Història de Polònia

La història de Polònia es caracteritza per grans variacions en la seva extensió territorial, així com un encadenament de períodes de divisió interna, una època de puixança, invasions i ocupacions per altres potències i el ressorgiment de la nació i l'estat polonesos.

Polònia fou cristianitzada el 966, en un període que estigué marcat per la dinastia Piast i durant el qual ocupava un territori similar al d'avui en dia. En quedar-se la dinastia Piast sense hereu masculí, el país s'associà al Gran Ducat de Lituània en una unió dinàstica plasmada en el casament de la reina polonesa Eduvigis, que tenia dotze anys, i Ladislau II Jagelló. Ladislau posà les bases perquè Polònia creixés fins a convertir-se en una gran potència. A partir de l'extinció de la dinastia Jagelló el 1572, la Confederació de Polònia i Lituània començà a elegir els seus reis, que sovint provenien de famílies nobles estrangeres. La consolidació del poder de la noblesa conduí a l'establiment de la Rzeczpospolita, un sistema que aspirava a emular el Senat de l'antiga Roma.

Un període de guerres —alçaments dels cosacs amb el suport de Rússia, atacs dels reis suecs Gustau II Adolf, Carles X Gustau i Carles XIII, la Guerra de Successió de Polònia i la creixent interferència de Rússia i Prússia— desembocà en el repartiment del territori polonès entre Prússia, Àustria i Rússia en tres etapes entre el 1772 i el 1795. Polònia romangué subjecta a altres estats i fou sotmesa a processos de germanització i russificació fins després de la Primera Guerra mundial, quan l'estat polonès ressorgí fruit d'esforços militars i polítics. Józef Piłsudski insistí a restaurar la frontera oriental de Polònia anterior al repartiment del 1772, de manera que Vílnius i la seva regió (pertanyents a Lituània, que s'havia independitzat pocs mesos abans) foren ocupades el 1920 i annexades el 1922. El triomf polonès en la Guerra polonesosoviètica (1919–1921) feu que s'hi afegís territori que actualment forma part de l'oest de Bielorússia i Ucraïna.

En esclatar la Segona Guerra mundial, Alemanya i la Unió Soviètica envaïren Polònia i se'n repartiren les terres conformement al pacte Mólotov-Ribbentrop. Quan Alemanya caigué el 1945, Polònia entrà al domini soviètic i, després d'un cop d'estat, el 1948 s'establí la República Popular de Polònia. El 1956 es produí una revolta contra el règim establert pels soviètics, que fou sufocada pel govern proestalinista. El març del 1968 hi hagué manifestacions «antisionistes» que obligaren molts jueus a abandonar l'estat. El període entre el 1970 i el col·lapse del comunisme es caracteritzà per una sèrie de vagues i manifestacions contra el govern, polítiques econòmiques i violacions dels drets dels ciutadans. El sindicat lliure Solidarność, fundat el 1980, tingué un paper capdavanter en l'organització de la resistència. La República Popular de Polònia es dissolgué el 29 de desembre del 1989 i fou substituïda per un estat democràtic, la tercera Rzeczpospolita.

Prehistòria

Els primers humans

Per bé que les primeres traces d'homes daten de prop de -500.000 durant el Paleolític, esta presència humana és intermitent degut a les fluctuacions de les glaciacions. Els primers jaciments sedentaris a Polònia daten del Mesolític, concretament vers el Xè mil·lenni (cultura swideriense). Els primers habitants de Polònia foren neandertals. La cova de Ciemna a la regió d'Ojcow, a prop de Cracòvia, ha posat al descobert traces de campament humà amb rests d'ossos. Les datacions ens porten cap a una forquilla de 115 000 anys arrere. S'hi han exhumat igualment prop de 1000 artefactes provinents de diverses cultures lítiques que s'han aconseguit identificar.

A banda, també cal destacar la Cova de Stajnia en què s'hi trobaren les restes de Neandertal més antigues del país, fins que foren desvetllades les de la cova de Ciemna. La descoberta de Neandertals a la primera cova, ha permès desenterrar dents i ossos d'animals d'època, la qual cosa ens dona algunes pistes sobre la dieta i el medi natural de l'entorn de les primeres poblacions que habitaren Polònia. En efecte, existixen ossos d'ossos, mamuts i rinoceronts llaüts. La descoberta permeté a l'equip d'arqueòlegs de Mikolaj Urbanowsk de la SZczecin University de dilucidar una mica més l'escenari prehistòric a Polònia. En efecte, es pensava que Neandertal havia passejat per Polònia però de forma esporàdica, gairebé anecdòtica. Les restes permeten provar que hi anaven a caçar i hi sojornaven.

Alhora les restes trobades a Polònia han permès emetre la hipòtesi si Neandertal tenia o no una religió o si creia o no a res paregut a una entitat superior. Les restes fan pensar en una sepultura primitiva i per això el professor d'antropologia de la Universitat de Pittsburgh, Jeffrey Schwartz, pensa que podria haver-hi consciència pròpia, la qual cosa permet emetre encara més preguntes, com ara si era capaç d'abstracció.

Tot amb tot, el territori nacional polonès també fou trepitjat per Homo Sapiens, el qual dona pas a tota una continuïtat de cultures que se succeïxen tot al llarg de la prehistòria.

Neolític

Article principal: Neolític

La cultura de Lengyel s'estengué fins Eslovènia, moràvia, Bohèmia i el nord de Croàcia, a més de Polònia

Olla de Bronocice, la imatge més antiga d'un vehicle de rodes al món

Cap el -5400, l'agricultura s'introduïx al centre de Polònia, fet que coincidix amb l'aparició de la cultura de la ceràmica de bandes que marca la transició cap a l'inici del neolític. La població de farratjadors que vivia a proximitat de les regions on s'hi practicava la cultura de la ceràmica de bandes, mantingué els seus modes de vida durant prop d'un mil·lenni, moment en què la dispersió dels modes de vida neolítics s'atura. Tot i així s'observen contactes entre els grups agrícoles i les poblacions de farratjadors. Estes relacions es veuen perfectament reflectides als grups Brześć Kujawski del jaciment de Lengyel, situat a la regió de la Cujavia.

En el decurs dels mil·lennis vinents, a partir de -4000 aproximadament, vers l'eneolític mitjà, emergix la cultura dels vasos d'embut amb els seus modes de vida, propis de l'eneolític, propiciant una dispersió d'eixos. Esta cultura presenta a Polònia una barreja de poblacions de farratjadors amb les poblacions i cultures de l'oest europeu. Cap al -3100 les manifestacions de la cultura dels vasos d'embut a polònia disminuïx amb l'aparició de la cultura de Baden i la cultura de l'àmfora globular.

La cultura de l'àmfora globular, que s'estén fins a Lituània, Letònia, Rússia i fins i tot Suècia, tenia diversos orígens. Els individus a Polònia presenten una gran connexió amb la cultura de Yamna que caldria situar a les estepes russes i que tocà, endemés, Ucraïna. Les pràctiques ritualístiques d'estes poblacions a Polònia presenten força similitud am la ceràmica cordada que es practicava a les comunitats de l'est. Així s'han trobat nínxols com a catacumbes funeràries. Alhora hi veiem una canvi en quant a la forma d'enterrar els morts, com ara alteracions en l'orientació dels cossos. Per tot plegat podem dir que la cultura de l'àmfora globular de Polònia devia de procedir del nord però es veié molt influenciada per la cultura de les estepes.

Edat dels Metalls

Edat del Bronze

Cap al -2400, penetra la cultura del campaniforme al sud-oest de Polònia. Es tracta d'una societat sedentària i agrícola que trobem una mica per tot el sud d'Europa, principalment a la península ibèrica. Aproximadament dos-cents anys després desaparïx del sud del país per deixar lloc a la cultura d'Unetice. Pròpia dels metalls, la cultura d'Unetice es troba una mica per tot el centre d'Europa i es caracteritza per unes primeres construccions d'hàbitats amb fortificacions de fusta. Se n'han trobat a Bruszczewo i a Radłowice a la regió de Silèsia. Esta nova forma de construir-se llocs d'habitatge jugà un paper polític i fins i tot de mercadeig atès que facilitaven la circulació dels bens. Tenim igualment un excès de producció agrícola amb pous, alhora que l'ús del cavall per al tarannà, pràctica que vingué probablement importada de les estepes.

És un tipus de cultura que es distingix per objectes metàl·lics força característics, com ara els lingots, les atxes planes, les dagues triangulars planes, els braçalets amb extremitats en espiral, etc. La presència d'armes en bronze denota d'una societat amb una certa jerarquia, sedentària i que domina el seu medi físic. Per les restes trobades a altres països, com ara Alemanya, amb el Disc de Nebra, sabem que era una cultura que tenia una visió pròpia del cosmos, probablement es dedicava ja a entendre el cel en allò que hui anomenem d'astronomia. La seua economia es caracteritzava per la domesticació de la cabra, el porc i el bou. Es caçava el cérvol i el senglar. El cavall es domesticava i era igualment utilitzat per a l'enterrament de morts. Això apropa aquest tipus de cultura a les pràctiques que trobaríem a les estepes russes.

Edat del Ferro

L'Edat del Ferro polonès és el de la cultura pomerània. Es desenvolupa entre la baixa Vístula i la badia de Gdansk a l'est i als rius Słupia i Brda a l'oest. És un tipus de societat sedentària que es caracteritza per la pràctica funerària de les urnes amb cares. Practicaren un tipus d'economia propera a la cultura lusaciana, fet que implica la producció agrícola de blat de mora i la domesticació del porcí. Alguns estudis els han relacionat amb els celtes bastarnes per bé que sembla haver-hi una verdadera descendència de la cultura lusaciana. De poder confirmar les hipòtesis sobre la procedència cèltica, es podria dir que la cultura pomerània provenia segurament del Bàltic.

A Polònia la cultura pomerània s'acaba estenent una mica per tot el territori i se n'ha pogut recollir objectes valusos amb què podem dir que era una societat jerarquitzada, que practicava la guerra, amb creences religioses i una vida sedentària. Efectivament, han quedat restes d'atxes i espades en ferro així com ossos i tota mena de material del tarannà. Destaquen, en aquest sentit, les reconstruccions que proposa el Museu Arqueològic de Kraków. Posteriorment, les fonts romanes, que no aconseguixen anar més enllà dels límits polonesos, parla de l'existència de tribus lugis que podrien correspondre actualment a la cultura pomerània o bé a la cultura de Przeworsk, que és, de fet, una deriva de la cultura pomerània.

Antiguitat

Article principal: Edat antiga

L'Antiguitat o Edat Antiga a Polònia es vestix de tres grans civilitzacions:

• la civilització celta
• la civilització germànica
• la civilització bàltica

Totes tres acaben convivint en diferents regions del país, és a dir, mentre el sud es veu ocupat més aviat pels celtes, el centre i el nord és ocupat per germànic, els quals deixen lloc a l'est als pobles vinguts del bàltic.

Estos pobles constituïxen una barrera sobre la qual Roma no aconseguix anar més enllà. Constituïxen els anomenats llims que foren fortificacions en sòl romà per contenir estes poblacions. Roma les fa passar com a salvatges, titllant-los de "bàrbars", i, per tant, d'incivilitzats. Es tracta més aviat de donar la imatge d'uns pobles ferotges, guerrers i molt violents als quals cal contenir perquè representen un perill per a les fronteres romanes. Dins d'una lectura geopolítica, es tractaria de "crear un enemic" amb què justificar les guerres imperials i, així doncs, avançar sobre territori aliè, en este cas, territori polonès. Tanmateix, l'Imperi romà, contràriament a la península ibèrica amb els pobles ibèrics o a l'actual territori francès aleshores celta, mai aconseguí penetrar territori polonès i tota la propaganda que fa dels germànics, per exemple, un poble violent i salvatge quedà en això, en propaganda.

D'Escandiàvia i el bàltic a Polònia

La civilització germànica

Expansió dels pobles germànics durant el primer mil·lenni aC

Els germànics eren un conjunt de pobles que habitaven al nord de l'Imperi Romà i que contribuïren decisivament a la seua caiguda. Però, dir això, és no parla de l'Edat antiga sencera perquè l'avançada dels pobles germànics fins a fer caure Roma cal traçar-la durant el tot el període en què Roma es torna una República i després un Imperi que avança per tot el mediterrani. El concepte d'identitat ètnica "germànica" és primerament intuït pel geògraf grec Estrabó, qui distingí un grup de bàrbars al nord d'Europa, similar als celtes, però no formant part d'estos. El terme llatí «germani» s'estén per primer cop sota la ploma Juli Cèsar que mira de fer-se amb el món germànic, sense èxit de manera que s'acaba dibuixant una frontera sobre la qual Roma mai arriba a penetrar. Actualment esta frontera correspon a Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, el nord de Romania i Moldàvia.

Per bé que la tradició historiogràfica d'Europa de l'oest confina els pobles germànics en unes simples tribus desconegudes refugiades més enllà dels llims en un bosc humit a una regió que els llatins anomenaven Germània, la realitat és que es pot parlar vertaderament d'una civilització amb ets i uts. Una civilització que malgrat anomenar-se a l'oest de bàrbara, fe prova de brillantor durant l'Edat antiga. Actualment es pensa haver traçat l'origen dels pobles germànics que caldria situar al voltant del IIè ane a terres escandinaves. S'haurien estès vers el sud a partir de Polònia i d'ací vers tot Europa progressivament arrel de les migracions dels huns vinguts de les estepes russes. Huns, xiongús o escites semblen ser el mateix poble per bé que les fonts clàssiques romanes, xineses o germàniques els designes amb termes propis.

Geogràficament, cal distingir tres grans grups lingüístics de germànics:

• bàvars i francs, situats entre Valònia, Suïssa, Luxemburg i Alemanya
• sueus, alans, vàndals i alamans, situats entre Txèquia i Polònia
• Angles, frisons, saxons i juts, situats entre Flandes, Holanda i Alemanya

Caldria afegir-hi a estos grupaments, els anomenats germànics orientals, que conserven durant l'Edat Mitjana amb més facilitat el seu llegat cultural: els gots que posteriorment s'acaben formant en ostrogots i visigots, a més del burgundis.

De totes totes, els germànics tenien la seua pròpia forma de govern. Cadascun dels poblament tenien una forma única, amb consells de savis a còpia del model escandinau, així com religions pròpies, un gran domini dels metalls, etc. A còpia de les pràctiques escandinaves, els pobles germànics tenien legislació pròpia tot i que oral. una legilació que s'acaba posavant per escrit arrel de les invasions a l'oest i el sud d'Europa, amb codis com el que presenten a la península ibèrica o a la França actual. És un tipus de societat no urbana però amb la seua pròpia jerarquia de caps guerrers i el suport religiós que hi conferia la casta religiosa. Vivien en colònies relativament xiquetes, la qual cosa explica esta capacitat organitzativa pròpia per a cada comunitat tribal.

També foren desenvolupadors d'un tipus d'art molt exquisit però manejable, és a dir, mòbil i fet únicament amb metalls. No trobaríem pas pintures o estàtues de marbre per bé que sí que trobaríem un reguitzell d'art manufacturer, molt apreciat durant l'establiment dels francs carolingis a la França actual. És un tipus d'art simbòlic, més que realista, que retrat geomètricament les cosmovisions de la societat pròpia.

La civilització celta

La civilització celta s'expandix de Suïssa, concretament de La Tène, a la resta d'Europa i per bé que no resistix a les invasions romanes a l'oest europeu, alguns assentaments a l'est permeten la seua continuïtat fins que la pressió demogràfica sorgida pels desplaçaments dels huns a les estepes, inicien una nova etapa en què acaben sent assimilats als pobles germànics. Durant el període de La Tène els cèltics s'expandixen vers les illes britàniques, a la meitat oest de França, al Benelux, a la península ibèrica, a Frísia, Panònia i fins al centre d'Anatòlia amb alguns assentaments a Polònia.

No tenien alfabet propi però sí que tenien llengües pròpies. A cada indret on s'instal·laren, feren servir els alfabets locals. En contacte amb altres pobles, s'hi aculturaren. Era una civilització que practicava una religió politeista, amb una estructura econòmica sedentària i recolzada per l'agricultura i els metalls. Per bé que Galícia és actualment assimilada a l'una de les nacions cèltiques, les llengües celtes han patit un gran retrocès fins a desaparèixer i conservar-se únicament a les illes britàniques.

La societat celta es regia per classes: el clergat, la noblesa i el poble. El clergat estava compost de capellans els quals tenien una funció espiritual, de coneixement, mentre que la noblesa estava composta per guerrers i dirigien el poble. Els capellans rebien el nom de druides i en un context de religió politeista devien de tenir com a funció la garantia de l'ordre a la terra. És a dir, de connexió amb les divinitats i, com a tal, devien de ser percebuts com a figures sàvies, capaces de guarir a través de plantes curatives.

Els pobles celtes s'aculturen allà on s'assenten i la seua presència a Polònia és sobretot verídica durant el Ferro però més matisable a l'Antiguitat. En efecte, són un grup minoritari en comparació als germànics que ocupen àmpliament tot el territori polonès.

Els pobles bàltics

Els pobles bàltics són probablement els més tardans en instal·lar-se a Polònia. Com els germànics, procedixen d'Escandinàvia i es pensa que devien d'estar aparentats als germànics fins que se'n deslligaren. Actualment encara es conserven llengües bàltiques i, de fet, són probablement dels únics pobles originaris indoeuropeus a haver aconseguit conservar les seues pròpies llengües. Parlem de l'estonià, el lituà o del letó. Existixen referències romanes que parlen de la seua presència a Polònia per bé que allò que n'escrigueren els romans és quantitativament menor a les referències que trobem sobre els germànics.

Cronològicament, els pobles bàltics foren els darrers a cristianitzar-se tot i tenir abans dels germànics una relació comercial amb Roma. Abans d'això, estos pobles practicaven una religió politeista de caire cíclic aparentada a les seues expansions territorials. Amb el temps bona part del folklore mitològic bàltic s'acaba introduint i acomodant a les creences cristianes. Econòmicament parlant, vivien en un sistema sedentària gens urbà però que sobrevivia mercès a l'agricultura i la domesticació. Els hàbitats eren xiquets però força desenvolupats. Amb un bon domini del cavall, devien de fer-ne un pilar de les seues guerres expansionistes perquè, en efecte, s'han trobat restes d'armes fetes amb ferro.

Durant les "invasions bàrbares", els pobles bàltics reben la pressió dels pobles eslaus i en una segona onada, propicien les noves fronteres de l'est europeu.

Cultura de Wielbark

Brillantor gòtic

La cultura de Wielbark s'associa a les tribus germàniques dels gots. És pròpia de Polònia i es desplaça cap al centre del país a partir del final de l'Edat del Ferro.

Els assentaments foren descobert el 1873 pels alemanys en el decurs d'unes exploracions al voltant d'un cementiri amb prop de 3000 tombes. Malauradament nombroses de les pedres d'eixe cementiri han estat desplaçades i en conseqüència se'n degradaren les sepultures. Per això es podria dir poca cosa sobre aqueixa descoberta. Alhora el primer report que se n'havia realitzat es perdé amb la Segona Guerra Mundial per bé que s'ha retrobat l'any 2004. Hui es troba en procès d'anàlisi.

Tenien pràctiques pròpies d'Escandinàvia, com ara la construcció de túmuls amb alineaments de pedres lítiques. Construïen cercles de pedres amb estel·les aïllades i variades. Els enterraments es fan amb inhumació i contràriament a les pràctiques dels voltants, no s'hi presenta enterraments amb armaments per bé que també practicaren la guerra, si més no això és el que es podria deduir de la presència d'armes entre els objectes que se n'han trobat.

Jordanes, buròcrata bizantí reconvertit a historiador, en parla als seus escrits sobre la Història dels gots. Pretén traçar-hi els orígens que situa en la cultura de Wielbark fins al seu establiment a l'Alemanya actual. Segons que consta l'historiador, haurien estat expulsats de Polònia pels vàndals. El nom que els clàssics romans donaren als gots varien però tots semblen coincidir en l'origen d'esta tribu germànica.

Guerres Marcomanes

Article principal: Guerres Marcomanes

Columna de Marc Aureli a la Piazza Colonna, Roma

Els anomenats marcomans semblen ser un grup germànic aparentt als sueus que es trobaria al vell centre de les Guerres Marcomànqiques lliurades entre Roma i els pobles germànics. La cultura protogòtica de Wielbark degué de desplaçar-se del nord de la Gran Polònia i Masòvia, vers el 166, provocant una vaga migratòria germànica cap als llims romans. L'emperador Marc Aureli mirà d'impedir que l'avançament germànic penetrès sòl romà durant gairebé tot el seu regant.

Es compten prop de nou guerres que s'estenen des del 166 fins al 180. Del costat llevantí, les guerres permeteren a l'Imperi romà d'annexionar-se les Armènia i Síria actuals. Els pobles germànics s'unixen per primera volta en coalicions i federacions per fer front a Roma. Les guerres cal emmarcar-les en el conflicte permanent entre romans i parts atès que el mateix August en parla als seus relats contra les fronteres partes. El cas, però, és que popularment les guerres semblen haver marcat alguna empremta en l'imaginari col·lectiu atès que la pel·lícula Gladiador pareguda l'any 2004 utilitza l'escenari de batalla de les guerres marcomanes malgrat que cap dels fets que s'hi explica, tal com s'hi explica, és real.

A còpia típicament romana, el mateix Mar Aureli fa bastir una columna en honor seu per commemorar la seua valentia davant els invasors marcomans. L'obra es troba actualment a Itàlia i fou bastida entre el 176 i el 192. Es tracta d'un relleu amb figures ixents esculpides de perfil. És una tira còmica que mostra com decorre la victòria romana a mode de propaganda. La columna és una imitació de les pràctiques de Trajà que mirà de vanagloriar-se per les seues batalles contra els pobles celtibèrics. En el cim de l'escultura, hi havia una escultura en bronze del mateix Marc Aureli que, durant l'Edat Mitjana és saquejada i no és anys més tard, durant les restauracions que es torna a recol·locar. L'escultura de Marc Aureli és una mostra evident de l'excel·lència romana en escultura.

Les ocupacions a Europa

Article principal: Invasions bàrbares

Esquematització de les invasions germàniques

Es pensa actualment que les diverses tribus germàniques que vivien més enllà dels llims romans començaren a fer pressió sobre les fronteres romanes cap al segle Vè degut a un congelament generalitzat de les temperatures a les estepes. En efecte, els poblaments de les estepes, habitades pels anomenats "huns" en historiografia europea occidental, degué de patir un canvi generalitzat de les condicions de supervivència que es feren de cop i volta més difícil i, per tant, optaren per desplaçar-se cap al sud.

Es tracta d'un poblament amb les seues pròpies pràctiques funeràries, fet que indica cosmovisions pròpies, així com un tipus d'art mòbil també propi i un modus vivendi nòmada tot i que expressament nòmada. En efecte, eren poblacions que degut a les condicions del medi ambien resolen desfer-se de la vida sedentària i acomodar-se novament a la vida nòmada. Tanmateix, les condicions de vida devien de fer-se més difícils vers el segle Vè i per això pressionaren les fronteres germàniques i, estes, no veuen cap altra alternativa que la de continuar baixant cap al sud, és a dir, pressionar les fronteres romanes.

Davant d'esta situació, Roma mira de contenir les onades migratòries amb barreres militars que són reforçades. Però, la pressió cedix i progressivament s'han d'atorgar "federacions" a alguns tribus germàniques a més d'aculturar-ne algunes poblacions que són allistades a l'exèrcit romà amb l'objectiu de fer front a allò que Roma percep com a "invasió". La pressió, però, no s'aguanta i vers el 367 Roma és gairebé història en tant que s'han instal·lat definitivament diversos regnes germànics que configuren tot el primer període de l'Edat Mitjana.

En efecte, fan caure Roma i des del seu declivi fins l'any 1000, Europa es veu sacsejada per la creació de noves realitats. El sud veu com Justinià el Gran mira de recuperar territori perdut als ostrogots de forma efemèrida mentre que la península ibèrica es veu sacsejada per sueus, vàndals, visigots i tot seguit, àrabs. L'oest europeu es construïx amb diversos regnes "bàrbars" que són absorbits progressivament sota l'espada dels francs que arriben a construir un nou imperi, el carolingi, quasi bé primera monarquia amb caire universalista després de la caigua de Roma.

Des la caiguda de Roma fins l'Imperi carolingi, Europa es cristianitza a passes gegantines perquè els mateixos germans s'acaben cristianitzant per raons polítiques. Els francs, així com els visigots, tenen ambicions hegemòniques i volen reconstruir Roma. De retruc, es veuen obligats a adoptar la religió de la plebs així com de les antigues elits romanes si volen tenir una vertadera penetració territorial. S'unix progressivament, un cop més, religió amb. política i torna a construir-se un estat teocràtic, com era l'Imperi carolingi.

Dinastia Piast (966–1385)

Article principal: Regne de Polònia (1025-1385)

Polònia durant el regnat de Boleslau el Valent

Als primers segles de la seva existència, la nació polonesa era dirigida per una sèrie de governants durs que convertien els polans al cristianisme, creaven un estat europeu central fort, i integraven Polònia a la cultura europea. Els també poderosos enemics estrangers i la fragmentació interna erosionaven aquesta estructura inicial al segle xiii, però la consolidació durant els anys 1300 posava la base pel domini del Regne polonès que havia de venir.

Dependència alemanya

Miecislau I de Polònia, pintat per Jan Matejko

La cristianització de Polònia, de Jan Matejko

El primer esment dels polans és a les cròniques del segle x d'Ibrahim ibn Jakub; fins llavors formaven part dels txecs. Les tribus polans venien a Silèsia, al riu Oder (o Odra), on els reis i emperadors alemanys reconeixen els ducs de Moràvia i Bohèmia. El 966 l'emperador alemany Otó I el Gran reconeixia el títol ducal obtingut pel líder polà Miecislau I de Polònia. Miecislau o Mieszko, nascut als voltants de 930, i posteriorment el seu fill Boleslau I Chrobry, a la vegada s'havien compromès a ser fidels als emperadors des de les seves terres.

Els governants provincials del Sacre Imperi romanogermànic, especialment els saxons, seguien polítiques d'expansió cap a l'est que es coneixien com el Drang nach Osten (impuls cap a l'est). Els veïns eslaus de Polònia, sorbis (dins de Lusàcia) i polabis (al voltant de l'Elbe), eren el primer objectiu. Per derrotar els eslaus, buscaven aliats més a l'est. Per això Polònia en aliança amb el Sacre Imperi romanogermànic tenia temps de preparar-se per a la lluita futura contra uns altres invasors germànics.

Aquest era el cas de Miecislau i el seu fill Boleslau. Una vegada Boleslau s'hagué convertit al cristianisme, va creure que tenia el dret per sortir i conquerir la terra de tots els seus veïns en nom de la nova fe. Un primer intent va ser frustrat quan els soldats de Boleslau anaven cap al nord el 997, al mar Bàltic, per conquerir Prússia. Durant els intents d'expansió dels polans als territoris veïns, empenyien fora la dinastia Popielid.

Boleslau I

Les terres sota el control del duc Miecislau, incloent-hi les terres mantingudes com a vassall de l'emperador, abastaven Gran Polònia, Petita Polònia, Masòvia, Silèsia i Pomerània. Les terres sumaven aproximadament una àrea de 250,000 km², amb una població d'aproximada d'1 milió.

Mieszko es casà amb Dubrawka, filla del duc txec Boleslau I i fou batejat cristià el 966. Aquest esdeveniment començava l'expansió de la conversió al cristianisme dins del regne de Miescislau, i esdevenia també un fet d'importància política. Significava la integració de Polònia en del món occidental cristià. A més, també s'aliava amb els txecs per intentar quedar-se la terra alemanya conquerida. Era batejat per un clergue txec.

Coronació de Boleslau I de Polònia, oli sobre tela de Jan Matejko, 1889, castell Reial de Varsòvia

El 967 el governant polonès derrotava al comte alemany Wichman i els seus aliats. El 972 en la batalla de Cedynia, Miecislau derrotava Hodo de la marca Oriental, per fer-se càrrec de Pomerània occidental, com a vassall de l'emperador. Miecislau moria el 992 i deixava al seu fill i successor Boleslau un ducat fort i creixent.

Boleslau continuà el treball del seu pare. Podia conservar la unió del país expulsant Oda (segona muller de Miecislau) i els seus fills. Al congrés de Gniezno (1000) va aconseguir que l'emperador Otó III li donés el permís per crear el primer arxibisbat polonès.

Després de la mort inoportuna d'Otó III el 1002 a l'edat de 22 anys, Boleslau conquerí la marca imperial de Meissen i també Lusàcia (en llatí Lusatia, en polonès Łużyce), i arrabassà territori imperial durant les disputes sobre el tron -ell i el seu pare havien donat suport al duc Enric II de Baviera contra Otó, i havien acceptat l'accessió del fill del duc Enric com l'emperador Enric II. Boleslau conqueria i es feia duc de Bohèmia el 1003, però el perdé l'any següent. Derrotà els russos i assaltà Kíev el 1018.

Se'l forçava una altra vegada a donar una promesa de fidelitat per l'emperador Enric II, per a les terres que tenia en feu. Enric II mor el 1024. Un any més tard el 1025, Boleslau es corona rei. La seva coronació marca la plena independència política i territorial de l'estat polonès.

Primer Regne de Polònia (1025-1138)

Article principal: Regne de Polònia

Miecislau I de Polònia es considera el primer rei de la dinastia Piast (anomenada així pel cognom llegendari de la família), que va durar quatre segles. Entre 967 i 990, Miecislau conquerí un substancial territori al llarg del mar Bàltic i la regió coneguda com la Petita Polònia, al sud. Abans que oficialment se sotmetés a l'autoritat de la Santa Seu de Roma el 990, Mieszko havia transformat el seu país en una de les potències més fortes de l'Europa de l'Est.

El fill i successor de Miecislau, Boleslau I (992-1025), conegut com el Valent, construïa sobre els fonaments de son pare i es convertia en el monarca polonès més reeixit de la primera era medieval. Boleslau continuà la política d'apaivagar els alemanys mentre aprofitava la seva situació política per guanyar territori on fos possible. Frustrat en els seus esforços per formar una societat semblant al Sacre Imperi romà, Boleslau guanyà territori en una sèrie de guerres contra l'emperador alemany el 1003 i el 1004. Més endavant, estenia els límits del seu regne a la Ucraïna actual. Abans de la seva mort el 1025, Boleslau s'havia guanyat el reconeixement internacional com el primer rei d'una plenament sobirana Polònia.

Miecislau II era coronat el 1025 després de la mort del seu pare. Els propietaris, tanmateix, tenien por del govern en solitari del monarca. Aquesta situació portà a conflictes al país, i mentre els germans de Miecislau intentaven sufocar-los, les forces de l'emperador Conrad II atacaven el país, i conqueriren Lusàcia. Seguiren anys de caos i conflictes, durant els quals morí Miecislau (1034) en circumstàncies sospitoses després de la seva abdicació forçada.

Polònia durant el regnat de Ladislau el Breu

El regnat de Casimir I de Polònia (1037-1058) va ser un període curt d'estabilitat: unificà el país, i fou succeït per Boleslau II, que aprofità el conflicte entre l'emperador Enric IV i el papa Gregori VII per fer-se rei el 1076. Els propietaris es rebel·laren encara una altra vegada i els Boleslau II havia d'abdicar el 1079. El seu germà Ladislau I el Sant prengué el tron i també abdicà el 1102, donant el poder als seus fills Zbigniew de Polònia i Boleslau III Wrymouth, que regnaren simultàniament, fins que Boleslau desterrà el seu mig germà del país el 1107.

Va ser Boleslau qui va unir el país el 1106 i el defensava de l'Sacre Imperi romà més tard. Aconseguí conquerir una altra vegada tots els territoris previs, només per un cert temps, incloent-hi Pomerània. Abans de la seva mort el 1138 dividí el poder del país entre els seus fills, en cinc principats Silèsia, Gran Polònia, Masòvia, Sandomir i Cracòvia. Les primeres quatre províncies es dividien entre els seus quatre fills, que es convertien en governants independents. La cinquena província, Cracòvia, se sumava als principats i era la representant de la totalitat de Polònia.

Fragmentació i invasió (1138-1295)

En morir Boleslau, el seu fill més gran, Ladislau, concebé la idea de la unió de la restauració de Polònia privant els seus germans de les seves porcions. Es trobava amb l'oposició resoluta de l'Església i els magnats, que clarament reconeixien que un poder centralitzat era perjudicial als seus interessos i influència. L'arquebisbe de Gniezno llançava un anatema a Ladislau i dos forts potentats organitzaren un exèrcit contra ell. El resultat fou una guerra civil que, malgrat l'ajuda rebuda de fora i la interferència de Frederic I Barba-roja, acabà amb la derrota del gran duc de Cracòvia el 1146. Això marca el començament de l'era de desintegració del jove estat polonès i la disminució del poder monàrquic a Polònia. Els principats de Silèsia, Gran Polònia i Masòvia s'havien dividit en unitats més petites. Els interessos separatistes i les gelosies conduïren sovint a la guerra.

Confederació de Polònia i Lituània

Article principal: Confederació de Polònia i Lituània

La Confederació de Polònia i Lituània, actualment coneguda com la República de les Dues Nacions o Confederació de les Dues Nacions, fou una mena de república aristocràtica federal, formada el 1569 pel Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània; es va formar el 1569 per la Unió de Lublin, que unia al Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània, i va durar en aquesta forma fins a l'aprovació de la Constitució del 3 maig de 1791. La Confederació no sols abastava els territoris del que avui és Polònia i Lituània, sinó també la totalitat del territori de Bielorússia i Letònia, la major part d'Ucraïna i Estònia, i la part occidental de la Rússia d'avui (Smolensk i Kaliningrad). Originàriament els idiomes oficials de la unió eren el polonès i llatí (al Regne de Polònia) i el rutè i lituà (al Gran Ducat de Lituània).

La Confederació va ser una extensió de les unions polonesolituanes, un aplec entre els dos estats que havien existit des de 1386 (Unió de Krew). El sistema polític de la Confederació, sovint anomenada la "democràcia dels nobles" o la "llibertat daurada", es va caracteritzar per la reducció, per llei, del poder sobirà i el control del Legislatiu (Sejm) per part de la noblesa. Aquest sistema va ser el precursor dels moderns conceptes de democràcia més àmplia i de monarquia constitucional, així com de federació. Els dos estats que componen la Comunitat van ser formalment iguals, encara que, en realitat, Polònia era el soci dominant. L'Església catòlica tenia una gran influència en els assumptes de la República; no obstant això, l'estat era capaç de mantenir una relativa tolerància religiosa, encara que el nivell ha fluctuat en temps. La seva economia es basava principalment en l'agricultura. Si bé la primera meitat del segle va ser una edat d'or, tant per a Polònia com per a Lituània, el segon segle es va caracteritzar per derrotes militars, un retorn a la servitud dels camperols i el creixent del caos en la vida política. Poc abans de la dissolució, la Mancomunitat va aprovar la Constitució nacional codificada, que fou la segona més antiga en el món de la història moderna.

El Gran Ducat de Varsòvia, establert el 1807, tenia els seus orígens en la Confederació. Altres moviments de renovació sorgits durant l'Aixecament de gener (1863-1864) i en la dècada de 1920, l'intent fallit de Józef Piłsudski de crear una federació liderada per Polònia anomenada Międzymorze ('dos mars'), incloïa Lituània i Ucraïna. Avui en dia, la República de Polònia es considera una successora de la Comunitat, mentre que la República de Lituània abans de la Segona Guerra mundial, s'ha distanciat de qualsevol associació amb ells tenint en compte que no es beneficiaren històricament de la seva existència.

Durà fins a la tercera partició de Polònia del 1795. L'estat, a més de cobrir els territoris contemporanis de Polònia i Lituània, ocupava totalment l'actual territori de Bielorússia i una gran part d'Ucraïna i va arribar a estendre's també per Livònia (l'actual Letònia) i l'actual província russa de Smolensk.

Habitualment es considera Polònia l'estat hereu de la Confederació, mentre que a Lituània en general no es considera com un període productiu aquesta unió, que de vegades es qualifica més com una etapa d'imposició que no pas de col·laboració igualitària.

Edat moderna

El 1772 la intervenció conjunta de Prússia, Àustria i Rússia va imposar el Primer Repartiment de Polònia: restà la Pomerània oriental per a Prússia, la Galítzia i part de la Petita Polònia per a Àustria i Lituània per a Rússia.

Aprofitant la Guerra russoturca, el congrés polonès va votar una nova constitució monàrquica, però el 1793 novament van intervenir-hi Prússia i Rússia, i dugueren a terme el Segon Repartiment de Polònia, que annexionava Lituània, Ucraïna Occidental, Volínia i Podòlia a Rússia i Posnània, Danzig (Gdańsk) i Toruń a Prússia.

Després del fracàs de la rebel·lió del 1794 es produí el Tercer Repartiment de Polònia el 1795, que fou el darrer i la seva fi com a estat independent.

L'aixecament de gener va començar el 22 de gener de 1863 com una protesta espontània de joves polonesos contra el reclutament en l'Exèrcit imperial de Rússia, i aviat s'hi van sumar els oficials d'alt rang de Polònia-Lituània i polítics diversos. La revolta es va escampar pels territoris de l'antiga Confederació de Polònia i Lituània (les actuals Polònia, Lituània, Bielorússia, Letònia, i parts d'Ucraïna, l'oest de Rússia) contra l'Imperi rus i va durar fins que els darrers insurgents van ser capturats el 1865.

Segle XX

Article principal: Història de Polònia (1945-1989)

En finalitzar la Primera Guerra mundial, període durant el qual el territori polonès va ser novament envaït per tropes alemanyes i austríaques, Polònia aconsegueix la independència després de més 120 anys sense haver disposat d'un estat. Això va ser possible gràcies al fet que els aliats van estar d'acord amb la voluntat del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, expressada al Congrés dels Estats Units. abans que s'acabés la guerra (punt tretzè dels catorze punts del seu discurs). Es proclamà, doncs, la Segona República Polonesa (1918), que de seguida va patir una nova i greu amenaça: la guerra amb els Soviets, iniciada el 1919 després de l'agressió de les tropes comunistes. Després d'unes línies de front fluctuants, Polònia va aconseguir retenir la seva independència.

L'1 de setembre de 1939 Hitler envaeix Polònia amb una guerra llampec (Blitzkrieg), desencadena així la II Guerra Mundial. En un atac sorpresa l'aviació alemanya va destruir les principals ciutats poloneses i el país va ser envaït pel III Reich; la Unió Soviètica envaeix l'est de Polònia, de manera que en menys d'un mes estava totalment ocupada, segons el pacte Mólotov-Ribbentrop. Durant la guerra Polònia va perdre sis milions de persones, la meitat d'ells jueus, primer concentrats en els guetos de les ciutats i després en camps d'extermini tristament coneguts com el d'Auschwitz, al sud de l'estat.

El 1945 Polònia va ser ocupada per tropes russes que no van respectar al govern en l'exili ni van tornar la independència al país. Es va formar un govern provisional d'alliberament nacional, que va derivar en una democràcia popular, la qual cosa va conduir a les reformes inspirades en el model soviètic. A més, amb la Conferència de Ialta les fronteres poloneses es van desplaçar cap a l'oest, perdent les regions de Galítzia oriental i Brest-Litovsk a favor d'Ucraïna i Bielorússia. Amb Alemanya la frontera es va fixar a la línia Oder-Neisse, per la qual cosa el territori polonès seria més reduït que el de 1939.

L'alçament popular de Poznan el 1956 va obrir una petita esperança d'alliberament. La caiguda de Wladyslaw Gomulka i la seva substitució per Edward Gierek es degué a les protestes de desembre de 1970 per la falta de llibertats i de productes bàsics de supervivència. Però no va haver-hi transformacions radicals i Polònia va seguir sota l'òrbita russa durant les dècades següents.

El 1980 s'hi va produir una gran onada de vagues, dirigides per la central sindical "Solidaritat" i pel seu líder Lech Walesa, que van aconseguir reformes profundes. Gierek va ser substituït per Stanislaw Kania i aquest pel general Wojciech Jaruzelski, el qual el 1981 va donar un cop d'estat amb ajuda de l'exèrcit polonès. El 1985 Jaruzelski cedeix el comandament a Zbigniew Messner i assumeix la secretaria general del Partit Unificat Obrer Polonès. Per les vagues del 1988, el govern va legalitzar Solidarność i va convocar un taula rodona de converses i eleccions parlamentàries per a l'any següent, que van guanyar àmpliament els sindicalistes. El 1990 va ser triat com a president de Polònia Lech Walesa.

Recuperada la independència i la democràcia Polònia va dirigir els seus passos a la Unió Europea, amb què va signar una sèrie d'acords previs a la seva incorporació com a membre, cosa que es va produir el 2004. El 2005 va morir el papa Joan Pau II, l'únic polonès de la història que ha aconseguit el pontificat.

Vegeu també

• Guerra de Successió de Polònia
• Història de Polònia (1945-1989)
• Regne de Polònia
• Confederació de Polònia i Lituània
• Gran Ducat de Lituània

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Polònia

• Històries d'Europa