Història d'Eslovàquia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Aquest article tracta sobre la història del territori d'Eslovàquia.

Historiografia[modifica]

Prehistòria[modifica]

Edat de la pedra[modifica]

Paleolític[modifica]

Cova de Dominica, Eslovàquia

La datació amb carboni-14 situa les troballes arqueològiques més antigues d'Eslovàquia –trobades a la vora de Nové Mesto nad Váhom– a l'any 270000 aC, a l'era del Paleolític Inferior. Aquestes eines prehistòriques, fabricades emprant la tècnica clactoniana, són el testimoni de l'antiga presència humana a Eslovàquia.

Altres eines de pedra del paleolític mitjà (200000 - 80000 aC) provenen de la cova de Prévôt, prop de Bojnice, així com d'altres jaciments propers. El descobriment més important referent a aquesta època és un crani Neandertal que data de vora 200000 aC, descobert al costat de Gánovce, una població del nord del país.

Els arqueòlegs han trobat esquelets d'Homo Sàpiens prehistòrics a la regió, i també nombrosos objectes i vestigis de la cultura gravetiana, principalment a les valls dels rius Nitra, Hron, Ipeľ, Váh i fins a la ciutat de Žilina, i també als peus de les muntanyes Vihorlat, Inovec, Tribec i Myjava. Les troballes més conegudes inclouen l'estàtua de dona feta amb os de mamut més antiga (22800 aC), la famosa Venus de Moravany. L'estàtua va ser trobada a la dècada de 1940 a Moravany nad Váhom, al costat de Piešťany. Dels jaciments de Zákovská, Podkovice, Hubina i Radošinare provenen nombrosos collarets fets amb petxines de gastròpodes Cypraea termòfils del període terciari. Aquestes troballes proporcionen l'evidència més antiga d'intercanvis comercials a través del mar Mediterrani i l'Europa central.

Neolític[modifica]

Article principal: Neolític

El descobriment d'eines i terrisseria en diverses excavacions arqueològiques i enterraments repartits per Eslovàquia, incloent-hi sorprenentment les regions del nord situades a alçades relativament altes, fan evident la presència humana en el Neolític. La ceràmica que es troba a Želiezovce, Gemer i el massís de Bukové Hory es caracteritza per un bon treball de modelació i una decoració lineal delicada. També revela els primers intents de pintar. Aquest tipus adorns mostren un sentit estètic volgut i desenvolupat pels artesans neolítics que vivien en aquest país.

S'han realitzat importants descobriments arqueològics en diverses coves antigament habitades. Per exemple, s'ha trobat hàbitat humà a la cèlebre cova de Domica, de gairebé 6.000 metres de longitud, fins a una profunditat de 700 metres. Aquesta cova ofereix un dels jaciments neolítics més grans d'Europa. Les tribus que van crear la ceràmica a partir del massís Bukové Hory van habitar Domica en continu durant més de 800 anys.

La transició de l'època neolítica a l'Europa central va comportar el desenvolupament de l'agricultura i de les pastures, l'ús dels metalls, de la terrissa d'estil “Retz” i també la ceràmica estriada. Durant l'època de la "terrisseria", les poblacions construïen diversos hàbitats fortificats. Alguns vestigis d'aquests es mantenen avui dia, sobretot en zones a gran alçada. En destaca Nitriansky Hrádok. A partir del neolític, la ubicació geogràfica de l'actual Eslovàquia va acollir una densa xarxa comercial per a mercadejar amb petxines, ambre, joies i armes. Com a resultat, es va convertir en un eix important del sistema de rutes comercials europees.

Edat dels metalls[modifica]

Edat del Bronze[modifica]

El Bronze a Eslovàquia s'explica amb tres fases:

  • primera, -2000 fins al -800; amb un gran desenvolupament cultural, econòmic i polític mercès al coure, especialment al centre del país i al nord-est
  • segona -800 fins al -500; desapareix la cultura Čakany i Velatice, els lusacians expandeixen les seves fortificacions, més fortes i complexes, amb els grans edificis permanents i centres administratius. Les excavacions dels turons lusacians documenten el desenvolupament substancial del comerç i l'agricultura en aquell període
  • tercera, -500; correspon l'arribada del Ferro i és, de fet, un passatge de transició

La riquesa i la diversitat de les tombes augmenten considerablement. Les diverses cultures del metall que es desenvolupen al país fabriqueen armes, escuts, joies, plats i estàtues. L'arribada de tribus de Tràcia pertorbar la cultura de Calenderberg, que vivia en caserots situats a la plana (Sereď), i també als turons situats als cims (Smolenice, Molpí). El poder local dels "prínceps" de la cultura de Hallstatt va desapareixent a Eslovàquia durant l'últim període de l'Edat del Ferro després de les disputes entre el poble escitotraci i les tribus celtes, que van avançar del sud cap al nord, seguint els rius eslovacs.

La victòria dels celtes va suposar el començament de l'Edat del Ferro tardà al país. Es distingeixen dues grans tribus cèltiques vivint a Eslovàquia: Cotini i Bois. Els cotinis devien de formar part de l'anomenada cultura Púchov. Els celtes van construir grans opidiums a Bratislava i Liptov (el santuari de Havranok). Les monedes de plata amb els noms dels reis celtes, anomenades Biatecs, representen el primer ús conegut de l'escriptura a Eslovàquia. El domini celta va desaparèixer amb les incursions germàniques, la victòria de Dàcia sobre els Bois prop de Neusiedler.

Edat del Ferro[modifica]

Esquerra: moneda celta: biatec. Dreta: 5 corones eslovaques amb la representació d'un biatec a l'anvers

L'Edat del Ferro eslovac fou doncs el de la brillantor i esplendor celta. Els celtes foren una cultura que es va expandir a partir de la Suïssa actual. Era una societat jerarquitzada amb un al desenvolupament malgrat que no feren de l'urbanisme un element de la seva forma de viure. Tenien un alt desenvolupament comercial. El mite que el sistema monetari celta consistia en un intercanvi bàsic (barata), és en part fals. El seu sistema monetari era complex i encara no s'ha estudiat prou, de la mateixa manera que les monedes romanes tardanes. Degut a l'absència d'un gran nombre d'objectes de moneda, se suposa que s'utilitzaven “proto-diners”.

Per filiacions lingüístiques, es considera, dins el camp científic, que els celtes són indoeuropeus. Haurien aparegut a Europa fa prop de 3.200 anys enrere. Practicaven una religió politeista de caràcter cíclic. Com els ibers, tenien escriptura per bé que no havien triat cap mitjà propi per expressar-se. Contràriament a allò que es podria pensar, tenien diverses llengües i dialectes, dels quals deriven molts topònims actuals del món germànic. A cada lloc adoptaren l'alfabet de l'indret concernit per escriure en llengua pròpia. Esculpien i tenien una organització sedentària força desenvolupada.

Antiguitat[modifica]

Inscripció romana al castell de Trenčín (178–179 dC)

Marcomània[modifica]

Article principal: Marcomània
Extensió de l'Imperi Romà en temps d'August.
La llegenda groga representa l'extensió de la República l'any 31 abans de Crist-
Els tons de verd els territoris conquerits gradualment sota el regnat d'August.
Les zones de color rosa al mapa representen els estats satèl·lits.

Amb Marcomània es pot marcar l'Edat antiga eslovaca. Els celtes deixen lloc als germànics i a les invasions romanes. Germànics i romans es lliuren precisament a Eslovàquia una vertadera guerra pel poder. Marc Aureli, emperador romà, voldria crear una nova província romana a Eslovàquia, anomenada de Marcomània. Els marcomans, germànics assentats a Eslovàquia, ans el contrari. Els celtes deixen lloc a una durable guerra entre germans i romans. Però, això és dir poca cosa sobre el període.[1]

En efecte, degut a migracions vingudes de Polònia, el territori eslovac es veu envaït pels germànics, per a ser més concrets, pels quades, una tribu germànica que presentà resistència a les ambicions de Marc Aureli. Establerta a Bohèmia-Moràvia, nord d'Àustria i oest d'Hongria, es desfan dels dacis, instal·lats a l'actual Romania i, de fet, Roma aprofita l'ocasió per apoderar-se d'aquest territori. La pressió demogràfica vinguda de Polònia pot i les poblacions germàniques es tornen en un vertader malson per a Roma. Així doncs Roma aprofita l'ocasió i mira d'estendre Dàcia amunt i, per tant, projecta la construcció d'una nova província, la Marcomània sota l'espada de Marc Aureli. Parlem doncs de les Guerres marcomanes que confrontaren els germànics contra els romans als anomenats llims romans.[1]

Eslovàquia, Romania, Hongria i Txèquia presentaven aleshores una frontera militar del costat romà anomenat llims. Eren línies militars, murs de contenció, que havien d'evitar qualsevol invasió germànica.[1]

Els llims es poden agrupar en tres:

  • Llims del Danubi
  • Llims de Pannònia
  • Llims de Mèsia

És precisament tot al llarg d'aquests tres llims que es desenvolupen les guerres entre marcomans i romans. Els anomenats marcomans semblen ser un grup germànic aparentat als sueus. Els quades, precisament, s'alien amb els marcomans per fer fora a Roma. Un èxit vist en perspectiva txeca, tot i que matisable en perspectiva eslovaca.[1] Existeixen vertaderes traces de la presència romana. Per exemple, a la ciutat s'hi ha descobert als vessants del castell de Trenčín, data del 179, una estela que fou gravada durant el transcurs de la guerra, sota el regnat de Marc Aureli, entre l'Imperi Romà i els quades; designa la vila de Trenčín com el punt més septentrional de l'avançada romana a l'Europa central fora d'Alemanya. Aquesta estela permet conèixer el nom en llatí del campament romà, Laugaricio. Aquest nom pot provenir del grec Leukaristos, conegut a través de Claudi Ptolemeu l'any 150.

Es compten prop de nou guerres que s'estenen des del 166 fins al 180. Del costat llevantí, les guerres permeteren a l'Imperi romà d'annexionar-se les Armènia i Síria actuals. Els pobles germànics s'unixen per primera volta en coalicions i federacions per fer front a Roma. Les guerres cal emmarcar-les en el conflicte permanent entre romans i parts atès que el mateix August en parla als seus relats contra les fronteres partes. El cas, però, és que popularment les guerres semblen haver marcat alguna empremta en l'imaginari col·lectiu atès que la pel·lícula Gladiador pareguda l'any 2004 utilitza l'escenari de batalla de les guerres marcomanes malgrat que cap dels fets que s'hi explica, tal com s'hi explica, és real.[1]

La columna de Marc Aureli[modifica]

A còpia típicament romana, el mateix Marc Aureli fa bastir una columna en honor seu per commemorar la seua valentia davant els invasors marcomans. L'obra es troba actualment a Itàlia i fou bastida entre el 176 i el 192. Es tracta d'un relleu amb figures ixents esculpides de perfil. És una tira còmica que mostra com decorre la victòria romana a mode de propaganda. La columna és una imitació de les pràctiques de Trajà que mirà de vanagloriar-se per les seues batalles contra els pobles celtibèrics. En el cim de l'escultura, hi havia una escultura en bronze del mateix Marc Aureli que, durant l'Edat Mitjana és saquejada i no és anys més tard, durant les restauracions que es torna a recol·locar. L'escultura de Marc Aureli és una mostra evident de l'excel·lència romana en escultura.[1]

El castre de Kelemantia[modifica]

Vegeu també: Kelemantia

Una de les mostres evidents de la resistència que presentaren els romans a les tropes germàniques és el castre de Celemàntia. Situat a la localitat eslovaca de Iža, a uns 4 km a l'est de Komárno, és el castre romà més gran conegut actualment en aquest país. Es troba, concretament, a l'un dels llims romans, just a la frontera amb l'Imperi.

Claudi Ptolomeu menciona un assentament germànic dit "Kelemantia" en aquesta zona al segle IIè. Les descripcions arriben i tot a correspondre a un assentament civil que es troba al costat del castre, així com a un altre assentament desconegut, de manera que, de totes totes, es ben probable que, si no és una hipòtesi, en sigui l'altre i, per tant, aquest Kelemantia seria el castre mencionat.

La construcció del castre va començar a la segona meitat del segle I. Va ser conquerit durant les Guerres Marcomàniques (166-180) i incendiat per les tribus germàniques. És reconstruït posteriorment i deixar d'existir al voltant del 400 (començament del període migratori). Les ruïnes eren molt ben visibles fins a finals del segle xviii.

Segons una llegenda local, un soldat romà, Valentí, va mantenir les seves amants a la fortalesa. La història fictícia explica l'origen del nom Leányvár, que significa "castre de les nenes" en hongarès. No obstant això, el nom fa referència probablement al fet que les ruïnes del castre van ser donades pel rei Béla IV d'Hongria a les monges dominicanes de Margitsziget que després van construir-hi una petita fortalesa.

Els campaments de Gerulata i Laugaricio[modifica]

Gerulata era un campament militar romà situat a prop del Rusovce actual, un municipi de Bratislava, Eslovàquia. Va formar part de la província romana de Pannònia i es va construir al segle II com a part del sistema de defensa de fronteres. Va ser abandonat al segle IVè, quan les legions romanes es van retirar de Pannònia. Les restes de la seva descoberta s'exposen actualment al Museu de la Ciutat de Bratislava.

Una altre campament milita romà fou Laugaricio. Es troba a prop de la línia més septentrional de l'interior dels llims romans. Va ser aquí on la Legió II Adiutrix va lluitar i sembla que guanyar una batalla decisiva sobre la tribu dels quades el 179. Laugaricio, no lluny de la moderna frontera entre Polònia i Eslovàquia, són les restes més septentrionals de la presència de soldats romans al centre d'Europa.

Migracions eslaves i germàniques[modifica]

Articles principals: Pobles eslaus , Samo , i Gran Moràvia

Les grans migracions[modifica]

La població eslovaca originària es va assentar al territori general d'Eslovàquia al segle v. Eslovàquia va ser part del centre de l'Imperi de Samo al segle vii. El punt més alt de l'estat protoeslovac va ser amb l'arribada de Ciril i Metodi, i l'expansió sota el rei Svatopluk I.

Les invasions eslaves[modifica]

Les invasions àvars[modifica]

Edat mitjana[modifica]

Regne d'Hongria[modifica]

Article principal: Regne d'Hongria

Eventualment, Eslovàquia es va convertir en part del Regne d'Hongria entre els segles xi i xiv, i era coneguda com l'Alta Hongria, pel seu relleu muntanyós i com a tal va ser després part de l'Imperi austrohongarès fins al 1918.

Txecoslovàquia[modifica]

Mapa de Txecoslovàquia entre 1928 i 1938
La República Eslovaca durant la Segona Guerra mundial
Mapa de Txecoslovàquia
Article principal: Txecoslovàquia

Després del final de la Primera Guerra Mundial, Eslovàquia es va unir a les regions de Bohèmia i les seves veïnes Moràvia i Rutènia per formar Txecoslovàquia.

Després de les pèrdues territorials de finals de 1938 (pels acords de Munic i, sobretot en territori eslovac, pel Primer arbitratge de Viena), Eslovàquia es va convertir en una república independent el març del 1939 alhora que Alemanya ocupava els territoris txecs i Hongria Rutènia. El nou estat va quedar pràcticament controlat per l'Alemanya nazi.

Txecoslovàquia va ser restablerta després de la Segona Guerra mundial, però ràpidament va caure sota la influència de la Unió Soviètica i el seu pacte de Varsòvia del 1945 en endavant.

Vegeu també: Protectorat de Bohèmia i Moràvia

República Socialista de Txecoslovàquia[modifica]

Article principal: Txecoslovàquia

Eslovàquia independent[modifica]

El 1989 el final del comunisme a Txecoslovàquia mitjançant la pacífica Revolució de Vellut va significar també la dissolució de Txecoslovàquia com a tal i la creació de dos estats successors: Eslovàquia i la República Txeca van separar els seus camins després de l'1 de gener del 1993. Eslovàquia es va convertir en membre de la Unió Europea el maig del 2004.

L'exèrcit del país va participar en la Invasió de l'Iraq el 2003, encara que va retirar les seves tropes abans del final del conflicte consegüent.

Referències[modifica]

  • Kristó, Gyula (1993). A Kárpát-medence és a magyarság régmultja (1301-ig) (The ancient history of the Carpathian Basin and the Hungarians - till 1301). Szeged: Szegedi Középkorász Műhely. pp. 30–31. ISBN 963-04-2914-4.
  • Benda, Kálmán (editor) (1981). Magyarország történeti kronológiája ("The Historical Chronology of Hungary"). Budapest: Akadémiai Kiadó. pp. 44. ISBN 963-05-2661-1.
  • A history of East Central Europe: East Central Europe in the Middle Ages, 1000–1500, Jean W. Sedlar, University of Washington Press, 1994, page 5.
  • Štefanovičová, Tatiana (1989). Osudy starých Slovanov. Bratislava: Osveta.
  • Kirschbaum, Stanislav J. (March 1995). A History of Slovakia: The Struggle for Survival. New York: Palgrave Macmillan; St. Martin's Press. pp. 25. ISBN 978-0-312-10403-0. http://us.macmillan.com/ahistoryofslovakia.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Eslovàquia