Maig francès: diferència entre les revisions
| Línia 111: | Línia 111: | ||
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La unió estudiantil nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre [[la Sorbona]] el 16 de juny. Contràriament als temors de De Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions celebrades al juny]] amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament. |
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La unió estudiantil nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre [[la Sorbona]] el 16 de juny. Contràriament als temors de De Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions celebrades al juny]] amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament. |
||
La Declaració de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar als socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del [[Front Nacional Txecoslovac]] de 1945, que va conduir al [[Cop d'estat a Txecoslovàquia de 1948|cop d'estat 1948]]. Els votants socialistes també estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmació que compartien el 33% dels comunistes).<ref name= |
La Declaració de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar als socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del [[Front Nacional Txecoslovac]] de 1945, que va conduir al [[Cop d'estat a Txecoslovàquia de 1948|cop d'estat 1948]]. Els votants socialistes també estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmació que compartien el 33% dels comunistes).<ref name=":0"> |
||
==Llegat== |
==Llegat== |
||
Revisió del 21:02, 4 gen 2018
| Moviment del 68 | |||
|---|---|---|---|
 Pancartes a París el 1968  | |||
| Tipus | protesta estudiantil, aldarull i vaga general | ||
| Data | 1968 | ||
| Lloc | França | ||
| Estat | França | ||
| Resultat | Eleccions legislatives franceses de 1968 i victòria de Georges Pompidou | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Maig francès o Maig del 68, nom amb què es coneixen els esdeveniments succeïts a França en la primavera de 1968.
Tot es va iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Els estudiants protestaven contra el capitalisme, el consumisme, l'imperialisme americà i les institucions tradicionals de l'establishment.
L'intent de l'administració de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llatí [1]i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, va abandonar del país per unes hores, va dissoldre l'Assemblea Nacional francesa i va convocar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la Confédération Générale du Travail, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme, el rebuig a la Guerra del Vietnam, l'anarquisme o el situacionisme. Molts van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Les protestes destil·laren un potent moviment artístic amb cançons, grafitis, pòsters i eslògans que perduraren durant anys en la cultura popular. [2][3]
El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. Alain Geismar, un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el camp polític.[4] Els fets s'emmarquen en un moviment contracultural molt més ampli a nivell mundial que inclou esdeveniments com l'Estiu de l'amor o la Primavera de Praga.
Antecedents
El febrer de 1968, els comunistes francesos i el Partit Socialista havien format una aliança electoral. Els comunistes generalment donaven suport als candidats socialistes en les eleccions però en la "Declaració de Febrer" els dos partits van acordar la formació d'un front comú per reemplaçar el President Charles de Gaulle en el govern.[5] El 22 de març diversos grups d'extrema esquerra, un petit nombre de poetes i músics destacats, i uns 150 estudiants van ocupar un edifici administratiu a la Universitat de París a Nanterre i van celebrar-hi una reunió sobre discriminació de classe a la societat francesa i la burocràcia política controlava el finançament de la universitat. L'administració de la universitat va cridar a la policia, que va envoltar la universitat. Després de publicar els seus desitjos, els estudiants van abandonar l'edifici sense incidents. Després d'aquest primer episodi, alguns líders del que s'anomenaria "Moviment del 22 de març" van ser convocats pel comitè disciplinari de la universitat.
Esdeveniments de maig
Vagues d'estudiants
Després de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitàries de París Nanterre, l'administració va tancar la universitat el 2 de maig de 1968.[6] Els estudiants de la Universitat de la Sorbona de París van reunir-se el 3 de maig per a protestar contra el tancament i l'amenaça d'expulsió de diversos estudiants a Nanterre.[7]
El dilluns 6 de maig, el sindicat nacional d'estudiants, la Unió Nacional dels Estudiants de França (UNEF), el sindicat estudiantil més gran de França, i el sindicat de professors universitaris van convocar una marxa per protestar contra la invasió policial de la Sorbona. Més de 20.000 estudiants, professors i simpatitzants van marxar cap a la Sorbona, encara tancada per la policia,que van iniciar càrregues amb porres, tan bon punt els manifestants s'hi van apropar. Mentre la multitud es va dispersar, alguns van començar a crear barricades del que hi havia a la mà, mentre que uns altres van llançar llambordes, obligant a la policia a retrocedir durant un temps. La policia va respondre amb gas lacrimogen i va tornar a carregar contra la multitud. Es van arrestar centenars d'estudiants més.
Els sindicats d'estudiants de secundària van donar suport als disturbis el 6 de maig. L'endemà, es van unir als estudiants, professors i un nombre creixent de treballadors joves a l'Arc del Triomf per exigir que es retiressin els càrrecs contra els manifestants, i que la policia es retirés i permetés que es reobrís la universitat. Les negociacions van donar-se per acabades i els estudiants van tornar a les universitats després que es divulgués una informació falsa segons la qual el govern havia acceptat reobrir-les. Quan els estudiants les van trobar tancades, les protestes van reiniciar-se amb més força.
El divendres 10 de maig, una multitud va congregar-se de nou a la Rive Gauche. Quan les Compagnies Républicaines de Sécurité van impedir-los de creuar el pont, els manifestants van aixecar de nou barricades. Quan les negociacions van fracassar el dia següent, la policia va atacar-les de nou de matinada. La confrontació, que durà fins al capvespre, va resultar en centenars de ferits i detinguts. Els manifestants van al·legar que les forces de seguretat introduí agents provocadors que llençaren còctels molotov i cremaren cotxes durant els incidents. Les protestes foren narrades en directe per la radio i televisades el dia següent.[8]
La reacció desmesurada del govern va provocar una onada de simpatia cap als vaguistes i molts dels cantants i poetes més importants del país se'ls van unir després de veure la brutalitat policial. Igualment alguns artistes nord-americans van començar a expressar el seu suport cap als vaguistes. Les grans federacions sindicals, la Confederació General del Treball (CGT) i la Força Obrera (CGT-FO), van convocar una vaga general d'un dia i una manifestació per al dilluns 13 de maig.
Més d'un milió de persones van manifestar-se a París aquell dia; i la policia no va enfrontar-s'hi. El primer ministre Georges Pompidou va anunciar personalment l'alliberament dels detinguts i la reobertura de la Sorbona. No obstant això, l'onada de vagues no va retrocedir i els manifestants es van tornar més actius.
Quan la Sorbona va tornar a obrir, els estudiants la van ocupar i la van declarar una "universitat popular" autònoma. L'opinió pública al principi va recolzar els estudiants, però ràpidament es va tornar contra ells després que els seus líders, convidats a aparèixer a la televisió nacional, "es comportessin com a utòpics irresponsables que volien destruir la societat de consum". No obstant això, en les setmanes que van seguir, es van establir prop de 401 comitès d'acció populars a París i altres llocs per assumir queixes contra el govern i la societat francesa, incloent-hi el Comitè d'ocupació de Sorbona.[9]
Els treballadors s'uneixen als estudiants
Durant els dies següents, diversos grups de treballadors van començar a ocupar fàbriques. El 14 de maig s'iniciaren actes de protesta a la planta Sud Aviation, prop de la ciutat de Nantes, seguits per una altra vaga a una fàbrica de peces de Renault prop de Rouen, que es va estendre als complexos de fabricació de Renault a Flins-sur-Seine i al barri de Boulogne-Billancourt de París. Els obrers havien ocupat una cinquantena de fàbriques abans del 16 de maig, i ms de 200.000 treballadors estaven en vaga el 17 de maig. Aquesta xifra va elevar-se fins a dos milions l'endemà i fins a deu milions durant la setmana següent, xifra que representava dos terços del total de treballadors.
Els sindicats no van liderar en la majoria de casos les vagues. La CGT va intentar canalitzar les protestes cap a demandes concretes sobre la pujada dels salaris, però els treballadors buscaven incloure demandes més ambicioses com la destitució del President de Gaulle i, en alguns casos, la potestat de controlar les fàbriques. Fins i tot en situacions en les que els sindicats van aconseguir negociar millores substancials com l'increment del 35% del salari mínim, els treballadors van rebutjar tornar a la feina, contravenint les recomanacions dels líders sindicals. De fet, segons alguns autors, el moviment del 68 va incloure un important component antisindical contra les principals organitzacions (CGT, FO i CFDT), a qui molts veien més disposades a fer concessions als poders fàctics que no pas a implementar la voluntat de les bases.[10][11]
El 25 i 26 de maig, es van firmar els coneguts com Acords de Grenelle al Ministeri d'Afers Socials. Aquests preveien un augment del 25% del salari mínim i del 10% dels sous mitjans, però van ser rebutjats i la vaga va continuar. La classe obrera i els principals intel·lectuals s'uniren en les demandes per un canvi profund en els drets dels treballadors. El 27 de maig, es va celebrar una reunió de la UNEF, la més destacada dels esdeveniments de maig de 1968, que va reunir entre 30.000 i 50.000 persones al Estadi Sébastien Charléty de París. Els parlaments durant la reunió van ser molt durs, i exigiren que el govern fos enderrocat i que se celebressin les eleccions.
Els socialistes van veure en les protestes l'oportunitat d'actuar com intermediaris entre de Gaulle i els comunistes. El 28 de maig, François Mitterrand, líder de la Federació de l'Esquerra Demòcrata i Socialista va declarar que "ja no hi havia estat" i va afirmar que estava disposat a formar un nou govern. Mitterrand havia rebut un 45% dels sufragis a les eleccions presidencials de 1965, un percentatge inusualment alt davant de De Gaulle. El 29 de maig, l'ex-primer ministre Pierre Mendès també va declarar que estava disposat a formar un nou govern; i a diferència de Mitterrand, estava disposat a incloure-hi els comunistes. Encara que els socialistes no tenien la capacitat dels comunistes de convocar grans manifestacions al carrer, tenien més del 20% del suport popular.[5][9]
De Gaulle abandona el país
El matí del 29 de maig, de Gaulle va ajornar la reunió del Consell de Ministres convocada per a aquell dia i va emportar-se secretament els seus documents personals del Palau de l'Elisi. Li va dir al seu gendre Alain de Boissieu que no volia donar als manifestants l'oportunitat d'atacar l'Eliseu ni que es vesés sang per tal de defensar-lo. De Gaulle va rebutjar la petició del Primer Ministre Pompidou de dissoldre l'Assemblea Nacional, ja que creia que el seu partit perdria les eleccions resultants. A les 11:00 a.m., va dir a Pompidou: "Jo sóc el passat, tu ets el futur; et dono suport".[12]
El govern va anunciar que de Gaulle era a la seva casa de camp Colombey-les-Deux-Églises i que tornaria l'endemà, per la qual cosa es van escampar els rumors que preparava el seu discurs de dimissió. No obstant això, l'helicòpter presidencial no va arribar a Colombey i de Gaulle no va dir a ningú del govern on seria i durant més de sis hores va romandre desaparegut. La situació va sorprendre als francesos,[12] fins i tot per al mateix Pompidou a qui se'l cita cridant "Ha fugit del país!".[13]
Durant aquest període el govern havia deixat de funcionar eficaçment. Més tard, Édouard Balladur va escriure que, com a primer ministre, Pompidou "era tot el govern", ja que la majoria dels funcionaris eren "un grup incoherent de confabuladors" que creien que aviat es produiria una revolució. Un amic del primer ministre li va oferir una arma, amb el convenciment que la necessitaria i Pompidou li va aconsellar que tornés a casa. També hi ha testimonis d'algun oficial que va començar a cremar documents, o d'un altre va que semblava que preparava una fugida en cotxe. Durant alguns dies la benzina per a automòbils privats va deixar d'estar disponible i retirar diners dels bancs era molt difícil. Alguns ciutadans van tractar de fugir amb avions privats o d'obtenir documents falsos.[12]
Pompidou va demanar sense èxit que els militars seguissin els helicòpters de De Gaulle per radar, però aviat es va assabentar que havia anat al quarter de l'exèrcit francès a Baden-Baden (Alemanya), per reunir-se amb el general Jacques Massu. Sembla que aquest va convèncer a De Gaulle per tornar a França ja que tenia el suport dels militars, així que va reconvocar la reunió del consell de ministres al dia 30 de maig i va tornar a Colombey a les 6 de la tarda.[14] La seva dona Yvonne va lliurar les joies familiars al seu fill i la seva filla, que es van quedar a Baden uns quants dies més, per la seva seguretat, cosa que indicava que De Gaulle encara considerava una possible fugida a Alemanya. Massu va mantenir com un secret estatal la pèrdua de confiança de De Gaulle fins que altres van divulgar-la el 1982; fins aleshores, la majoria dels cronistes creien que la desaparició es devia a una voluntat de demostrar el buit de poder que existia sense ell, cosa que podria haver aconseguit en part.[12]
El 30 de maig, entre 400.000 i 500.000 manifestants liderats per la CGT van manifestar-se a París, cantant: "Adéu, de Gaulle!". Maurici Grimaud, cap de la policia de París, va exercir un paper clau a l'hora d'evitar la revolució dialogant i espiant als revolucionaris, per tal d'evitar l'ús de la força. Encara que els líders comunistes van negar posteriorment que haguessin planejat un aixecament armat i que els militants extremistes eren una minoria, en general aquests van sobreestimar la posició de força de De Gaulle, com demostrava la seva fugida a Alemanya.[12] Algunes publicacions afirmen que els comunistes, entre els quals hi havia una majoria de moderats, van oposar-se activament a la revolució ja que creien que aquests havien de prendre el poder a través d'eleccions legals, i no del conflicte armat.
Els esdeveniments durant aquests dies va centrar-se quasi exclusivament al voltant de l'àrea metropolitana de París. Si la rebel·lió hagués ocupat edificis públics claus a París, el govern, amb l'experiència dels fets de 1871 estava preparat per portar militars de fora de París per prendre la ciutat. La situació no obstant va ser molt inestable durant dies, i es considera que d'haver intervingut l'exèrcit la situació podria haver-se descontrolat, ja que molts dels militars eren reclutats forçosos de la mateixa edat dels manifestants. En una enquesta immediatament posterior als fets, es conclou que el 20% dels francesos donaven suport a la revolució i fins el 33% haguessin combatut activament una intervenció armada de l'estat.[12]
El mateix 30 de maig, a les 14.30h, Pompidou va convèncer a De Gaulle per dissoldre l'Assemblea Nacional i convocar noves eleccions amb l'amenaça de deixar el càrrec. A les 16:30h, De Gaulle va fer un discurs en el que descartava dimitir, anunciava eleccions anticipades per al 23 de juny i ordenava que els treballadors tornessin a treballar, amenaçant d'establir un estat d'emergència si no ho feien. El govern havia filtrat prèviament als mitjans de comunicació que l'exèrcit estava mobilitzat a les afores de París. Immediatament després del discurs, uns 800.000 seguidors de De Gaulle es manifestaren als Camps Elisis agitant la bandera nacional; en un moviment que els gaullistes haurien plantejat durant dies, i que va atreure gent de diverses edats i tendències polítiques. Els comunistes van acceptar les eleccions, acabant així amb l'amenaça d'una revolució.[14][12]
Juny i Juliol
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La unió estudiantil nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre la Sorbona el 16 de juny. Contràriament als temors de De Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les eleccions celebrades al juny amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament.
La Declaració de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar als socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del Front Nacional Txecoslovac de 1945, que va conduir al cop d'estat 1948. Els votants socialistes també estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmació que compartien el 33% dels comunistes).Error de citació: Es tanca el </ref> que manca per una etiqueta <ref>
Literatura
El 2011 es va publicar el llibre Beauty Is in the Street, un recopilatori de cartells del maig del 68.[15] L'argument de novel·la Maletes perdudes de Jordi Puntí i Garriga, que va rebre el Premi Lletra d'Or i el Premi de la Crítica de narrativa catalana se situa en part durant els fets del maig francès.
Eslògans i grafitis
Molts dels eslògans creats durant el maig francès van perdurar després de la protesta i formen part de la cultura popular.
- Il est interdit d'interdire ("Prohibit prohibir").[16]
- Élections, piège à con ("Eleccions, trampa per idiotes").[17]
- Je suis Marxiste—tendance Groucho. ("Soc marxista, tendència Groucho")[18]
- Marx, Mao, Marcuse![19][20][21] Abreviat com a "3M".[22]
- Cela nous concerne tous. ("Això ens afecta a tots.")
- Soyez réalistes, demandez l'impossible. ("Siguem realistes, demanem l'impossible.")[23]
- "Quan l'Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s'han de tornar Assemblees Nacionals" (Escrit sobre l'entrada del Teatre Odéon, ocupat durant les protestes.)[24]
- Sous les pavés, la plage! ("Sota les pedres, la platja.")
Referències
- ↑ Castillo, David «Revolució sense morts». Diari Avui, 03-05-2008.
- ↑ «Mai 68 - 40 ans déjà». [Consulta: 3 gener 2018].
- ↑ DeRoo, Rebecca J. The Museum Establishment and Contemporary Art: The Politics of Artistic Display in France after 1968. Cambridge University Press, 2014. ISBN 9781107656918.
- ↑ Erlanger, Steven «May 1968 - a watershed in French life» (en anglès). The New York Times, 29-04-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 5,0 5,1 Mendel, Arthur P. «Why the French Communists Stopped the Revolution». The Review of Politics, 31, 1, 1969, pàg. 3–27.
- ↑ Rotman, 2008, p. 10–11.
- ↑ Damamme, 2008, p. 190.
- ↑ SPÉCIAL, Jean-Pierre Stroobants- KRAAINEM (Belgique) ENVOYÉ «Bisbilles dans le Grand Bruxelles» (en francès). Le Monde.fr, 20-10-2007. ISSN: 1950-6244.
- ↑ 9,0 9,1 Dogan, Mattei «How Civil War Was Avoided in France». International Political Science Review / Revue internationale de science politique, 5, 3, 1984, pàg. 245–277.
- ↑ Derrida, Jacques «A 'Madness' Must Watch Over Thinking». Points . .: Interviews, 1974-1994, 1992, pàg. 347-349.
- ↑ «Situationist International Online». [Consulta: 3 gener 2018].
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Dogan, Mattei «How Civil War Was Avoided in France». International Political Science Review / Revue internationale de science politique, 5, 3, 1984, pàg. 245–277.
- ↑ Dogan, edited by Mattei. Political mistrust and the discrediting of politicians. [Online-Ausg.].. Leiden: Brill, 2005. ISBN 9004145303..
- ↑ 14,0 14,1 Singer, Daniel. Prelude to revolution France in May 1968. 2. ed.. Cambridge, Mass.: South End Press, 2002. ISBN 978-0-89608-682-1.
- ↑ Vermès, edited by Johan Kugelberg with Philippe. Beauty is in the street : a visual record of the May '68 Paris uprising. Second printing. London: Four Corners Books, 2011. ISBN 9780956192837.
- ↑ Éditions Larousse. «Encyclopédie Larousse en ligne - événements de mai 1968». [Consulta: 29 setembre 2015].
- ↑ Par Sylvain BoulouqueVoir tous ses articles. «Pour la gauche radicale, "élections, piège à cons" ?». L'Obs, 28-02-2012. [Consulta: 29 setembre 2015].
- ↑ Lejeune, Anthony. The Concise Dictionary of Foreign Quotations. Taylor & Francis, 2001, p. 74. ISBN 0953330001 [Consulta: 1 December 2010].
- ↑ Martin Jay. Dialectical Imagination, 1996, p. xii.
- ↑ Mervyn Duffy. How Language, Ritual and Sacraments Work: According to John Austin, Jürgen Habermas and Louis-Marie Chauvet. Gregorian Biblical BookShop, 2005, p. 80. ISBN 9788878390386.
- ↑ Anthony Elliott. Contemporary Social Theory: An Introduction, 2014, p. 66.
- ↑ Franzosi, Roberto «Power and Protest: Global Revolution and the Rise of Détente by Jeremi Suri». American Journal of Sociology. The University of Chicago Press, vol. 111, March 2006, pàg. 1589. DOI: 10.1086/504653. JSTOR: 10.1086/504653.
- ↑ Watzlawick, Paul. The Language of Change: Elements of Therapeutic Communication. W. W. Norton & Company, 1993, p. 83. ISBN 9780393310207 [Consulta: 1 December 2010].
- ↑ Revolutionary rehearsals. Barker, Colin, 1939-. Chicago, Il.: Haymarket Books, 2002. ISBN 9781931859028. OCLC 154668230.
Bibliografia
- Damamme, Dominique. Mai-juin 68 (en french). Éditions de l'Atelier, 2008. ISBN 978-2708239760.
- Rotman, Patrick. Mai 68 raconté à ceux qui ne l'ont pas vécu (en french). Seuil, 2008. ISBN 978-2021127089.
Vegeu també
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maig francès |
- Retour sur mai 1968, Ina Archives Télé (francès)
- Un altre maig 68 (francès)
- Les vagues a França el maig-juny 1968 (francès)
- Slogans del maig 68 (francès)
- Web d'un col·leccionista de slogans del maig francés.(francès)
- Increvables anarchistes(francès)
- Discours de de Gaulle (francès)
- De Gaulle i el Maig del 68 (francès)
- Mai 68 : révolution éphémère ou mutation profonde de la société?(francès)
- La CNT durant el maig 1968 (francès)
- La CNT durant el maig 1968 en castellano
- The May Events Archive (anglès)
