Història de Luxemburg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aquest article descriu la història de Luxemburg, des de l'Antiguitat fins als nostres dies.

Els orígens[modifica | modifica el codi]

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Les primeres restes humanes del Luxemburg daten del Paleolític Superior. El canvi climàtic provocat pel desglaç va portar caçadors-recol·lectors a apropar-se als rius del Sauer i de Mosel·la on s'hi ha constat una certa indústria lítica amb transformació d'óssos, d'ivoris i de banyes de cérvols per fer-ne estris de treball. També s'ha trobar una tomba d'un jove adult que caldria situar cap al Mesolític. Es pensa que aquests primers humans foren homes de Neandertal. El material prehistòric trobat al Luxemburg es troba en l'actualitat al Museu Nacional del Luxemburg. Arribats al Neolític s'han trobat assentaments degut a desplaçaments poblacionals de tribus indoeuropees que van decidir estendre's tot al llarg dels rius Syr, Mosel·la i Gander. Vivien en cabanyes, utilitzaven ceràmica i edificaven megalítics, com el de l'Autel du Diable (en català, Altar del Diable) situat a Diekirch.[1]

Edat dels Metalls[modifica | modifica el codi]

Jaciment de Titelberg
Article principal: Celtes

L'entrada a l'Edat dels Metalls fou força lenta. Es registren només els primers objectes en bronze cap al 1800 aC i objectes fets amb or provinents de Bèlgica. Els territoris ocupats no van variar gaire dels d'aquells del Neolític. Tanmateix, els pobles que hi habitaven també practicaven la cultura dels camps d'urnes. Aquesta estabilitat que venia desenvolupant-se des del Neolític es veu pertorbada cap al final del Bronze degut a una vaga de migracions de pobles celtes provinents del Danubi i empesos per l'assecament del seu territori de partida. Aquesta onada migratòria permet la introducció del ferro al Luxemburg. Degut a la seva situació geogràfica els metalls del Luxemburg gaudiran d'una barreja força remarcable d'elements dels països actuals dels voltants. Si bé les eines canvien considerablement atès que s'han documentat armes fetes amb ferro, allò que no va canviar gaire va ser el modus vivendi que continuà amb la inèrcia del Neolític. No debades, l'ocupació celta del Luxemburg és considerada com a molt important atès el progrés tècnic i econòmic. Prova d'això el Titelberg, un jaciment arqueològic situat a la vora de la ciutat del Luxemburg. L'oppidum va ser reforçat amb murs, pràctica habitual en la cultura celta.[1]

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra de les Gàl·lies

Els romans van ser els amos del Luxemburg durant els sis segles següents. La seua conquesta començà amb la guerra de les Gàl·lies amb Juli Cèsar al capdavant que aconseguí, no sense esforços, romanitzar el territori. En efecte, la tribu celta dels trévires (trèvis) oposà resistència fins al 70 aC. Durant aquest període la composició ètnica de les població romanitzades no varia gaire. La presència romana es deixa notar més aviat en l'àmbit organitzacional del territori i de la forma de vida. Roma va tolerar els déus locals així com la llengua local. De tot plegat se'n pot parlar gràcies a la vasta documentació que en van deixar els mateixos emperadors que parlaven obertament de la zona en els seus relats. Existeixen restes arqueològiques de viles imperials, zones d'indústria i tres vies de carretera principals per connectar la zona amb la resta de l'imperi a fi de traslladar-hi, entre altres, producció vinícola. A nivell econòmic es considera que la presència de Roma fou aportadora d'un creixement socioeconòmic considerable.[1]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Les migracions germàniques[modifica | modifica el codi]

Per fer front als germànics, Roma va construir intencionadament aglomeracions que havien de constituir una forma de barrera. A partir del segle III van començar les invasions germàniques. Descendien del Rhin i es dirigien cap a França. Moltes ciutats romanes luxemburgueses van edificar murs de continguda mentre els estrategs romans miraven de reforçar les fronteres amb camps de trinxeres i castellets. Els vestigis d'aquestes fortificacions encara són visibles, principalment al jaciment de Titelberg. Les ràtzies germàniques es van fer freqüents per acabar cap als anys 406 amb una invasió definitiva.[1]

Dels pobles germànics destacables que van passar pel Luxemburg estan els sueus, els alamans i els vàndals. Els francs, per la seva banda, foren els que s'hi establiren més durablement. Tant és així que es van fusionar juntament amb els alamans amb les poblacions autòctones de les zones per on van arribar, principalment les vessants fluvials del Sauer i Mosel·la. Aquest esdeveniment és d'allò més important del punt de vista lingüístic vist que és a partir d'aquí que es creen dos blocs lingüístics, l'un llatí i que evoluciona fins avui cap al francès i l'altre germànic, que dóna peu a l'alemany i el luxemburguès; totes llengües oficials al Luxemburg.[1]

No obstant això, s'ha de fer la diferència entre els francs ripuaires i els francs saliens. La primera tribu és la que s'instal·la durablement al territori, mentre que la segona decideix baixar fins al nord de França actual, des d'on sorgeix la dinastia dels merovingis i, per tant, un dels primers regnes "bàrbars". Clodoveu, l'un dels primers reis documentats d'aquest regne franc, és el responsable de la unificació de les diferents tribus franques. Amb tot, el Luxemburg entra a formar part d'aquest domini reial.[1]

L'expansió del cristianisme[modifica | modifica el codi]

Le baptisme de Clodoveu, obra del s. IX; Museu de Picardia, França.

L'arribada dels merovingis als poder i sobretot, el baptisme de Clodoveu, expandeix el cristianisme per tot Luxemburg que originàriament pregava als déus cèltics i romans. La fe cristiana esdevé des de la conversió del rei en factor d'unitat de les tribus franques, dit d'una altra manera, del regne franc. La reforma feta pels carolingis --la dinastia següents-- no només ajuda a aquesta tasca d'evangelització, sinó que es veu reforçada pels missioners d'Aquitània, d'Irlanda i d'Anglaterra que passen per territori luxemburguès. L'establiment de monestirs als voltants acaba per completar aquest esforç. És el cas, per exemple, de l'Abadia de Sant-Maximí de Trèveris construït pel carolingi Dragobert I al 633 i situada a Trèveris, és a dir, just a la frontera d'Alemanya amb Luxemburg. Dels missioners a destacar per la seva labor al Luxemburg està en Willibrord d'Utrecht. Promulgat bisbe al 695, serà inhumat en territori luxemburguès l'any 739, lloc on hi havia ordenat en vida la construcció de l'abadia d'Echternach. Aquesta gaudeix durant molt de temps de la protecció de diversos sobirans, fet que va contribuir al creixement de la vila mateixa d'Echternach. L'abadia d'Echternach és la responsable d'una gran producció de manuscrits il·luminats d'època medieval, dispersats amb el temps per Europa. S'estima que els saquejos a l'abadia perpetrats durant la fi de l'antic règim van dispersar unes 7000 obres, avui guardades majoritàriament a Alemanya. D'altra banda, als reis carolingis els agradava particularment les terres luxemburgueses per sojornar-hi. Això permeté el desenvolupament poblacional del Luxemburg durant l'Edat Mitjana.[1]

La fragmentació carolíngia[modifica | modifica el codi]

La separació del territori que anomenem avui Luxemburg amb la resta del regne franc vingué propiciada per les baralles fratricides sorgides amb la mort de Carlemany dit el Gran. El seu fill, Lluís el Pietós, difícilment aconsegueix mantenir les fronteres sota seguretat. Lotari, Lluís i Carles, els fills hereters últims, es disputen per la possessió del territori i acaben per apartar el seu pare i signar el Tractat de Verdun que divideix l'any 843 el regne en tres. Degut a la seva situació geogràfica, Luxemburg queda en el centre, és a dir, en l'anomenada Francie centrale o Lotaríngia dirigida per Lotari I. A la mort de Lotari I, Lotaríngia és l'objecte de noves disputes entre dos oncles de Lotari II. França i Germània rivalitzen per la possessió del nord de Lotaríngia. Les fronteres són novament redefinides pel Tractat de Meerssen. Luxemburg passa a territori francès sota el carolingi Carles el Calb. L'afebliment del poder carolingi, l'arribada dels víkings al nord-oest i la dels hongaresos a l'est propicien les condicions idònies perquè els comtes locals es vagin afirmant cap al segle X. Amb tot plegat Hug Capet destrona l'últim carolingi per instaurar la seva pròpia dinastia, mentre que els Tractats de Ribemont redefineixen altra vegada el regne franc. Luxemburg retorna aquest cop a Germània.[1]

Baixa Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

La creació del Comtat del Luxemburg[modifica | modifica el codi]

Sigifred de Luxemburg

La creació del Luxembourg pot ser vista com una saga familiar; o comtal, per ser exactes. És gràcies a la fragmentació de l'imperi franc que els comtats situats al Luxemburg actual van prenent força. La dinàmica de casaments permet al comtat d'Ardenes regnar pràcticament sobre tota Lotaríngia. No hi ha gaire informació sobre Wigeric de Bidgau, comte de Bidgau. Però el seu paper és important per entendre aquesta dinàmica. Se sap que posseïa terres a Trèveris i el títol de comte de Bidgau. Després que morís la seva dona Eva, es casà amb Conegunda de Luxemburg. Aquesta descendia per part materna de Lluís II de França, fill de Carles el Calb. Amb ella tingué set fills els quals van aconseguir regnar verdaderament sobre quasi tota Lotaríngia. Per exemple, Frederic comte de Barrois va rebre el títol de duc de l'Alta Lotaríngia. Havent mort el seu marit, Conegunda de Luxemburg es casà amb Ricuin, comte de Verdun, que després d'assassinat, hagué portat a Conegunda a un possible tercer matrimoni, no confirmat. Dels fills de tots aquests matrimonis naixeren ducs de Baviera, anti-reis de Germània,...[1]

Dins d'aquesta saga familiar Sigifred de Luxemburgeseria el responsable d'haver fundat el Luxemburg. Els orígens de Sigifred són poc certs. No sé sap d,e fet a,mb certesa si fou verdaderament fill de Conegunda i Wigeric. El cas, però, és que nasqué en un moment en què Otó I el Gran aconseguí ser tronat pel papat com a Emperador d'Occident a Germània restaurant d'aquesta manera l'antiga unitat del regne carolingi sota una nou imperi, el Sacre Imperi Romanogermànic. El germà de Sigifred, Frederic rebé l'Alta Lotaríngia amb la intenció de fer prevaldre la branca saxona sobre el regne. Sigifred, però, més proper als francs, mirà d'implantar el seu propi ducat mitjançant una política d'expansió dins del propi Sacre Imperi Romanogermànic. L'any 963 Sigiferd rebé les ruïnes d'un vell fort romà anomenat Castellum Lucilinburhuc que pertanyia als monjos de l'Abadia de Sant Maximí de Trèves. Aquest castell, situat sobre una excrescència rocosa anomenada Le Bock, fou progressivament ampliat i reforçat en el transcurs dels anys, fins a convertir-se, al segle XIX, en una de les més poderoses fortaleses d'Europa. En vista de les seves defenses formidables i la seva situació geogràfica, fou anomenada la «Gibraltar del Nord».[2][1]

Vers el "país del Luxemburg"[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Casa de Luxemburg

Casa d'Ardènnes-Luxemburg[modifica | modifica el codi]

Genealogia de la Casa de Luxemburg

Sigifred deixà set descendents que van anar teixint relacions força estretes amb el Sacre Imperi Romanogermànic, però també amb els reis francesos. És el cas, per exemple, d'Enric I del Luxemburg que aconseguí ser nomenat duc de Baviera per part d'Enric II de França, més conegut com el rei Sant. El nomenament és important perquè permet el comtat del Luxemburg atènyer el grau de Príncep d'Imperi. Unit per matrimonis amb el rei del Sacre Imperi Romanogermànic, els germans d'Enric del Luxemburg miraren d'usurpar del seu poder, sense èxit. Els descendents continuaren teixint llaços amb el rei germànic participant a les guerres contra els hongaresos o donant suport a Conrad I durant la Lluita de les Investidures.[1]

Casa Namur-Luxemburg[modifica | modifica el codi]

En 1139, el comtat és infeudat per l'emperador Lotari II a Enric de Namur per bé que el comte Enric de Grandpré era un parent més proper (cunyat) de Conrad II, últim representant del llinatge dels comtes d'Ardenes mort sense descendència.

A la mort del seu pare en 1139, Enric IV esdevé també comte de Namur. En 1153, hereta igualment els comtats Durbuy i Roche. La seva filla Ermesinda i el seu marit Thibaltd de Bar han d'abandonar el comtat de Namur. Després de la mort de Tibald, Ermensinda es casa de nou en 1214 amb Walerà de Limburg, que li aporta en dot el Marquesat d'Arlon. El fill d'Ermensinda, Enric el Blondel imposa la seva sobirania feudal al Comtat de Vianden. El comte Joan el Cec compra en 1337 una primera meitat del Comtat de Chiny. El seu fill Venceslau compra la segona meitat.

Casa Limburg-Luxemburg[modifica | modifica el codi]

Luxemburg va continuar sent un comtat immediat del Sacre Imperi Romanogermànic fins al 1354, quan va ser elevat per l'emperador Carles IV al rang de ducat. En 1437, la família regnant s'afeblí i el castell va passar breument a les mans dels Habsburg, abans d'entrar en els dominis de Felip III el Bo, duc de Borgonya en 1443. Amb la mort de Maria de Borgonya en 1482, Luxemburg va tornar als Habsburg en la persona de Maximilià, el seu espòs.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

Luxemburg esdevingué una de les Disset Províncies que van pertànyer a Carles V i van passar a la branca espanyola dels Habsburg quan aquest últim va abdicar.

El tractat dels Pirineus cedeix a França el sud del ducat amb les ciutats de Thionville i Montmédy.

Lluís XIV s'annexà el ducat en 1684. Vauban modificà la fortalesa de Luxemburg, que els espanyols havien començat a construir i els francesos prengueren Luxemburg com a punt de partida per a les seves expedicions bèl·liques cap a Alemanya i en particular cap al Rin. Aquest fet va inquietar els veïns de França i va contribuir a la formació de la Lliga d'Augsburg en 1686. La guerra que vingué a continuació va forçar França a transferir el ducat als Habsburg en 1697 (tractat de Rijswijk). Durant el període de sobirania francesa, la fortalesa va ser reforçada pel cèlebre enginyer Vauban. El poder dels Habsbourg va ser confirmat en 1715 i Luxemburg va ser integrat dins dels Països Baixos austríacs.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Període francès (1795-1815)[modifica | modifica el codi]

Mapa de les cessions del territori luxemburguès a França, Prússia i Bèlgica.

Després de la Revolució Francesa, França reconquerí Luxemburg i en féu un departament (departament dels Forêts) de la República en 1795 (situació oficialitzada en 1797).

Període neerlandès (1815-1830)[modifica | modifica el codi]

Amb la derrota de Napoleó en 1815, per bé que Luxemburg va haver de cedir a Prússia el conjunt dels seus territoris situats a l'est del Mosel·la i del Sauer, va ser elevat al rang d'Estat independent i de gran ducat, membre de la Confederació Germànica.

Guillem I, rei dels Països Baixos, n'esdevingué el gran duc, per tal de compensar la pèrdua dels seus dominis familiars a Alemanya. Aquest estatut d'Estat independent no va ser tanmateix respectat pel rei Guillem. Aquest el va integrar al seu Regne Unit dels Països Baixos i el va administrar com a qualsevol de les seves províncies. La Llei fonamental hi fou aplicada com a qualsevol altre lloc. Tanmateix, Luxemburg tenia l'estatut de ciutadella federal i una guarnició de la Confederació germànica n'assegurava la defensa. Aquesta guarnició era de fet essencialment prussiana.

Període belga (1830-1839)[modifica | modifica el codi]

Quan en 1830 les províncies del Sud es van revoltar contra el rei Guillem, els luxemburguesos van prendre part activa en els esdeveniments. Un cop es va proclamar la independència, el conjunt del gran ducat va ser doncs incorporat al jove regne de Bèlgica. Tanmateix, la fortalesa de Luxemburg continuava estant en mans de les tropes prussianes que la defensaven. D'altra banda, les potències estaven resoltes a privar Bèlgica d'aquest punt estratègic en cas d'atac francès. Així els protocols de Londres (20 de gener del 1831) estipulaven que Bèlgica havia de tornar Luxemburg al rei dels Països Baixos. El Tractat dels XVIII articles (26 de juny del 1831), més favorable a Bèlgica, permetia una recompra de la província, però després de la Campanya dels deu dies, va ser reemplaçat pel Tractat dels XXIV articles (15 de novembre del 1831), que excloïa la recompra, però concedia a Bèlgica el Luxemburg való i el cantó d'Arlon (l'actual província belga de Luxemburg), això sobre proposició del rei dels francesos Lluís Felip. D'altra banda, per compensar aquesta pèrdua territorial per a la Confederació germànica, el tractat preveia la integració d'una part de la Província de Limburg en la dita confederació, sota el nom de Ducat de Limburg. El tractat precisa també que Luxemburg, encara que el seu sobirà sigui el rei dels Països Baixos, serà un Estat independent. Tanmateix, Guillem I es negà a ratificar el tractat, tot esperant que un dia podria recuperar el conjunt de les províncies del Sud. Tot Luxemburg (excepte la fortalesa de Luxemburg) continuava esstant doncs sota control belga. En 1838, el rei dels Països Baixos va fer saber a la Conferència de Londres que s'unia al Tractat dels XXIV articles. Malgrat les temptatives de les autoritats belgues per obtenir una revisió del tractat, Bèlgica llavors va haver de tornar al rei Guillem, en 1839, l'essència del Luxemburg germanòfon. Per a Luxemburg, la pèrdua de les seves terres més francòfones va fer de Luxemburg un Estat principalment alemany, encara que la influència cultural francesa continués sent forta.

Cap a la independència (1839-1867)[modifica | modifica el codi]

En 1839, el país va tornar doncs a les mans de Guillem I, que reconeix la independència del país segons els termes del tractat dels XXIV articles. La pèrdua dels mercats belgues va causar dificultats econòmiques. Amb la intenció de posar-hi remei, el rei i gran duc va integrar el gran ducat a la unió duanera alemanya (Zollverein) en 1842. Això no va impedir a Luxemburg de continuar sent un país agrícola subdesenvolupat durant la major part del segle. Per aquestes raons una cinquena part de la població va emigrar als Estats Units entre 1841 i 1891.

El fracàs de la cessió del gran ducat a França va provocar, sota la pressió de les opinions públiques dels estats alemanys, la Crisi de Luxemburg. Aquesta crisi diplomàtica, que va estar a punt de convertir-se en un enfrontament armat entre França i Prússia, es va resoldre pacíficament a la Conferència de Londres i va tenir com a conseqüència el reconeixement internacional de la independència del gran ducat i el seu estatut de país neutral. Els murs de la fortalesa van ser enderrocats i la guarnició prussiana va ser retirada.

A la mort, sense descendència masculina supervivent, de Guillem III en 1890, el gran ducat va passar a casa de Nassau-Weilburg en virtut d'un contracte d'heretatge signat en 1783 entre les branques otonianes i walramianes de la Casa de Nassau. D'ara endavant Luxemburg i els Països Baixos tindran sobirans diferents.

Les dues guerres mundials[modifica | modifica el codi]

Durant la Primera Guerra Mundial, Luxemburg va ser ocupat per Alemanya fins a en 1918 i va ser alliberat per tropes franceses i americanes. El govern i la gran duquessa, que van quedar-se al gran ducat, escullen la via de l'acomodament amb l'ocupant, política que serà severament criticada després de 1918. Dues divisions americanes es van estacionar en l'Estat en els anys que van seguir la guerra. Les negociacions de Versalles en 1918 rebutjaren les pretensions belgues sobre Luxemburg i van confirmar la independència del país. En 1918, Luxemburg deixa el Zollverein. En 1921, constitueix la unió econòmica belga-luxemburguesa amb Bèlgica (UEBL) que serà destruïda per l'ocupació alemanya.

Article principal: Invasió de Luxemburg

El maig de 1940, els alemanys violen la neutralitat luxemburguesa i ocupen el gran ducat. La gran duquessa i el govern fugen a França, després a Anglaterra, i després als Estats Units i al Canadà. Els habitants de les ciutats industrials del sud són temporalment evacuats cap al Migdia de França. El règim nazi considera Luxemburg com un territori alemany (com l'Alsàcia-Mosel·la francesa). Es designa un gauleiter i es prohibeix l'ús i l'aprenentatge del francès. Però el país coneixerà una forta resistència passiva. Així l'octubre de 1941, un padró racial organitzat pels nazis és transformat per la població en un referèndum per la seva llengua materna, el luxemburguès i la seva independència. A partir de 1942, com els Malgré-nous alsacians, lorenians, belgues dels cantons de l'est, els joves luxemburguesos són enrolats per força a l'exèrcit alemany. Aquest fet provocarà vagues, reprimides a sang i foc pels ocupants nazis. La resistència s'organitza a l'interior i fora del país (unitats luxemburgueses combaten al costat dels Aliats en la Brigada Piron i el fill de la gran duquessa Carlota, el futur gran duc Joan, combat en els Irish Guards a Normandia). Luxemburg és alliberat el setembre de 1944 pels americans, però experimenta el contraatac alemany en el moment de la batalla de les Ardenes el desembre de 44 - gener de 45 que destrossa el nord del gran ducat.

La postguerra i la integració europea[modifica | modifica el codi]

Des de 1944, ja és decidida la unió del Benelux pels governs de Bèlgica, dels Països Baixos i de Luxemburg. La participació de Luxemburg en el procés de la construcció europea s'inscriu en la política estrangera luxemburguesa, sobretot després de l'abandó de la neutralitat el 1948. Aquest mateix any, Luxemburg és membre fundador del Tractat de Brussel·les i de l'OTAN. En 1952, la Ciutat de Luxemburg esdevé la seu provisional, al principi, de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), i així la primera capital d'Europa. La CECA serà a la base d'un nou període de creixement, i l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea el punt de sortida d'una expansió econòmica i d'una alça de la immigració.

Quant a la concertació internacional per a la seguretat i la pau, Luxemburg va ser un dels membres fundadors de l'ONU i va signar la Carta de les Nacions Unides en la Conferència de San Francisco del 1945.

A partir dels anys 1960, el naixement d'una gran plaça financera prossegueix el procés amb integració del país a la Unió Europea i farà de la ciutat de Luxemburg una de les ciutats més cosmopolites d'Europa. Permetrà també al país reaccionar en el moment de la crisi siderúrgica de 1974-75. Luxemburg atreu l'atenció internacional per la seva plaça financera, però és gràcies a una de forta immigració (36%) que és considerat també com un microcosmos d'Europa, i com un model d'obertura a l'exterior. De més, per la seva petita grandària, ha sabut conservar la imatge d'un país serè i «a escala humana» per la feble distància que separa els habitants de les seves autoritats.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pascal Dayez-Burgeon, Belgique Nederland Luxembourg, Éditions Belin Sup, 1994
  • J. - M. Kreins, Histoire du Luxembourg. Des origines à nos jours, col·lecció Que sais-je?, n° 3101, Presses Universitaires de France, Paris, 1996 (2010, 5a edició posada al dia)
  • Lieux de mémoire au Luxembourg; Usages du passé et construction nationale; Luxemburg; Éd. Saint-Paul, 2007
  • Trausch, Gilbert Trausch, Histoire du Luxembourg, 2003 : le destin européen d'un petit pays. Tolosa: Privat.
  • Jean-Marie Kreins. PUFF. Collections Que Sais-Je ? Histoire du Luxembourg, 2015. ISBN 978-2-13-065190-1. 

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Articles connexos[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Luxemburg Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: Història