Pronom feble

Els pronoms febles són aquells adverbis que es fan servir per a denotar la mateixa idea que un nom o una expressió que s'ha dit abans. Tots són monosíl·labs, ja que altrament no podrien ser àtons, puix que en català només poden ser àtons els mots monosil·làbics. Que siguin àtons o febles significa que sempre es pronuncien formant bloc amb el verb que complementen; sempre l'han d'acompanyar, és a dir, sempre s'hi han de situar immediatament al davant o al darrere, mai no van sols o acompanyant algun altre element de la frase. El conjunt format pel verb i el pronom o pronoms febles que el segueixen es pronuncia amb un únic accent tònic (el del verb); en canvi, el pronom o pronoms febles que precedeixen el verb es pronuncien formant bloc amb el mot que tenen al davant o bé amb el verb. Sigui com sigui, els clítics (excepte en les variants dialectals del mallorquí i del rossellonès) no tenen mai accent: per això diem, doncs, que són febles o àtons.

Els pronoms febles de la llengua catalana són els següents:

em et es el la els les

en ho li hi ens us

Formes dels pronoms

La majoria d'aquests pronoms febles poden presentar fins a quatre formes diferents, segons la posició en relació amb el verb i la manera com s'hi enllacen. Aquestes formes s'anomenen així:

• Forma plena: la consonant va seguida de la vocal.
• Forma reforçada: la vocal va seguida de la consonant o consonants.
• Forma elidida: només la consonant seguida de l'apòstrof.
• Forma reduïda: només l'apòstrof seguit de la consonants o consonants.

Forma plena	Forma reforçada	Forma elidida	Forma reduïda
me	em	m'	'm
te	et	t'	't
se	es	s'	's
lo	el	l'	'l
la	-	l'	-
los	els	-	'ls
les	-	-	-
ne	en	n'	'n
ho	-	-	-
li	-	-	-
hi	-	-	-
nos	ens	-	'ns
vos	us	-	-

Funcions sintàctiques i pronoms

L'ús de cada pronom feble ve determinat per la funció sintàctica que fa l'element substituït. A més, segons la posició del pronom respecte al verb es fa servir una forma o una altra de l'apartat anterior (plena, elidida, etc.).

Els pronoms normalment van davant del verb (formes reforçada i elidida), excepte amb els imperatius, els infinitius i els gerundis, en què van darrere (formes plena i reduïda). Les perífrasis poden portar els pronoms o tots davant o tots darrere (mai davant i darrere alhora).

A continuació hi ha una llista dels complements més importants que s'utilitzen en la llengua catalana:

• El complement directe
  • Si és de la 1a o la 2a persona, es pot substituir per em, et, es, ens, us: et miro, ens abracem.
  • Si és una frase, això, allò, res o similars, se substitueix per ho: vull això = ho vull, ha dit que vinguis = ho ha dit.
  • Si porta article determinat o demostratiu, es pot substituir per el, la, els, les: pentino el nen = el pentino, rento les pomes = les rento.
  • Si porta un quantitatiu, es manté el quantitatiu i se substitueix per en: tinc dues llibretes = en tinc dues, no veig cap taxi = no en veig cap.
  • Si no porta cap determinant, també se substitueix per en: prendré raïm = en prendré, que vols aigua? = que en vols?.

• El complement indirecte
  • Si és de la 1a o la 2a persona, s'usen els mateixos pronoms que per al complement directe: em fas un petó?
  • Si és singular, s'usa li (invariable per gènere): li fa un petó.
  • Si és plural, s'usa els (invariable per gènere): els vam fer un petó.
  • Però si és singular i ja apareix algun dels pronoms el, la, els, les, llavors se substitueix per hi i canvia de posició passant al darrere: l'hi farem demà, la hi farem demà, els hi farem demà, les hi farem demà, excepte en valencià.

En valencià, les combinacions de li + el/la/els/les es conserven i el li es manté al davant: li'l farem demà, li la farem demà, li'ls farem demà, li les farem demà.

D'altra banda, en català central, són habituals en el llenguatge parlat algunes simplificacions de les combinacions de complement indirecte i complement directe, però que no són pas acceptades per la normativa de la llengua escrita (excepte el cas de n'hi que està tolerat en segons quins registres escrits) (marquem amb * les formes no-normatives):

• li + la passa a *l'hi [li], en comptes de la forma normativa la hi;
• li + les passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa les hi;
• li + ho passa simplement a *l'hi [li] en comptes de la forma normativa li ho;
• li + en passa a *n'hi [ni] en comptes de la forma normativa li'n;
• els + el passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa els el;
• els + la passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa els la;
• els + els passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa els els;
• els + les passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa els les;
• els + ho passa a *els hi [əlzi] en comptes de la forma normativa els ho;
• els + en passa a *n'hi [ni] en comptes de la forma normativa els en;

• L'atribut
  • Si porta un article o un demostratiu, es pot substituir per el, la, els, les: és el metge del poble = l'és
  • En la resta de casos, se substitueix per ho, excepte quan hi ha èmfasi: ho sembla.
  • En català central, en el llenguatge parlat, l'atribut acostuma a ser substituït per ho [u] en tots els casos: és el primer de la promoció = ho és (forma no normativa).
  • Col·loquialment, els qualificatius amb èmfasi també poden ser substituïts per en: que n'és, de ruc!

• El predicatiu
  • Normalment se substitueix per hi: la presidenta parlava neguitosa = la presidenta hi parlava.
  • Els verbs reflexius del tipus fer-se, dir-se, nomenar-se se substitueixen per en: el general va nomenar-se emperador = el general va nomenar-se'n.

• Complement circumstancial i preposicional
  • Com a norma general, si porta la preposició de se substitueix per en: vinc de París = en vinc. Ara bé, hi ha excepcions com ara anar d'excursió = anar-hi. És a dir, en el cas dels complements circumstancials de lloc, el pronom feble en s'utilitza quan la preposició de indica procedència.
    • El complement circumstancial de manera, encara que porti la preposició de, sempre se substitueix per hi: vaig de qualsevol manera = hi vaig.
  • Si porta altres preposicions, se substitueix per hi: penso en tu = hi penso; vaig amb bicicleta = hi vaig; vés a casa = vés-hi; és a casa = hi és.

• Els complements no verbals se substitueixen per en, com el subjecte a Han arribat tres vaixells = N'han arribat tres

Pronoms que no fan de substituts

Els verbs pronominals són els verbs que a la seva conjugació requereixen morfològicament un o més pronoms febles.

• Hi ha verbs pronominals que requereixen un pronom feble que concordi per persona i nombre amb el subjecte del verb: adonar-se, cansar-se, empassar-se, etc.
• Hi ha verbs pronominals que requereixen un pronom feble invariable: haver-hi, sentir-hi, veure-hi.
• Hi ha verbs pronominals que requereixen dos pronoms febles, un que concordi per persona i nombre amb el subjecte del verb i un altre pronom feble invariable: anar-se'n, sortir-se'n, etc.
• Hi ha verbs que poden usar-se com a pronominals o no, com: creure's, equivocar-se, imaginar-se, oblidar-se, recordar-se, etc.

El pronom es tampoc no fa pas de substitut en construccions impersonals com: S'espera que dimiteixi.

Combinació de dos pronoms febles

El següent requadre descriu la combinació dels pronoms febles en les dues variants principals del català estàndard. Cal notar, però, que hi ha tot un seguit de combinacions dialectals i col·loquials no admeses que no figuren ací.

En cada cel·la de la taula, se segueix l'ordre següent:

1. Davant de verb començat amb vocal o h
2. Davant de verb començat amb consonant (en negreta)
3. Després de verb acabat amb vocal excepte u (en cursiva)
4. Després de verb acabat amb consonant o en u (en negreta i cursiva)

	EM	ET	EL	LA	HO	LI	ES	HI	EN	ENS	US	ELS	LES
EM			me l' me'l -me'l -me'l	me l' me la -me-la -me-la	m'ho m'ho -m'ho -m'ho	me li me li -me-li -me-li		m'hi m'hi -m'hi -m'hi	me n' me'n -me'n -me'n			me'ls me'ls -me'ls -me'ls	me les me les -me-les -me-les
ET			te l' te'l -te'l -te'l	te l' te la -te-la -te-la	t'ho t'ho -t'ho -t'ho	te li te li -te-li -te-li		t'hi t'hi -t'hi -t'hi	te n' te'n -te'n -te'n	te'ns te'ns -te'ns -te'ns		te'ls te'ls -te'ls -te'ls	te les te les -te-les -te-les
EL								l'hi l'hi -l'hi -l'hi	el n' l'en -l'en -l'en
LA								la hi la hi -la-hi -la-hi	la n' la'n -la'n -la'n
HO
LI	m'hi m'hi -m'hi -m'hi	t'hi t'hi -t'hi -t'hi	Valencià: li l' li'l -li'l -li'l	Valencià: li l' li la -li-la -li-la	li ho li ho -li-ho -li-ho			li hi li hi -li-hi -li-hi	li n' li'n -li'n -li'n			Valencià: li'ls li'ls -li'ls -li'ls	Valencià: li les li les -li-les -li-les
			Català central: l'hi l'hi -l'hi -l'hi	Català central: la hi la hi -la-hi -la-hi								Català central: els hi els hi 'ls-hi -los-hi	Català central: les hi les hi -les-hi -les-hi
ES	se m' se'm -se'm -se'm	se t' se't -se't -se't	se l' se'l -se'l -se'l	se l' se la -se-la -se-la	s'ho s'ho -s'ho -s'ho	se li se li -se-li -se-li		s'hi s'hi -s'hi -s'hi	se n' se'n -se'n -se'n	se'ns se'ns -se'ns -se'ns	se us se us -se-us -se-us	se 'ls se'ls -se'ls -se'ls	se les se les -se-les -se-les
HI
EN								n'hi n'hi -n'hi -n'hi
ENS			ens l' ens el 'ns-el -nos-el	ens l' ens la 'ns-la -nos-el	ens ho ens ho 'ns-ho -nos-ho	ens li ens li 'ns-li -nos-li		ens hi ens hi 'ns-hi -nos-hi	ens n' ens en 'ns-en -nos-en			ens els ens els 'ns-els -nos-els	ens les ens les 'ns-les -nos-les
US	us m' us em -us-em -vos-em		us l' us el -us-el -vos-el	us la us la -us-la -vos-la	us ho us ho -us-ho -vos-ho	us li us li -us-li -vos-li		us hi us hi -us-hi -vos-hi	us n' us en -us-en -vos-en	us ens us ens -us-ens -vos-ens		us els us els -us-els -vos-els	us les us les -us-les -vos-les
ELS	me'ls me'ls -me'ls -me'ls	te'ls te'ls -te'ls -te'ls	els l' els el 'ls-el -los-el	els l' els la 'ls-la -los-la	els ho els ho 'ls ho -los-ho			els hi els hi 'ls-hi -los-hi	els n' els en 'ls-en -los-en	ens els ens els 'ns-els -nos-els	us els us els -vos-els -vos-els	els els els els 'ls-els -los-els	els les els les 'ls-les -los-les
LES								les hi les hi -les-hi -les-hi	les n' les en -les-en -les-en

Combinacions impossibles

Cal fer notar que hom no pot combinar entre ells els pronoms ho i hi, ni ho i en; aquests casos s'anomenen combinacions impossibles. Tot i això, algunes variants dialectals d'abast restringit les permeten, com ara el ribagorçà.

Pel que fa al tractament en la llengua estàndard, hi ha dues solucions. La primera és optar per mantenir una de les dues parts de l'oració, per exemple:

• Trau tot això del bagul > Trau-ne tot aix

La segona possibilitat és bescanviar ho per el, que produiria l'hi o l'en. A la Gramàtica del català contemporani s'esmenta que la solució al primer cas (el de *hi ho > l'hi) és bastant generalitzada i ja apareix a la Gramàtica catalana de Fabra. Així i tot, aquesta substitució per l'hi no sempre és acceptable:

• (?) Això, a la biblioteca, l'hi estudio cada matí.

En aquest cas, el que es fa és només mantenir ho. En canvi, hi ha casos en què sí sona acceptable:

• Això, en aquesta paret, no l'hi sé veure.

Pel que fa al segon cas (el de *n'ho), Fabra diu que la solució més estesa és suprimir el pronom en i mantenir només ho (cas anàleg a l'esmentat abans):

• Ho vaig treure [això, de l'armari].

Però el mateix Fabra admet també la possibiltat de substituir ho per el. Aquesta solució és esmentada també per Badia i Mascaró:

• L'en vaig treure [això, de l'armari].

Finalment, hi ha una altra possible substitució: la de tots dos pronoms –és a dir ho per el i en per hi–, que dóna l'hi (per tant, la mateixa que en el cas anterior):

• L'hi vaig treure [això, de l'armari].

Totes tres possibilitats són esmentades per Solà.

Enllaços externs

• Gramàtica dels pronoms febles i recomanacions, segons la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
• Pronoms personals forts i febles. Universitat d'Alacant.