[modifica]

La classificació de les roques carbonàtiques s'empra quan la roca ígnea a classificar presenta més d'un 50% de carbonats modals. les carbonatites poden ser tant plutòniques com volcàniques en origen. Mineralògicament es poden distingir diferents tipus de carbonatites:[1]

També es pot fer constar en el nom la presència de minerals en menor proporció (<10%), tot afegint el nom del mineral en qüestió; per exemple: carbonatita calcítica amb dolomita. Els termes leucocràtic i melanocràtic no s'utilitzen en la classificació de les carbonatites. Si la mida de gra és massa fina per a determinar visualment la composició mineralògica de la roca, s'ha de procedir a realitzar una anàlisi química i classificar la roca segons el diagrama.[7]

Roques melilítiques[modifica]

Classificació de les melilites.
Classifiació de les melilitolites.

La classificació de les roques amb contingut de mel·lilita, s’utilitza per a aquelles roques amb més d’un 10% de mel·lilita modal. Per a aquesta classificació, s’usen diagrames triangulars per a les roques plutòniques (melilitolites) i volcàniques (melilitites).  Per a qualsevol dels dos casos, s'ha de situar la composició modal de la roca en un dels dos diagrames per a poder determinar-ne el nom exacte. Els diagrames a emprar són els següents:

Si el mode mineral no es pot determinar, s’haurà d’aplicar la classificació TAS (total alkali versus silica; alcalins totals versus sílice) seguint els següents passos:[8]

  • La roca haurà de situar-se en el camp de les foitites.
  • Si la roca no conté kalsilita però té kalsilita normativa, s’haurà d’aplicar el diagrama de la Figura X.
  • Si i la larnita normativa és superior al 10% i el K2O és inferior al Na2O en percentatge de pes, la roca s’anomena melilitita o melilitita olivínica.
  • Si el contingut de K2O és major que el de Na2O, i el de K2O és major que el 2% en pes, la roca és una melilitita potàssica o una melilitita potàssica amb olivina. El terme katungita, s’utilitza per a aquelles melilitites amb una mineralogia formada per kalsilita, leucita i olivina.
  • Si la larnita normativa és inferior al 10%, la roca és una mel·lilita nefelínica i una mel·lilita leucítica, d’acord amb la naturalesa del feldespatoide dominant.

El principal problema d’aquesta classificació recau sobre les melilites volcàniques (les melilitites). Segons alguns autors,[8] les melilitolites de gra groller es classifiquen modalment però per a les roques del mateix tipus de gra més fi, aquesta classificació no és adequada. Una classificació basada en la química de la roca seria en principi l’opció adequada, però el principal problema és que aquestes roques no poden ser diferenciades d'algunes altres roques volcàniques en el diagrama TAS. De totes maneres, la presència de melilita de forma modal en quantitats més elevades que la traça, pot ser emprat com a discriminant a partir de la norma CIPW.[8]

Roques kalsilítiques[modifica]

Les roques kalsilítiques són roques volcàniques que presenten els següents minerals: el clinopiroxè, la kalsilita, la leucita, la melilita, l'olivina i la flogopita. Aquestes roques no poden ser anomenades com a piroxenites ja que aquest és un terme exclusiu de les roques plutòniques. Les mafurites i les katungites (exemples de roques kalsilítiques), juntament amb les ugandites (classificades com a leucitites olivíniques per l'absència de kalsilita), constitueixen les sèries kamafugítiques de Sahama (1974).[9] Des del punt de vista del sistema de classificació de l'IUGS, la presència de melilita o leucita (o totes dues), indica que s'ha d'aplicar directament la classificació de les roques melilítiques o leucítiques. De totes maneres, la presència de kalsilita i leucita és considerada petrogenèticament rellevant, i és per això que el terme kamafugita és emprat per a aquestes roques amb consanguinitat (presència de tots dos minerals).[10][11]

Les roques kalsilítiques plutòniques de les províncies petrològiques d'Aldan i Baikal Nord, les quals no són kamafugítiques, poden ser diferenciades pel prefix kalsilita- i, per tant, la synnyrita passa a ser la sienita kalsilítica i la yakutita passa a ser la piroxenita kalsilítica amb biotita. A la següent taula es poden observar exemples de roques kalsilítiques i la seva possible composició mineralògica:[12][13]

Plagiòclasi Clinopiroxè Leucita Kalsilita Mel·lilita Olivina Vidre
Mafurita  x x x
Katungita  x x
Venanzita x
Coppaelita  x x x

Les roques kalsilítiques no havien estat considerades prèviament per la subcomissió. Aquestes es repartien entre dos grups: les sèries kamafugítiques de Sahama (1974)[9] i les sienites i piroxenites amb kalsilita (p.e. synnyrita i yakutita). Algunes de les roques kamafugítiques contenen leucita o mel·lilita (o totes dues) i poden considerar-se roques mel·lilítiques amb felspatoids. De totes maneres, la presència de kalsilita és considerada tant important que requereix assignar les roques kalsilítiques en un grup especial.

Lamproïtes[modifica]

Lamproïta

El sistema de classificació per a les roques lamproítiques, té en compte criteris tant mineralògics com geoquímics. Les lamproïtes es caracteritzen per la presència (amb grans variacions que oscil·len entre en 5 i el 90% en volum) de les següents fases:[14]

La presència de totes aquestes fases no és necessària per a classificar una roca com a lamproïta. Qualsevol mineral pot ser dominant, i això, juntament amb les altres espècies majoritàries és suficient per a determinar el nom petrogràfic de la roca.[14]

Les fases minerals possibles inclouen la priderita, la wadeïta, l'apatita, la perovskita, la magnesiocromita, la magnesiocromita rica en titani i la magnetita titanífera. Menys freqüentment però també característiques són les següents fases: jeppeïta, armacolita, shcherbakovita, ilmenita i enstatita. La presencia dels següents minerals indica que la roca no és una lamproïta: plagiòclasi primària, melilita, monticellita, kalsilita, nefelina, feldespat alcalí sòdic, sodalita, noseana, haüyna, melanita, schorlomita o kimzeyita.[14]

Les lamproïtes presenten les següents característiques químiques:

  • K2O/Na2O > 3 (proporció molar).
  • K2O/Al2O3> 6.8 (proporció molar) i freqüentment > 1.
  • K2O + Na2O/ Al2O3 (proporció molar) típicament> 1.
  • Típicament <10 en % de pes de FeO i CaO; TiO2  entre un 1 i un 7 en % de pes, >2000 ppm i freqüentment >5000 ppm de Ba, >500 ppm de Zr, >1000 ppm de Sr i >200 ppm de La.

Per a facilitar la classificació de les lamproïtes, els noms històrics han estat substituïts per el terme lamproïta seguit dels minerals dominants; vegeu-ho:

Nom històric Nom revisat
Wyomingita Lamproïta de diòpsid, leucita i flogopita
Orendita Lamproïta de diòpsid, sanidina i flogopita
Madupita  Lamproïta madupítica amb diòpsid
Cedricita  Lamproïta de diòpsid i leucita
Mamilita  Lamproïta de leucita i richterita
Wolgidita  Lamproïta madupítica de diòpsid, leucita i richterita
Fitzroyïta  Lamproïta de leucita i flogopita
Verita Lamproïta de vidre, olivina, diòpsid i flogopita
Juinillita  Lamproïta madupítica d'olivina, diòpsid i richterita
Fortunita  Lamproïta de vidre, enstatita i flogopita
Cancalita  Lamproïta d'enstatita, sanidina i flogopita
Nomenclatura de les lamproïtes.[14]

Roques kimberlítiques[modifica]

Kimberlita de Chidliak

La subcomissió va considerar inapropiat de reinvestigar la nomenclatura i definició de les kimberlites en detall, ja que havia estat àmpliament estudiada els últims temps per la majoria d’especialistes en kimberlites.[15][16][17][18] De totes maneres, es va formular una definició clara per a les kimberlites que la separés de les lamproïtes amb olivina:

Les kimberlites es divideixen en dos grans grups: el grup I i el grup II.[15][19] Les kimberlites del grup I corresponen a les roques tipus de Kimberley (Sud-àfrica), les quals s’anomenen formalment kimberlites basàltiques.[20] Les kimberlites del grup II corresponen a les kimberlites micàcies o lamprofíriques.[20] Els petròlegs estudiosos de les kimberlites conclouen que existeixen diferències significatives entre els dos grups. Entre els petròlegs, però, hi ha divisió, i mentre uns són partidaris de l’statu quo i de no revisar la nomenclatura, altres sostenen que s'ha de revisar tota la terminologia.

Les kimberlites del grup I són roques potàssiques ultrabàsiques riques en volàtils (predominantment CO2) que presenten una textura inequigranular com a resultat de la presència de macrocristalls d’entre 0,5 i 10 mm (generalment) i, en alguns casos, megacristalls d’entre 1 i 20 cm, que es troben dins d’una matriu fina. Els macrocristalls i megacristalls (alguns d’ells també xenocristalls) inclouen cristalls anhèdrics d’olivina, ilmenita magnèsica, pirop, diòpsid (en alguns casos subcàlcic), flogopita, enstatita i cromita pobra en titani.[18] Els cristalls d’olivina són constituents característics i dominants en totes les kimberlites fraccionades. La matriu conté una segona generació d’olivina primària euhèdrica o subhèdrica que es troba juntament amb un o més dels següents minerals: monticel·lita, flogopita, espinel·la (solució sòlida entre la ulvoespinel·la magnèsica i la ulvoespinel·la magnesio-cròmica), apatita, carbonats i serpentina. Moltes kimberlites presenten mica poiquilítica formada en un últim estadi; aquestes miques pertanyen a la sèrie entre la flogopita bàrica i la kinoshitalita. Els sulfurs de níquel i el rútil són minerals accessoris freqüents. El reemplaçament de l’olivina, la flogopita, la monticel·lita i l’apatita primerenques per serpentina i calcita és freqüent.[18]

Kimberlita diamantífera

Els membres evolucionats del grup poden ser pobres en macrocristalls i poden estar compostos essencialment per una segona generació d’olivina, calcita, serpentina i magnetita, juntament amb flogopita, apatita i perovskita. És evident que les kimberlites són roques híbrides complexes en les quals el problema de distingir els constituents primaris dels xenocristalls impedeix una definició simple.[21] La caracterització anterior intenta reconèixer que la composició i la mineralogia de les kimberlites no es deriva per complet d’un magma parental. Alguns estudis han demostrat que les kimberlites del grup I i les del grup II són tant mineralògicament com petrològica diferents entre si i formen part de diferents tipus de roques.[21]

El grup II de kimberlites ha estat estudiat de manera insuficient. Alguns autors suggereixen que no són roques kimberlítiques del tot i haurien d’anomenar-se orangeïtes en reconeixement al seu caràcter distintiu i a la seva presència només al sud d’Àfrica.[15] Prèviament aquestes roques s’anomenaren kimberlites micàcies, terme que uns anys més tard passà a orangita (sic). El grup II de kimberlites (o orangeïtes) pertany a un grup de roques ultrapotàssiques i peralcalines riques en volàtils (predominantment H2O), caracteritzades per flogopita, macrocristalls i microfenocristalls juntament amb masses de mica que varien en composició entre la flogopita i la tetraferriflogopita. Vegeu les kimberlites segons la seva composició mineralògica:[10]

Kimberlites Orangeïtes Lamproïtes Minettes Lampròfirs ultramàfics
Olivina: fenocristalls i macrocristalls rar x rar
rar
Mica: fenocristalls, macrocristalls i masses ✔ (flogopita) ✔ (flogopita)
✔ (flogopita) x ✔ (flogopita titànica) ✔ (flogopita) ✔ (flogopita)
✔ (flogopita, kinoshitalita) ✔ (tetraferriflogopita) ✔ (tetraferriflogopita titànica) ✔ (biotita alumínica) ✔ (biotita alumínica)
Espinel·les ✔ (abundants: de cromita magnèsica a ulvospinel·la magnèsica) rares: de cromita magnèsica a magnetita titànica rares: de cromita magnèsica a magnetita titànica ✔ (de cromita magnèsica a magnetita titànica) ✔ (de cromita magnèsica a magnetita titànica)
Monticellita x x x
Diòpsid x ✔ (alumínic i pobre en titani) ✔ (alumínic i pobre en titani) ✔ (alumínic i ric en titani) ✔ (alumínic i ric en titani)
Perovskita ✔ (rica en estronci i pobre en terres rares) rara: rica en estronci i en terres rares rara: rica en estronci i en terres rares __ ✔ (rica en estronci i pobre en terres rares)
Apatita ✔ (rica en estronci i pobre en terres rares) ✔ (abundant: rica en estronci i en terres rares) ✔ (rica en estronci i en terres rares) ✔ (rica en estronci i pobre en terres rares) ✔ (rica en estronci i pobre en terres rares)
Calcita ✔ (abundant) x
Sanidina x rara: formant masses ✔ (fenocristalls + masses) ✔ (abundant: masses) x
Richterita potàssica x rara: formant masses ✔ (fenocristalls + masses) x x
Titanats de potassi i bari molt rars x x
Silicats de zirconi molt rars molt rars x
Ilmenita manganèsica rara molt rara rara
Leucita x pseudomorfs rars fenocristalls x x
Comparació mineralògica entre kimberlites, orangeïtes, lamproïtes, minnetes i lampròfirs ultramàfics.[22]

Roques leucitítiques i altres roques foidítiques[modifica]

Les roques leucitítiques poden classificar-se mineralògicament segons la següent taula:

Clinopiroxè Leucita Plagiòclasi Sanidina Olivina
Leucitita x x > 10%
Leucitita tefrítica x
Leucitita fonolítica x
Tefrita amb leucita x < 10%
Basanita amb leucita x > 10% 
Fonolita amb leucita x x

Els problemes de la classificació d’aquestes roques es troben restringits només a aquells membres de gra fi. Les roques de gra més groller de composicions equivalents contenen nefelina o leucita (o totes dues) i per tant, malgrat l’heteromorfisme d’alguns casos concrets,[23] poden ser classificades satisfactòriament amb el diagrama QAPF.[24]

Els límits entre els camps dels feldespatoides, el de la basanita-tefrita, el de la fonotefrita, la tefrifonolita i la fonolita en el sistema TAS no són plenament satisfactoris ja que no són un límit acceptable per a les roques nefelíniques i leucítiques.

És evident que les roques leucítiques no poden ser classificades amb el diagrama TAS. Malgrat això, quan la leucita es troba en forma de fenocristall o forma cristalls petits però identificables, una classificació modal és factible.[1]

Charnokita d'Ubatuba, Brasil.
Charnokita del Quebec.

Roques charnockítiques[modifica]

Carnokita de Valberg, Suècia.

Aquesta classificació s’ha d’emprar només si la roca pertany a la sèrie de roques charnockítiques, caracteritzada per la presència d’hiperstena (o faialita més quars) i, en moltes roques, també pertites, mesopertites o antipertites. Sovint es troben associades amb les norites i anortosites i es troben estretament relacionada amb formacions precambrianes.

Tot i que moltes presenten signes de sobreimpressions metamòrfiques, com ara deformació o recristal·lització, formen part de les roques ígnies, i per tant es classifiquen com a tals. La classificació es realitza en el diagrama QAP (o triangle superior del diagrama QAPF) i se’ls dóna noms especials. De totes maneres, una de les característiques de les charnockites és la presència de diversos tipus de pertites; això comporta un problema sobre com es distribueixen eles pertites entre A i P en el diagrama. La subcomissió recomana que les pertites de feldespat han de distribuir-se entre A i P de la següent manera:[24]

  • Pertita: assignada al camp A; el principal component és el feldespat alcalí.
  • Mesopertita: assignada de manera igual al camp A i P, ja que les quantitats de feldespat alcalí i plagiòclasi  (habitualment oligòclasi o andesina) són generalment iguals.
  • Antipertita: assignada al camp P, ja que el principal component és l’andesina amb albita en menor quantitat.

Per a distingir aquelles roques charnockítiques que contenen mesopertites, s’utilitza el prefix m-; per exemple, m-charnockita.[24]

Camp en el diagrama QAPF Nom general Nom espeífic
2 Granit de feldespat alcalí amb hiperstena Charnokita de feldespat alcalí
3 Granit amb hiperstena Charnokita (al camp 3b s'anomena farsundita)
4 Granodiorita amb hiperstena Opdalita o charno-enderbita
5 Tonalita amb hiperstena Enderbita
6 Sienita de feldespat alcalí amb hiperstena -
7 Sienita amb hiperstena -
8 Monzonita amb hiperstena Mangerita
9 Monzonorita amb hiperstena Jotunita
10 Norita (diorita amb hiperstena), anortosita (M<10) -
Termes específics emprats per a les roques charnoquítiques.[25]

Lampròfirs[modifica]

Els lampròfirs són roques ígnies mesocràtiques a melanocràtiques, habitualment hipabissals, amb textura panidiomòrfica o fenocristalls màfics de mica i/o amfíbol abundants, amb o sense piroxè i amb o sense olivina, disposats en una matriu constituïda per els mateixos minerals i a més a més amb feldespat (normalment alcalí). La subcomissió recomana no emprar els termes roques lamprofíriques o grup dels lampròfirs i recomana emprar els termes lampròfirs, lamproïtes i kimberlites, ja que aquestes roques es consideren diferents entre si. Els lampròfirs són un grup complex de roques amb semblances mineralògiques amb les kimberlites i lamproïtes, Els lampròfirs són dificils de classificar sense ambiguitats: no es poden classificar a partir de proporcions modals (com per exemple emprant el QAPF), ni emprant diagrames com ara el TAS.

El geòleg Nicholas Rock va subdividir els lampròfirs en tres classes: els lampròfirs ultramáfics (UML), els lampròfirs alcalins (Al) i els lampròfirs calco-alcalins (CALÇ).[26] Aquests grups es sobreposen entre si i amb altres denominacions de roques en el diagrama de classificació TAS. En la classificació de Nicholas Rock són varietats de lampròfirs calc-alcalins la minetta, la vogesita, la kersantita i la spessartita. La sannaita, camptonita i monchiquita són varietats de lampròfirs alcalins segons la mateixa classificació i l'alnöita, l'ailliquita i la damkjernita serien varietats de lampròfirs ultramàfics.[27]

La Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS) recomana usar la classificació de Nicholas Rock amb la modificació que el terme lampròfirs melilitics reemplaça a lampròfirs ultramàfics de manera que la classificació englobi les polzenites les quals no són totes ultramàfiques.[28] Nicholas Rock difereix d'aquesta classificació argumentant que hi ha lampròfirs ultramàfics sense mel·lilita. Des de l'any 2002 l'alnoïta i la polzenita ja no són classificades com a lampròfirs per la IUGS, sinó com a roques melilitiques.[29] En la següent taula pot observar-se el nom que reben les diferents kimberlites segons la seva composició mineralògica:

Minerals de color clar Minerals màfics predominants
Feldespat[nota 1] Feldespatoide Biotita > hornblenda, ± augita diopsídica (±olivina) Hornblenda, ± augita diopsidica, ± olivina Amfíbol, augita titànica, olivina, biotita
or > pl - minetta vogesita -
pl > or - kersantita spessartita -
or > pl feldespat > feldespatoide[nota 2] - - sannaïta
pl > or feldespat > feldespatoide - - camptonita
- vidre o feldespatoide - - monchiquita

Roques plutòniques (QAPF)[modifica]

Classificació de les roques ígnies plutòniques segons Streckeisen 1978

Aquesta classificació només s'utilitza quan la roca és plutònica i s'ha format a una certa profunditat. També és important que la roca presenti una mida de gra grollera i, que, per tant, els cristalls puguin ser observat a ull nu. Hi ha una gradació entre les roques volcàniques (refredades a la superfície terrestre) i les plutòniques (refredades a l'interior de la Terra); davant el dubte de si emprar la classificació per a roques volcàniques o plutòniques, s'ha d'emprar el nom de la roca plutònica però precedit pel prefix micro. Per exemple: el terme microsienita s'utilitzaria per a una roca que, tot i haver-se format a certa profunditat, no presenta la suficient mida de gra per a observar els cristalls individualment a ull nu. Aquesta classificació es basa en paràmetres modals i es divideix en dues parts:[30]

  1. Si el contingut de minerals màfics (M) és inferior al 90%, la roca es classifica d'acord amb els minerals fèlsics que conté, utilitzant el diagrama QAPF.
  2. Si M és superior o igual al 90%, la roca es considera ultramàfica i és classificada d'acord amb els minerals màfics que conté.

Camp 2: les roques en el camp dels granits de feldespat alcalí han estat anomenades granits alcalins per diferents autors. la subcomissió de l'IUGS encarregada de la classificació de les roques restringeix l'ús del terme "granits alcalins" a aquelles roques amb cert contingut d'amfíbols o piroxens alcalins.[30] El terme alaskita també pot ser utilitzat per a referir-se als granits de feldespat alcalí de color clar (M<10). Camp 3: el terme granit és emprat en molts sentits. En la literatura anglòfona, el terme granit sol restringir-se al subcamp 3a. En la literatura europea, el terme granit s'empra tant per al subcamp 3a com el 3b. La subcomissió de l'IUGS recomana que el terme adamel·lita (emprat per a descriure roques del camp 3b) no hauria d'utilitzar-se. El terme quarsomonzonita (també emprat en alguns casos per a classificar roques del camp 3b) s'ha d'emprar en el camp 8, sempre segons la comissió.[30] Camp 4: les roques més abundants en aquest camp són les granodiorites, que sovint contenen oligòclasi i més rarament andesina. En aquest cas és convenient afegir la condició de que el contingut mitjà d'An de la plagiòclasi sigui inferior al 50% per a distingir les granodiorites comunes dels granogabres, on el contingut d'An de la plagiòclasi és superior al 50%.[30] Camp 5: el nom de tonalita s'utilitza tant si la roca presenta hornblenda com si no. Els termes trondhjemita i plagiogranit s'utilitzen, segons la subcomissió, quan la tonalita és de tonalitat clara (M<10).[30] Camps 6 i 7: en aquests camps s'hi troben les sienites de feldespat alcalí i les sienites respectivament. Camp 8: en aquest camp les roques són anomenades monzonites, tot i que diverses sienites també hi entren.[30] Camp 9: en aquest camp, les roques reben el nom de monzodiorita i monzogabre. La diferència entre tots dos rau en la composició de la plagiòclasi de la roca: per a continguts d'An inferiors al 50%, la roca s'anomena monzodiorita; si el contingut d'An és superior al 50%, la roca s'anomena monzogabre.[30] Camp 10: en aquest camp les roques reben fins a tres noms diferents: diorita, gabre i anortosita. La classificació en aquestes tres roques depèn de la composició de la plagiòclasi i de l'índex de color. si els minerals màfics (M) són inferiors al 10%, la roca s'anomena anortosita; si el contingut d'An és inferior del 50% la roca és una diorita; si l'An és superior al 50%, la roca és un gabre i presentarà les següents subclassificacions:[30]

Classificació de les roques gabroïques.

Camp 11: tot i que el nom d’aquest camp és el de sienita amb foides o foidosienita, el foide més important que es trobi a la roca en cada cas, ha de ser esmentat en el nom (en comptes de foides), per exemple: sienita amb nefelina o foidosienita nefelínica. Aquest punt també s’aplica als camps des del 12 al 15.[30] Camp 12:  el nom per aquest camp és el de monzosienita amb foides, que hauria de reemplaçar-se per el de plagisienita amb foides. Com en el cas anterior, sempre que sigui possible, s’ha d’especificar quin és el foide més abundant. El terme miaskita, quan la roca presenta oligòclasi, també pot emprar-se.[30] Camp 13: els dos noms per a aquest camp són monzodiorita amb foides o foidomonzodiorita i monzogabre amb foides o foidomonzogabre. Els dos termes se separen conforme el contingut de la plagiòclasi, de la mateixa manera que passa en el camp 9. Si l’An de la plagiòclasi és inferior al 50%, la roca és una monzodiorita; si és superior al 50%, és un monzogabre. Com en els casos anteriors, sempre que sigui possible, s’ha d’especificar quin és el foide més abundant. Essexita és un terme vàlid per a referir-se a la monzodiorita nefelínica i al monzogabre nefelínic.[30] Camp 14: els termes per a aquest camp són diorita amb foides i gabre amb foides; aquests dos termes estan separats per la composició de la plagiòclasi: si l’An de la plagiòclasi és inferior al 50%, la roca és una diorita amb foids; si és superior al 50%, és un gabre amb foids.[30] Camp 15: aquest camp conté roques on els minerals clars són principalment foids i, per tant, la roca rep el nom de foidolita (per a distingir-se de l’equivalent volcànic anomenat foitita).  Aquestes roques són força infreqüents, i com a conseqüència aquest camp no presenta subdivisions, tot i això, s’ha de fer constar el foide més freqüent en el nom, per exemple: nefelinolita o foidolita nefelínica.[30]

Roques ultramàfiques[modifica]

Classificació de les roques ultramàfiques.[30]

Les roques ultramàfiques plutòniques es classifiquen segons el seu contingut en minerals màfics. Aquests minerals són bàsicament l’olivina, l’ortopiroxè, el clinopiroxè, l’hornblenda, a vegades biotita i diverses, tot i que petites, quantitats de granat i espinel·la. La subcomissió recomana utilitzar dos diagrames d’Streckeisen per a classificar les roques. El primer és per a les roques que contenen bàsicament olivina, ortopiroxè i clinopiroxè; i l’altre és per a aquelles roques que contenen hornblenda, piroxens i olivina.[30][31]

Les peridotites es distingeixen de les piroxenites perquè contenen més d’un 40% d’olivina. Aquest valor, inferior al 50%, va ser seleccionat perquè moltes lherzolites contenen més d’un 60% de piroxè. Les peridotites es subdivideixen en ortopiroxenites (per exemple la bronzitita), websterita i clinopiroxenita (per exemple diallagita).[30][31]

Les roques ultramàfiques que presenten granat o espinel·la, es classifiquen de la següent manera: si el granat o l’espinel·la superen el 5% de contingut mineral de la roca, es pot fer constar el nom del mineral en la denominació; per exemple: peridotita amb granat o dunita amb cromita.[30][31]

Roques volcàniques (QAPF)[modifica]

Classificació de les roques ígnies volcàniques segons Streckeisen 1978

Aquesta classificació es realitza un cop es té la certesa que la roca en qüestió és volcànica i els minerals que conté poden determinar-se. Com en el cas de les roques plutòniques, també s’utilitza un diagrama QAPF per a la classificació.[32] Camp 2: el nom que reben les roques compreses en aquest camp és el de riolites de feldespat alcalí (l’equivalent volcànic al granit de feldespat alcalí). El terme riolita alcalina pot ser utilitzat també quan la roca conté piroxens o amfíbols alcalins. El nom riolita pot ser substituït pel sinònim liparita.[32] Camp 3 (3a i 3b): de manera anàloga als granits, la riolita (o liparita) cobreix tant el camp 3a com el 3b. El terme riodacita pot utilitzar-se ambiguament tant per a les roques del camp 3b com per les del 4; aquest terme també pot ser utilitzat per a anomenar roques transicionals entre les dacites i les riolites, sense classificar-les en un dels dos camps en concret.[32] Camps 4 i 5: en tots dos camps les roques són anomenades dacita en el sentit ampli de la paraula.[32] Camps 6, 7 i 8: les roques presents en aquests capms reben el nom de traquites de feldespat alcalí, traquites o latites; no contenen foides (modals) però sí que contenen nefelina normativament (ne-normativa). El terme traquita alcalina també és utilitzat per a traquites que contenen piroxens o amfíbols alcalins.[32] Camps 9 i 10: en aquest camp es concentra el major nombre de roques volcàniques, incloent els basalts i les andesites. Per a classificar la roca entre basalt o andesita, es te en compte l’índex de color, prenent un límit de 40% en pes, 35% en volum i 52% d’SiO2 (vegeu figura). La composició de la plagiòclasi (el límit d’An), no s’utilitza per a diferenciar les roques, ja que moltes andesites poden contenir fenocristalls de labradorita o bytownita.[32] Camp 11: el terme fonolita s’utilitza per a les roques volcàniques formades essencialment per feldespat alcalí, qualsevol feldespatoide i minerals màfics. El nom del foide predominant s’ha d’afegir al nom de la roca, per exemple: fonolita leucítica.[32] Camp 12: el nom que reben les roques dins d'aquest camp és el de fonolita tefrítica. Tot i que s'ha suggerit que el terme tefrifonolita fos un sinònim, es reserva per a la classificació química TAS (en el camp U3; vegeu classificació TAS).[32] Camp 13: aquest camp conté les basanites fonolítiques i les tefrites fonolítiques; la diferència entre totes dues roques rau en la quantitat d'olivina calculada en la norma CIPW. Si l'olivina normativa és superior al 10% la roca és una basanita fonolítica; si és inferior al 10% és una fonolita tefrítica. Tot i que inicialment es va suggerir que fonotefrita era un sinònim de tefrita fonolítica, el terme es reserva per a denominar el camp U2 del diagrama TAS (vegeu diagrama TAS). En canvi, el terme fonobasanita sí que s'utilitza com a sinònim de la basanita fonolítica, ja que no és usat en el diagrama TAS.[32] Camp 14: aquest camp conté les roques anomenades basanites i tefrites; la diferència entre totes dues roques rau en la quantitat d'olivina calculada en la norma CIPW. Si l'olivina normativa és superior al 10% la roca és una basanita; si és inferior al 10% és una tefrita. El foide dominant s'ha d'indicar en el nom de la roca; per exemple: basanita nefelínica o basanita amb nefelina.[32] Camp 15: el nom general per aquest camp és el de foidita; com que aquestes roques són relativament freqüents, el camp es va subdividir en els subcamps 15a, 15b i 15c.[32] Camp 15a: el nom per a aquest camp és foidita fonolítica tot i que sempre que és possible s'ha d'indicar el nom del foide més freqüent. Alternativament, el terme foidita de feldespat alcalí també pot utilitzar-se.[32] Camp 15b: el nom per a les roques d'aquest camp és foidita tefrítica o foidita basanítica; se separen d'acord amb l'olivina normativa (com en el camp 14). Sempre que és possible s'han d'emprar termes específics; per exemple: nefelinita basanítica.[32] Camp 15c: el nom d'aquest grup és el de foidita; en aquest cas, també ha d'especificar-se el foide més abundant; per exemple: nefelinita, leucitita, analcimita...[32] Camp 16: el nom per a les roques d'aquest camp és ultramafitita; s'han d'indicar els minerals màfics predominants.[32]

Classificació química[modifica]

Classificació TAS[modifica]

La classificació TAS s'empra només si la roca és considerada volcànica i si la mineralogia modal no es pot determinar degut a la presència de vidre o la mida fina dels cristalls, però en canvi és possible una anàlisi química.

La major part de la classificació es basa en el diagrama TAS (de l'anglès total alkali silica). La classificació segons el diagrama TAS és senzilla d'utilitzar i tot el que es necessita per a emprar-la són els valors de NA2O+K2O i SiO2; depenent en quins camps se situa la roca a classificar poden ser necessaris altres càlculs com ara la norma CIPW.[1] La classificació TAS va ser construïda originalment amb els tipus de roca més freqüents i aplicant els següents principis:[24][33]

  • Cada camp fou escollit per a acostar-se el més a prop possible amb l'ús actual del nom amb l'ajuda de dades de 24.000 anàlisis de roques volcàniques.
  • Les roques considerades foren aquelles en què H2O+ < 2% i CO2 < 0,5%. 
  • Cada anàlisi fou recalculada al 100% i amb una base lliure d'H2O i CO2.
  • Sempre que sigui possible, els límits entre camps hauran de minimitzar la sobreposició respecte els altres camps.
  • Els límits verticals de SiO2 entre els camps dels basalts, les andesites basanítiques, les andesites i les dacites es van escollir per representar els d'ús comú.
  • El límit entre els camps S (saturat en sílice) i U (insaturat en sílice - de l'anglès undersaturated-) es van escollir per ser aproximadament paral·lels amb els contorns empíricament determinats del 10% dels foids normatius en el diagrama QAPF.
  • El límit entre els camps S i O (sobresaturat en sílice - de l'anglès oversaturated-) es va situar allà on hi havia un mínim de densitat entre les sèries de roques volcàniques alcalines i les calco-alcalines.
  • Els límits entre els camps S1, S2, S3 i T es van fer paral·lels a una vora pronunciada que es va trobar en la distribució d'anàlisis de roques que s'havien anomenat traquites de clair i petros.
  • Els límits entre els camps U1, U2, U3 i Ph es dibuixen paral·lelament entre ells.

Tanmateix, després que la classificació TAS dou publicada, la subcomissió va considerar si era possible o no incloure algunes de les roques volcàniques riques en olivina i piroxè (amb alt contingut en Mg) com ara picrites, komatiïtes, meimechites i boninites a l'esquema. Després de llargues discussions es van introduir, però només a l'utilitzar alguns paràmetres addicionals que no s'empren en el TAS. Com a resultat, aquestes roques han de ser reconegudes abans, ja que no són el tipus "normal" per a les quals va ser dissenyada la classificació TAS.[33]

És important emfatitzar que la classificació TAS és purament descriptiva i que no implica cap significança genètica. A més a més les anàlisis de roques erosionades, alterades, metasomatitzades, metamorfitzades o que han patit acomulació de cristalls, han d'emprar-se amb precaució, ja que poden obtenir resultats poc fiables. Com a regla general, se sugereix que només s'emprin anàlisis amb H2O+ <2% i amb CO2 <0,5, exepte si la roca és una picrita, una komatiïta, una meimequita o una boninita; casos en els que es pot obviar la restricció. Alguns autors defensen que la classificació TAS per a roques alterades és fiable, ja que han realitzat classificacions satisfactòries per a moltes roques metavolcàniques.[33]

Abans d'emprar la classificació, s'han de realitzar certs ajustos en les anàlisis químiques:[24]

  • Totes les anàlisis han de recalcular-se al 100% amb base lliure d'H2O i CO2.
  • Si s'han de realitzar càlculs amb la norma CIPW, les quantitats de FeO i Fe2O3 no s'han de recalcular. Només si el ferro total s'ha determinat, es pot emprar el mètode per a calcular la partició del ferro entre FeO i Fe2O3.

Un cop ajustades les anàlisis químiques, aquestes s'han de verificar per a comprovar si es tracta s'una roca volcànica rica en magnesi (high-Mg), és a dir, una picrita, komatiïta, meimequita o bonninita. Això es pot comprovar de la següent manera:[24]

  • Boninita: SiO2 > 53%, MgO > 8%, i TiO 2 < O.5%
  • Roques picrítiques: SiO2 < 53%, Na2O+K2O < 2.O%, i MgO > 18%. Es divideixen en:

Si la roca no es pot classificar com a cap de les quatre anteriors (boninita, picrita, komatiïta o meimequita) es procedirà a emprar el diagrama TAS. En el diagrama hi ha diferents camps que representen diverses tipologies de roques segons la seva composició química:

Diagrama TAS
Divisió dels basalts (SiO2 > 48%), andesites basàltiques, andesites, dacites i riolites en els tipus de baix, mig i alt potassi. Les línies verticals gruixudes representen posicions en el diagrama TAS.[34]

Camp B: en aquest camp s'hi troben els basalts que alhora poden ser dividits entre basalt alcalí i basalt subalcalí d'acord amb la saturació en sílice que presentin. Si de l'anàlisi es desrpèn que la roca conté nefelina normativa, la roca rebrà el nom de basalt alcalí; si de l'anàlisi no es desprènla presència de nefelina normativa, rebrà el nom de basalt subalcalí. Camps O1, O2, O3 i R: les roques que es localitzen en aquests camps són basalts (si el contingut de SiO2 és major de 48%); els termes andesita basàltica, andesita, dacita i riolita poden qualificar-se usant els termes baix-K, mig-K i alt-K (vegeu diagrama). Camp R: el camp R conté les riolites que poden ser subclassificades com a riolites peralcalines si l'índex peralcalí (Na2O + K2O)/Al2O3 és superior a 1. Camp T: en aquest camp s'hi troben les traquites i les traquidacites que se separen per la quantitat de quars normatiu (en la norma CIPW) en la suma de quars, anortita, albita i ortosa. Si la quantitat és inferior al 20%, la roca s'anomena traquita; si és major al 20%, s'anomena traquidacita. Les traquites poden subdividir-se e traquites peralcalines si l'índex peralcalí és major a 1. Camp S1: és el camp que conté els traquibasalts, que alhora poden ser dividits en hawaiïtes i traquibasalts potàssics d'acord amb les quantitats de Na2O i K2O. Si la quantitat de Na2O és superior a la de K2O la roca és considerada sòdica i s'anomena hawaiïta; Si la quantitat de Na2O és inferior a la de K2O la roca es considera potàssica i la roca s'anomena traquibasalt potàssic. Camp S2: s'utilitzen els mateixos criteris que per al camp S1 però les roques que s'hi troben contingudes són les traquiandesites basàltiques que es poden dividir en mugearites (sòdiques) i shoshonites (potàssiques). Camp S3: s'utilitzen els mateixos criteris que per al camp S1 però les roques que s'hi troben contingudes són les traquiandesites que es poden dividir en benmoreïtes (sòdiques) i latites (potàssiques). Camp U1 i F: el camp U1 conté les basanites i tefrites mentre que el camp F conté les foidites (tant nefelinites com leucitites). Algunes leucitites i nefelinites poden caure dins del camp U1 per una qüestió de com es van dibuixar els límits del diagrama. Actualment la comissió treballa en aquest punt perquè no hi hagi solapament.

Basanites i nefelinites[modifica]

Les basanites (mineralògicament caracteritzades per l'abundància de plagiòclasi i només una mica de feldespatoids) i les roques nefelíniques (caracteritzades per l'absència de plagiòclasi modal però amb possible contingut de nefelina), no són fàcils de distingir, ja que totes dues poden confondre's amb els basalts. Com que la classificació a partir dels minerals no sempre és possible, ja que en alguns casos no presenten minerals fèlsics modals, s'ha d'emprar la classificació mitjançant la química de la roca. La millor solució és emprar la norma CIPW: les basanites es reconeixen per presentar 5% d'albita normativa i menys d'un 20% de nefelina normativa; les melanefelites per presentar menys d'un 5% d'albita normativa i menys d'un 20% de nefelina normativa; finalment, les nefelinites presenten més d'un 20% de nefelina normativa.

Notes[modifica]

  1. "Or" y "Pl" són proporcions modals
  2. Proporcions modals

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Le Bas, J. M.; Streckeisen, A. L. «The IUGS systematics of igneous rocks». Journal of the Geological Society, 1991, pàg. 825-833.
  2. Fisher, Richard V.; Schmincke, Hans-Ulrich. Stratigraphic Problems of Pyroclastic Rocks (en en). Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg, 1984, p. 346–382. DOI 10.1007/978-3-642-74864-6_13. ISBN 9783540513414. 
  3. «Igneous rocks: intrusive (plutonic) versus extrusive (volcanic) rocks formed from magma - an overview». [Consulta: 12 gener 2018].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Schmid, R. «Descriptive nomenclature and classification of pyroclastic deposits and fragments: Recommendations of the IUGS Subcommission on the Systematics of Igneous Rocks» (en en). Geology, 9, 1, 01-01-1981. DOI: 10.1130/0091-7613(1981)9<41:DNACOP>2.0.CO;2. ISSN: 0091-7613.
  5. Diccionari de geologia. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997. ISBN 8441227934. 
  6. Haldar, S. K.,. Introduction to mineralogy and petrology. ISBN 9780124167100. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «Carbonatites : genesis and evolution in SearchWorks catalog» (en en). [Consulta: 19 setembre 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 «Igneous rocks classification and glossary terms recommendations international union geological sciences subcommission systematic» (en en). [Consulta: 19 setembre 2017].
  9. 9,0 9,1 Sahama, T.G. «Potassium-rich alkaline rocks». The Alkaline Rocks. H. Sorensen, 1974, pàg. 96-109.
  10. 10,0 10,1 bergman, steven «Classification of lamprophyres, lamproites, kimberlites, and the kalsilitic, melilitic, and leucitic rocks» (en en). Canadian ….
  11. I., Thum,. «Classification of Igneous Rocks - flow chart». [Consulta: 17 juliol 2017].
  12. Kogarko, L.N.; Kononova, V.A.; Orlova, M.P.; Woolley, A.R. «Alkaline Rocks and Carbonatites of the World». Springer. Chapinan & Hall, 1995.
  13. Kostyuk, V.P. «Potassic alkaline magmatism of the Baikal-Stanovoy rift system». NAUKA, 1990, pàg. 239.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 Mitchell, R.H.; Bergman, S.C. «Petrology of Lamproites». Plenum Press, 1991.
  15. 15,0 15,1 15,2 Skinner, E. Michael W.; Clement, C. Roger. Mineralogical classification of southern African kimberlites (en en). American Geophysical Union (AGU), p. 129–139. DOI 10.1029/sp015p0129. 
  16. Dawson, J. B.. Kimberlites and Their Xenoliths (en en). Springer Science & Business Media, 2012-12-06. ISBN 9783642677427. 
  17. Clement, C. R.; Skinner, E. M. W.; Smith, B. H. Scott «Kimberlite Redefined». The Journal of Geology, 92, 2, 01-03-1984, pàg. 223–228. DOI: 10.1086/628851. ISSN: 0022-1376.
  18. 18,0 18,1 18,2 Mitchell, Roger H.; Bergman, S. C.. Petrology of Lamproites (en en). Springer Science & Business Media, 1991. ISBN 9780306435560. 
  19. Smith, C. B.; Gurney, J. J.; Ebrahim, N.; Skinner, E. M. W.; Clement, C. R. «Geochemical character of Southern African Kimberlites: a new approach based on isotopic constraints» (en en). Transactions of the Geological Society of South Africa, 88, 2, 1985, pàg. 267–280. ISSN: 0371-7208.
  20. 20,0 20,1 Wagner, P.A. «The evidence of the kimberlite pipes on the constitution of the outer part of the earth.». S. Af. Journ. Sci.,, 1928, pàg. 127.
  21. 21,0 21,1 Schmid, R. «Descriptive nomenclature and classification of pyroclastic deposits and fragments: Recommendations of the IUGS Subcommission on the Systematics of Igneous Rocks» (en en). Geology, 9, 1, 01-01-1981. DOI: 10.1130/0091-7613(1981)9<41:DNACOP>2.0.CO;2. ISSN: 0091-7613.
  22. «The role of petrography and lithogeochemistry in exploration for diamondiferous rocks» (en en). Journal of Geochemical Exploration, 53, 1-3, 01-03-1995, pàg. 339–350. DOI: 10.1016/0375-6742(94)00014-3. ISSN: 0375-6742.
  23. Yoder, H.S. Jr. «Potassium-rich Rocks: Phase Analysis and Heteromorphic Relations». Journal of Petrology. Oxford Academic, 1986, pàg. 1215-1228.
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 MAITRE, LE. «A classification of igneous rocks and glossary of terms». Recommendations of the international union of geological sciences subcommission on the systematics of igneous rocks, 193, 1989.
  25. Streckeisen, A.L. «Classification and nomenclature of igneous rocks. Final report of an inquiry.». Mineralogie. Neues Jahrbuch, 1967, pàg. 144-240.
  26. Rock, Nicholas M.S. «The nature and origin of lamprophyres: an overview» (en anglès). Geological Society, London, Special Publications, 30, 1987, pàg. 191-226 [Consulta: 8 juny 2013].
  27. Maitre, R. W. Le; Streckeisen, A.; Zanettin, B.; Bas, M. J. Le; Bonin, B.. Igneous Rocks: A Classification and Glossary of Terms: Recommendations of the International Union of Geological Sciences Subcommission on the Systematics of Igneous Rocks (en en). Cambridge University Press, 2005-01-13. ISBN 9781139439398. 
  28. Winter, John D. An Introduction to Igneous and Metamorphic Petrology (en anglès). Prentice Hall, 2001, p. 390-391. ISBN 0-13-240342-0 [Consulta: 8 juny 2013]. 
  29. Igneous Rocks: A Classification and Glossary of Terms (en anglès). Segona, 2002, p. 19. ISBN 978-0-521-66215-4 [Consulta: 9 juny 2013]. 
  30. 30,00 30,01 30,02 30,03 30,04 30,05 30,06 30,07 30,08 30,09 30,10 30,11 30,12 30,13 30,14 30,15 30,16 Streckeisen, A.L. «Classification of the common igneous rocks by means of their chemical composition: a provisional attempt». Neues Jahrbuch fur Mineralogie, 1976.
  31. 31,0 31,1 31,2 STRECKEISEN, A. «Plutonic rocks. Classification and nomenclature reco mmended by IUGS Subcommission on the Systematics of Igneous Rocks». Geotimes, 18, 1973, pàg. 26–30.
  32. 32,00 32,01 32,02 32,03 32,04 32,05 32,06 32,07 32,08 32,09 32,10 32,11 32,12 32,13 32,14 Maitre, R. W. Le; Streckeisen, A.; Zanettin, B.; Bas, M. J. Le; Bonin, B.. Igneous Rocks: A Classification and Glossary of Terms: Recommendations of the International Union of Geological Sciences Subcommission on the Systematics of Igneous Rocks (en en). Cambridge University Press, 2005-01-13. ISBN 9781139439398. 
  33. 33,0 33,1 33,2 Sabine, Peter Aubrey; Harrison, Ronald Keith; Lawson, Robert Ian «Classification of volcanic rocks of the British isles on the total alkali oxide-silica diagram, and the significance of alteration.». HMSO, 1985.
  34. BAS, M. J. L.; MAITRE, R. W. L.; STRECKEISEN, A.; ZANETTIN, B.; Rocks, IUGS Subcommission on the Systematics of Igneous «A Chemical Classification of Volcanic Rocks Based on the Total Alkali-Silica Diagram» (en en). Journal of Petrology, 27, 3, 01-06-1986, pàg. 745–750. DOI: 10.1093/petrology/27.3.745. ISSN: 0022-3530.