Història del Regne Unit

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest és l'article de la història de la Unió del Regne Unit i la seva conformació com a Estat sobirà. Per a més informació sobre la història dels països constituents, vegeu: Història d'Anglaterra, Història d'Escòcia, Història de Gal·les i Història d'Irlanda

El Regne Unit és un estat sobirà conformat per les nacions d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. El Regne Unit va néixer amb l'Acta d'Unió de 1707 que va unir els parlaments anglès i escocès per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya". Amb l'Acta d'Unió de 1800, es van unir el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda". El 1922 la República d'Irlanda se'n va independitzar, encara que Irlanda del Nord va romandre com a part del Regne Unit; com a resultat d'això, des de 1927 el nom formal del regne és "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord".

Historiografia[modifica]

Prehistòria[modifica]

Les primeres poblacions[modifica]

Vegeu també: Era glacial dels Angles
Extenció màxima de la glaciació elsteriana representada cartogràficament.
La troballa al mar del nord d'aquest esquelet de mamut, que s'ha associat a la cultura celta, per part d'un pescador evidencia l'existència del Doggerland

En anglès es coneix com a Anglian Stage o Era dels Angles en català el període prehistòric de glaciació de les illes britàniques. És una expressió utilitzada a les illes britàniques en general i al món de parla anglesa de forma recurrent. A Europa es relaciona amb la glaciació elsteriana que tocà tota el nord del continent. A Amèrica el període ha estat relacionat igualment a l'era glacial de Kansan.

El període constituïx part de la prehistòria del Regne Unit perquè fou en aquesta època que s'hi desplaçaren els primers humans. No hi ha certesa sobre la data concreta i les motivacions. Nogensmenys, restes arqueològiques estudiades contemporàniament permeten afirmar que el territori de les illes britàniques fou ocupat com a mínim fa 400.000 anys arrere aproximadament.

Nota: Anglaterra és l'única de les illes britàniques que posseïx les restes prehistòriques més abundants.

L'assentament més important d'aquest període és Boxgrove que ens procura testimoniatges lítics com atxes, estris per tallar i cosir pell, gravats sobre roca i os, a més d'esquelets humans com l'anomenada Red Lady of Paviland. Entre el material trobat destaca fortament l'anomenat Ocre de Cavall o Ochre Horse en anglès, també conegut com a Robin Hood Cave Horse, datat de 12.000 anys arrere aproximadament.

És d'interès científic la cova de Kent situada a Gal·les amb restes de mandíbules d'Home Sapiens. El territori de les illes britàniques fou ocupat per Homo heidelbergensis, Homo Neandertals i Homo Sapiens. Els darrers tenien una forma de vida sedentària i eren farratgers. Les illes estaven unides efectivament al continent europeu pel gel que cobria gairebé tot el nord d'Europa. Això explica l'existència del gènere heldelbergensis.

Els homo heldelbergensis tenien un crani que mesurava 1.350 cm³, és a dir, molt aplanats en relació amb l'ésser humà actual. Pren el seu nom de les seues primeres troballes a Mauer prop de la ciutat de Heidelberg (Alemanya). La seva distribució és europea, igual que Homo antecessor. Alguns autors utilitzen el terme Homo rhodesiensis (humà de Rhodèsia) per a designar les restes fòssils africanes semblants a Heidelbergensis. La idea és que Homo antecessor s'hauria dividit en dues poblacions, una d'europea que originà Heidelbergensis (espècie mare del neandertal) i una altra d'africana, que va originar el rhodesiensis, que seria l'espècie mare d'Homo sapiens idaltu (l'ésser humà modern antic), de la qual deriva alhora Homo sapiens sapiens, l'ésser humà modern actual.

Es pot destacar igualment la cova de Bontnewydd que pren el nom gal·lès de Pontnewydd que en llengua originària voldria dir "nou pont". L'assentament constituïx un testimoniatge especialment rellevant atès que s'hi han trobat restes de neandertals. Les illes no estan gaire nodrides de coves amb presència neandertal i per això es podria afirmar que la cova és destacada. És durant el període de desglaciació que aparïxen els primers Homo Sapiens els quals donen forma als Homo Sapiens Sapiens actuals. El desgel posà al descobert el Doggerland que és el nom atorgat al tros de terra emergida que unix Anglaterra amb França. Amb el temps Doggerland s'acaba inundant donant peu a un mar costaner que separa les illes britàniques de la resta del continent europeu.

La domesticació d'animals i medi ambient[modifica]

Vegeu també: Prehistòria d’Escòcia i Gran Bretanya prehistòrica
Fotografia presa l'any 2007 al megalític Stonehenge situat a Anglaterra

El Neolític a les illes britàniques ha deixat evidències que els agrupaments humanes procedien de l'Europa continental. Les tècniques de domesticació de les plantes i dels animals són efectivament les mateixes que a la zones properes d'Europa. El porc i les cabres eren el principal animal domesticat i del qual es treia carn per a sobreviure. Les datacions de radiocarboni efectuades a les traces que han quedat proposen una datació de 4000 ane sobre l'establiment del sedentarisme a les illes britàniques.[1]

L'edat de la nova pedra fou revolucionària en termes de tecnologia ja que permeté canviar considerablement el mode de vida, la qual cosa no fou obligatòriament sinònim de progrés. Efectivament, l'agricultura permeté tenir un excedent d'aliment amb el qual s'establiren per primera volta els rols dins la societat. Alhora permeté sedentaritzar l'home. La mortalitat cau en conseqüència però aparïxen malalties pròpies de societats organitzades sedentàriament.

Tot plegat propicià l'aparició de noves creences. És força característica d'aquesta època l'erecció de megalítics. Aquests són elevacions de pedra a mode de santuari per als difunts.[1] Tot i que s'ha especulat força sobre el seu significat no hi ha cap mena d'evidència que ens permete confirmar el seu ús com a mecanisme de seguiment del temps, de la cosmologia, centres de ritualitat màgica, etc.

Les illes britàniques són les qui amb diferència presenten el nombre més important de megalítics a tot Europa.[1] El conjunt més destacat i més conegut arreu del món és el cròmlech d'Stone Henge. En aquesta època també destaquen construccions rústiques d'habitacles una mica per tot el nord de la Gran Bretanya. Ceràmica provinent d'Escòcia confirma l'entrada a una nova realitat mercès a l'agricultura i el cúmul d'aliment.[1]

El desenvolupament de la cultura celta[modifica]

L'edat dels metalls veu néixer una primera societat de cacic una mica per tot el territori britànic, amb un especial desenvolupament al sud i el centre, entre Gal·les i Anglaterra. És d'aquesta organització en cacic que apareix la primera cultura documentada a les illes. Els grecs, com ara Heròdot, acabaren anomenant-la celta. No sabem amb certesa la procedència dels celtes però durant el ferro europeu aconseguiren implantar-se una mica per tot Europa, des de Suïssa fins a la península ibèrica, i d'aquesta, fins a les illes britàniques.[1]

La celta és una cultura que desenvolupà amb molta destresa els metalls. S'organitzava mitjançant assemblees i malgrat que no fos una cultura urbana, sabia escriure i tenia llengua pròpia. Es pensa que els celtes procedixen d'Àsia Menor. Practicaven diverses llengües que devien de tenir una branca comuna i que la lingüística ha anomenat de celta. Existeixen encara en l'actualitat llengües de procedència celta com ara el bretó o l'escocès.

Les illes britàniques són les úniques que han deixat un llegat important de la cultura celta a nivell lingüístic. Escòcia, Gal·les, Irlanda o l'Illa de Manx parlaven totes una llengua celta i malgrat la imposició de l'anglès per part d'Anglaterra,[1] aquestes seguixen existint, tot i trobar-se en perill d'extinció. Actualment molts topònims són de procedència celta. Els celtes no tenien alfabet propi i moltes voltes utilitzaven l'alfabet d'altres cultures envoltants per a escriure en llengua pròpia. L'anglès posseïx un nombre important de paraules hereves de les llengües celtes.

Els celtes practicaven una religió de tipus cíclica i politeista. La natura n'era l'element principal del qual sorgien mites i llegendes explicatives del tarannà. Un quotidià marcat pel comerç amb la resta d'Europa.

Període clàssic[modifica]

Els britons i la literatura romana[modifica]

Són moltes les referències als celtes que vivien a les illes britàniques. Els llatins escrigueren empesos per les invasions que portà a terme el general i després emperador Juli Cèsar. És per boca dels llatins que posteriorment s'acabaran coneixent els celtes de les illes britàniques com a britons.[1] Ammià Marcel·lí donà, per contra, nom als celtes d'Irlanda i Escòcia. S'acaben finalment diferenciant celtes britons i celtes escots o gaèlics.

A banda, els texts llatins deixen constància d'uns habitants ferotges i poc difícils de portar. El mateix Tàcit els qualifica de "bàrbars". Així i tot, hui sabem que aquesta era una tàctica o forma de fer pròpiament romana. Juli Cèsar fou el primer qui s'apressà a voler veure en les poblacions celtes europees una amenaça per les seues fronteres en vista d'envair-ne el territori i fer-se amb botins. Cèsar animava a donar la imatge d'un poble guerrer i ferotge el qual calia tenir controlat per tal de protegir les fronteres.

Cèsar també esmenta a les seues cròniques que una dotzena de tribus celtes vivien a les illes britàniques i que, a banda de tenir un coratge gens decebedor, es deixaven governar per una elit que treia el seu suport de druides, practicants, segons Cèsar, d'una religió sanguinària. El fet que Cèsar creués el mar per tal de mirar de conquerir una terra llunyana fou vist en aquella època com un valor afegit, la qual cosa li donà prestigi de cara al poder central romà.

Les guerres gàl·lies[modifica]

Estàtua a Budicca davant el parlament britànic

La invasió romana de les illes britàniques fou parcial. El poder romà mai aconseguir fer-se totalment amb el territori britànic. El poble celta presentà com a la resta d'Europa una dura resistència que en el cas britànic tingué un èxit parcial. El primer líder esmentat pels neollatins fou Cassivelaune. A la Història del Regne Britànic escrit per Geoffro de Monmouth, s'hi esmenta l'existència d'un guerrer amb aquest nom i que tornem a trobar en altres escrits gal·lesos posteriors.

Les primeres expedicions de Cèsar foren un fracàs. Malgrat que hi destinà dues legions, cap aconseguí fer-se amb el territori. La invasió doncs prendrà forma definitiva després dels fracassos de Cèsar. És l'any 43 que sota Claudi s'aconsegueix penetrar finalment a Anglaterra i Gal·les majorment. Roma mai aconseguí anar més enllà del mur d'Adrià situat a Escòcia. Es tracta d'un vertader mur físic que dividia Escòcia d'Anglaterra i sobre el qual Romà mai aconseguí trepitjar sòl més enllà. En aquesta fita, els texts llatins mencionen nous líders "bàrbars" com ara en Togodumnus, mort per les legions romanes.

La invasió romana, tot i que efectiva, haurà de trobar-se amb revoltes posteriors com la protagonitzada per Budicca. Fou una reina celta que pareix haver liderat una revolta important contra Roma en territori britànic. Tot allò que sabem d'ella, és mercès a Tàcit i Cassi Dió, els quals l'anomenen Boadicea Victoria. El nom fa dubtar actualment els historiadors sobre la seua vertadera identitat atès que Budicca és un nom procedent del celta i originàriament feia referència a una divinitat. En tot cas, la revolta de Budicca ha sigut represa de forma recurrent en historiografia contemporània com a mostra del coratge d'una nació preexistent. Com a mínim, això és el que es pot desprendre dels texts romàntics del segle XIX.

La romanització de la Gran Bretanya[modifica]

El procés anomenat de romanització popularment fa referència a l'assimilació que patí la població celta sota ocupació romana. Els celtes hagueren d'urbanitzar-se. Roma posà en marxa tot una sèrie d'arsenal per a urbanitzar el territori britó. Infraestructures per portar aigua, teatres, vil·les o sales de bany foren construïdes en territori britó. Les primeres carreteres vingueren acompanyar tot un canvi d'estil de vida propi de l'era romana. La població creixé des de la invasió romana i s'introduí el llatí com a nova fita.

Les religions i llengües anteriors foren forçades a desaparèixer en allò que constituïx la primera política lingüística de la història occidental. Així i tot, les llengües celtes parlades més enllà del mur d'Adrià no desaparegueren. En no poder-hi penetrar, Roma no aconseguí imposar-hi el llatí, el qual esdevingué l'única llengua possible dins la província.

Efectivament el poder romà reorganitzà el territori britó. Anglaterra i Gal·les passaren a formar part de l'imperi com una província més anomenada Britània. Sobre aquest nom rau actualment la concepció de Regne Unit. Els britànics són les diferents nacions que viuen sota un únic Estat, unit per la monarquia anglosaxona. Així, es diferencia actualment la Gran Bretanya, com l'illa més gran, del conjunt de les illes britàniques, unides abans de la Primera Guerra Mundial.

La religió celta per la seua banda patí un gran declivi, com de fet la cultura celta, degut a la imposició de la religió romana com a única possible dins l'Estat. Malgrat que inicialment s'autoritzés les religions dites "indígenes", Romà acabà fent de la seua la religió dominant i d'Estat. Aconseguir més prestigi i sortir de la pobresa era sinònim a retre culte a la religió d'Estat, sobre la qual Roma acaba justificant les seues guerres expansionistes.

Fora de l'Imperi[modifica]

La romanització de la Gran Bretanya només tingué lloc a Anglaterra i Gal·les. Escòcia i la resta de les illes britàniques varen continuar desenvolupant-se paral·lelament. Aquest és un fet moltes voltes oblidat. Hom entén que amb Roma s'esborra el període anterior i tot s'esdevé a mans de Roma, sobre-entenent que més enllà de Roma no hi ha res. Ans el contrari, la societat naixent jeràrquica dels celtes escots, desenvolupà la seua pròpia cultura, els seus regnes i mantingué una política de continguda davant les ambicions de Roma de continuar avançant en territori aliè.

El contacte amb Roma exercí influència a les dues fronteres. Allà com ací, escots i romans begueren mútuament. Tot i les evidències, la cultura més enllà del mur d'Adrià no fou urbana, com la romana. Existeixen mostres d'un gran domini dels metalls i de la ceràmica. La vida hi és sedentària i comerciaven ben sovint amb els seus veïns romans, els qual devien apreciar el producció de ceràmica celta vist que s'ha trobat moltes mostres de ceràmica provinent d'Escòcia al sud del Regne Unit.

La convivència no sempre fou pacífica. Es documenta revoltes vingudes des del nord, així com batalles per l'hegemonia a les mateixes terres celtes. Governadors romans com en Gneu Juli Agrícola miraren per la seua banda de fer-se amb Escòcia i Irlanda. Irlanda mai fou adquirida per bé que Roma aconseguí alguns èxits militars a Escòcia.

La cristianització i caiguda de Roma[modifica]

La cristianització és probablement l'un dels episodis més coneguts de la història d'Irlanda i, per conseqüent, de la resta de les illes britàniques pel que fa a l'era romana. El territori practicà durant molts segles religions politeistes, siga per l'obligació de Roma, siga perquè era la religió practicada abans de l'ocupant. El cristianisme, cisma jueu, és la segona religió monoteista del món i prengué una embranzida important a l'Europa de l'Imperi Romà, després que aquest volgués prohibir-la.

El missatge pacífic del cristianisme fou interpretat com una amenaça seriosa per part de Roma. Vers el segle VI de la nostra era, l'Imperi es troba en crisi econòmica, social i política. Les baralles internes, la crisi econòmica i les guerres recurrents contra els pobles fronterers del Rhin, empitjoren notablement la seua capacitat per a fer front a un immens territori cada volta menys controlable. L'imperi necessita més contingent per a defensar les fronteres i el cristianisme s'hi nega. Arrel d'això, la persecució és virulenta. És aquesta mateixa la qui ajudà a estendre el cristianisme a tot Europa.

Les illes britàniques seguiren doncs la tendència general. Diversos missioners s'hi aproparen per a cristianitzar les poblacions romanes i, després de la caiguda de Roma, continuaren les seues missions evangelitzadores sobre els pobles germànics, convertits d'aquesta manera a l'arianisme. Irlanda n'acaba traient el seu Sant Patró: Patrici. Vist retrospectivament, el cristianisme no tingué una penetració gaire succeïda a les illes britàniques. Per bé que diversos missioners aconseguiren convertir capes de la població, de forma general, hi hagué una continuïtat en les pràctiques politeistes.

Edat Mitjana[modifica]

Les invasions germàniques[modifica]

Vegeu també: Invasió anglosaxona de la Gran Bretanya
Migracions angles, saxones i juts del segle V.

Aproximadament, de l'any 550 fins a l'any 1000, el Regne Unit és subjecte a un conjunt d'invasions vingudes del territori alemany actual. Es pensa que els canvis de temperatures empenyeren els poblaments de les estepes europees a baixar territori més avall, propiciant un moviment massiu de migracions germàniques a tot Europa. Aquestes són les responsables de fer caure l'Imperi Romà.

Ja força dividit abans la pressió exercida pels germànics, Roma s'acaba fracturant definitivament fins a la seua caiguda l'any 460. Llavors, l'oest europeu veu néixer la construcció de diversos regnes dits "bàrbars" fins a una certa unificació sota l'ègida de l'emperador franc Carlemany, mentre que l'oest es dividix. El nord pateix un destina semblant a l'oest marcat per les poblacions rus mentre que el sud conserva Roma sota altres apel·lacions que volen, això no obstant, ressuscitar l'antiga Roma.

Dues vagues migratòries són les responsables de canviar el paradigma europeu. Al Regne Unit, i segons que ens va deixar escrits el monjo benedictí Beda el Venerable, s'hi instal·laren tres grups de tribus germàniques a les qual hi designà un nom:

Aquests nouvinguts tenien cultura pròpia, tot i haver-se convertit a l'arianisme. L'aculturació conseqüent porta a un procés de canvi de llengües. Les antigues llengües celtes ja són pràcticament història mentre que els saxons imposen progressivament l'anglès sobre qualsevol altre tipus de varietat lingüística i cultural. L'hegemonia angla és la que porta amb el temps al desenvolupament d'una identitat cultura dita anglosaxona a totes les illes britàniques per bé que els antics gaèlics poden haver-s'hi resistit i per això tant l'escoès com l'irlandès seguixen parlant-se en l'actualitat.

Sota mites i altres fets versemblants, la llengenda del rei Artús és una evidència que l'ocupació dels germans de Britània no fou una qüestió simple. Els detalls de les gestes d'Artús provenen principalment del folklore i la invenció literària; els historiadors moderns debaten la seva existència històrica, tot i que no qüestionen la resistència al nou ocupant. La llegenda ha esdevingut part de la literatura universal europea i és actualment argument recurrent per a pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot novel·les i dibuixos animats. En ultra, forma part de l'anomenada cultura global o imaginari col·lectiu incorporat a Occident i a la resta del món mercès al predomini del món anglosaxó dius el context de la introducció de la Globalització de finals de segle XX.

La cristianització irlandesa[modifica]

És durant les invasions irlandeses que el cristianisme penetra de forma ràpida per tota l'illa d'Irlanda. L'actual país, rep la influència de missioners com ara Finnià de Clonard o Cirià de Clonmacnoise que funden els primers monestirs i els principis de vida monàstica cristiana. A partir d'aquests assentaments, els missioners construïxen una xarxa ben organitzada de monestirs que conformen una gran jerarquia i que mitjançant aquest aparell convertix la població al cristianisme.

La vida monàstica esdevé una font important per a la creació cultural de l'època. Monestirs i abadies són les responsables de construir esglésies seculars, de demanar-ne la decoració interior i de redactar els primers manuscrits. Irlanda és el país que conserva la font més important i valuosa de manuscrits medievals. Els centres de còpia dels clàssics es multipliquen un xic a tot Europa, principalment mercès a l'emperador Carlemany amb el qual el continent viu un nou naixement cultural.

Europa patix amb les ocupacions germàniques un retrocés cultural i són precisament els monestirs els responsables d'importar mitjançant l'al-Àndalus les còpies dels clàssics grecs que provenen del Llevant. La comunitat cristiana irlandesa esdevé una gran organització que condicionà fins i tot alguns esdeveniments polítics de l'illa. La seua riquesa i el control que posseïxen sobre el saber en feren una Institució cabdal a les illes britàniques.

El període dels set regnes[modifica]

Vegeu també: Heptarquia anglosaxona
Els set regnes anglosaxons

De les cendres de les invasions, les tribus anglosaxones s'organitzen progressivament en forma de set Estats, feus autònoms amb un cap de guerra i de la comunitat, responsable dels primers regnes de la Gran Bretanya. Són set cases reials de les quals tenim coneixements en part mercès a la Crònica anglosaxona redactada durant el regne d'Alfred el Gran o mercès a altres escrits com el de Beda el Venerable. Posteriorment, aquest període s'acaba coneixent com a Heptarquia angloxasona després de la influència que exercí la Història dels Anglesos escrits per Enric Huntingdon.

En llistem tot seguit els regnes:

  • Essex o regne dels Saxons de l'Est
  • l'Est-Ànglia o regne dels Angles de l'Est
  • Kent
  • la Mercia
  • Northumbria
  • Sussex o regne dels Saxons del Sud
  • Wessex o regne dels Saxons de l'Oest

La convivència d'aquests set regnes és de guerra constant. La lluita per l'hegemonia construïx i desfà pactes, aliances, els quals deriven en regnes i nous feus, més o menys autònoms. Aquesta guerra recurrent fou font d'inspiració per als primers relats èpics medievals anglosaxons. Boewulf, per exemple, és considerat el primer poema èpic escrit en llengua anglesa i datat precisament d'aquesta època.

De les absorcions per guerra o matrimoni, ens en deixa constància la Crònica anglosaxona, de la qual s'extrau precisament el terme bretwalda. Els anals deixen constància que una sèrie de cases reials no molt nombroses aconseguiren regnar de forma temporària pràcticament tota la Gran Bretanya. L'autor de les cròniques les anomena bretwalda. El terme és posterior a la realitat que s'hi descriu, la qual cosa és subratllada pels historiadors actuals. Tot comparant els anals amb els escrits de Beda el Venerable, s'hi constata àmpliament, d'entrada, un nombre irregulars de regnes, de vuit a set, a més d'omissions als regnes de Mercia. Això indicaria, segons la historiografia actuals, que les cròniques ja foren escrites en aquella època amb intencions ideològiques al seu darrera, com ara la voluntat d'un sobirà d'un regne de fer-se amb les possessions d'un altre. Tot això permet posar de manifest el caire poc estable i guerrer del període d'Heptarquia.

El mot bretwalda és entès pels historiadors com un "títol" mitjançant el qual els sobirans d'Anglaterra miraren amb eficàcia de construir un únic Estat que unís sota una única monarquia anglosaxona la resta de regnes heptarquis. Seria la base sobre la qual el poder anglès hauria volgut bastir una legitimitat per a construir una monarquia "anglesa". L'historiador Frank Steton (1880-1967) declara, sobre aquest aspecte, que la "imprecisió" d'allò escrit per Beda Venerable ha portat a "pervertir"-ne el text i, d'aquest, s'hi veié la fundació d'una única monarquia anglesa. Segons l'historiador, més que procurar explicitar l'existència d'una "unitat anglosaxona", l'autor volgué provar l'existència d'una procedència única germànica.

Vers el final del segle XX, nous historiadors, com ara Steven Faning, tornen a posar en dubte les pararules de Frank Steton. En tot cas, sembla que és debat força recurrent i de forma comuna s'entén que l'ús de bretwalda com a instrument per a legitimar l'existència d'una única monarquia anglosaxona, és una construcció artificial volguda, a voltes, pel nacionalisme; oimés, per la monarquia anglesa mateixa.

La missió gregoriana[modifica]

L'esdeveniment pel qual els set o vuit regnes de la Gran Bretanya es convertixen al cristianisme és d'allò més important perquè connecta el continent europeu amb les illes i al mateix temps aporta algunes llums sobre les relacions que els francs mantingueren amb els anglosaxons. El rei Etelbert I de Kent fou qui obrí les primeres relacions amb la monarquia franca. Casà la seua filla amb un pretendent franc, la qual cosa connectà les dues corones, així com l'Església vaticana amb la comunitat cristiana anglosaxona.

Semblaria ser que la unió es produí després que el papa Greogori I els animés a posar en pràctica la concepció de cristiandat. Efectivament a l'Edat Mitjana la religió cristiana pren un lloc que abans d'això mai havia tingut. Esdevé religió d'Estat mercès a la caiguda de Roma, es propagada fàcilment mercès als missioners i finalment, les ambicions territorials franques, l'expandixen fins a esdevenir religió d'Estat. El cisma de l'any 1053 fa constatar aleshores que el cristianisme ja no és qüestió espiritual, sinó política. El catolicisme posseïx el seu propi Estat, amb capital a Roma, la resta són corrents cismàtics.

La monarquia franca pretengué efectivament fer-se amb el territori que altres de les tribus germàniques anaren conquerint fins a bastir els seus propis regnes. Tot tenint en consideració que les ocupacions germàniques es feren sobre un sòl amb unes religions ja anteriors, sobretot les elits que practicaven el cristianisme, era necessari tenir un cert suport popular, sobre el qual assentar les polítiques expansionistes.

En base a retòriques religioses, els francs absorbixen pràcticament tota Europa. Sobre aquesta mateixa retòrica els historiadors britànics pensen que hi hagué unió entre el regne de Kent amb els francs. El fet que el papat incentivés la unió per tenir sota un mateix territori a tot de cristians, fa pensar que hi havia una vertadera política d'expansió catòlica duta a terme per Roma. El mateix monarca, abans practicant de l'arianisme, es convertí al cristianisme anys abans del casament de la seua filla amb la monarquia merovíngia dels francs. Després d'això, menà una política virulent contra tota mostra de divergència religiosa. Si alguns dels regnes veïns eren arians, no trigaren doncs a convertir-se.

A banda, com a la resta de regnes germànics europeus, el monarca de Kent implantà el seu propi codi de Lleis que constituïx en l'actualitat el primer i únic codi legislatiu escrit en llengua germànica de què tinguem constància. Es tracta d'una primera iniciativa per a construir un cos legislatiu que s'aplique per a tothom de la mateixa manera. S'ha arribat a comparar a la Lex Salica romana però en aquella època els escrits garantixen que s'havia redactat com a emulació de les Lleis de Roma. Sent així, tindríem un intent de posar a la pràctica un Estat centralitzat o, si més no, d'intentar emular algunes de les pràctiques d'aparell d'Estat pròpies de Roma.

Les colonitzacions víkings[modifica]

Ràtzies i invasions[modifica]

Vegeu també: Era dels víkings

Entre el 793 i el 1066 el centre-oest del continent es veu afectat per les ràtzies i expedicions d'uns nouvinguts que procedien de Dinamarca, Suècia i Noruega, aleshores coneguts sota un únic apel·latiu víking o normand. Els víkings s'empararen de Gal·les i Anglaterra, viatjaren fins al mediterrani però miraren sobretot de fer-se amb França i les illes britàniques. Sabem que algun vaixell normand acabà creuant tot l'oceà pacífic fins a arribar a Amèrica del Nord (Vinland), tot i que en aquesta època ningú en tingués constància.

Les seues colonitzacions es feren sentir a les illes Feore, a Grenlàndia, Islàndia, França, Anglaterra, Escòcia i el País de Gal·les. Entre les causes que haurien provocat el fenomen viking, hi trobem el traumatisme de les massacres que Carlemany provocà per tal d'imposar el cristianisme sobre la memòria dels pagans i, sobretot, dels escandinaus.[2][3][4][5][6] Els mots del professor Rudolf Simek confirmarien la pertinència d'aquest argument: "una de les causes del sorgiment de l'era vikinga pot haver estat la progressió del cristianisme [...] no és un atzar que el començament de l'activitat vikinga es produís sota el regnat de Carlemany [...] l'amenaça militar franca, la submissió dels frisons i dels saxons a la frontera de Dinamarca hauria provocat un canvi sobtat de l'actitud dels escandinaus".[7]

Si inicialment l'entrada dels víkings a les illes britàniques fou més aviat en forma de ràtzia i amb voluntat de fer-se amb botins, aviat els atacs per sorpresa es transformaren en una vertadera voluntat d'annexió del territori saxó. Vers el 874 una armada danesa penetra sòl britànic amb la voluntat d'establir-s'hi definitivament. Mercia fou el primer regne absorbit i aviat els vaixells víkings s'adreçaren al regne de Wessex. Escòcia fou de forma recurrent la primera terra visible i penetrable per a les expedicions. En aquest episodi, destacà especialment Alfred dit el Gran, rei de Wessex, qui oposà una ferotge resistència a l'invasor. És el primer rei anglès que mira de posar a la pràctica la unió de totes les illes britàniques. Per això, després de la invasió, el rei decidix reorganitzar el regne i reforçar la marina.

La invasió normanda a Irlanda pareix que procedia de Noruega. A Irlanda no hi hagué una organització clara i definida contra l'ocupant malgrat que aquest també hi deixà el rastre de dures i durables ràtzies. Els monestirs són majoritàriament els qui detallen cadascuna de les expedicions víkings en territori irlandès. Si en el cas anglès, cal destacar la figura d'Alfred el Gran, en l'irlandès, cal posar èmfasi en l'Uí Neíll, una família dinàstica que aleshores ostentava un poder polític fort a Irlanda. Fou la responsable de fer fora l'ocupant.

L'auge danès[modifica]

Domini de Canut el Gran

Amb el temps, els saxons hagueren d'habituar-se a les penetracions recurrents dels vaixells víkings, aleshores vists com a llargs dracs que pretenien envair el territori. Efectivament les illes britàniques veieren establir-s'hi una sèrie de regnes més o menys descendents de les incursions víkings. A Irlanda mateix una segona onada porta a l'establiment de regnes més o menys estables de descendents de víkings provinents d'Anglaterra. Sota el rei víking Canut, tota la Gran Bretanya veu la seua unificació, no definitiva. Dos regnes majors es disputen llavors l'hegemonia, entre hereus dels saxons i hereus víkings.

  • Wessex, en mans d'Ecbergt, descendent d'Alfred el Gran
  • Mercia, unificada a la resta de regnes anglesos

Paral·lelament, s'hi veié la construcció efímera del regne de Guthrum, alhora que es desenvoluparen al nord i a l'oest altres realitats,

  • Northumbia, al nord, Escòcia
  • Gal·les o País de Gal·les, a l'oest

Canut unifica la Gran Bretanya amb la resta de territoris conquerits a Dinamarca i Noruega. És l'anomenat Danelaw i l'era de l'auge danès. Malgrat la descomposició posterior a Canut, els estats naixents tingueren una forta empremta víking. Inicialment es presentaren una sèrie d'Estats electius dominats per una elit guerrera de descendència danesa. Els membres més notables, feien seure's al voltant d'un consell, dit witenagemot, governants sobre un ampli territori feudal.

És sobre aquests Estats que es desenvolupa el feudalisme a les illes britàniques. Els "shires" eren cedits a mans d'uns comtes els quals admetien un superior jeràrquic i així successivament fins a crear un cos jeràrquic propi de l'Edat Mitjana. Malgrat la gran autonomia i l'existència de població alliberada, els reis seguixen mantenint la legitimitat de l'impost militar i de l'host.

Les restes arqueològiques testimonien d'uns regnes pròspers mercès al comerç que practicaren amb la resta del continent europeu, a pesar que no hi ha presència pronuncia d'urbanisme i la població segueix vivint majorment de l'agricultura amb un estil de vida no gaire diferent a l'anterior. Paral·lelament, mercès a l'acció missionària irlandesa i, alhora, mercès a l'empenta de l'Església catòlica, la cultura víking es convertix i els regnes que queden dempeus a les illes britàniques veuen un segon període d'esplendor cristià.

El llatí se seguix cultivant, empès per l'Església catòlica, però, en suma, l'anglès avança progressivament sobre la resta de la diversitat lingüística existent. La crisi pagana danesa se supera amb certa facilitat i la introducció del cristianisme ajudà a reforçar aquest nou inici d'esdeveniments.

L'expansió anglosaxona[modifica]

Després de les penetracions víkings i el seu llegat, Anglaterra veu el seu primer apogeu mercès a una política d'expansió que la porta a disputar-se les possessions víkings de França amb les dinasties franceses dels capets. D'aquesta disputa neix una rivalitat permanent que s'allarga a la resta de dinasties franceses.

Escòcia és l'únic territori que quedà durablement al marge de l'expansió anglesa. El poder anglès no aconseguí penetrar durant la resta de l'Edat Mitjana territori escocès per bé que aconseguí fer-se amb l'illa irlandesa i el País de Gal·les. La rivalitat constant entre francesos i anglesos pot explicar en part aquesta situació. Anglaterra, però, aconseguix amb el temps fer-se amb Escòcia, la qual perdura dins el desig d'unió anglosaxona fins als nostres dies.

La unificació amb Irlanda i Gal·les[modifica]

Castell de Caerphilly a Gal·les
Castell de Joan a Limerick, Irlanda

El Gal·les medieval no era una entitat unida sinó que estava sota el control de diversos principats nadius. Després de l'última invasió dels normands, els invasors van començar a penetrar els territoris gal·lesos i a dominar la seva regió oriental. Com a resultat, les diverses faccions gal·leses es van a unificar, encapçalats per diversos líders, com Llywelyn el Gran.

El 1282 el rei Eduard I d'Anglaterra va conquerir finalment l'última principalitat de Gal·les del nord i l'oest. L'Estatut de Rhuddlan va formalitzar el govern d'Eduard sobre terres gal·leses dos anys després. Per apaivagar als gal·lesos, el fill d'Eduard, que havia nascut a Gal·les va rebre el títol de Príncep de Gal·les el 7 de febrer, 1301, convertint el país en un principat semi-independent que es va conservar oficialment fins al 1536. La tradició del títol ha continuat fins als nostres dies; l'hereu de la corona britànica és el Príncep o la Princesa de Gal·les. Les lleis de l'Acta de Gal·les de 1535 van annexar el país al sistema legal d'Anglaterra i va fer de l'anglès l'única llengua d'ús oficial, la qual cosa va excloure a la major part dels gal·lesos nadius de les funcions públiques. No obstant a partir de llavors Gal·les seria representada en el Parlament a Westminster.

La conquesta d'Irlanda va començar el 1169 sota Enric II d'Anglaterra. Al començament, no seria una conquesta estrictament anglesa, atès que va ser promoguda per un petit grup d'invasors normands que no van actuar en representació de la corona anglesa. Un baró normand de Gal·les, Richard de Clare es va aliar amb el rei irlandès exiliat, Diarmuid MacMorrough i hi va donar suport per recuperar el seu regne de Leinster. Els normands van aconseguir més territori a Irlanda i van capturar Dublín el 1170. L'èxit de Richard de Clare va alarmar Enric II, preocupat del seu creixent poder. Enric, llavors, va envair Irlanda el 1171. Dublín i les àrees que l'envoltaven van passar al seu control.

El 1541 el Parlament irlandès va canviar l'estatus d'Irlanda a "regne", amb Enric VIII d'Anglaterra com a monarca. Durant la resta del segle XVI, els monarques anglesos van expandir llur control sobre Irlanda; al començament només controlaven Dublín i les regions que l'envoltaven, el 1603 ja controlaven tota l'illa. Aquesta reconquesta va ser acompanyada d'actes violents que van culminar amb les Rebel·lions de Desmond i la Guerra dels Nou Anys. Durant el segle XVI es van realitzar les plantacions angleses a Irlanda, per tal d'estendre la influència anglesa confiscant les terres dels irlandesos i "plantant" colònies angleses.

La crisi successòria normanda[modifica]

Vegeu també: Batalla de Hastings i Crisi successòria d'Anglaterra

L'empremta víking cal dibuixar-la més enllà de les fronteres britàniques. Les ràtzies víkings penetraren igualment sòl francès. Tota la regió francesa actual de Normandia fou conquerida pels víkings, tot i la resistència de la dinastia francesa dels Capet. França veié durant les ràtzies víkings una crisi interna propiciada per la mort de Carlemany, la qual cosa portà al poder una nova i molt ambiciosa dinastia al poder: els Capet.

En aquest context, el 5 de gener de 1066, mor Eduard el Confessor, deixant vacant el tron del regne d'Anglaterra. En absència de successor clar i designat, tres pretendents al tron s'afronten, amb conseqüències que van més enllà de les fronteres angleses. Harold Godwinson, comte d'East-Anglie, de Wessex i d'Hereford, pretén fer-se amb el tron, no sense la mateixa pretensió per part del rei de Noruega, Harald el Sever i, alhora del duc de Normandia, Guillem el Bastard, d'origen normand.

La guerra és vençuda finalment per aquest darrer qui marca els esdeveniments posteriors a França per la filiació entre la dinastia francesa dels Capet amb la dinastia anglesa dels Plantagenets. La crisi successòria és àmpliament recordada per un tapís que és objecte d'estudi al camp de les humanitats i de les arts. El famós Tapís de Bayeux pretén ser una mostra iconogràfica, probablement de les primeres polítiques, de la victòria de Guillem sobre els seus rivals a Hastings.

Primera Guerra dels Cent Anys[modifica]

Vegeu també: Conflicte entre Capets i Plantagenêts, Croades, i Croada albigesa

Entre el 1159 i 1259, dintre de les polítiques expansionistes dels dos protagonistes, cent anys de guerra entre França i Anglaterra fan vessar sang al continent europeu. Anglaterra, dins la seua política d'expansió, pretén fer-se amb el comtat de Tolosa, a la pràctica prou autònom. França, dins la seua política d'expansió, pretén fer-se amb tot el sud de la França actual, tot estimant que eixes són les seues fronteres, les heretades de Carlemany però que la crisi successòria merovíngia i les ràtzies i conquestes víkings han desdibuixat. Així, Anglaterra com França, decidixen rivalitzar per un territori que ambdues parts consideren seu.

  • L'anglesa posseïx el ducat de Normandia en virtut de la victòria a Hastings l'any 1066. Alhora, el rei francès ha decidit divorciar-se de la seua esposa perquè no li procura descendent. L'esposa, precisament, és propietària d'Aquitània i, aleshores, es casa amb el rei anglès, el qual veu doncs de forma natural poder posseir el territori tolosí.
  • La francesa, per contra, considera que de forma factual el comtat tolosí és vassall de la corona de França, malgrat que l'episodi normand i les baralles internes que canviaren la dinastia dels merovingis feren d'aquest territori com la resta del territori antigament carolingi prou autònom com per a autogestionar-se i assumir-se.

El conflicte veu com l'esposa del rei anglès li disputa a partir del 1177 les seues possessions, tot procurant que els seus propis fills rivalitzen contra el seu pare. La guerra se suma a una altra guerra menys duradora però que s'inscriu dins les ambicions de la corona capet. El papat decidix efectivament revoltar-se contra el catarisme que a parè seu és una heretgia. Pretén, sobretot, restaurar l'autoritat al sud de França, allà on s'hi contesta fortament el catolicisme per les possessions indegudes i l'actitud luxosa de Roma. França aprofita l'ocasió i es disputa el Migdia Pirineus contra la Corona d'Aragó-Catalunya.

La guerra és una victòria per part francesa tot i que no definitiva. Alhora se suma a les croades que el papat decidix emprendre a Jerusalem. Vestides de religiositat, les croades contra el món musulmà, que es portaren a terme entre el 1095 i 1276, submergiren el poder anglès en una Primera Guerra de Cent Anys de doble fila. La primera, a Europa, des d'on el rei anglès es disputava l'oest francès contra els Capet. La segona, al Llevant, des d'on el rei anglès es disputava la implantació d'Estats croats junt i en contra de França.

Diversos regnes europeus decidixen contribuir en aquesta crida papal i a Jerusalem s'hi veurà el desplegament de tropes suïsses, flamenques, angleses, etc. França aprofità l'ocasió per desestabilitzar el tron anglès en territori propi i aliè. Fora i dins, des de Jerusalem a Europa.

Segona Guerra dels Cent Anys[modifica]

Vegeu també: Guerra de Cent Anys

Entre el 1337 i el 1453, el tron anglès i francès, després d'una primera guerra, tornaren a trobar motius per a fer vessar sang en una segona guerra, aquesta vegada de més de cent anys, la qual deixà els dos regnes i el centre del continent europeu exhausts. Una llarga crisi econòmica seguí a aquest període en detriment del protagonisme abans ostentant que es traslladà a Portugal i la península ibèrica des d'on s'iniciaren les expedicions al continent americà i africà.

A principis de segle, tres eixos afavorixen les tensions:

  • la gran depressió medieval, teoritzada per Guy Bois
  • els constants afrontaments entre Plantagenets i Capets sobre les possessions de la primera guerra
  • els conflictes dinàstics de la corona Francesa després de la mort de Carles IV

Anglaterra reivindica el tron de França a la mort de Carles IV. Una filiació familiar amb la corona francesa li permet pretextar que té legitimitat per a ostentar el tro. A França, dues branques familiars es disputen llavors la legitimitat de poder substituir el difunt. Les dues branques s'avenen i sobre fons anglès, comença una guerra civil a França, paral·lela i conjunta a l'anglesa.

Aquesta guerra coneix diverses fases. Anglaterra aconseguix les primeres victòries abans que la nova dinastia francesa, la dels Valois, emprengui el camí perdut. La Guerra civil entre partidaris del nou monarca francès explica l'avançament inicial per part anglesa. Així i tot, França dibuixà una victòria flagrant l'any 1429 mercès a l'aparició de la figura de Joana d'Arc qui, per bé que aconseguí desfer-se dels anglesos, caigué en mans seues i fou cremada com a forma de venjança per la pèrdua de la batalla.

La guerra tingué conseqüències per als Estats fronterers amb França. Des d'un punt de vista demogràfic, les batalles no feren moltes víctimes, llevat de la pròpia noblesa, però els pillatges tingueren conseqüències nefastes per a la població civil. Des d'un punt de vista militar, la guerra marcà una ruptura amb el declivi de la cavalleria en profit de la infanteria i l'aparició de l'artilleria.

Després de la guerra, una llarga crisi s'abat sobre França i Anglaterra amb conseqüències col·laterals per als Estats fronterers. Políticament i religiosament, els dos regnes contribuïxen a estendre una llarga crisi que provocà conseqüències majors per a regnes com el Sacre Imperi Romà. França perd la preponderància d'antuvi així com l'Església catòlica que es veure futurament qüestionades. El centre de gravetat es trasllada progressivament de la península ibèrica al Sacre Imperi Romà el qual rivalitza d'ençà contra França. La rivalitat entre el regne francès i anglès esdevé llavors més que una simple disputa dinàstica, una vertadera batalla que avui encara perdura.

Guerra de les Dues Roses[modifica]

Vegeu també: Guerra de les Dues Roses

L'any 1455 dues branques de la dinastia dels Plantagenet, la casa de Lancaster i la Casa de York, es disputen la legitimitat del tron en una nova guerra, aquesta vegada civil, que sacsejà Anglaterra. Els participants a la guerra eren majoritàriament l'aristocràcia terratinent i els exèrcits dels senyors feudals. El suport per les dues cases era condicionat per factors dinàstics, com matrimonis entre la noblesa o la concessió de títols feudals, i les lleialtats de molts dels participants van canviar durant els diferents enfrontaments. Per aquest motiu resulta complicat de fer un seguiment de les aliances i els equilibris de poder durant el conflicte.

La Guerra va acabar amb l'extinció de la línia dels Plantagenet i va debilitar molt a la noblesa. Aquest període de guerra civil va marcar el declivi de la influència anglesa al continent europeu, el debilitament del poder feudal dels nobles i l'increment del poder dels comerciants i la centralització del poder monàrquic sota la nova dinastia dels Tudor. La fi de la guerra és considerada pels historiadors com la fi de l'edat mitjana anglesa i l'inici del renaixement.

La Carta Magna[modifica]

L'accés dels Plantagenet al tron anglès és sinònim de canvis en la tria de decisions per part de la monarquia anglesa. La dinastia propugna un règim del tot vertical en què el monarca és l'única en poder prendre decisions sense considerar les opinions de la classe nobiliària.

Les guerres entretingudes contra França i el Llevant porten la monarquia anglesa a augmentar la pressió fiscal sobre les classes benestants. L'augment d'imposts de forma quasi arbitrària per l'establiment d'una monarquia absolutista avant la lettre es troba en les causes de la redacció de la Carta Magna. Els nobles no accepten rebre decisions del monarca sense haver-hi dit res abans i, per això, les noves maneres de fer dels Plantagenet provocaren una curta guerra civil l'any 1215 durant el tron de Joan sense Terra.

Excedits per l'autoritarisme, les pèrdues militars, la crisi econòmica consegüent, etc., els nobles exigeixen un retorn a l'ordre antic, és a dir, a la tradició de les eleccions per mitjà de parlament estamental i el reconeixement d'unes franquícies eclesiàstiques, tot i l'oposició del monarca. Després de breus episodis violents, s'acaba aprovant la Carta Magna, una primera Constitució en què s'estableix, a banda del règim tributari, el retorn a una monarquia de caràcter electiu mitjançant la presa de decisions en el si d'un parlament estamental.

La Guerra de les Dues Roses fa caure la Carta Magna en desús. Per bé que aquesta continua vigent, la guerra civil que confronta York contra Lancaster, fa oblidar, si més no temporalment, les disputes sorgides arran de les pràctiques absolutistes de Joan Sense Terra. En l'actualitat el Regne Unit no posseeix cap Constitució escrita i la Carta Magna d'aleshores constitueix una de les diverses lleis que conjuntament formen un cos legislatiu equiparable a una Constitució.

Alta Edat Moderna[modifica]

Unió de les Corones[modifica]

Escòcia havia estat un regne independent que havia resistit el domini anglès. Atès el seu clima, era una regió més pobre que el seu veí del sud, però, amb l'Aliança Auld amb França, Anglaterra es veia amenaçada amb la necessitat de separar Escòcia de la França catòlica.

La Reforma Escocesa va ser un enfrontament entre la religió antiga (el catolicisme) i la nova (el calvinisme). La regna catòlica d'Escòcia, Maria I, va ser forçada a abdicar i va fugir a Anglaterra, deixant el seu fill Jaume VI sota la cura de tutors protestants. Per causa del controvertible matrimoni d'Enric VIII d'Anglaterra amb Anna Bolena, els catòlics anglesos consideraven Maria una hereu més legitima del tron anglès que la seva cosina protestant Elisabet I d'Anglaterra. El besavi de Maria era l'avi d'Elisabet, Enric VII d'Anglaterra per una aliança matrimonial anterior entre Anglaterra i Escòcia. Elisabet va arrestar Maria finalment entre els remors d'una conspiració per prendre el tron, i la va executar per traïció.

Jaume VI va succeir Elisabet I com a Jaume I d'Anglaterra el 1603. Els Stuart ara es convertien en la família reial de "Gran Bretanya", monarques d'Anglaterra i Escòcia, encara que els dos reialmes conservarien els seus propis parlaments. La pujada al tron de Jaume és considerada el començament de la Unió de les Corones. Durant els següents 100 anys, les diferències religioses i polítiques van continuar dividint els regnes i la corona comú no va impedir les disputes i fins i tot les guerres entre les dues nacions.

Govern republicà[modifica]

L'accessió del fill de Jaume, Carles I d'Anglaterra el 1625 va marcar l'inici d'un cisma intens entre el rei i el Parlament. Creient de la doctrina del dret diví dels reis, Carles va entrar en conflicte directe en la lluita per la supremacia amb el parlament. La crisi va culminar en la Guerra Civil Anglesa (1642-49), i l'execució de Carles, seguit d'un període de govern parlamentari (1649-53) de la Commonwealth d'Anglaterra. Oliver Cromwell va encapçalar després un període de govern personal com a Lord Protector. El seu règim va ser molt impopular, tanmateix, la mort de Cromwell va deixar un buit polític que no va ser omplert pel seu fill Richard que governaria de 1658 a 1659. Finalment, amb el desig de retornar a l'estabilitat polític, el parlament va negociar la restauració de la democràcia en la persona del fill de Carles, Carles II d'Anglaterra. Aquest període també és anomenat la Revolució Anglesa.

Durant el període republicà el Regne d'Irlanda i el Regne d'Escòcia van ser annexionats a Anglaterra amb l'abolició de llurs respectius parlaments. Irlanda va viure un període greu de guerra civil atès que la població catòlica irlandesa va ser desposseïda de les seves terres després de la conquesta de Cromwell. Després de la restauració de la monarquia Escòcia i Irlanda van recuperar llur autonomia nominal. No obstant això, les Guerres dels Tres Regnes van acabar amb la supremacia anglesa sobre els altres dos regnes en la dinastia Stuart.

El Regne Unit[modifica]

Naixement del Regne Unit: L'Acta d'Unió de 1707[modifica]

La bandera del Regne Unit representa la unió dels regnes

La política de la reina Anna d'Anglaterra seria realitzar una integració més profunda. La proposta de la Unió va començar el 1706 amb les negociacions entre Anglaterra i Escòcia. Les circumstàncies de l'acceptació de la proposta són encara discutides. Els opositors creien que en no acceptar la proposta se'ls imposaria la Unió en termes molt menys favorables. Després de molt temps de debats el parlament hi va accedir.

El 1707 l'Acta d'Unió va rebre l'aprovació reial, abolint els regnes separats d'Anglaterra i Escòcia i van crear el Regne Unit de la Gran Bretanya amb un parlament únic. Anna seria la primera reina del tron britànic; Escòcia enviaria 45 representants al parlament de Westminster que s'havia transformat en el Parlament de la Gran Bretanya. Això també va significar que Escòcia i Anglaterra podien gaudir d'un del lliure comerç entre elles. No obstant això, algunes institucions escoceses i angleses no es van unificar: les lleis escoceses i angleses seguirien separades així com llurs monedes; l'Església d'Escòcia i l'Església d'Anglaterra no serien afectades per la Unió.

La unió d'Irlanda[modifica]

La invasió normanda d'Irlanda el 1170 va produir segles de lluites. Els reis d'Anglaterra volien conquerir tot el territori. Durant el segle XVII es va produir un assentament anglès i escocès a Irlanda. Possiblement influenciada per la guerra d'independència nord-americana, una força de voluntaris irlandesos va utilitzar la seva influència per a promoure la independència del parlament irlandès, la qual els va ser atorgada el 1782, acompanyada de lliure comerç entre les dues nacions. la Societat dels Irlandesos Units, conformat pels presbiterians de Belfast i catòlics i anglicans de Dublín van demanar la fi de la dominació britànica. Llur líder, Theobald Wolfe Tone va treballar amb la convenció Catòlica de 1792, la qual demanava la fi de les lleis penals. Sense aconseguir el suport del govern britànic, va viatjar a París on va sol·licitar el suport de les forces navals franceses en la insurrecció. Les forces independentistes van ser derrotades per les forces britàniques. El primer ministre William Pitt va concloure que l'única solució al problema seria acabar amb la independència irlandesa completament.

La unió legislativa de la Gran Bretanya i Irlanda va concloure l'1 de gener dle 1801 sota l'Acta d'Unió de 1800, i canviant el nom de l'estat a "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda". Irlanda va enviar 100 representants a la Cambra dels Comuns del Parlament de Westminster, electes només pels irlandesos protestants, i d'aquests els pars irlandesos elegien un nombre limitat per representar-los a la Cambra dels Lords. No obstant això, la lluita armada per la independència va continuar esporàdicament durant el segle XIX. Finalment, una república d'Irlanda es va autoproclamar a Dublín el 1916 i aprovada el 1919 pel Dáil Éireann, el parlament auto-declarat. Una guerra anglo-irlandesa va tenir lloc entre les forces de la corona i l'exèrcit republicà d'Irlanda des del gener de 1919 al juny de 1921.

El tractat anglo-irlandès de 1921, negociat entre els representants de la Gran Bretanya i Irlanda, i aprovat per tres parlaments, va establir l'Estat Lliure Irlandès, que va sortir del Commonwealth britànic convertint-se en una república independent després de la Segona Guerra Mundial sense cap enllaç constitucional amb el regne britànic. No obstant això, sis comtats majoritàriament protestants del nord d'Irlanda van escollir romandre com a part del Regne Unit.

El Regne Unit i la Commonwealth[modifica]

Al començament de la Primera Guerra Mundial, les colònies britàniques es van veure obligades a entrar en la guerra als costat del Regne Unit. El 1931, el Regne Unit va crear la Commonwealth, una organització conformada pel Regne Unit i les colònies britàniques que havien obtingut l'estatus de "domini", és a dir, un cert tipus d'independència. Tot estat membre de la Commonwealth és independent, però, roman dintre de la influència política internacional del Regne Unit. El mateix any, per mitjà de l'estatut de Westminster el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda van entrar al Commonwealth. Havent obtingut una certa autonomia, els estats de la Commonwealth no estan obligats a entrar a cap guerra amb el Regne Unit. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial l'1 de setembre, 1939, el Regne Unit va entrar a la guerra el 3 de setembre, seguit d'Austràlia, Nova Zelanda i l'Índia. Caldria esperar si mesos perquè Sud-àfrica entrés a la guerra i set dies més pel Canadà. L'Índia i Pakistan es van independitzar el 1947 que simbolitzaria la fi de l'Imperi. No obstant això, els territoris d'ultramar britànics (Bermudes, Gibraltar i les Illes Malvines entre altres) van preferir conservar l'enllaç orgànic amb el Regne Unit. Avui dia la Commonwealth compren cinquanta-tres estats.

El segle XX[modifica]

Els ideals victorians van continuar durant les primeres dècades del segle XX, i el que realment va canviar la societat britànica va ser el començament de la Primera Guerra Mundial. L'exèrcit mai no havia estat massa gran, amb només 247.432 soldats al començament de la guerra. El 1918, però, l'exèrcit tenia ja 5 milions de soldats, i la nounada força aèria tenia la mateixa grandària que l'exèrcit abans de la guerra. Les gairebé tres milions de morts durant la guerra van ser conegudes com la "generació perduda", i aquest nombre inevitablement va afectar la societat.

Les reformes socials de les últimes dècades del segle XIX van continuar el segle XX i van incloure la formació del Partit Laborista (Labour Party) el 1900. El Partit Laborista no va aconseguir l'èxit fins a les eleccions generals de 1922. Lloyd George va dir, després de la Primera Guerra Mundial, que la "nació està en un estat fos" i que la seva Acta d'Habitatge de 1919 permetria que la gent sortís dels barris baixos. L'Acta de la Representació del Poble de 1918 va atorgar el dret al vot a les dones propietàries, però no seria fins al 1928 que el sufragi equitatiu serà atorgat.

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial el Partit Laborista va aconseguir una contundent victòria, basada en el manifesto de justícia social i les polítiques d'esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió d'habitatge dels consells (council housing). El Regne Unit era molt pobre i depenia força dels préstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada. Aquesta reconstrucció va continuar durant la dècada de 1950, però, el Regne Unit havia perdut el seu estatus com a superpotència i ja no podia mantenir el seu imperi. Aquesta situació va dur a la descolonització dels territoris, procés que acabaria la dècada de 1970. La dècada de 1960 seria una dècada pròspera i el començament de la modernització de l'Estat.

Durant la dècada de 1970 el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea (anteriorment França havia rebutjat el seu ingrés). Aquesta seria una dècada d'altes taxes d'atur i de desindustralització de la manufactura tradicional. La situació canviaria durant la dècada de 1990, que seria un període de creixement econòmic continuat que ha perdurat fins a l'actualitat.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Regne Unit Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 R.G. Grant, Ann Kay, Michael Kerrigan, Philip Parker. History of Britain & Ireland (en anglès). DK. 
  2. Rudolf Simek, "the emergence of the viking age: circumstances and conditions", "The vikings first Europeans VIII - XI century - the new discoveries of archaeology", altres, 2005, p. 24-25
  3. Bruno Dumézil, màster a Paris X-Nanterre, Normalien, professor associat, autor de "Conversió i llibertat als regnes bàrbars. Segles V-VIII" (Fayard, 2005)
  4. "Franques Royal Annals" citat a Peter Sawyer, "The Oxford Illustrated History of the Vikings", 2001, p. 20
  5. Dictionnaire d'histoire de France - Perrin - Alain Decaux i André Castelot - 1981 - pàg 184/185 ISBN 2-7242-3080-9
  6. "the Vikings" R.Boyer history, myths, dictionary, Robert Laffont i altres 2008, p96 ISBN 978-2-221-10631-0
  7. Rudolf Simek, «L'émergence de l'âge viking : circonstances et conditions», a Régis Boyer, Les vikings, premiers Européens, VIII -XIème siècle - Les nouvelles découvertes de l'archéologie, Autrement, 2005, p.24-25