Bielorússia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Bielorússia (desambiguació)».
Рэспу́бліка Белару́сь
(Respúblika Bielarús)
Респу́блика Белару́сь
República de Bielarús
Bandera Emblema nacional
Lema nacionalCap
HimneМы, белорусы ("Mi, Bielarusi", Nosaltres, els bielorussos)
Capital
(i major ciutat)
Minsk
53° 55′ N, 27° 33′ E / 53.917°N,27.550°E / 53.917; 27.550Coord.: 53° 55′ N, 27° 33′ E / 53.917°N,27.550°E / 53.917; 27.550
Idiomes oficials Bielorús i rus (només el rus de facto)
Gentilici Bielorús, bielorussa
Govern República presidencialista
  President
Primer Ministre
Aliaksàndar Lukaixenka
Mikhaïl Myasnikóvitx
Sobirania
 
de la Unió Soviètica
27 de juliol de 1990 
Superfície
 -  Total 207,600 km2 
 -  Aigua (%)
Població
 -  Est. jul. 2010 9.612.632  (87è)[nb 1]
 -  Cens  — 
 -  Densitat 50 /km2 (149è)
Moneda Ruble (BYR)
Fus horari Únic (UTC+2)
 -  Estiu (DST)  (UTC+3)
Domini internet .by 
Codi telefònic 375
  1. Dades del World Factbook

Belarús (en belarús: Белару́сь, transcrit: Bielarús), tradicionalment esmentada en català com a Bielorússia[1][2] és una república de l'Europa oriental. Té fronteres amb Rússia al nord-est i a l'est, amb Ucraïna al sud, amb Polònia a l'oest i amb Lituània i Letònia al nord-oest. La capital és Minsk.

La major part de la població de Belarús, de 9,85 milions, viuen en les àrees urbanes al voltant de Minsk i les capitals de les províncies. Més del 80% de la població són nadius bielorussos, amb minories importants de russos, polonesos i ucraïnesos. Des del referèndum el 1995, el país ha tingut dos idiomes oficials: el belarús i el rus. La Constitució de Belarús no declara una religió oficial, encara que la principal religió al país és el Cristianisme Ortodox Eslau, i el segon més popular és el catolicisme romà. Tant els ortodoxos com els catòlics respecten les festes nacionals de Nadal i Pasqua.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Bielorússia és coneguda internacionalment, en particular en anglès, amb el nom autòcton de Belarus, que transcrit de l'idioma original en ortografia catalana sona aproximadament com a Bielarús. En efecte: en proclamar la independència, l'Estat sol·licità d'ésser conegut internacionalment amb el nom autòcton, que encara avui és l'únic oficial. Hi ha, a més, un matís important entre ambdues formes: l'autòctona, Belarús, significa 'Rus Blanca', en referència a l'antic Estat kivita; el rus Bielorússia significa 'Rússia Blanca', i, encunyat sota el tsarisme, és paral·lel al de 'Petita Rússia' que es donava a Ucraïna. De fet, en català s'ha proposat l'ús del corònim Bielarús i del gentilici bielarussenc com a substitutius de Bielorússia i bielorús, formes basades en el rus;[3] avui dia aquestes formes alternatives no han estat assumides per la normativa catalana.

Història[modifica | modifica el codi]

Minsk, ciutat vella
Article principal: Història de Bielorússia

El territori de la Belarús actual pertanyia a l'antiga Edat Mitjana a l'estat del Principat de Kíev o Rus' de Kíev. Amb el temps, però, el territori va ser part del Gran Ducat de Lituània. El sobirà emprava el títol de magnus dux Littwanie, Samathie et Rusie (vegeu també l'Època d'Or de Bielorússia). Tant els lituans com els belarussos s'auto-anomenaven lituans en els seus propis idiomes (lietuvis i litvin, respectivament), tot i que una part dels lituans també empraven la paraula jemàite (en jemait: Žemaitē, "de la terra baixa"; en lituà: Žemaičiai, "de la terra baixa"; en belarús: жмудзь, jmudz; nom de la regió en llatí: Samogitia)[4][5] i una altra part, aukxtaite (llatí: Eustoythen; rus: аукштайты, aukxtaity), d'Aukxtàitia, de la "terra alta" (lituà: Aukštaitija — [oʊkʃteɪtɪˈjʌ]; polonès: Auksztota; belarús: Аўкштота, transcrit: Aukxtota o Awkxtota)[6] i els belarussos d'aquesta època també s'auto-anomenaven russyny (русины, rutens). Per raons demogràfiques i geogràfiques (el territori belarús i la població belarussa formaven la majoria al Gran Ducat), l'idioma oficial o emprat en el govern era principalment el belarús (belarús antic o rutè). Després de la Unió de 1386, Belarús, com a part del Gran Ducat de Lituània, esdevé part de la "Confederació de les Dues Nacions", o Confederació de Polònia i Lituània, dins el qual roman fins a la fi del segle xviii.

Amb la primera i segona divisions o particions de Polònia, el territori de la Bielorússia actual anava entrant sota el domini de l'imperi Rus, de manera que el 1793, ja estava tot el territori sota Rússia.

L'Aixecament de gener va començar el 22 de gener de 1863 com una protesta espontània dels joves polonesos contra el reclutament en l'Exèrcit Imperial de Rússia, i aviat s'hi van sumar els oficials d'alt rang de Polònia-Lituània i polítics diversos. La revolta es va escampar pels territoris de l'antiga Confederació de Polònia i Lituània (les actuals Polònia, Lituània, Belarús, Letònia, i parts d'Ucraïna, l'oest de Rússia) contra l'Imperi Rus i va durar fins que els darrers insurgents van ser capturats el 1865.

Després de la breu República Nacional Belarussa (1918-19), Belarús es converteix en una república constituent de la Unió Soviètica, la República Socialista Soviètica de Bielorússia.

La unificació definitiva de les terres de Belarús dins les seves fronteres modernes va tenir lloc el 1939, quan les terres de la Belarús ètnica en poder de la Segona República de Polònia (Polònia d'entreguerres) es va incorporar a l'URSS, reincorporant-se al territori de Belarús com a part de l'RSS de Bielorússia. El territori va ser devastat durant la Segona Guerra Mundial, durant la qual Belarús va perdre al voltant d'un terç de la seva població i més de la meitat dels seus recursos econòmics. La República va ser rehabilitada en els anys posteriors a la guerra.

El Parlament de la República proclamà la sobirania de Belarús el 27 de juliol de 1990, així com la independència el 25 d'agost de 1991, després del col·lapse de la Unió Soviètica. Aliaksàndar Lukaixenka (Алякса́ндар Лукашэ́нка), més conegut per la traducció del seu nom al rus, Aleksandr Lukaixenko, ha estat president del país des de 1994. Durant la seva presidència, Lukaixenka ha desenvolupat un règim de pràctica dictadura, amb repressió desfermada contra tota oposició; ha aplicat una línia política d'encuny soviètic, com ara la propietat estatal de l'economia; ha impulsat la russificació i menystingut activament la llengua autòctona; ha supeditat el país als interessos de Rússia; tot plegat, malgrat les objeccions dels governs occidentals. El 2000, Belarús i Rússia van signar un tractat per a una major cooperació, amb indicis de formació d'un nou Estat.

Vegeu també:

Política[modifica | modifica el codi]

Antigament constituïa una de les quinze Repúbliques Socialistes Soviètiques de l'URSS fins a l'any 1991. Gaudia d'un Soviet Suprem de 421 diputats, dels quals 319 eren bielorussos, 69 russos, 13 ucraïnesos, 4 polonesos i dos jueus; d'ells, 292 eren membres del PCUS, i 153 eren dones.

El Parlament de la República proclamà la sobirania de Belarús el 27 de juliol de 1990, i, finalment, la independència el 25 d'agost de 1991, després del col·lapse de la Unió Soviètica. El 17 de setembre va prendre el nom de Belarús (Белару́сь), o República de Belarús (Респу́блика Белару́сь, Respúblika Bielarús). Adoptà una constitució democràtica el 1994 pel que establia la forma de govern republicana presidencialista amb un parlament de 360 diputats (reduïts el 1995 a 198). La llengua oficial és el belarús, almenys sobre el paper, ja que el rus és cooficial novament des del 1995; és una incògnita el paper oficial de les altres llengües parlades al territori (com el polonès). També tenen una moneda pròpia, el rúbel ('ruble').

El 14 de maig de 1995, un referèndum atorgà poders al president Aliaksàndar Lukaixenka per a dissoldre el parlament i augmentar el grau d'integració econòmica amb Rússia. Un nou referèndum, el 24 de novembre de 1996, permetia una nova constitució que incrementava encara més els poders presidencials. Des d'aleshores ha exercit un poder dictatorial que persegueix els opositors. Només és reconegut per Rússia, però condemnat per la Unió Europea, EUA i l'OSCE.

El 1999 Siamon Xaretski, expresident del Parlament de Belarús dissolt el 1996 i resident a Lituània, es proclamà president de Belarús a l'exili, però no ha obtingut suport internacional, malgrat la condemna i l'ostracisme internacional a què està sotmès el règim belarús.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Es divideix en sis províncies ("vóblasts") més la ciutat de Minsk, que té un estatus especial:

Divisió administrativa
  1. Minsk (capital)
  2. Província de Brest
  3. Província de Hómiel
  4. Província de Hrodna
  5. Província de Mahiliou
  6. Província de Minsk
  7. Província de Vítsiebsk

Geografia[modifica | modifica el codi]

El país conforma una gran planada, amb una regió de turons al centre, els turons de Belarúskaia Hradà (Белару́ская града́), prop de la ciutat de Dziajynsk (Дзяржынск, abans del 1936: Койданава, Koidanava; abans del segle XV: Крутагор'е, Krutahòrie). El punt més alt d'aquests turons és el Turó de Dziajynsk (Дзяржынская гара, Dziarjýnskaia harà), que, amb els seus 345 metres, és el punt més alt també de tot el país. També destaca l'altiplà de Minsk (Мінскае ўзвышша, Mínskaie wuzvyxxa).

Com a regió diferenciada destaca la Palièssie (Políssia o Polèssia), a la fronterera amb Ucraïna i plena de boscos. Allí es troba el Bosc de Bila Veja, que té 1.500 km² d'extensió, és parc nacional i forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat, ja que és la reserva dels darrers exemplars de Bison bonasus, el bisó europeu o zubr, com li diuen en belarús.

El 70% del sòl és podzòlic i cal adobar-lo, el 12% són torberes, el 21,6% són terres palustres, el 16,4% són pastures i només el 30% de la terra és arable. Endemés, un terç del país és cobert de boscos, dels quals el 68% són coníferes, facilitat per la gran humitat existent.

Hidrografia[modifica | modifica el codi]

Més de 20 mil rius irriguen el territori de Belarús, que també té més d'11 mil llacs. El país també és ric en aiguamolls, en particular a la franja sud, a la Palièssie (Палессе), territori boscós compartit amb Ucraïna.

Rius principals[modifica | modifica el codi]

Els principals rius que banyen el país són:

  • El riu Dniapró (рака́ Дняпро́, rakà Dniapró)
  • Prýpiats (belarús: Пры́пяць, ucraïnès: При́п'ять, Prýpiat, 775 km)
  • Buh Occidental (belarús: Захо́дні Буг, Zakhodni Buh, ucraïnès: За́хідний Буг, Zàkhidnyi Buh; polonès: Bug, 813 km)
  • Dzvina Occidental (Захо́дняя Дзвіна́, Zakhódniaia Dzvinà)
  • Niòman (Нёман)
  • Biarezina Occidental (Заходняя Бярэзіна, Zakhódniaia Biarezina)
  • Dzisnà (Дзісна́)
  • riu Soj (Сож)
  • Ubarts (belarús: Убарць, ucraïnès: Уборть, Ubort)
  • Harýn (belarús: Гарынь, ucraïnès: Горинь, Horýn)
  • Vilia (belarús: Вілія, lituà: Neris, pronunciat Niàris)
  • Iaselda, també Iasolda (Ясельда, Ясольда)
  • Lan' (Лань)
  • Ptsitx (Пціч)
  • Styr (belarús: Стыр, ucraïnès: Стир, Styr)
  • Svíslatx (Свіслач)

Llacs principals[modifica | modifica el codi]

Els principals llacs dels 11 mil al territori són: самае глыбокае —. Да найбольшых належаць азёры Асвейскае (52,8 км²),, Лукомскае (37,7 км²), Дрывяты (36,1 км²) і інш.

  • Llac Naratx (возера Нарач, vózera Naratx; superfície: 79,6 km²), el llac més gran.
  • Dóuhaie vózera (Доўгае возера, "llac llarg"; fondària: 53,7 m), el llac amb més fondària.
  • Txyrvónaie (Чырвонае, "llac vermell"; superfície: 40,8 km²)
  • Asviéiskaie (Асвейскае; superfície: 52,8 km²)

Embassaments[modifica | modifica el codi]

  • l'embassament de Zaslàwie, també "Mar de Minsk", "Hanalés" (Заслаўскае вадасховішча, Zaslàuskaie vadaskhóvixtxa; superfície: 25,6 km²), sobre el riu Svíslatx.

Boscs[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució de la població del país entre 1989 i 2007, en milers d'habitants.

Els bielorussos ètnics constitueixen el 81,2% del total de la població de Bielorússia.[7] La minoria restant es compon de grups ètnics com els russos (11,4%), polonesos (3,9%) i ucraïnesos (2,4%).[7] Les dues llengües oficials són el bielorús i el rus.[8] El rus és la llengua principal utilitzada pel 72% de la població, mentre que el bielorús, l'altra llengua oficial, només és emprada pel 19,2% dels habitants.[9]

Bielorússia té una densitat de població de 50 persones per kilòmetre quadrat, un 71,7% de la població total es concentra a les zones urbanes.[7] Minsk, la capital i la ciutat més gran, té 1.741.400 persones sobre els 9.724.700 habitants del país.[7] Gómel, amb 481.000 persones, és la segona ciutat més gran. Les altres ciutats més grans són Moguilev (365.100), Vítebsk (342.400), Hrodna (314.800) i Brest (298.300).[10]

Així com molts altres països europeus, Bielorússia té una taxa negativa de creixement de població i una taxa negativa de creixement natural. El 2007, la població de Bielorússia disminuí un 0,41% i la seva taxa de fecunditat fou d'1,22,[7] molt per sota de la taxa de reemplaçament. La seva taxa de migració neta és de 0,38 per cada 1.000 persones, la qual cosa indica que Bielorússia experimenta la immigració una mica més que l'emigració.[7] A partir del 2007, el 69,7% de la població bielorussa té entre 14 i 64 anys; el 16% és menor de 15 anys i el 14,6% té 65 anys o més.[7] L'edat mitjana actual és de 37 anys,[7] s'estima que l'edat mitjana el 2050 serà de 51 anys.[11] L'esperança de vida és de 68,7 anys (63 per als homes i 74,9 per a les dones).[7] Més del 99% dels bielorussos estan alfabetitzats.[7][12]

Religió[modifica | modifica el codi]

Catedral de Santa Sofia, a Polatsk, Bielorússia.

Bielorússia ha donat suport històricament a diferents religions, majoritàriament l'ortodoxa russa, el catolicisme (sobretot a les regions occidentals), diferents denominacions del protestantisme (sobretot durant el temps de la unió amb Suècia). Minories importants practiquen el judaisme i altres religions. Molts bielorussos es convertiren a l'Església Ortodoxa Russa després que el país fos annexionat per Rússia durant les particions de la Confederació de Polònia i Lituània. Com a conseqüència, l'església ortodoxa ara és la majoritària al país.

Bielorússia té una minoria catòlica apostòlica romana que constitueix el 10% de la població del país i es concentra a la part occidental, sobretot al voltant de Hrodna, es compon d'una mescla de bielorussos i de les minories polonesa i lituana. Aproximadament l'1% pertany a l'Església Catòlica Grega de Bielorússia.[13] El país fou un centre important per a la població jueva europea, amb un 10% d'habitants jueus, però la població jueva s'ha reduït per les guerres, la fam i l'Holocaust, tot i que hi ha una petita minoria d'un 1% o menys del total de la població. L'emigració de Bielorússia és la causa de la disminució de la població jueva.[14] Els tàtars de Lipka, que són unes 15.000 persones, practiquen l'islam. Segons l'article 16 de la Constitució, Bielorússia no té religió oficial, si bé la llibertat de culte es concedeix en el mateix article, les organitzacions religioses que es consideren perjudicials per al govern o l'ordre social poden ser prohibides.[15]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Literatura[modifica | modifica el codi]

Frantsisk Skarina, una de les primeres persones que imprimí en alfabet ciríl·lic.

La literatura de Bielorússia començà el segle XI seguint en un principi l'escriptura religiosa fins al segle XIII, la poesia del segle XII de Ciril de Turaw és molt representativa d'aquest país.[16] Al segle xvi, Frantsisk Skarina, un resident de Polotsk, traduí la Bíblia al bielorús. Es publicà a Praga i Vílnius entre el 1517 i 1525 el que és el primer llibre imprès a Bielorússia o en qualsevol lloc de l'Europa Oriental.[17]

L'època moderna de la literatura bielorussa començà al segle xix, amb Ianka Kupala. Molts escriptors notables de Bielorússia d'aquella època foren Uladzimir Zilka, Kazimir Svaiak, Iakub Kolas, Zmitrok Biadula i Maksim Haretski. Després que Bielorússia s'incorporés a la Unió Soviètica, el govern soviètic prengué el control dels afers culturals de la nova república. El lliure desenvolupament de la literatura bielorussa va tenir lloc a la part ocupada pels polonesos, fins a l'ocupació soviètica el 1939.[17] Diversos poetes i autors s'exiliaren després de l'ocupació nazi a la República Socialista Soviètica de Bielorússia, per no tornar-ne fins a la dècada del 1960.[17]

Cal destacar també l'escriptora Svetlana Aleksiévitx, premiada amb el Premi Nobel de Literatura el 2015.

Música[modifica | modifica el codi]

Al segle xvii el compositor polonès Stanislaw Moniuszko compongué òperes i peces de música de cambra mentre vivia a Minsk. Durant la seva estada, treballà amb el poeta bielorús Vintsent Dunin-Martsinkiévitx i creà l'òpera Sielanka. Al final del segle xix, les principals ciutats de Bielorússia formaren llurs pròpies companyies d'òpera i de ballet. El ballet Nightingale per M. Kroshner fou compost durant l'era soviètica i esdevingué en el ballet bielorús que fou el primer exhibit a l'Acadèmia Nacional de Ballet i al Teatre Bolxoi de Minsk.[18] Després de la Segona Guerra Mundial, la música ce centrà en les dificultats del poble bielorús o en aquells que prengueren els armes en defensa de la pàtria.

La música rock ha incrementat la seva popularitat en els darrers anys, tot i que el govern ha tractat de limitar la quantitat de música estrangera transmesa per ràdio a favor de la música tradicional bielorussa.

Patrimoni de la Humanitat[modifica | modifica el codi]

En comparació amb altres països europeus de mida semblant, Bielorússia no té gaires llocs considerats com a Patrimoni de la Humanitat, atès que només té quatre llocs considerats com a tals: el castell de Mir, el castell de Niasvij, el bosc de Białowieża i l'arc geodèsic de Struve.[19]

Bielorússia a la llista de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO
Imatge Nom Ubicació Observacions Any de proclamació Tipus
Belarus-Mir-Castle-2.jpg Castell de Mir Província de Hrodna castell d'estil gòtic 2000 Cultural
Nesvizh castle c.jpg Castell de Niasvij Província de Minsk castell residencial 2004 Cultural
2005-09 Białowieski Park Narodowy 3.jpg Bosc de Białowieża Bielorússia i Polònia reserva natural 1979 Natural
Struve Geodetic Arc-fr.svg Arc geodèsic de Struve Europa del Nord i Oriental 34 hits o vèrtexs per a mesures geodèsiques. 2005 Cultural

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

La cuina bielorussa es compon sobretot de verdures, carn (sobretot porc) i pans. Els aliments són generalment cuits o estofats. El sistema típic bielorús d'àpats és d'un esmorzar lleuger i dos àpats posteriors més abundants; el sopar és el menjar principal del dia. Es consumeix molt de pa de blat i de sègol, però el sègol és més abundant perquè les condicions són massa dures per al conreu del blat. Per mostrar l'hospitalitat, l'acollida tradicionalment presenta una ofrena de pa i sal per saludar un hoste o visitant.[20] Les begudes populars d'aquest país inclouen el vodka rus de blat i el kvas, una beguda feta de pa integral o farina de sègol i malta. El kvas també es pot combinar amb verdures tallades per crear una sopa freda anomenada okroixka.[21]

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Bielorússia.

L'economia de Belarús es basava tradicionalment en l'agricultura, puix que fins al 1960 el 58% de la població activa treballava al sector primari, però des d'aleshores s'ha industrialitzat força.

Bielorússia no és gaire rica en mineria ni en productes energètics, i endemés encara pateix els efectes de l'accident nuclear de Txernòbil i la pol·lució atmosfèrica provocada per una industrialització sense mesura i descontrolada. Pel que fa a la indústria, les principals són les mecàniques de Minsk, tèxtils a Vítsiebsk, fusteres, construcció i vidre, així com una refineria de petroli a Polatsk. Encara avui dia el 80-90% de l'economia bielorussa és controlada per l'estat; els estats d'on més importa són encara Rússia (46,2%), Ucraïna (14,3%), Alemanya (9,3%), Lituània (4,3%) i Polònia (3,9%), mentre que exporta a Rússia (47%), Ucraïna (16,7%), Polònia (4,8%) i Alemanya (4,5%). Encara avui fabrica tots els camions de l'antiga URSS, però amb acer rus i ucraïnès.

En 1 de gener de 2010, Rússia, Kazakhstan i Belarús va llançar una unió duanera, amb controls unificats de comerç i codis de duana encara sota negociació.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Bielorússia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Bielorússia» (en català). esadir.cat. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 12 desembre 2014].
  3. Lupescu, Ferran. "Bielarús existeix". Europa de les nacions, núm. 33 (primavera 1997), p. 17-22.
  4. «Žemaitija, a "The Official Lithuanian Travel Guide"» (en anglès). (Turizmas). [Consulta: 29 novembre 2009].
  5. «Kingdomes of Eastern Europe: Lithuania» (en anglès). (The history Files, GB). [Consulta: 29 novembre 2009].
  6. «Aukštaitija, a "The Official Lithuanian Travel Guide"» (en anglès). (Turizmas). [Consulta: 29 novembre 2009].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 7,9 «CIA World Factbook (2007) – Belarus – People», 7 de novembre de 2007.
  8. "Languages across Europe." BBC Education at bbc.co.uk. Accessed November 6, 2007.
  9. «Tres de cada quatre bielorussos empren a la seva vida quotidiana el rus (Three of every four Belarusians use Russian in their daily lives)» (en español), 25 d'octubre de 2009.
  10. World Gazette Largest Cities of Belarus (2007). Published in 2007. Retrieved March 19, 2007.
  11. «Population Pyramid Summary for Belarus». US Census Bureau, 26 de març de 2006.
  12. The literacy rate is defined as the percentage of people aged 15 and older who can read and write.
  13. Library of Congress Country Studies Belarus – Religion. Retrieved 9 July 2007.
  14. Minsk Jewish Campus Jewish Belarus. Retrieved 9 July 2007.
  15. Webportal of the President of the Republic of Belarus Section One of the Constitution. Published 1994, amended in 1996. Retrieved 6 June 2007.
  16. «Old Belarusian Poetry». Virtual Guide to Belarus, 9 d'octubre de 2007.
  17. 17,0 17,1 17,2 "Belarus." Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Online. <http://www.britannica.com/eb/article-33482>.
  18. Zou, Crystal. «Ballets for Christmas». Shanghai Star, 11 de desembre de 2003 [Consulta: 20 desembre 2007].
  19. «Belarus – UNESCO World Heritage Centre», 26 de març de 2006.
  20. Canadian Citizenship and Immigration – Cultures Profile Project – Eating the Belarusian Way. Published in 1998. Retrieved March 21, 2007.
  21. University of Nebraska-Lincoln – Institute of Agriculture and National Resources. Situation and Outlook – People and Their Diets. Published in April 2000. Retrieved March 21, 2007.