Iniciativa per Catalunya Verds
Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és un partit polític ecosocialista d'àmbit català.
Orígens i partits intervinents en la formació
El naixement de la federació Iniciativa per Catalunya
El 23 de febrer de 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya (IC), es crea una federació de partits polítics formada inicialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).[2] La nova federació també incorpora independents i persones provinents dels moviments socials.
Creada sota l'impuls del PSUC, el partit fundador més important, IC no només pretén recompondre l'espai comunista català, greument afectat per la crisi interna i electoral de principis dels vuitanta, sinó que busca construir una aliança programàtica de les esquerres i obrir-se cap als nous moviments socials.
Igual que sempre havia fet el PSUC amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), IC manté l'obediència catalana i la seva sobirania respecte d'Esquerra Unida (IU en les seves sigles en castellà, una formació bastida a l'Estat Espanyol pel PCE i altres partits en un procés similar al que havia iniciat IC) i es limita a establir acords electorals i parlamentaris amb IU.
En aquesta època el màxim dirigent de la formació és Rafael Ribó, secretari general del PSUC.
Ben aviat però dins la federació es produeixen tensions i el 1989 el PCC abandona IC.[2] Per contra, el PSUC parcialment, i l'ENE de manera més completa, cedeixen a IC parts de les seves atribucions en favor de la federació, que de facto, actua ja com un únic partit polític, encara que això no es reflecteixi documentalment fins a l'assemblea de 1997.
Paral·lelament a aquests moviments, i com un dels seus múltiples desencadenants, es realitza un procés d'unificació comunista que porta a la reintegració al PSUC de l'organització Bandera Roja i dels restes del Partit del Treball de Catalunya, si bé el PCC rebutjarà la reunificació, malgrat el reingrés d'un cert nombre de militants i quadres.
La Coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds
Superada aparentment aquesta primera crisi, el 1995 IC conforma una coalició electoral, anomenada Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV), a la que s'integra, a part, lògicament, de la mateixa IC, l'organització Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya) i novament el PCC, i aconseguí millorar els resultats electorals.
Tanmateix, tant al si de la federació IC, com en la mateixa coalició IC-EV, es mantenen les diverses tensions ideològiques i organitzatives que havien portat a la desvinculació del PCC d'IC el 1989.
A nivell organitzatiu hi ha diferències sobre si els partits integrants han de cedir completament les seves atribucions a IC i conformar aquesta com un partit únic, o si per contra, IC-EV ha d'ésser una plataforma electoral i programàtica però mantenir la independència de cada partit. Aquesta discussió orgànica va molt lligada a la discussió ideològica sobre si IC ha d'evolucionar més enllà del comunisme o bé ha de limitar-se a ésser un àmbit comú de treball programàtic i electoral. També hi ha diversos punts de vista a nivell estratègic, especialment sobre quina política d'aliances cal dur a terme envers el Partit dels Socialistes de Catalunya. Tanmateix, hi ha posicions encontrades respecte política laboral, social, la construcció de la Unió europea sota el paràmetres del Tractat de Maastricht, o sobre la campanya d'ajut econòmic a la candidatura única a Galícia entre Esquerda Unida, Els Verds i el PSdeG-PSOE.
Fruit de totes aquestes tensions la coalició es trenca el 1997 quan el PCC abandona la coalició i, alhora, un sector del PSUC contrari a la seva dissolució a l'interior d'IC formen el Col·lectiu Roig-verd-Violeta i el PSUC-viu. Aquests organitzacions, junt amb algunes altres organitzacions més petites creen Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i estableixen relacions amb IU. L'any anterior, IU i IC havien trencat la seva col·laboració a nivell estatal.
A l'interior de l'altre soci de la coalició, Els Verds (CEC), també hi ha diverses tendències que porten a la fragmentació del partit, la minoria manté acords amb IC i PSC -Opció Verda-, d'altres en solitari i en coalicions amb ERC (europees i alguns municipis) EUiA (Estatals i alguns municipis -Els Verds CEC- i d'altres intenten bastir el seu projecte independent.
Tots aquests fets comporten un daltabaix electoral en tots i cada un dels grups que han sorgit d'IC-EV.
Consolidació d'Iniciativa per Catalunya Verds
Després de la crisi l'ENE i el PSUC han cedit definitivament la seva sobirania a IC i que aquesta està disposada a avançar cap a un nou projecte polític que se sap que no vol renunciar al caràcter alternatiu del comunisme enfront del capitalisme però que, en no seguir els seus postulats, ha de construir un marc conceptual nou. A primers dels 90 van ésser simpaties pel Partit Democràtic de l'Esquerra italià, el 1997 ecosocialisme, i a la Cinquena Assemblea de 1998 "radicalisme democràtic"
Així s'aprova a la IV assemblea nacional el 1997 una nova definició del partit com a ecosocialista. Posteriorment, després de la ruptura, s'adopta el nom d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V), amb nom i logotip molt similar a l'antiga coalició, i es conforma un únic partit. Poc després (2002) s'adopta el nom actual d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) que va conflicte amb els moviment ecologista i polític
L'any 2000 Joan Saura relleva Rafael Ribó al capdavant del partit. Només recuperarà els seus anteriors resultats electorals paradoxalment, recuperant relacions amb EUiA.
El 2004 la formació Els Verds-Esquerra Ecologista (EV-EE) -un petit partit ecologista provinent de la fragmentació de Els Verds (CEC)- formarà part de la federació ICV. El 2007 abandonen l'organització per discrepàncies polítiques amb la pràctica institucional d'ICV.
En l'àmbit local, des dels seus orígens, ICV té establert un protocol de col·laboració amb diversos col·lectius independents agrupats a l'Entesa del Progrés Municipal (EPM).
El 2010, ICV és un dels membres que forma Espai plural. El 2011 ICV i eQUO signen un acord on es reconeixen com a partits germans membres del Partit Verd Europeu. Fruit d'aquest acord, eQUO no concorria a Catalunya a les eleccions espanyoles del 20 de novembre, amb la intenció, això no obstant, de formar grup parlamentari conjuntament amb ICV. Així mateix aproven acudir a les eleccions europees del 2013 sota la mateixa sigla. A les eleccions espanyoles de 2011, ICV es presenta a les eleccions amb la marca estatal d'IU: La Izquierda Plural,[3] de la qual també formaven part EUiA, CHA i Batzarre.
Representació institucional
En el darrer cicle (a partir del 2003) ICV i EUiA ha recompost les seves relacions sobre la base d'acords electorals i programàtics, però aparcant el projecte d'unificació orgànica que tants desacords ha causat en el passat i optant per una fórmula de coalició electoral. Les relacions entre les dues formacions s'articulen ara en un Consell Coordinador. Això ha comportat, de retruc, el restabliment de relacions amb IU.
Els resultats electorals de la coalició han continuat progressant i actualment aquesta ostenta representació als principals Ajuntaments del país; al Parlament de Catalunya –dotze diputats i diputades (tres dels quals d'EUiA)-; al Congrés dels Diputats –un diputat Joan Herrera i una diputada Carme García, (integrats al grup parlamentari Esquerra Verda, format per IU, ICV i EUiA), al Senat (un senador, aquí sota la llista unitària de l'Entesa Catalana de Progrés conjunta amb PSC, ERC i EUiA) i al Parlament Europeu (on ICV s'integra amb el seu diputat –Raül Romeva[4]- al Partit Verd Europeu –del que ICV és un dels partits fundacionals- mentre que EUiA, a través d'IU, s'integra al Partit de l'Esquerra Europea).
Arran de les eleccions de novembre de 2003 ICV i el seu soci EUiA, es van integrar en el Govern tripartit de la Generalitat de Catalunya sota presidència Pasqual Maragall i amb la presència de dos consellers d'ICV, Joan Saura (Relacions Institucionals i Participació) i Salvador Milà (Medi Ambient i Habitatge).
La primavera de 2005 el govern va patir dues crisis de govern que van propiciar primer el relleu de diversos consellers i conselleres (entre ells Salvador Milà, que va ésser substituït per Francesc Baltasar, també d'ICV), i poc després l'abandó del govern per part d'ERC.
A les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2006, ICV va millorar els resultats obtinguts el 2003 i va aconseguir tres diputats més, cosa que permetia al seu grup tenir actualment 12 diputats al Parlament de Catalunya.
A nivell local ICV (conjuntament amb EUiA i les EPM) ostenta una vintena d'alcaldies i té uns quatre-cents regidors i regidores. ICV participa també al govern de la ciutat de Barcelona (el president del grup municipal és Ricard Gomà) amb un pacte de progrés amb el PSC, i en moltes localitats de Catalunya té pactes similars, sobretot amb el PSC i ERC.
Ideologia i principis programàtics
En els documents definitoris d'ICV apareixen sovint les expressions ecosocialisme, ecopacifisme, esquerra transformadora, esquerra alternativa o esquerra verda nacional.
Segons la mateixa definició, Iniciativa per Catalunya Verds és una organització de l'esquerra verda nacional que lluita per una societat d'homes i dones, lliures i iguals, en un planeta habitable i que, amb la més àmplia participació ciutadana, impulsa la construcció d'una majoria social i política d'esquerres a Catalunya.
Estructura organitzativa
L'estructura organitzativa ha anat evolucionant al llarg dels anys des del model jeràrquic centralitzat de la tradició comunista que es va adoptar en un principi fins al model actual amb trets més horitzontals, influït pels moviments socials.
Fruit d'aquesta concepció actualment la presidència d'ICV i les persones cap de llista o dirigents d'organització local són escollides en eleccions primàries internes; s'ha regulat un procediment de consulta interna mitjançant referèndum vinculat on poden participar tots els afiliats i afiliades del partit, procediment que és obligatori per a les decisions més rellevants, fet que comporta una translació de la sobirania cap als i les militants de base; i s'han adoptat polítiques d'igualtat de gènere que garanteixen una presència mínim del 40% de cada sexe en els òrgans de direcció del partit.
El màxim òrgan d'ICV és l'Assemblea Nacional que es reuneix, com a mínim, un cop cada quatre anys i que té competència exclusiva en la fixació dels principis del partit, del seu manifest programa i de les normes de funcionament.
L'Assemblea Nacional escull un Consell Nacional que és el màxim òrgan entre assemblees. Aquest escull una Comissió Permanent per tal d'executar i fer seguiment dels seus acords i una Secretaria Política que dirigeix l'activitat diària del partit coordinada pel president o presidenta d'ICV.
ICV s'organitza territorialment a través d'agrupacions comarcals i locals i a nivell polític en àmbits temàtics i programàtics. Així mateix manté un protocol de col·laboració amb l'organització juvenil Joves d'Esquerra Verda (JEV) –anteriorment Joves amb Iniciativa (JIC), formada per la confluència i abandonament d'activitat de les joventuts polítiques del PSUC i l'ENE–.
Símbols
La bandera d'ICV és la vermella amb el logotip, però s'utilitza també amb els colors verd (pels ecologistes) i morat (considerat el color del moviment antiglobalització i alternatiu i símbol del feminisme).
Els himnes del partit són Els Segadors i La Internacional.
El principal òrgan d'expressió d'ICV és el periòdic Treball fundat pel PSUC el 1936.
Resultats electorals de la coalició ICV-EUiA
Congrés dels Diputats
| Eleccions | Vots | % | Escons | +/- | Notes |
|---|---|---|---|---|---|
| 2000 | 119.290 | 0,5 | 1 / 350 |
||
| 2004 | 234.790 | 0,9 | 2 / 350 |
 1
|
|
| 2008 | 183.338 | 0,7 | 1 / 350 |
 1
|
|
| 2011 | 280.152 | 1,2 | 3 / 350 |
2
|
Parlament de Catalunya
| Eleccions | Vots | % | Escons | +/- | Notes |
|---|---|---|---|---|---|
| 1988 | 209.211 | 7,7 (#3) | 9 / 135 |
||
| 1992 | 171.794 | 6,5 (#4) | 7 / 135 |
2
|
|
| 1995 | 313.092 | 9,7 (#5) | 11 / 135 |
4
|
|
| 1999 | 78.441 | 2,5 (#5) | 3 / 135 |
8
|
|
| 2003 | 241.163 | 7,2 (#5) | 9 / 135 |
6
|
|
| 2006 | 282.693 | 9,5 (#5) | 12 / 135 |
3
|
|
| 2010 | 229.985 | 7,4 (#4) | 10 / 135 |
2
|
|
| 2012 | 358.857 | 9,9 (#5) | 13 / 135 |
3
|
Parlament Europeu
| Eleccions | Vots | % | Escons | +/- | Notes |
|---|---|---|---|---|---|
| 2009 | 119.755 | 6,1 (#5) | 1 / 50 |
Dins d'Esquerra Unida | |
| 2014 | 258.554 | 10,3 (#4) | 1 / 54 |
Dins d'Esquerra Unida |
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «La militància avala el projecte de Marta Ribas, David Cid i Ernest Urtasun per dirigir ICV». Ara, 13-03-2016 [Consulta: 13 març 2016].
- ↑ 2,0 2,1 «ICV fa 25 anys a la caça de suport social per ser alternativa». Ara, 25-02-2012. [Consulta: 22 febrer 2015].
- ↑ «IU, incluida en la lista definitiva de 13 coaliciones electorales»
- ↑ «Iniciativa recupera el eurodiputado que perdió en los comicios de hace cinco años» Edició digital del diari El País, 14 de juny de 2004.
Vegeu també
- Partit Socialista Unificat de Catalunya
- Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra
- Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya)
- Esquerra Unida i Alternativa
Bibliografia
- RIUS i PINIÉS, Marc "Iniciativa per Catalunya Verds (1987-2004) Una història de l'esquerra verda de Catalunya". Fundació Nous Horitzons. Barcelona. 2005.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iniciativa per Catalunya Verds |
- Plana web d'Iniciativa per Catalunya Verds
- Plana web de Joves d'Esquerra Verda
- Plana web de la Fundació Nous Horitzons
| Partits representats al Parlament (135) |   | |
|---|---|---|
| Partits representats al Congrés dels Diputats (48) | ||
| Partits sense representació parlamentària | ||
| Partits històrics desapareguts | ||
