Història de Txèquia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Armes de la presidència de la República txeca, amb el lleó txec, les àguiles moraves i silesianes. La divisa del país és inscrita a sota: «La veritat vencerà»

Aquest article sobre la història de la República txeca pretén cobrir la història del territori que pertany avui a la República txeca, però que ha existit abans amb altres noms: Bohèmia o Bohèmia-Moràvia, País de la corona txeca, en fronteres que són més o menys les de l'estat actual.

Historiografia[modifica]

Prehistòria[modifica]

Els primers homínids[modifica]

La República Txeca és dels països amb un passat arqueològic de recerques força nodrit. S’hi porten fent recerques arqueològiques des del segle XIX fins hui. Fou de la mà de l'arqueòleg txec Josef Antonín Jíra que es fundà, de fet, el primer institut d'arqueologia txec. La darrera publicació més àmplia elaborada com a material de divulgació data del 2009 i conté prop de vuit volums. Ha estat elaborada per prop de 49 especialistes amb l’ajuda d’institucions com l’Acadèmia de les Ciències de la República Txeca. Hi destaquen autors com l’arqueòleg Evžen Neústupný.

Les restes més antigues d’homínids de què tinguem coneixement daten el Paleolític inferior (-2 500 000 fins al -700 000). S’ha trobat força material d’Homo Erectus i d’Homo Heidelbergensis. El primer és un gènere d’homínid capaç d’aixecar-se sobre les dues cames i mantenir-s’hi. La primera descoberta d’un Homo Erectus data de 1888 a Sumatra. Es caracteritza per ser una espècie robusta d’Homo Sapiens amb un esquelet postcranial constituït d’ossos voluminosos. Té una mandíbula potent i amb una capacitat cranial de 900 a 1200 cm. Mercès a l’abundància de troballes a Schudol i Libuš sabem que els Homo Erectus eren excel·lents caçadors, capaços d’agarrar peces tan importants com el rinoceront, el bisó, el cérvol o el cavall.

L’Home Heidelbergensis, per la seua banda, seria l’espècie d’homínid autòctona de l’Homo Antecessor a Europa que s’hauria partit entre Àfrica i Europa. A banda, sabem actualment que les restes d’homes moderns a Txèquia com l’Homo Sapiens ens porten vers el -40 000. Les troballes ens parlen d’un home amb una gran habilitat per a fabricar eines de pedra perfectament tallades. S’han trobat proves evidents d’això a Prosek, Silvenec, Sdlec i Ládví. En destaca el jaciment de Nebušice.

Per aquest darrer període destquen arqueòlegs txecs com ara Jan Nepomuk Woldrich. A més de destacat geòleg, estudiat els jaciments arqueològics del sud de Bohèmia, entre l'Edat del Bronze i l'arribada dels pobles eslaus. Destaquen els seus treballs a České Budějovice, Týn nad Vltavou, Vodňany, Netolice, Volyn, Protivín i Písek.

El prehistòric txec és molt conegut mundialment per poblacions de caçadors-recol·lectors capaços de teixir, cremar terrisseria i amb un art simbòlic proper a Alemanya tal com presenten les restes de Venus fetes amb argila cremada (Dolní Věstonice (jaciment arqueològic)). S'han trobat, igualment, joies, enterraments amb ritual, etc, la qual cosa evidencia una espècie d'homínid característicament humana amb consciència d'ella mateixa i del seu entorn.

Vet ací alguns jaciments destacats:

La primera agricultura i vida sedentària[modifica]

Vegeu també: Neolític

A la República Txeca també hi ha restes molt antigues de desenvolupament agrícola a Europa. Les evidències mostren una entrada ràpida del mode de vida sedentari, la qual cosa implica una nova cultura, una nova construcció societària amb noves formes de relacionar-se. El mode de supervivència canvia i, de retruc, s'experimenta un creixement espectacular del nombre d'habitants. En efecte, mercès a l'agricultura, l'home aconseguix guardar i domesticar, de forma que una part important de la població pot encarregar-se d'altres feines mentre creix demogràficament. D'ací aparïxen les primeres societats protoestatals.

El neolític a la República Txeca està representat per una cultura amb ceràmica lineal, que és seguida per una cultura amb ceràmica punxada. A Moràvia, al final del neolític, va aparèixer una cultura amb ceràmica pintada, influenciada pel cercle cultural de Lengyel. La gent vivia en assentaments xiquets a les anomenades "cases comunals". Ja cap al final del cultiu amb ceràmica lineal, aparïxen assentaments de gran alçada, grans edificis, sovint circulars amb propòsits poc clars.

L'adveniment dels metalls[modifica]

Edat del bronze[modifica]

Article principal: Cultura Unetice

Amb el bronze tenim la primera cultura del metall a Txèquia. Vers el -2300 s'instal·la la cultura Únětice i perviurà fins aproximadament el -1600. És la cultura més destacada però n'hi ha moltes més com la cultura Nitra, Chlopice-Veslé, grup Veterov, la cultura Lausitz Urnfield o la cultura Valatice. Situada al nord-oest de la Praga actual, s'han destapat prop de 1400 jaciments entre Txèquia i Eslovàquia, amb uns 500 jaciments més a Polònia i uns 500 més a Alemanya. La cultura Únětice és la responsable de l'extensió de la indústria del bronze a Europa central. Malgrat que inicialment es pensava que era així, hui sabem que la cultura d'Únětice no es deriva de la cultura campaniforme.

És un tipus de cultura que es distingix per objectes metàl·lics força característics, com ara els lingots, les atxes planes, les dagues triangulars planes, els braçalets amb extremitats en espiral, etc. La presència d'armes en bronze denota d'una societat amb una certa jerarquia, sedentària i que domina el seu medi físic. Per les restes trobades a altres països, com ara Alemanya, amb el Disc de Nebra, sabem que era una cultura que tenia una visió pròpia del cosmos, probablement es dedicava ja a entendre el cel en allò que hui anomenem d'astronomia.

Vivien sobre colines amb ciutats xiquetes envoltades de palissades de fusta. Les cases també s'elaboraven amb fusta i terra batuda. Els murs podien ser decorats amb motiu geomètrics. Les estructures d'habitatge més típiques s'han trobat a la República Txeca. Era un tipus de població humana que practicava les inhumacions. Les necròpolis desenterrades deixen constància d'unes marques de riquesa i jerarquia social rares.

La seua economia es caracteritzava per la domesticació de la cabra, el porc i el bou. Es caçava el cérvol i el senglar. El cavall es domesticava i era igualment utilitzat per a l'enterrament de morts. Això apropa aquest tipus de cultura a les pràctiques que trobaríem a les estepes russes. Hi ha constància, finalment, d'una economia de comerç incipient entre Eslovàquia i la República Txeca.

Edat del ferro[modifica]

El ferro a la República Txeca hi viu l'evolució de les cultures anteriors i noves introduccions, vingudes del nou metall. És el cas de la cultura d'Hallstatt, la cultura Bylan i la cultura Horák. La cultura de Hallstatt és la més destacada en trobar-se una mica per tot el centre d'Europa. Rep aquest nom pel poblat anomenat d'esta manera a Àustria.

Per bé que els historiadors identificaren durant molt de temps les cultures d'Hallstatt i La Tène com les originàries de les llengües celtes, diversos estudis recents posen en qüestió aquesta hipòtesi. A Àustria com a Hongria, els topònims celtes semblen formar un superestrat per sobre d'una capa de topònims més antic que Peter Anreiter designa com a Eastern Apline Indo-European. La densitat dels noms dels llocs a alçada celta a la regió dels Alps orientals és menys important que a Anglaterra o França.

Aquesta cultura tingué un gran desenvolupament. S'estén des de l'Edat fosca, és a dir, aproximadament cap al -1200 fins al -400 i fins i tot -3000 en l'anomenada Edat del Ferro Mitjà.

Antiguitat[modifica]

Precisions sobre l'Imperi romà[modifica]

A partir de la Pannònia (actual Hongria), els romans van pujar fins a Moràvia: rastres del seu pas i alguns campaments foren descoberts sobretot a Olomouc. Tanmateix, són troballes localitzades i poc significatives, de fet irrisòries. En efecte, la República Txeca no fou envaïda per Roma. El país és aleshores una frontera impenetrable que cal inserir en la frontera dels llims que constituïen una barrera sobre la qual Roma no aconseguix mai anar més enllà.

El territori txec actual no es relaciona doncs amb la cultura grecollatina i això és visible per la manca d'urbanització de la República Txeca. El país continua vivint dins l'estil celta i marcomà però en cap moment s'hi aprecia una penetració de la cultura i de l'estil de vida romans. L'excepció que confirmaria la regla la presenta un testimoniatge que encara hui es posa i molt en qüestió. Es tracta del franc Paul Diacó, la correspondència de qui permet dir que hi hagué intercanvis però, altre cop, el testimoniatge és contestat.

Edat d'or celta[modifica]

Les migracions de pobles[modifica]

Les tribus germàniques s'instal·len sobre el territori a partir del primer mil·lenni.

El que els europeus occidentals anomenen les invasions bàrbares, s'anomena «moviment de les nacions» als manuals d'història txecs (i alemanys).

Els eslaus arriben a la regió actual de Txèquia al segle v. Les fonts mencionen una unió de tribus eslaves entre 623 i 659 sota la direcció del franc Samo.

Al final del segle viii es constitueix el Principat de la Gran Moràvia, que marca el principi de la història eslava amb l'arribada dels monjos missioners romans d'Orient Ciril i Metodi, que evangelitzen la regió i donen als pobles eslaus l'alfabet glagolític.

Edat Mitjana[modifica]

Els orígens de l'estat txec[modifica]

La Gran Moràvia és envaïda el 907 pels hongaresos, els txecs i eslovacs continuen sent autònoms; allò marcarà en el mil·lenni posterior el destí separat de les nacions txeca i eslovaca; aquesta es quedarà sota el jou hongarès, aquella passarà progressivament a estar sota el domini alemany després d'un període d'autonomia.

Al segle x, l'estat txec es constitueix sota la dinastia dels Premíslides. És també l'època dels primers textos escrits. El primer Premíslida, el regnat del qual és històricament provat, és Borivoj. Posseïa un petit territori situat aigües avall del riu Vltava. A Moràvia, amb la seva dona Ludmila, accepta la religió catòlica, que intenta estendre al país des de la seva tornada a Bohèmia. Va construir edificis religiosos importants com l'església de Levy Hradec. Gràcies al cristianisme els monjos i els sacerdots, que sabien llegir i escriure, hi portaren els primers llibres. Les esglésies importants incloïen un petit taller on es fabricaven llibres a mà. Els escrivans comencen a copiar textos amb ploma d'oca, en pergamí. Els llibres estaven plens de magnífiques il·lustracions i servien sovint per a difondre el cristianisme. Llavors sorgiren altres gèneres, com les biografies de sants o les cròniques que testimonien els esdeveniments importants i les accions destacables dels governants de l'època. El 924, el príncep Venceslau I de Bohèmia pren el poder abans de ser assassinat el 935 pel seu germà Boleslau I i de ser beatificat. Sant Venceslau és el sant patró de Bohèmia. La ciutat de Praga esdevé el centre del poder i s'hi instaura un bisbat el 973.

El 1085, el príncep Vratislav II Premíslida és elevat al rang de rei de Bohèmia. La corona txeca esdevé hereditària amb Ladislau II el 1158. La urbanització del regne comença amb la fundació de ciutats com ara Brno, Znojmo o Podbrady. Amb l'assassinat del rei Venceslau III Premíslida el 1306, sense descendència masculina, la dinastia s'acaba.

El Regne de Bohèmia forma llavors part del Sacre Imperi romanogermànic i el rei de Bohèmia és un dels set prínceps electors.

Fresc de l'ajuntament de Colònia que representa Carles IV

El 1310, Elisabet de Bohèmia, filla del rei Venceslau II i hereva del tron de Bohèmia, es casa amb Joan de Luxemburg. El seu fill Carles es converteix en rei de Bohèmia el 1346 i emperador del Sacre Imperi romanogermànic el 1355, data que marca el començament d'una edat d'or a Bohèmia. La Universitat de Praga (Universitas Pragensis en llatí), la primera universitat d'Europa central, va ser fundada el 1348. Praga esdevé la capital del Sacre Imperi i Carles IV l'embelleix: el pont de Carles uneix les viles de Malá Strana i la Ciutat Vella. Carles IV funda també la Ciutat Nova i construeix unes muralles noves, que doblen la superfície urbanitzable protegida. Al castell de Praga comença a construir la catedral de Praga l'arquitecte Mathieu d'Arras. Al sud de Praga, Carles fa edificar el castell fort de Karlštejn, joia de l'arquitectura fortificada gòtica. Amb 40.000 habitants, Praga és una de les ciutats europees més importants.

L'organització del Regne de Bohèmia[modifica]

El principi eslau del repartiment del poder entre tots els membres de la família regnant, segons el qual la corona torna al més gran, mentre que els altres es reparteixen en herència les terres de Moràvia, desapareix el 1198. L'administració del territori és confiada a comtes (comes, župan) designats pel rei i als quals, a partir del segle xiii, se'ls assignaran «funcionaris reials» per secundar-los. El poder polític pertany no sols al rei, sinó també a la nació, és a dir, a les classes privilegiades que s'expressen per la dieta (Landstag), constituïda per representants dels ordes (Stände) en nombre de quatre: L'orde dels prelats (Prälatenstand) que inclou només l'alt clergat (l'arquebisbe de Praga, els sufraganis d'Olomouc i de Litoměřice, els abats i els priors dels col·legials); l'orde dels senyors (Herrenstand), format per una vintena de grans famílies txeques, alemanyes o estrangeres vinculades a la dinastia i que fonamenten el seu poder en la gran propietat rural; la petita noblesa composta de gentilhomes i cavallers (Ritterstand), guerrers al capdavant de petits dominis; l'orde de les ciutats que s'administren elles mateixes. Fins al 1618, els ordes, llevat del Prälatenstand descartat des de les guerres hussites, tenen el privilegi de l'elecció del rei i del nomenament dels grans funcionaris. La dieta es reuneix cada any al Hradčany (el més antic castell de Praga) el novembre o el desembre. És presidida per comissaris reials i el sobirà no hi apareix de manera més que excepcional a partir del segle xiv. Soluciona els problemes financers (imposts), militars (lleves de tropes), econòmics (manteniment dels canals de comunicació) o religiosos.

El període dels conflictes religiosos[modifica]

Els hussites[modifica]

Articles principals: Jan Hus i Reforma bohèmia
Monument à Jan Hus a la plaça de la Ciutat Vella de Praga. El reformador religiós (al centre) simbolitza la integritat moral; els grups que l'envolten, les glòries i sofriments del poble txec

El moviment hussita (1402-1485) era tant un moviment nacionalista com religiós. En tant que moviment religiós reformador, representa una competència a l'autoritat del papat i una afirmació de l'autonomia nacional en els afers eclesiàstics. En tant que moviment nacionalista txec, té implicacions antialemanyes i antiimperials i pot, per tant, ser considerat una de les manifestacions del llarg conflicte germanotxec. Finalment, el moviment hussita és vist per molts txecoslovacs com una part del moviment mundial de la Reforma.

A la mort de Carles IV el 1378, el seu fill Venceslau IV esdevé rei de Bohèmia i emperador del Sacre Imperi romanogermànic. És en aquesta època, marcada a Europa pel papat d'Avinyó i l'anarquia regnant en el Sant Imperi, que comença la història del moviment hussita.

A Praga, Conrad Waldhauser predica a favor d'una reforma de l'Església i contra els seus excessos. Jan Hus, rector de la Universitat Carles, segueix el seu exemple. Les seves prèdiques, que prefiguren les tesis protestants de Martí Luter i Jean Calvin, provoquen la ira de la jerarquia catòlica però troben un ampli ressò en el públic. Jan Hus és convocat el 1414 al concili de Constança. Hi va amb la intenció de defensar les seves tesis, però serà condemnat com un heretge a ser cremat viu.

La revolució hussita està en marxa, la qual cosa provocarà una guerra fratricida i quinze anys de desgràcies en una Bohèmia fanatitzada entre els hussites, partidaris de les tesis de Jan Hus, i els catòlics. Dona lloc a la primera Defenestració de Praga. El concili de Basilea, Ferrara i Florència posa fi a les guerres hussites i garanteix una certa tolerància doctrinal a l'ala moderada del moviment hussita (cosa que va comportar la guerra amb els taborites, que es convertiran al protestantisme quan arribi la Reforma.

En 1458, el governador Jordi de Podiebrady és escollit per la dieta rei de Bohèmia, de resultes de la defunció de Ladislau I de Bohèmia. A la seva mort, la corona passa a la dinastia lituanopolonesa dels Jagelló; després, el 1526, a la dels Habsburg.

La Guerra dels Trenta anys[modifica]

Article principal: Guerra dels Trenta Anys
La Segona defenestració de Praga, gravat de Matthäus Merian (1662)

Sota el regnat de Rodolf II, Praga torna a ser un centre cultural de primer pla però, a la seva mort, les tensions entre les comunitats catòlica i protestant augmenten i esclaten en el moment en què la dieta dels estats txecs s'oposa al rei Maties I, que havia succeït al seu germà.

La defenestració per part dels nobles txecs, el 23 de maig del 1618, dels governadors imperials Wilhelm Slavata, Jaroslav Martinic i del seu servent, Fabricius marca el començament de la Guerra dels Trenta anys. El 26, la dieta dels estats txecs escull com a rei el príncep elector Frederic V del Palatinat (Frederic II de Bohèmia) en lloc de Ferran II, designat per Maties com a hereu seu.

Els exèrcits de la Lliga Catòlica, formats per Ferran II, s'enfronten el 8 de novembre de 1620 als de Frederic II en l'anomenada batalla de la Muntanya Blanca. La derrota dels exèrcits txecs i protestants marca la posada del Regne de Bohèmia sota tutela definitiva dels Habsburg. La noblesa txeca (àmpliament protestant) és delmada, les seves propietats repartides entre els generals vencedors (Bucquoy, Tilly, Wallenstein. Alguns s'estimen més l'exili, com Jan Amós Comenius, una de les grans figures de l'Església protestant txeca (anomenada fraternal).

Bohèmia, en un 90% protestant, és convertida llavors de manera massiva (sovint per força) al catolicisme en el moviment de la Contrareforma, la qual cosa tindrà com a conseqüència sembrar Praga d'esglésies barroques i el camp txec de monestirs.

Els txecoslovacs hauran d'esperar les reformes de Josep II per beneficiar-se de l'edicte de tolerància religiosa. Es crea llavors una càtedra en txec a la Universitat Carolina de Praga.

El renaixement nacional txec al si de l'Imperi austríac (1848-1918)[modifica]

Després d'un llarg període de domini austríac, la nacionalitat txeca no existia més que per la perpetuació de la llengua i de la cultura txeques al camp. En paral·lel a la Contrareforma catòlica, es produïa una germanització de la societat. Com a reacció, a partir de la Revolució Francesa i sobretot a partir de la Primavera de les Revolucions del 1848, pren forma un renaixement nacional txec. La llengua txeca és purificada dels germanismes que havia adoptat al llarg de la coexistència amb la minoria alemanya, sota la influència, entre altres, de František Palacký.

La tasca a complir pels guies del renaixement nacional al començament del segle XIX era difícil: fer reviure la llengua txeca que estava perdent el seu combat amb l'alemany majoritari. Calia crear un vocabulari científic, una classe intel·lectual, donar suport a la cultura txeca, les ciències, les arts, i també a la indústria txeca.

Els actors del renaixement nacional es van recolzar en la solidaritat eslava, molt particularment en Rússia, i en la història, amb el record dels grans moments de la història txeca. Progressivament, les exigències culturals de la nació txeca van cedir el lloc a les exigències polítiques: la igualtat de drets de la llengua txeca amb els de la llengua alemanya, el reconeixement institucional i el reforç de la unitat dels països de la Corona de Bohèmia o la descentralització política.

El sistema rígid de la Santa Aliança, en refusar tota reforma, ignorar les demandes de liberalització i democratització de la societat, van fer esclatar el 1848 les revolucions a tota Europa. En el transcurs del mateix any es van aixecar Palerm, Nàpols, París, Milà, Praga, Viena i tota Hongria. A Alemanya, el parlament provisional es reuneix per discutir la unificació d'Alemanya. Havia de determinar entre dues concepcions: unificació -una petita o una gran Alemanya-, tria que tocava igualment els interessos de la nació txeca.

Al mes de març 1848, el canceller Metternich va haver de dimitir. Un mes més tard era proclamada la primera Constitució austríaca, la «Constitució d'abril»; Àustria va ser sacsejada per una onada de revoltes: a Viena, a Hongria, i en la part austríaca d'Itàlia. Finalment la monarquia va ser salvada per l'exèrcit i pels generals Radecký a Itàlia, Windischgrätz a Praga, i Jelai a Hongria. El parlament, que havia de discutir la liberalització als països txecs, es reuneix a Viena. Després, a conseqüència de la revolució, es va desplaçar a Moràvia, a Kroměříž. Els diputats que representaven les nacions eslaves feien front a les exigències liberals alemanyes que demanaven la integració d'Àustria a Alemanya seguint la idea d'una Gran Alemanya. Els diputats txecs František Palacký i Frantisek Ladislav Rieger prohibien la política de l'austroslavisme, d'una Àustria forta i independent, federalitzada i organitzada sobre la base de la igualtat de nacions.

En el cas de la integració d'Àustria a l'Alemanya reunificada, temien la dissolució de la nació txeca en una «mar alemanya».

El 2 de desembre de 1848, després que es calmés una mica la major vaga revolucionària, Ferran I, de sobrenom «el Bo» per als txecoslovacs, va abdicar. Francesc Josep I, el seu nebot, que no portava el pes de les promeses «irrealitzables» del període revolucionari, va pujar al tron. El nou sobirà va ordenar a l'exèrcit que dissolgués el parlament reunit a Kromeriz, on es preparava una constitució. El desembre de 1851, per decisió de l'emperador, la constitució va ser suspesa. De la revolució de 1848, no va quedar més que la igualtat davant la llei, l'abolició de la servitud, la llibertat religiosa i, en certa manera, la descentralització política.

Els anys 1850 van estar marcats per l'absolutisme de Bach, segons el nom del principal representant del govern, el ministre Alexander Von Bach. L'època es caracteritzà per una limitació dels drets polítics, la centralització del sistema administratiu i el favoritisme enfront de l'Església catòlica en resposta a l'acord amb el Vaticà el 1855. D'altra banda, l'estat s'esforçava a recolzar el desenvolupament industrial i comercial. El règim es va veure obligat a procedir a reformes per causa de la desfeta al nord d'Itàlia. Havia fracassat perquè no era prou fort per impedir la unificació progressiva d'Itàlia. Les derrotes de Magenta[1] i de Solferino, així com l'estat catastròfic de les finances, van forçar els representants del poder a dir als representants de la burgesia que prenguessin part en les decisions. L'Àustria absolutista es va transformar definitivament en monarquia constitucional. Però la constitució de febrer va ser de nou declarada per concessió. Com les dues precedents, no va ser aprovada pels diputats electes. Va aportar, tanmateix, un cert renaixement en la vida política a Àustria. El Consell d'Imperi així creat comprenia dues cambres: la de l'aristocràcia i la Cambra de Diputats. Les nacions de la monarquia van obtenir la possibilitat de defensar els seus interessos. El programa nacional txec esperava obtenir la igualtat nacional, drets cívics i una àmplia descentralització. A Bohèmia, el nombre d'associacions passa de 466 a 4.476 entre 1856 i 1876.[2] El 1862 neix el Sokol.

Àustria s'esforçà sempre a posar en marxa la idea d'una unificació alemanya, la qual cosa va conduir a una rivalitat amb Prússia i després, lògicament, a la guerra. La batalla de Sadowa, prop de Hradec Králové el 1866 va ser guanyada per Prússia. Fora de les repercussions internacionals, com la retirada d'Àustria d'Itàlia i d'Alemanya, la guerra perduda va tenir greus conseqüències en política interior. En va resultar el «reglament austrohongarès»: l'imperi va ser dividit en dues parts, la Cisleitània austríaca i la Transleitània hongaresa, dues parts on el poder de decisió tornava respectivament als alemanys d'una banda i als hongaresos d'altra. Les dues parts estaven lligades per la persona del sobirà, així com per l'àmbit comú dels afers militars, internacionals i financers.

La constitució de desembre de 1867 va deixar el sobirà en una posició forta: sagrat, intocable i sense haver de retre comptes a ningú, amb el dret d'emetre decrets quan el Consell d'imperi no estigués reunit. Al començament, el dret de vot no era ni general ni igual. El dret de vot universal masculí no fou aplicat per primer cop a les eleccions parlamentàries fins al 1907.

El reglament austrohongarès havia oblidat les reivindicacions txeques. Com a reacció, es van organitzar grans concentracions populars en llocs assenyalats vinculats a la història txeca: Rip, Vítkov, Blaník. El 1871, els representants txecs van negociar amb el govern austríac «articles fonamentals». Es tractava d'un projecte de reglament txecoaustríac, però amb una unió més estreta que la que existia entre Hongria i Àustria. Les competències del parlament txec van ser reforçades, s'hi instaurà un govern local i el regne fou dividit en dues parts, txeca i alemanya. El projecte va xocar amb el rebuig entre els alemanys de Bohèmia i el viu descontentament dels hongaresos. El govern va caure i el reglament txecoaustríac amb ell. El fracàs de les negociacions va portar els partits polítics txecs a prosseguir amb la seva oposició passiva i es negaren a participar en els treballs del parlament local i del Consell d'Imperi.

La política d'oposició passiva va arribar a la seva fi el 1878, quan els partits polítics es van adonar que, participant en les decisions, guanyarien més que abstenint-se. El nou enfocament en forma de febles concessions de part de l'estat va ser anomenat, amb menyspreu, la «política de les engrunes». Fou Frantisek Ladislav Rieger qui crear aquesta expressió quan va voler posar l'accent sobre les aportacions i els beneficis de la política activa dels partits txecs. Es tractava, per exemple, de l'escissió de la Universitat de Praga en una Universitat Carolina de Praga txeca i una Universitat Ferran alemanya; de l'emissió de reglamentacions lingüístiques que permetien utilitzar la llengua txeca per comunicar-se amb l'administració, etc. La representació txeca, a l'origen unida, es va dividir en dos corrents: els vells txecs, més conservadors, i els joves txecs, més radicals. L'última temptativa d'un reglament txecohongarès, llançada pels vells txecs el 1890, es va encallar a conseqüència del rebuig categòric dels joves txecs i a la manca d'interès de la població.

Manifestació pel dret a vot, plaça de la Ciutat Vella a Praga, 28 de novembre del 1905

Amb el temps, les relacions entre els txecs i els alemanys es van deteriorar cada vegada més. Els alemanys representaven aproximadament un terç de la població a Bohèmia i a Moràvia. En certes regions, molt particularment a les frontereres, les Sudetenland, en formaven fins i tot una majoria homogènia. Els txecoslovacs volien mantenir la indivisibilitat de l'estat i obtenir la utilització de la llengua txeca tant en les relacions de la població amb l'administració, com també entre les mateixes administracions. Els alemanys, per contra, s'esforçaven a crear un territori alemany autònom a Bohèmia i a dividir tota l'administració en institucions txeca i alemanya tot conservant l'alemany com a llengua oficial. Els conflictes van veure la llum basant-se en la incompatibilitat de les reivindicacions dels dos partits. Després del boicot de la feina del parlament nacional pels alemanys de Bohèmia i l'agreujament dels problemes financers de l'estat, la gestió descentralitzada a Bohèmia va ser suspesa per decrets imperials el 1913. La gestió de l'estat va ser atribuïda, de manera anticonstitucional, a una comissió administrativa.

Es desenvolupa la indústria i Bohèmia esdevé la conca industrial de l'Imperi austrohongarès. El desenvolupament industrial i comercial es reflecteix en el de l'educació, de la cultura i del sentiment nacional txec. Els primers diaris txecs són publicats a partir de 1869, sorgeix el teatre en txec; el 1882, la Universitat Carolina de Praga s'escindeix en dues entitats: una de txeca i una d'alemanya. El 1883 s'edifica el Teatre Nacional Txec sobre la riba dreta del Vltava. S'hi interpreta la simfonia Má vlast de Bedřich Smetana i no es poden comprendre els acords del poema simfònic Vltava (el riu que travessa Bohèmia) sense imaginar que és un cant patriòtic.

És un període d'intensa competició tant industrial com cultural entre els ciutadans txecs lleugerament revengistes i els súbdits alemanys. Aquests últims construeixen el Neuer Deutscher Theater (avui l'Òpera estatal) per superar els esforços txecs al Teatre Nacional; quan s'erigeix el Museu Nacional de Praga a la plaça Venceslau, els alemanys reaccionen igualment.

Donat que l'imperi es troba debilitat políticament i desfet militarment a l'acabament de la Primera Guerra mundial, els txecs aconsegueixen la seva independència: el 30 d'octubre de 1918, el Consell Nacional Txec anuncia la creació d'un estat txecoslovac independent.

L'exèrcit i certes estructures econòmiques (entre els quals la Legiobanka) es construeixen a partir de les antigues legions txeques.

Txèquia al si de Txecoslovàquia (1918-1992)[modifica]

La primera República txecoslovaca (1918-1939)[modifica]

Manifestació a la plaça Venceslau, el 28 d'octubre del 1918

El 1919, el tractat de Saint-Germain-en-Laye estableix el desmembrament de l'Imperi austrohongarès i valida la creació, a l'octubre del 1918 de la Primera República Txecoslovaca sobre una base nacional promoguda pel txec Tomáš Garrigue Masaryk i l'eslovac Milan Rastislav Stefánik, els txecoslovacs i els eslovacs de manera conjunta representen un 50% de la població total al costat dels alemanys (Sudets), ucraïnesos, polonesos i hongaresos (sense comptar les minories jueves sovint germanòfones, i els gitanos). De fet, cap nació no és realment majoritària sobre «el seu» propi territori i els primers anys de la Txecoslovàquia independent estan marcats per fortes tensions nacionalistes que minen la vida política.

La minoria alemanya no és convidada a participar en l'elaboració de la constitució de la nova república. Les primeres eleccions es desenvolupen el 18 d'abril del 1920 i, fins a l'annexió alemanya de 1938-1939, les poblacions de la República Txecoslovaca seran convidades a participar en els diferents escrutinis respectant el calendari previst per la Constitució.

L'arribada de Hitler al poder el 1933 i l'Anschluss amb Àustria el 1938 fa témer que Txecoslovàquia, amb els seus tres milions d'alemanys dels Sudets concentrats sobre els marges de l'estat que voregen el Reich i menats pel Partit Alemany dels Sudets, el partit autonomista de Konrad Henlein, sigui la propera de la llista. Hitler demana la retrocessió dels Sudetenland, i obté la victòria de la seva causa amb l'Acord de Munic: l'1 d'octubre del 1938, els Sudets són ocupats. El 15 de març del 1939, és tota la part txeca la que és ocupada i esdevé el Protectorat de Bohèmia i Moràvia mentre que la República eslovaca declara la seva autonomia sota el govern de Jozef Tiso; i l'extrem oriental de la República és ocupat per l'Hongria de l'almirall Horthy. França no va intervenir-hi per defensar l'estat, malgrat els acords de defensa mutus.

És la fi d'un període que, tot i els incessants problemes polítics (tensions nacionalistes a l'interior, amenaça bolxevic a la part oriental) i econòmics (crisi de 1929), és percebut com una edat d'or pels txecs.

Vegeu també: Crisi dels Sudets

La segona República txecoslovaca i la federalització (1945-1992)[modifica]

El mariscal Ivan Kóniev en el moment de l'Alliberament de Praga, el maig de 1945

El maig de 1945, la República txecoslovaca és restablerta en les seves fronteres inicials (les Sudetenland són reintegrades) a excepció de la part ucraïnesa (annexada el 1938 per Hongria), que és absorbida per la Unió Soviètica.

El president Edvard Beneš emet els "decrets Benes" que, en aplicació de la Conferència de Potsdam, expulsen del territori txecoslovac les minories alemanyes i hongareses i confisquen els seus béns. A canvi d'això, l'estat txec no reclama danys de guerra a l'Alemanya vençuda. Això tindrà una incidència després de la caiguda del règim comunista; el nou estat democràtic decideix restituir els béns confiscats el 1948 però només els realitzats durant l'època comunista, en considerar que (legals o no) els decrets Beneš havien estat l'acció d'un govern democràticament escollit i no era necessari «revisar-los». Aquesta decisió serà discutida pels alemanys originaris de les Sudetenland, fortament actius políticament a Baviera sobretot, però no serà reoberta per Alemanya.

El període comunista[modifica]

El febrer 1948, els comunistes prenen el poder. Klement Gottwald institueix, seguint el model estalinista, un culte a la personalitat; instaura un règim de terror sota la fèrula de la Seguretat d'estat txecoslovaca, com ho testimonia l'eliminació dels opositors demòcrates com Milada Horáková el 1950 o els processos de Praga del 1952, que apunten a l'eliminació de comunistes de la primera fornada com Rudolf Slánsky, secretari general del Partit Comunista de Txecoslovàquia. Gottwald morirà poc després de Stalin.

Desempallegada de tensions nacionalistes amb les minories alemanya i hongaresa, Txecoslovàquia es divideix aviat i el fossat que separa els txecs dels eslovacs no deixa d'eixamplar-se. És la federalització creixent de la República (un parlament txec, un parlament eslovac i un parlament federal txecoslovac, un executiu txec, un executiu eslovac, un executiu federal, i més important que tot, en un estat del bloc comunista: un Partit Comunista Txec, un Partit Comunista d'Eslovàquia, etc.) i la «guerra del guionet», que il·lustra la divisió de les dues entitats nacionals: d'ara endavant és convenient escriure txec-eslovac i Txec-Eslovàquia.

La Primavera de Praga, a partir de gener 1968, tracta d'establir un socialisme amb rostre humà, experiència que s'acaba amb la invasió dels exèrcits del Pacte de Varsòvia a excepció dels de Romania, l'agost del mateix any. Comença llavors el que els txecoslovacs diuen la "normalitzacció": un estat policíac, una seguretat interior molt poderosa, una caça del dissident arreu.

Contràriament a Polònia on l'Església catòlica romana juga un paper de primer pla, són els intel·lectuals els que es comprometen a Praga per una societat més justa i més democràtica. El manifest de les 2.000 paraules i la carta 77 reflecteixen aquest compromís.

Quan, el novembre de 1989, els estudiants es manifesten a favor de la democràcia, és un Partit Comunista fossilitzat, ja caigut en la majoria dels «països germans» (Polònia, Hongria, RDA) qui llança la seva policia contra els estudiants. Afortunadament, no cal lamentar cap víctima i la mobilització ciutadana massiva i pacifista assegurarà una transició política suau, en una Revolució de Vellut.

La República txeca independent (1993)[modifica]

El divorci de Vellut[modifica]

Preparada, com s'ha vist, des del període totalitari, la separació de les Repúbliques txeca i eslovaca és una formalitat negociada des de la celebració de les primeres eleccions democràtiques entre els dos primers ministres, Václav Klaus i Vladimír Mečiar. Els actius i els deutes de l'estat federal són dividits segons regles simples: o bé en funció de la localització geogràfica (a Txèquia o a Eslovàquia), o bé en funció de la ràtio 2/3 (per a la part txeca) 1/3 (per a l'eslovaca). La dissolució de la República federal txeca i eslovaca és efectiva l'1 de gener del 1993.

La integració a la Unió Europea[modifica]

Aprovada per referèndum el 2003, l'entrada de la República txeca a la Unió Europea, ratificada pel tractat d'Atenes del 16 d'abril del 2003, entra en vigor l'1 de maig del 2004.

La cambra de diputats va aprovar el tractat de Lisboa el 18 de febrer del 2009, ratificat pel president txec, Václav Klaus, el 3 de novembre del 2009.

La República txeca no participa en el mecanisme de tipus de canvi europeu i pot encara en tot moment decidir sola un canvi del seu tipus de canvi, en els límits fixats pel tractat d'adhesió. L'adopció de l'euro ha estat objecte de discussions parlamentàries i encara no té data definida.

Bibliografia[modifica]

  • (anglès) Rick Fawn i Jiří Hochman, Historical dictionary of the Czech State, Scarecrow Press, Lanham, Md., Toronto, Plymouth, 2010 (2e éd.), LXXIV-354 p. ISBN 978-0-8108-5648-6.
  • (francès) Lara Van Dievoet, Fédéralisme bipolaire et séparatisme : la séparation tchécoslovaque : un modèle pour la Belgique? Analyse comparée des cas belge et tchécoslovaque, Éditeur Louvain-la-Neuve : UCL, 2007.

Notes i referències[modifica]

  1. Tucker, Spencer. Battles That Changed History (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p. 332. ISBN 1598844296. 
  2. (francès) Quand le sport dépassait l'exploit, Ràdio Praga, 30 juny de 2004.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Txèquia