Maria Girona i Benet

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaria Girona i Benet
Biografia
Naixement30 novembre 1922 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort8 març 2015 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
OcupacióPintora
ProfessorsRafael Benet
Família
CònjugeAlbert Ràfols-Casamada
Premis

Maria Girona i Benet[1] (Barcelona, 1923 - Barcelona, 8 de març de 2015)[2] fou una pintora, gravadora i activista cultural catalana, a més de cofundadora de l'Escola EINA.[3]

Biografia[modifica]

Filla de l'arquitecte barceloní Lluís Girona i Cuyàs i de la terrassenca, Mercè Benet i Vancells, es va criar a Barcelona i estiuejant típicament a Tossa i després a Cadaqués. Va aprendre l'ofici de pintar al taller del seu oncle Rafael Benet,[4] i a l'Acadèmia Tàrrega de Barcelona, on conegué el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada el 1945 i el presentà a altres artistes, amb qui van formar el grup "Els Vuit" (format pel poeta Jordi Sarsanedas, l'escultor Miquel Gusils, el músic Joan Comellas i els pintors Joan Palà, Ricardo Lorenzo i Vicenç Rossell, a més de Girona i Ràfols-Casamada).[5][6] El 1946 comença la seva trajectòria professional amb una exposició col·lectiva del grup Els Vuit a la Sala Pictòria de Barcelona.[7]

Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Girona, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes.[8] Durant els anys posteriors, fins a 1955, va continuar exposant als Salons d'Octubre de Barcelona.[4]

La temporada de 1949-1950 rebé una beca del govern francès per estudiar art i es traslladà a París,[9] on després residí de 1952 a 1954. L'any 1950 va participar en una exposició grupal en el Col·legi d'Espanya de la Ciutat Universitària de París. Posteriorment va realitzar viatges d'estudi a França, Bèlgica, Holanda i Anglaterra. Va seguir-lo un curs a l'École du Louvre i va treballar lliurement a l'Académie de la Grande Chaumiére.[4]

El 1952, es casà amb l'Albert Ràfols-Casamada. Aviat va començar a exposar individualment a Barcelona i a Madrid.[5][6] El març de 1952 va participar en l'exposició Fleurs et natures mortes, realitzada en el Museu d'Art Modern de París en honor de l'escultor Juli González. Hi van participar una cinquantena d'artistes, entre els quals hi havia Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i Joan Josep Tharrats.[10]

El 1953 i 1955 va participar a la II i III Bienal Hispanoamericana d'Art, celebrades a L'Havana i Barcelona, respectivament. Durant els anys 1954 i 1962 va realitzar exposicions a ciutats diverses, entre les quals figuren Barcelona, Berga, Santander, Lisboa, París i Madrid.[4]

El 1965 va participar a la primera mostra de l'Estampa Popular Catalana a la Galeria Belarte, juntament amb artistes com Francesc Artigau, Esther Boix, Josep Guinovart, Carles Mensa, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs i Francesc Todó.[11]

Maria Girona fou professora de l'Escola Elisava, que impartia ensenyaments de disseny gràfic, disseny industrial i interiorisme. Va ser creada el 1961 per diverses personalitats del món de l'art, l'arquitectura i el disseny, entre els quals figura Girona. Les interferències del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), l'entitat que els acollia, va provocar la dimissió de Maria Girona i altres vint-i-cinc professors de l'escola, que van decidir crear-ne una de nova.[12] El 1967, junt amb un grup d'altres intel·lectuals, co-fundà EINA, Escola de Disseny i Art i hi dedicà molta energia des de la seva inauguració.[3] Com a mínim des de 1972, fou també professora de l'escola.[13]

El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2001 es va inaugurar a Capellades la Fundació Ràfols-Casamada - Maria Girona. El mes de febrer de 2010 va exposar a la galeria Tatiana Kourochkina de Barcelona, una exposició comissariada per Victòria Combalía.[14]

Exposicions[modifica]

  • 1946: exposició del grup Els Vuit (Barcelona).
  • 1947: del 29 de novembre al 12 de desembre: exposició conjunta de Maria Girona i Miguel Gusils a la Sala Pictoria (Barcelona).
  • 1948: Saló d'Octubre (Barcelona).
  • 1949: Saló d'Octubre (Barcelona).
  • 1950: Saló d'Octubre (Barcelona). Exposició de grup al Col·legi d'Espanya de la Ciutat Universitària de París.
  • 1951: exposicions a Madrid i Barcelona. Participa en certàmens oficials a Espanya i París. Saló d'Octubre (Barcelona).
  • 1953: II Bienal Hispanoamericana (L'Havana).
  • 1954: del 6 al 19 de febrer: exposició individual a la Sala Vayreda (Barcelona). Saló d'Octubre (Barcelona).
  • 1955: Saló d'Octubre (Barcelona). III Bienal Hispanoamericana (Barcelona).
  • 1956: del 18 de febrer al 2 de març: exposició individual a la Sala Vayreda (Barcelona).
  • 1957: Exposició a Berga. Saló de Maig (Barcelona).
  • 1958: del 20 de juny al 2 de juliol: exposició individual a Galería Sur (Santander). Del 31 d'octubre al 14 de novembre: exposició individual a la Sala Vayreda (Barcelona). Exposició 20 años de Arte Español Contemporáneo (Lisboa). Saló de Maig (Barcelona).
  • 1959: Saló de Maig (Barcelona).
  • 1960: del 3 al 16 de desembre: exposició individual a la Sala Vayreda (Barcelona). Saló de Maig (Barcelona).
  • 1961: del 12 de setembre al 5 d'octubre: exposició individual a Galerie Lambert (París). Exposició Club Internacionale Féminin de Peinture al Museu d'Art Modern de París.
  • 1962: del 15 al 28 de febrer: exposició individual a l'Ateneo de Madrid. Exposició Veinte años de pintura española.
  • 1964: del 13 al 29 de maig: exposició individual a Galería Belarte (Barcelona).

Fons personal[modifica]

El desembre de 2015 la família de Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada va lliurar a la Biblioteca de Catalunya el fons personal d'ambdós artistes, que comprèn els seus materials gràfics, manuscrits i impresos. Una de les nebodes dels artistes, Maria Fuchs Girona, en nom i representació de la seva germana Margarita Rosa Fuchs Girona, va dipositar temporalment el fons a la Biblioteca de Catalunya, mentre es formalitza la donació definitiva. Fins ara, els fons gràfics, textuals i bibliogràfics dels artistes estaven ubicats a diferents espais.

El fons d'Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona és una mostra representativa de l'activitat professional i de l'experiència personal dels artistes. En els documents es recull l'activitat pròpia i la del seu entorn. El fons mostra la gran activitat al voltant del disseny que dóna pas a la generació dels anys 80 del segle xx, marcada per l'esclat a l'entorn dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. La documentació gràfica d'aquest fons destaca tant per la seva extensió, com pel contingut i permet tenir una visió de l'activitat dels artistes a través dels catàlegs d'exposicions i de les fotografies i accedir a la seva expressió més intima, mitjançant les seves llibretes de dibuixos originals comentats amb textos manuscrits. Cal destacar especialment el gran nombre d'esbossos originals i molt especialment les llibretes de butxaca.[15]

També conserven obra de Maria Girona el Museu Comarcal de l'Urgell (Tàrrega),[16] el Museu d'Art de Sabadell[17] i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.[18]

Obra[modifica]

El seu estil partí del fauvisme colorista d'Henri Matisse, però de construcció cubista, i passà a fer una pintura d'imatges simples, de formes suaus, lírica en la seva plasticitat. En la seva obra trobem molts dels principis en els que es basa bona part de l'art modern: una pintura plana, una ordenació de colors que convergeixen centrats pel tema i un tractament figuratiu d'aquest.[4] Girona va conrear una obra figurativa en la que predominaven diferents tipus de paisatge, natures mortes i retrats. Trets distintius de la seva pintura són la sensibilitat cromàtica, la simplicitat estilística, la sobrietat i la depuració estètica.[4]

Josep Maria de Sucre afirmava el 1947 de l'obra de Girona que «no recurre para expresarse a ningún recurso de amañado virtuosismo para deslumbrar o sujetar lisongeramente [sic.] al desafortunado carente de criterio perceptivo del palpito cósmico. La luz es en la artista el estímulo directo de su caligrafía pictórica [...]. El colorido no aborroca [sic.] nunca el animado sentido original del austero lirismo que en sus tres dimensiones, es configurado pictóricamente. La matización se expresa en suaves tonos de insinuación persuasiva».[19] Segons el crític Josep Maria Castellet, la personalitat pictòrica de Maria Girona ja estava configurada a principis de la dècada dels cinquanta: «Salvo ciertas pinceladas de técnica cezánnianas, la pintora ha encontrado ya los rasgos determinantes de los que ha de partir su evolución posterior. María Girona ya es, en esos momentos, una pintora en la que esencialmente el color plano, antes que el trazo o la materia, configura sus cuadros[4]».

Gabriel Ferrater escriví sobre el seu estil: «La simplicidad de las creaciones de la artista no se debe a un empobrecimiento de los materiales inciales per ella elaborados. Tal vez sería major hablar de seguridad, que no de simplicidad[20]». També observaba una evolució des de les seves primeres pintures: «Son muy significativos los últimos cuadros de la artista. Casi monocromos, desarrollados en una gama de ocres y pardos apenas realzados por algún gris frío; en ellos renuncia la pintora a la seducción de la alegre policromía de obras anteriores[20]». Aquest aspecte també va ser apuntat per Josep Maria Castellet, que va ennumerar els punts principals de l'evolució de la seva pintura una dècada després del seu debut a finals dels anys quaranta:[4]

  1. Substitució de la pinzellada de tradició cezánniana per unes masses de color que es limiten recíprocament les unes a les altres.
  2. Aparició de traços lineals, generalment de gamma fosca, que descriuen sobre el fons, amb gran esquematisme, els objectes que constitueixen els focus anecdòtics d'atenció, que trenquen «voluntària i armònicament» el cromatisme però que alhora es troben totalment integrats en la composició. Constitueixen un element dinàmic i infundeixen un ritme que trenca l'estatisme «sempre perillós» del fons de color.
  3. Evidència de la «veritat pictòrica [...], gràcies a la qual el quadre arriba a ser la explicitació racional [...] de si mateix, exactament en el pol oposat de la pintura a la moda que es complau en un irracionalisme que afecta al fonament mateix de la pintura com activitat creadora, a la vegada artística i cultural».

Castellet també va apuntar que Girona va enfrontar-se a la figuració de la qual fugien les avantguardes artístiques: «María Girona [...] ha permanecido al margen de las graves tentaciones de cualquier vanguardismo. Su pintura ha permanecido fiel a sí misma y fiel a la mayor tradición de la pintura moderna[4]».

Els anys 1970 adoptà la tècnica del collage, amb la qual realitzà una sèrie de treballs composts amb elements d'ornamentació naïf, d'accent démodé, evocadors d'ambients i d'èpoques passades.

Obres destacades[modifica]

  • 1956 - Paisatge urbà (oli sobre tela), conservada al MACBA.[21]
  • c. 1958 - "El pesquero" (oli sobre tela), conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.[22]
  • c. 1960 - Parc (litografia), conservada al Museu d'Art de Sabadell.[22]
  • 1963 - Campos y paz (pintura acrílica sobre tela), conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.[22]
  • 1982 - Vas de flors (litografia sobre paper), conservada al MACBA.[21]
  • 1987 - Bol blau (oli i carbonet sobre tela), conservada al MACBA.[21]
  • 1987 - Ritme en gris (tècnica mixta sobre paper), conservada al MACBA.[21]

Referències[modifica]

  1. «Maria Girona i Benet». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Mor la pintora Maria Girona». 324.cat, 08-03-2015 [Consulta: 8 març 2015].
  3. 3,0 3,1 Antoni Marí sobre l'exposició "Maria Girona i la crítica" al bloc de la Fundació EINA, 2011.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 Castellet, J. M.. Tafur, José Luis (dir.). María Girona. Núm. 90. Madrid: Editora Nacional, 1962 (Cuadernos de arte del Ateneo de Madrid). 
  5. 5,0 5,1 "Albert Ràfols-Casamada. Petits records", de Mercè Domínguez, Quaderns Rafael Benet (Fundació Rafael Benet, Barcelona), núm. 24, juny del 2010. p. 10
  6. 6,0 6,1 "D'un blau intens. Maria Girona & Albert Ràfols-Casamada. Un homenatge", de Victòria Combalia, catàleg de l'exposició a la Galeria Kourochkine (TK galeria d'art), 2009, p. 1
  7. Miralles, Francesc (coord.). Història de l'Art Català. Vol. VIII: L'època de les Avantguardes: 1917-1970. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 220-221. 
  8. Molins, Marc. Jacint Morera, una retrospectativa. Terrassa: Amics de les Arts, 1983, pp. 25. ISBN 43.703-1983. 
  9. Miralles, Francesc (coord.). Història de l'Art Català. Vol. VIII: L'època de les Avantguardes: 1917-1970. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 265. 
  10. Miralles, Francesc (coord.). Història de l'Art Català. Vol. VIII: L'època de les Avantguardes: 1917-1970. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 220. 
  11. Miralles, Francesc (coord.). Història de l'Art Català. Vol. VIII: L'època de les Avantguardes: 1917-1970. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 278. 
  12. Combalía, Victoria «Mig segle de l'escola Eina». El País, 15-03-2018.
  13. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 200. ISBN 84-95554-27-5. 
  14. Ribas Tur, Antoni «On és l'art català de postguerra?». Diari Ara, 22-12-2013 [Consulta: 22 desembre 2013].
  15. «Dossier de donació del Fons». web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 desembre 2015].
  16. «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya. [Consulta: 5 desembre 2019].
  17. «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya. [Consulta: 5 desembre 2019].
  18. «Art Contemporani». Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2019. [Consulta: 31 octubre 2019].
  19. Sucre, José María de. María Girona, pintura; Miguel Gusils, escultura [díptic de l'exposició celebrada a la Sala Pictoria de Barcelona del 29/11 al 12/12/1947], 1947. 
  20. 20,0 20,1 Ferrater, Gabriel. María Girona expone en Sur Santander [díptic de l'exposició celebrada a Galería Sur del 20/06 al 02/07/1958], 1958. 
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 «Obra de Maria Girona al MACBA». MACBA, 2019. [Consulta: 20 novembre 2019].
  22. 22,0 22,1 22,2 «Obra de María Girona Benet als museus catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 novembre 2019].

Enllaços externs[modifica]