Gastroenteritis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gastroenteritis
Gastroenteritis viruses.jpg
Virus causants de gastroenteritis: A = rotavirus, B = adenovirus, C = norovirus i D = astrovirus. Totes les partícules víriques es mostren amb els mateixos augments per comparar-ne les seves dimensions.
Classificació i recursos externs
Especialitat Gastroenterologia
CIM-10 A02.0, A08, A09, J10.8, J11.8, K52
CIM-9 009.0, 009.1, 558
DiseasesDB 30726
eMedicine emerg/213
MeSH D005759

La gastroenteritis o diarrea infecciosa és una malaltia consistent en una inflamació (-itis) de l'aparell digestiu que pot afectar tant l'estómac (gastro-) com l'intestí prim (-entero-).[1] Provoca una combinació de diarrea, vòmits, dolor abdominal i còlics.[2] Els malalts de gastroenteritis poden acabar deshidratats. La gastroenteritis es coneix igualment amb el nom de grip intestinal tot i no tenir res a veure amb la grip.

A escala global, la majoria de casos de gastroenteritis infantil es deu als rotavirus,[3] mentre que en els adults és més habitual el norovirus[4] i els campilobàcters.[5] Els altres bacteris (o les seves toxines) i els paràsits són causes menys freqüents de gastroenteritis. La malaltia es pot transmetre mitjançant el consum d'aliments mal preparats o aigua contaminada, o pel contacte proper amb individus infecciosos. Es pot prevenir bevent aigua neta, rentant-se les mans amb sabó i alletant els nadons en lloc de donar-los fórmula infantil, especialment en condicions de sanejament o higiene deficients. Es recomana que tots els infants rebin la vacuna contra els rotavirus.

La base del tractament de la gastroenteritis és la reposició dels líquids perduts, cosa que en els casos lleus o moderats se sol fer mitjançant solucions de rehidratació oral (una combinació d'aigua, sals i sucre). Es recomana que els infants lactants continuïn sent alletats. Els malalts més greus poden necessitar l'administració de fluids per via intravenosa en un centre sanitari. En general s'intenta evitar l'ús d'antibiòtics. La gastroenteritis afecta principalment els infants i la gent que viu als països en vies de desenvolupament. Cada any es produeixen aproximadament 3.000–5.000 milions de casos d'aquesta malaltia, que provoquen uns 1,4 milions de morts.

Signes i símptomes[modifica | modifica el codi]

Escala de femta de Bristol

La gastroenteritis es presenta amb diarrea i vòmits[6] o, més rarament, amb només un d'aquests dos signes.[2] Els pacients també poden patir còlics abdominals.[2] Els signes i símptomes solen aparèixer entre 12 i 72 hores després de l'exposició a l'agent infecciós.[7] En general, les gastroenteritis de tipus víric es passen en una setmana o menys.[6] Les formes víriques poden anar acompanyades de febre, fatiga, mals de cap i dolors musculars.[6] La presència de sang a la femta significa que és més probable que l'agent causatiu sigui un bacteri i no pas un virus.[8] Algunes infeccions bacterianes poden associar-se a dolors abdominals intensos i persistir durant diverses setmanes.[8]

Els infants infectats per rotavirus solen recuperar-se completament en entre tres i vuit dies.[9] Tanmateix, els països pobres sovint manquen dels mitjans necessaris per tractar les infeccions greus i hi ha molts casos de diarrea persistent.[10] La deshidratació és una complicació freqüent de la diarrea.[11] Els infants amb deshidratació avançada poden tenir un temps d'ompliment capil·lar prolongat, poca turgència cutània i una respiració anormal.[12] Les infeccions repetides, que es produeixen generalment a zones amb males condicions sanitàries, poden desembocar en malnutrició,[7] retard de creixement i problemes cognitius de llarga durada.[13] Els canvis en l'intestí prim són típicament no inflamatoris, mentre que els de l'intestí gros són inflamatoris.[13]

L'1% dels pacients infectats per campilobàcters pateix artritis reactiva, mentre que el 0,1% acaba sofrint la síndrome de Guillain-Barré.[8] Quan la infecció és deguda a les shigel·les (shigel·losi, un tipus de disenteria) o soques d'Escheríchia coli que secreten toxines Shiga pot produir-se síndrome hemolíticourèmica (SHU), que dóna peu a trombocitopènia, insuficiència renal i falta de glòbuls rojos a causa de la seva destrucció.[14] Els infants són més propensos a patir SHU que els adults.[13] Algunes infeccions víriques poden causar convulsions infantils benignes.[2]

Causes[modifica | modifica el codi]

Les principals causes de la gastroenteritis són els virus (particularment els rotavirus) i bacteris com l'escheríchia coli i les diverses espècies de campilobàcters.[7][15] Tanmateix, hi ha molts altres agents infecciosos que poden provocar aquesta síndrome.[13] De tant en tant se n'observen causes no infeccioses, però són menys freqüents que les víriques i les bacterianes.[2] Els infants corren més risc d'infecció a causa de la seva falta d'immunitat i la seva higiene relativament deficient.[2]

Virus[modifica | modifica el codi]

Se sap que els rotavirus, norovirus, adenovirus i astrovirus (una virasi en augment)[16] produeixen gastroenteritis vírica.[6][17] Els rotavirus són la causa més habitual de gastroenteritis en els infants[15] i representa una proporció similar dels casos als països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament.[9] L'origen de la diarrea infecciosa pediàtrica és víric en un 70% dels casos.[18] Els rotavirus són una causa menys freqüent en els adults a causa de la seva immunitat adquirida.[19] El norovirus provoca un 18% dels casos de gastroenteritis.[20]

El norovirus és la causa principal de gastroenteritis adulta als Estats Units, on és responsable de més del 90% de brots.[6] El norovirus es considerat la segona causa de gastroenteritis aguda a Catalunya.[21] Aquestes epidèmies localitzades es produeixen generalment quan hi ha grups de persones que s'estan un temps les unes a prop de les altres, com és el cas als creuers,[6] hospitals o restaurants.[2] Els malalts poden romandre infecciosos una vegada se'ls hagi passat la diarrea.[6] El norovirus causa un 10% dels casos infantils.[2]

Bacteris[modifica | modifica el codi]

Salmonella enterica, serovar Typhimurium (ATCC 14028), vista al microscopi amb 1.000 augments i l'aplicació d'una tinció de Gram.

Campylobacter jejuni és la causa principal de gastroenteritis bacteriana al món desenvolupat. La meitat dels casos estan associats a l'exposició a l'aviram.[8] Un 15% dels casos de gastroenteritis infantils són deguts a bacteris, els més comuns dels quals són l'escheríchia coli i espècies de salmonel·les,[22] shigel·les i campilobàcters.[18]

Escheríchia coli. Microscopi electrònic de rastreig. 10000X

Quan un aliment és contaminat per bacteris i es deixa durant unes hores a temperatura ambient, els bacteris es multipliquen i augmenten el risc d'infecció en les persones que es mengin l'aliment.[13] Els aliments que sovint s'associen a aquesta malaltia inclouen la carn poc o gens cuinada, l'aviram, el marisc, els ous, els brots crus, la llet i els formatges de pasta tova sense pasteuritzar i els sucs de fruita i verdures.[23] El còlera és una causa habitual de gastroenteritis als països en vies de desenvolupament, especialment a l'Àfrica subsahariana i Àsia. La transmissió d'aquesta malaltia sol fer-se mitjançant aigua o aliments contaminats.[24] A Catalunya, la incidència de gastroenteritis agudes per Campylobacter i Salmonella ha disminuït significativament en els darrers anys.[25]

Clostridium difficile, una espècie productora de toxines, és una causa important de diarrea particularment comuna entre les persones d'edat avançada.[13] Els nadons poden ser portadors d'aquest bacteri sense desenvolupar símptomes.[13] És una causa habitual de diarrea en els pacients hospitalitzats i sovint s'associa a l'ús d'antibiòtics.[26] La diarrea infecciosa per estafilococ daurat també pot afectar pacients que hagin pres antibiòtics.[27] La «diarrea del viatger» sol ser algun tipus de gastroenteritis bacteriana i, en general, és de bon pronòstic. Pot cronificar-se en cas de coincidir amb determinades patologies de base prèvies.[28]

Els medicaments antiàcids semblen incrementar el risc d'infecció significativa com a conseqüència de l'exposició a una sèrie d'organismes, incloent-hi Clostridium difficile i diverses espècies de salmonel·les i campilobàcters.[29] El risc associat als inhibidors de la bomba de protons és més alt que el que comporten els antagonistes dels receptors H2,[29] per culpa de l'aclorhídria produïda pels primers.[30]

Paràsits[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos protozous que poden causar gastroenteritis. El més corrent és Giardia lamblia, però també s'han identificat Entamoeba histolytica i espècies de Cryptosporidium com a agents causatius.[18] En conjunt, representen un 10% dels casos infantils.[14] Giardia és més comú als països en vies de desenvolupament, però provoca gastroenteritis a gairebé tot el món en major o menor mesura.[31] És particularment habitual entre les persones que han viatjat a zones de gran prevalença, els nens que van a la llar d'infants, els homes que mantenen relacions sexuals amb altres homes i a les regions afectades per calamitats.[31] La criptosporidiosi, al nostre entorn, es considera una malaltia emergent;[32] relacionada amb l'ús recreatiu de l'aigua[33] o la utilització de bolquers contaminats.[34]

Transmissió[modifica | modifica el codi]

La gastroenteritis es pot encomanar pel consum d'aigua contaminada o quan diversos individus comparteixen objectes personals.[7] A les parts del món que tenen estacions seques i humida, la qualitat de l'aigua baixa bastant durant l'estació humida, fet que es correlaciona amb brots de gastroenteritis.[7] En canvi, a les regions que tenen quatre estacions, es produeixen més infeccions durant l'hivern. L'alimentació de nadons amb biberons mal desinfectats és una causa important d'aquesta malaltia a nivell global.[7] Les taxes de transmissió també s'associen a males pràctiques d'higiene, especialment entre els infants,[6] a les llars amb molts habitants[35] i la malnutrició.[13] Els adults que hagin desenvolupat tolerància poden ser portadors de determinats organismes sense presentar ni signes ni símptomes de malaltia, cosa que els converteix en reservoris naturals.[13] Alguns agents (com ara la shigel·la) només infecten els primats, mentre que d'altres (com ara Giardia) es troben en una gran varietat d'animals.[13]

Causes no infeccioses[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos factors no infecciosos que provoquen inflamació a l'aparell digestiu.[2] Les més habituals inclouen medicaments (com ara els AINE), aliments com la lactosa (en els individus que hi tenen intolerància) i el gluten (en els celíacs). La malaltia de Crohn també és una causa no infecciosa de gastroenteritis, sovint greu.[2] Altres casos es produeixen com a conseqüència de la ingestió de toxines.

Gastroenteritis eosinofílica. Biòpsia endoscòpica d'ili. Tinció: H&E. 100X

La gastroenteritis esosinofílica es una malaltia rara (uns 400 casos identificats fins ara)[36] i d'etiologia poc clara.[37] Fou descrita per primera vegada l’any 1937 per Rolf Kaijser (cirurgià suec, 1903-1980). La hipòtesi causal més acceptada és una reacció d'hipersensibilitat enfront d'antígens alimentaris.[38] Es caracteritza per la infiltració, difusa o focal, de diferents parts del tracte gastrointestinal per eosinòfils.[39] Aquesta infiltració provoca l'alliberament de substàncies inflamatòries que danyen el teixit de les zones afectades. Els criteris de classificació es basen en la profunditat de les capes histològiques infiltrades (fonamentalment: serosa, muscular i mucosa, segons els patrons establerts per Klein l'any 1970).[40] La forma mucosa és la mès comú (55-58%), i pot provocar un quadre de malabsorció. En l'afectació de predomini muscular s'observa un engruiximent de la paret gàstrica o intestinal que, a vegades, comporta una estenosi o una obstrucció intestinal. La forma serosa és infreqüent, i la seva principal manifestació es l'ascites.[41]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «gastroenteritis». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 agost 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 Singh, Amandeep. «Pediatric Emergency Medicine Practice Acute Gastroenteritis — An Update» (en anglès). Emergency Medicine Practice, 7, 7, juliol 2010.
  3. Tate J. E.; Burton, A. H., Boschi-Pinto, C.; Steele A. D.; Duque, J.; Parashar, U. D. «2008 estimate of worldwide rotavirus-associated mortality in children younger than 5 years before the introduction of universal rotavirus vaccination programmes: a systematic review and meta-analysis» (en anglès). The Lancet Infectious Diseases, 12, 2, Febrer 2012, pàg. 136–41. DOI: 10.1016/S1473-3099(11)70253-5. PMID: 22030330.
  4. Marshall, J. A.; Bruggink, L. D. «The dynamics of norovirus outbreak epidemics: recent insights» (en anglès). International Journal of Environmental Research and Public Health, 8, 4, Abril 2011, pàg. 1141–9. DOI: 10.3390/ijerph8041141. PMC: 3118882. PMID: 21695033.
  5. Man, S. M. «The clinical importance of emerging Campylobacter species» (en anglès). Nature Reviews Gastroenterology & Hepatology, 8, 12, Desembre 2011, pàg. 669–85. DOI: 10.1038/nrgastro.2011.191. PMID: 22025030.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Eckardt, A. J.; Baumgart, D. C. «Viral gastroenteritis in adults» (en anglès). Recent Patents on Anti-infective Drug Discovery, 6, 1, Gener 2011, pàg. 54–63. DOI: 10.2174/157489111794407877. PMID: 21210762.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Webber, Roger. Communicable disease epidemiology and control: a global perspective. 3a edició (en anglès). Wallingford, Oxfordshire: Cabi, 2009, p. 79. ISBN 978-1-84593-504-7. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Galanis, E. «Campylobacter and bacterial gastroenteritis.» (en anglès). CMAJ: Canadian Medical Association, 177, 6, 11 setembre 2007, pàg. 570–1. DOI: 10.1503/cmaj.070660. PMC: 1963361. PMID: 17846438.
  9. 9,0 9,1 Meloni, A; Locci, D; Frau, G; Masia, G; Nurchi, A. M.. «Epidemiology and prevention of rotavirus infection: an underestimated issue?» (en anglès). The journal of maternal-fetal & neonatal medicine : the official journal of the European Association of Perinatal Medicine, the Federation of Asia and Oceania Perinatal Societies, the International Society of Perinatal Obstetricians, 24, Suppl 2, Octubre 2011, pàg. 48–51. DOI: 10.3109/14767058.2011.601920. PMID: 21749188.
  10. «Toolkit» (en anglès). DefeatDD. [Consulta: 3 maig 2012].
  11. «Management of acute diarrhoea and vomiting due to gastoenteritis in children under 5» (en anglès). National Institute of Clinical Excellence, Abril 2009.
  12. Tintinalli, Judith E.. Emergency Medicine: A Comprehensive Study Guide (Emergency Medicine (Tintinalli)) (en anglès). Nova York: McGraw-Hill Companies, 2010, p. 830–839. ISBN 0-07-148480-9. 
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 13,8 13,9 Mandell 2010, Ch. 93
  14. 14,0 14,1 Elliott, EJ. «Acute gastroenteritis in children.» (en anglès). BMJ (Clinical research ed.), 334, 7583, 6 gener 2007, pàg. 35–40. DOI: 10.1136/bmj.39036.406169.80. PMC: 1764079. PMID: 17204802.
  15. 15,0 15,1 Szajewska, H; Dziechciarz, P. «Gastrointestinal infections in the pediatric population.» (en anglès). Current Opinion in Gastroenterology, 26, 1, Gener 2010, pàg. 36–44. DOI: 10.1097/MOG.0b013e328333d799. PMID: 19887936.
  16. Bosch, Albert; Pintó, Rosa M; Guix, Susana «Human astroviruses» (en anglès). Clinical microbiology reviews, 27, 4, Octubre 2014, pàg. 1048-74. DOI: 10.1128/CMR.00013-14. PMID: 25278582 [Consulta: 30 setembre 2015].
  17. Dennehy, P. H.. «Viral gastroenteritis in children» (en anglès). The Pediatric Infectious Disease Journal, 30, 1, Gener 2011, pàg. 63–4. DOI: 10.1097/INF.0b013e3182059102. PMID: 21173676.
  18. 18,0 18,1 18,2 Webb, A; Starr, M. «Acute gastroenteritis in children.» (en anglès). Australian family physician, 34, 4, Abril 2005, pàg. 227–31. PMID: 15861741.
  19. Desselberger U, Huppertz HI. «Immune responses to rotavirus infection and vaccination and associated correlates of protection» (en anglès). The Journal of Infectious Diseases, 203, 2, Gener 2011, pàg. 188–95. DOI: 10.1093/infdis/jiq031. PMC: 3071058. PMID: 21288818.
  20. Ahmed, Sharia M; Hall, Aron J; Robinson, Anne E; Verhoef, Linda; Premkumar, Prasanna «Global prevalence of norovirus in cases of gastroenteritis: a systematic review and meta-analysis» (en anglès). The Lancet Infectious Diseases, 14, 8, Agost 2014, pàg. 725–30. DOI: 10.1016/S1473-3099(14)70767-4. PMID: 24981041.
  21. Torner, Núria. «Estudio clínico-epidemiológico de los brotes de gastroenteritis víricas en Cataluña» (en castellà). Revista española de salud pública, 83, 5, Setembre-Octubre 2009, pàg. 659-67. DOI: 10.1590/S1135-57272009000500007. PMID: 20111814 [Consulta: 30 setembre 2015].
  22. Majowicz S.E.; Musto J., Scallan, E.; Angulo, F.J.; Kirk, M.; O'Brien S.J.; et al.. «The global burden of nontyphoidal Salmonella gastroenteritis» (en anglès). Clinical Infectious Diseases, 50, 6, Març 2010, pàg. 882-9. DOI: 10.1086/650733. PMC: 3071058. PMID: 20158401 [Consulta: 23 setembre 2015].
  23. Nyachuba, D. G. «Foodborne illness: is it on the rise?» (en anglès). Nutrition Reviews, 68, 5, Maig 2010, pàg. 257–69. DOI: 10.1111/j.1753-4887.2010.00286.x. PMID: 20500787.
  24. Charles, RC; Ryan, E. T. «Cholera in the 21st century.» (en anglès). Current Opinion in Infectious Diseases, 24, 5, Octubre 2011, pàg. 472–7. DOI: 10.1097/QCO.0b013e32834a88af. PMID: 21799407.
  25. Sala Farré, María R.; Osorio, Dimelza; Arias Varela, C.; Simó Sanahuja, M.; Recasens Recasens, Assumpta; Pérez Jové, J. «Aspectos epidemiológicos y carga asistencial de gastroenteritis agudas por Campylobacter y Salmonella» (en castellà). Medicina clínica (Barc), 145, 7, Octubre 2015, pàg. 294-297. DOI: 10.1016/j.medcli.2014.11.016. PMID: 25638425 [Consulta: 30 setembre 2015].
  26. Moudgal, V; Sobel, J. D. «Clostridium difficile colitis: a review.» (en anglès). Hospital practice (1995), 40, 1, Febrer 2012, pàg. 139–48. DOI: 10.3810/hp.2012.02.954. PMID: 22406889.
  27. Lin, Z; Kotler, DP; Schlievert, PM; Sordillo, EM. «Staphylococcal enterocolitis: forgotten but not gone?» (en anglès). Digestive diseases and sciences, 55, 5, Maig 2010, pàg. 1200–7. DOI: 10.1007/s10620-009-0886-1. PMID: 19609675.
  28. de Saussure, Philippe H. «Management of the returning traveler with diarrhea» (en anglès). Therapeutic Advances in Gastroenterology, 2, 6, Novembre 2009, pàg. 367-75. DOI: 10.1177/1756283X09346668. PMC: 3002557. PMID: 21180583 [Consulta: 26 setembre 2015].
  29. 29,0 29,1 Leonard, J; Marshall, JK; Moayyedi, P. «Systematic review of the risk of enteric infection in patients taking acid suppression.» (en anglès). The American journal of gastroenterology, 102, 9, Setembre 2007, pàg. 2047–56; quiz 2057. DOI: 10.1111/j.1572-0241.2007.01275.x. PMID: 17509031.
  30. Bavishi, C; Dupont, HL. «Systematic review: the use of proton pump inhibitors and increased susceptibility to enteric infection» (en anglès). Alimentary pharmacology & therapeutics, 34, 11-12, Desembre 2011, pàg. 1269-81. DOI: 10.1111/j.1365-2036.2011.04874.x. PMID: 21999643 [Consulta: 29 setembre 2015].
  31. 31,0 31,1 Escobedo, AA; Almirall, P; Robertson, LJ; Franco, RM; Hanevik, K. «Giardiasis: the ever-present threat of a neglected disease.» (en anglès). Infectious disorders drug targets, 10, 5, Octubre 2010, pàg. 329–48. DOI: 10.2174/187152610793180821. PMID: 20701575.
  32. Guerrant, RL. «Cryptosporidiosis: an emerging, highly infectious threat» (en anglès). Emerging Infectious Diseases, 3, 1, Gener-Març 1997, pàg. 51–57. DOI: 10.3201/eid0301.970106. PMID: 9126444 [Consulta: 26 setembre 2015].
  33. Chalmers, Rachel M. «Waterborne outbreaks of cryptosporidiosis» (en anglès). Annali dell'Istituto Superiore di Sanità, 48, 4, 2012, pàg. 429-46. DOI: 10.4415/ANN_12_04_10. PMID: 23247139 [Consulta: 26 setembre 2015].
  34. Ortega, María Teresa; Vergara, A; Guimbao, J; Clavel, A; Gavín, P. «Brote de diarrea y transmisión de Cryptosporidium hominis asociados al uso de pañal en niños» (en castellà). Medicina Clínica (Barc.), 127, 17, Novembre 2006, pàg. 653-6. DOI: 10.1016/S0025-7753(06)72352-1. PMID: 17169283 [Consulta: 26 setembre 2015].
  35. Grimwood, K; Forbes, DA. «Acute and persistent diarrhea.» (en anglès). Pediatric clinics of North America, 56, 6, Desembre 2009, pàg. 1343–61. DOI: 10.1016/j.pcl.2009.09.004. PMID: 19962025.
  36. García Morán, A; Solís, M; "et al".. «Gastroenteritis eosinofílica: revisión de tres casos y puesta al día» (en castellà). Revista clínica española, XXXIV Congreso Nacional de la Sociedad Española de Medicina Interna (SEMI), 2013, pàg. 969 [Consulta: 30 setembre 2015].
  37. Ingle, Sachin B.; Hinge, Chitra R.. «Eosinophilic gastroenteritis: An unusual type of gastroenteritis» (en anglès). World Journal of Gastroenterology, 19, 31, Agost 2013, pàg. 5061–5066. DOI: 10.3748/wjg.v19.i31.5061. PMID: 23964139 [Consulta: 30 setembre 2015].
  38. Prussin, Calman. «Eosinophilic gastroenteritis and related eosinophilic disorders» (en anglès). Gastroenterology clinics of North America, 43, 2, Juny 2014, pàg. 317-27. DOI: 10.1016/j.gtc.2014.02.013. PMID: 24813518 [Consulta: 30 setembre 2015].
  39. Baig, Muhammad A.; Qadir, Abdul; Rasheed, Javeria. «A review of eosinophilic gastroenteritis» (en anglès). Journal of the National Medical Association, 98, 10, Octubre 2006, pàg. 1616-9. PMID: 17052051 [Consulta: 30 setembre 2015].
  40. Talley, NC.; Shorter, RG; et al. «Eosinophilic gastroenteritis: a clinicopathological study of patients with disease of the mucosa, muscle layer, and subserosal tissues» (en anglès). Gut, 31, 1, Gener 1990, pàg. 54-8. PMID: 12318432 [Consulta: 3 setembre 2015].
  41. Garibay Vargas, Ondina M.; Soto Candía, Diego; et al. «Gastroenteritis eosinofílica» (en castellà). Revista Alergia México, 61, 3, Juliol-Setembre 2014, pàg. 212-8. PMID: 25177855 [Consulta: 3 setembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bandopadhyay, Amrit; Prajapati, Lokesh. Gastroenteritis: Epidemiology, Management & Prevention (Digestive Diseases-Research and Clinical Developments Col.) (en anglès). Ed. Nova Science Publishers Inc., 2012. ISBN 9781620818152 [Consulta: 23 setembre 2015]. 
  • Desselberger, Ulrich; Gray, Jim. Viral Gastroenteritis (Perspectives in Medical Virology Col. Vol. 9) 1st Edition (en anglès). Elsevier Science Publishers B.V., 2003. ISBN 9780444514448 [Consulta: 23 setembre 2015]. 
  • Chadwick, Derek; Goode, Jamie. Gastroenteritis Viruses (Novartis Foundation Symposium 238) (en anglès). John Wiley & Sons, 2001. ISBN 9780471496632 [Consulta: 23 setembre 2015]. 
  • Montoro Huguet, Miguel A. Gastroenteritis infecciosas. En: Farreras-Rozman. Medicina Interna. Vol. I. Sec. II. Par. I. pp. 176-181 (en castellà). Elsevier, 2012. ISBN 9788480868969 [Consulta: 25 setembre 2015]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]