Alemany

Alemany

Deutsch  ([dɔʏtʃ])
Altres noms	Standarddeutsch, Hochdeutch, tudesc.
Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	120 milions
Parlants nadius	76.540.740  (2019 )
Rànquing	9
Oficial a	Alemanya, Suïssa (cooficial amb el francès, l'italià i el romanx), Àustria, Liechtenstein, Luxemburg, i és oficial a certes regions d'Itàlia, Bèlgica, Dinamarca i Polònia i a la Unió Europea
Autòcton de	Europa.
Estat	Alemanya, Suïssa, Àustria, Luxemburg i Bèlgica.
Classificació lingüística
Llengua indoeuropea   Germànica     Occidental       Alt alemany         Alemany
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet alemany i alfabet llatí
Institució de normalització	Cap institució
Estudiat per	germanística i Llengües teològiques
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Codis
ISO 639-1	de
ISO 639-2	ger/deu
ISO 639-3	deu
SIL	GER
Glottolog	stan1295
Ethnologue	deu
ASCL	1301
IETF	de

L'alemany (en alemany, Deutsch, [dɔʏ̯tʃ]) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada línia de Benrath que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentre que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.

L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Aquesta normativització es va refermar a la fi del segle XVIII amb les obres dels que es consideren com a clàssics alemanys (Goethe, Schiller, Lessing, etc.) i fou consolidada amb la creació de l'imperi Alemany el 1871. Aquesta unió política va fer possible l'adopció d'una normativa unificada, que amb el canvi de segle fou acceptada també per Àustria i Suïssa amb molt poques variacions.

Aquest model estàndard està basat en la llengua utilitzada a la fi del segle XVIII a la cancelleria de Saxònia, sent després molt influït pel model de la cancelleria de Viena. Pel que fa a la pronunciació, el model adoptat fou el del nord, ja que els alemanys del nord aprenien l'estàndard pràcticament com una llengua estrangera, i per això el seu model se cenyia més a l'ortografia. Així doncs, podem dir que l'alemany estàndard actual està basat en la parla de Saxònia (sud de l'antiga República Democràtica Alemanya) després d'haver sigut molt influïda pel model de Viena i havent adoptat la pronunciació del nord com a model.

Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre), cosa que suposà l'establiment d'un estàndard de pronunciació.

A Viquillibres hi ha llibres de contingut lliure i altres textos relatius a Alemany.

Classificació

L'alemany forma part de la branca occidental de les llengües germàniques, que a la volta forma part de les llengües indoeuropees.

Estatus oficial

La bandera D-A-CH, una bandera no-oficial que comprén les banderes dels tres estats dominants de l'Sprachraum alemany.

L'alemany estàndard és l'única llengua oficial a Liechtenstein i Àustria; comparteix l'estatus oficial en Alemanya (amb el danés, frisó i sòrab com a llengües minoritàries), Suïssa (amb el francès, italià i Romanx), Bèlgica (amb el neerlandès i francès) i Luxemburg (amb el francès i luxemburguès). Té ús de llengua oficial local en regions germanòfones de Dinamarca, Itàlia i Polònia. És també una de les 23 llengües oficials de la Unió europea.

És també una llengua minoritària a l'Argentina, al Brasil, al Camerun, al Canadà, a Xile, a Croàcia, a la República Txeca, Estònia, a la França, a Hongria, Kazakhstan, Letònia, Lituània, Mèxic, Namíbia, Paraguai, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Tadjikistan, Togo, Ucraïna i als Estats Units.

L'alemany va ser la lingua franca d'Europa central, de l'est i nord d'Europa i continua sent una de les llengües estrangeres més populars d'Europa. El 32% dels ciutadans de l'Europa dels 15 diuen que poden parlar en alemany (tan com a llengua materna o segona o com a llengua estrangera). [1] Existeix una gran possibilitat de veure canals de televisió en alemany per satèl·lit o per cable.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que s'utilitzi el terme "alemany" per a referir-se a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard (dit Hochdeutsch) no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita.

En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard.

La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Segona mutació consonàntica germànica, mapa dels dialectes alemanys dividits en Alt alemany (verd), Alemany central (blau) i Baix alemany (groc). També estan marcades les línies de Benrath i d'Speyer en negre.

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany.

La separació entre ambdós zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath, que separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de les que no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia. Els dialectes d'aquests pobles van donar lloc a l'alt alemany. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia van donar lloc a l'anglès, el neerlandès, el frisó i els dialectes del baix alemany.

Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main (també anomenada d'Speyer), al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació:

Mot del baix alemany	Mot de l'alt alemany	Significat
ik	ich	jo
maken	machen	fer
Dorp	Dorf	poble
tussen	zwischen	entre
op	auf	damunt
Korf	Korb	cistella
dat	das	allò
Appel	Apfel	poma

Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

'L'alemany suís - Schwyzerdütsch

Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats, depenent de la regió geogràfica. Per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lucerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Gallen), Wallisertiitsch (del Valais), ..

En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parlar és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard, encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcilment, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.

Exemples de variacions lèxiques dialectals

• Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
• rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
• merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
• schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
• nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
• chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
• Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
• Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
• Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres.

En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent:

és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >>

e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >>

eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >>

«un poc de mantega»

Exemples de variacions morfològiques

En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.

Exemples de variacions fonològiques

En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r».

La seqüència ei que es pronuncia [aɪ] en alemany estàndard, es pronuncia [iː] en alemany suís.

Gramàtica

Flexió nominal

Els substantius alemanys es flexionen en:

• En un dels quatre casos gramaticals: nominatiu, genitiu, datiu, i acusatiu.
• En un dels tres gèneres: masculí, femení o neutre. Les terminacions de les paraules de vegades reflecteixen el gènere gramatical; per exemple, els noms acabats en ...ung, ...schaft or ...heit són femenins, mentre els noms que acaben en ...chen o ...lein (formes diminutives) són neutres; tot i això la majoria de les paraules no tenen regles i el vocabulari s'ha d'aprendre junt amb el gènere corresponent.
• En dos nombres: singular i plural. La generació del plural és també irregular i pot comportar canvis a l'arrel principal de la paraula com l'adició d'un "umlaut"

Encara que l'alemany siga citat com a exemple de llengua amb un grau de flexió alt (Amb 100 milions de parlants nadius, l'alemany és gairebé la llengua més parlada amb el grau de flexió més alt de les llengües germàniques arreu), el grau de flexió és considerablement menor al de l'alemany antic o altres llengües indoeuropees antigues com el llatí, grec antic o el sànscrit. Els tres gèneres al singular es converteixen en un al plural, considerant-se, de vegades, el plural com a quart gènere. Amb quatre casos i tres gèneres més el plural existeixen 16 possibles combinacions de casos i gènere/nombre, tanmateix només hi ha 6 formes de l'article definit per a les 16 possibilitats. Normalment la declinació dels noms no es produeix en el substantiu mateix sinó en l'article o determinant i en els adjectius acompanyants. Tot i això, els noms només es flexionen en cas del neutre i masculí en el genitiu (afegint una –s o -es), en el pural en el datiu (afegint una –n) i en el cas de l'anomenada n-deklination (masculins acabats en –e, -and/-ant, -ent, -ist, -oge, -an entre altres i neutres com Herz (cor) afegint una –n o –ns si és en genitiu). En cas del genitiu, el seu ús és escàs en la llengua informal i se substitueix per von+datiu.

A l'ortografia alemanya, els substantius s'escriuen en majúscula, açò facilita al lector la funció sintàctica de les paraules de dins de l'oració ("Es war einmal ein König" – "Hi havia una vegada un rei").

Com altres llengües germàniques, l'alemany forma paraules compostes per l'esquerra on la primera paraula modifica la segona: "Nachttisch" (nit+taula) és "tauleta de nit" i la composició de paraules normalment no hi ha cap tipus de separació entre elles com a altres llengües germàniques. Moltes vegades, l'adició de paraules no tenen perquè significar una suma de significats i és genera una de nova amb un significat nou com a: "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Aquesta capacitat fa que l'alemany siga una llengua molt flexiva quant a la generació de noves paraules i aquestes poden arribar a ser molt llargues. La paraula més llarga en alemany d'ús és Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz.

Flexió verbal

Els verbs a l'alemany estàndard es flexionen en:

• Una dels dos tipus de conjugacions, dèbil i fort (com a altres llengües germàniques).

(Hi ha també una tercera classe de verbs, coneguda com a mixta, que combina característiques d'ambdues conjugacions.)

• Tres persones: 1a, 2a, 3a.
• Dos nombres: singular i plural
• Tres modes: Indicatiu, Subjunctiu (Konjunktiv I und II), Imperatiu
• Dos veus verbals: activa i passiva; la passiva es compon en passiva estàtica i passiva dinàmica.
• Dos temps simples (Present, Pretèrit) i quatre temps composts (Perfet, Plusquamperfet, Futur I, Futur II)
• La distinció entre aspectes gramaticals es crea mitjançant la combinació del subjunctiu i el pretèrit.
• La distinció entre l'aspecte continu i no continu no existeix a l'alemany com a altres llengües com al català o l'anglés. Tanmateix es pot fer èmfasi en la continuïtat d'un verb mitjançant la construccions: "sein" + am/beim + verb substantivitzat. (Ich bin am/beim Lesen "Estic llegint" ).

Existeix diverses maneres per a expandir, sovint radicalment, el significat d'un verb arrel mitjançant l'adició de prefixos. Alguns dels prefixos tenen significat (Exemple: zer- refereix a la destrucció de coses, com a zerreißen=destrossar, zerbrechen=trencar en trossos, zerschneiden=tallar a trossos), altres no tenen significat per ells mateixos i no hi ha relació entre verbs modificats amb el mateix prefix (Exemple: ver- , com a versuchen=intentar, vernehmen=interrogar, verteilen=distribuir, verstehen=entendre). Més exemples: haften=enganxar, verhaften=empresonar; kaufen=comprar, verkaufen=vendre; hören=sentir, aufhören=deixar de; fahren=conduir, erfahren=conseguir saber alguna cosa.

Aquests verbs compostos poden ser separables o no separables. En els separables, el prefix i el verb se separen quan es conjuguen anant el prefix al final de la frase i per a formar el participi passat el prefix ge-, que marca el participi, va entre el prefix i el verb (prefixe + ge+ verb en forma de participi). En els no separables, el prefix i el verb no se separen mai i per a formar el participi passat no hi ha l'afix ge.

Sintaxi

L'ordre de l'oració alemanya és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos:

• El verb conjugat d'una oració enunciativa sempre va a la 2a posició de l'oració i si hi ha el cas que hi ha més d'un verb, els verbs no conjugats van al final.
• El subjecte d'una oració només pot anar o a 1a posició (Vorfeld) o tot seguit del verb (3a posició) si la 1a posició està ocupada per un complement circumstancial (Ergänzung) o un adverbi.

En cas de l'ordre en l'oració interrogativa és així:

• Només un verb:
  • (Partícula interrogativa) + verb + subjecte + complements?
• Més d'un verb:
  • (Partícula interrogativa) + verb conjugable o auxiliar + subjecte + complements + verb principal?

En cas de les oracions subordinades, en la clàusula subordinada el verb conjugat sempre va al final. De totes maneres la posició de la clàusula subordinada dins de l'oració principal pot anar en el Vorfeld o al final de la frase però sempre està separada de la clàusula principal mitjançant una coma.

Molts verbs alemanys tenen prefix separable, sovint amb funció adverbial. Quan aquests verbs es conjuguen, el prefix se separa i va al final de la frase. Per exemple: mitgehen (lit. amb anar, anar-se'n amb algú) dóna Gehst du mit? (lit. "anar tu amb?", Te'n véns (amb mi, amb nosaltres)?)

Vocabulari

La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'aquesta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.

Sistema d'escriptura i ortografia

L'alemany s'escriu usant l'alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'.

El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). L'última revisió va ser-ne al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemanya i va ser molt polèmica per part dels lingüistes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:

• La completa regularització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
  • daß -> dass (que -conjunció-).
  • der Fluß -> der Fluss (el riu).
• La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
  • kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
  • radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
• Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
  • Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
  • As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
• Adaptació de paraules estrangeres arrelades en l'alemany
  • Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
• Clarifica el criteri de posar majúscula:
  • Es pot posar majúscula després d'una coma.
  • La majúscula en textos formals dels pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.

Fonologia

Vocals

En l'alemany hi ha vocals curtes i llargues, en la següent taula trobem les vocals excloent els diftongs (veure més avall):

	A	Ä	E	I	O	Ö	U	Ü
curtes	/a/	/ɛ/	/ɛ/, /ǝ/	/ɪ/	/ɔ/	/œ/	/ʊ/	/ʏ/
llargues	/aː/	/ɛː/	/eː/	/iː/	/oː/	/øː/	/uː/	/yː/

La e curta es pronuncia [ɛ] en síl·labes tòniques (incloent l'accent secundari) però [ǝ] en síl·labes àtones. Cal dir que la e curta tònica representa a la vegada e i ä (hätte 'que jo tinguera' i Kette 'cadena'). Generalment, les vocals curtes són obertes i les llargues són tancades. L'única excepció és en la Ä llarga, que és una e oberta "[ɛː]"; en algunes varietats de l'alemany estàndard, [ɛː] i [eː] s'han fusionat en [eː], eliminant aquesta anomalia. En aquest cas, parells com Bären/Beeren 'ossos/baies' o Ähre/Ehre 'punxa/honor' esdevenen homòfons).

En la major part de l'estàndard alemany, un -er àton no es pronuncia [ər], sinó que es vocalitza a [ɐ]. Com per exemple: Vater —pare— es pronuncia ['faːtɐ].

El que una vocal curta o llarga és quasi sempre predectible, malgrat açò sempre hi ha excepcions puntuals i també depén de la regió:

• Si una vocal (diferent a i) està al final de la síl·laba o seguida d'una consonant simple, es pronuncia normalment llarga (per exemple Hof [hoːf]).
• Si la vocal va seguida d'una consonant doble (ff, ss or tt), ck, tz o un cúmul consonàntic (st o nd), és sempre curta (hoffen [ˈhɔfǝn]). Les consonants dobles s'usen només per a aquesta funció, el valor de la consonant mai es dobla ni es fa més llarga.

Ambdues regles tenen excepcions (hat [hat] 'té' és curta malgrat la primera regla; Kloster [kloːstər] 'monasteri' i Mond [moːnt] 'lluna' són llargues malgrat la segona regla). Per al cas de la i que no estiga en la combinació ie (fent-la llarga) ni seguida per una doble consonant o cúmul (fent-la curta), no hi ha cap regla general. En molts casos hi ha diferències regionals: En l'Alemanya central (Hessen), la o en el cognom "Hoffmann" es diu llarga quan la resta d'alemanys la pronunciarien curta; també passaria el mateix amb la e al nom de la regió "Mecklenburg" amb la gent que hi viu. La paraula Städte 'ciutats', és pronunciada amb una vocal curta [ˈʃtɛtə] per alguns (Jan Hofer, ARD Television) i amb una llarga [ˈʃtɛːtə] per altres (Marietta Slomka, ZDF Television). Finalment, una vocal seguida per ch pot ser tan curta (Fach [fax] 'assignatura', Küche [ˈkʏçe] 'cuina') tan llarga (Suche [ˈzuːxǝ] 'buscar', Bücher [ˈbyːçɐ] 'llibres') gairebé a l'atzar. Així, Lache és homògraf: [la:xe] 'toll' i [laxe] 'riure' (subst.), 'riu!' (Imp.).

Les vocals alemanyes poden formar els següents dígrafs (en escriptura) i diftongs (en pronunciació); cal tenir en compte que la pronunciació d'alguns d'ells (ei, äu, eu) és molt diferent del que un s'espera:

spelling	ai, ei, ay, ey	au	äu, eu
pronunciation	/aɪ̯/	/aʊ̯/	/ɔʏ̯/

A banda, el dígraf ie generalment representa el fonema [iː], el qual o és cap diftong. En la major part de les varietats, una /r/ al final de la síl·laba es vocalitza. Tanmateix, una seqüència d'una vocal seguida per una /r/ vocalitzada no és considerada com a diftong: Bär [bɛːɐ̯] 'os', er [eːɐ̯] 'ell', wir [viːɐ̯] 'nosaltres', Tor [toːɐ̯] 'porta d'entrada', kurz [kʊɐ̯ts] 'curt', Wörter [vœɐ̯tɐ] 'paraules'.

En algunes varietats de l'alemany estàndard, les arrels que comencen amb vocal estan precedides per una oclusiva glotal sorda [ʔ].

Consonants

• C per si mateixa no és una lletra alemanya. En paraules de préstec, es pronuncia normalment [ʦ] (abans de ä, äu, e, i, ö, ü, y) o [k] (abans de a, o, u, o abans de consonants).
• Ch es pronuncia [ç] (després de ä, ai, äu, e, ei, eu, i, ö, ü i després de consonants) o [x] (després a, au, o, u). En alguns dialectes (especialment, Renània (oest d'Alemanya)) es pronuncia sempre [ʃ], originant ambigüitats (Kirche i Kirsche són pronunciades [ˈkiɐ̯ʃǝ]). Gent d'aquestes regions solen ultracorregir-se quan parlen alemany estàndard, pronunciant algunes [ʃ] com a [ç]. En una paraula germana ch mai es troba al començament. En mots de préstec, la Ch no té una pronunciació concreta podent-se pronunciar [ç], [k] o [ʃ] depenent del dialecte. Per exemple, la paraula Chemie (química) es pot pronunciar [keːˈmiː], [çeːˈmiː] o [ʃeːˈmiː].
• H es pronuncia aspirada com a l'anglés al començament de síl·laba. Després d'una vocal no es pronuncia i només allarga la vocal (gehen (anar) = ['geːn] kahl (calb) = ['kaːl]).
• W es pronuncia [v] com v al valencià o balear (was (què) [vas]).
• S es pronuncia [z] (com a "zebra") si es començament de paraula i després hi ha una vocal o entre vocals (Sohn (fill) [zoːn]), en altres casos [s] (Bus [bʊs]). ss i ß s'usen quan es vol pronunciar [s] però és entre vocals (e.g. Hase [ˈhaːzǝ] vs. hasse [ˈhasǝ]). st i sp al començament de paraules d'origen alemany es pronuncien [ʃt] i [ʃp], respectivament.
• Sch es pronuncia [ʃ] (com a "Xàtiva").
• Dsch es pronuncia [ʤ] (com a "platja").
• Z es pronuncia sempre [ʦ] (zog [ʦoːk]).
• F es pronuncia [f].
• V es pronouncia [f] es paraules d'origen germànic (Vater [ˈfaːtɐ]) i [v] en altres casos (Vase [ˈvaːzǝ]).
• ß mai està al començament de paraula. Es pronuncia sempre [s].

Noms de l'alemany en altres llengües

Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües.

En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen:

1. Del mot protogermànic per designar "poble": Afrikaans: Duits Alemany: Deutsch Castellà (ant.): tudesco Català (ant.): tudesc Coreà: 독일어, 獨逸語 (dogileo) Danès: tysk Feroès: týskt Islandès: þýska Italià: tedesco Japonès: ドイツ語 (doitsugo) Jiddisch: טײַטש (daytsch o daytsh) Marathi: Daitya Bhaasha Neerlandès: Duits Noruec: tysk Romanx: tudestg Suec: tyska Vietnamita: tiếng Đức Xinès: 德语 (déyǔ) o 德意志语 (déyìzhiyǔ)	2. Del nom de la tribu germànica: Albanès: gjermanishte Amharic: ጀርመን (järmän) Anglès: German Armeni: գերմաներեն (Germaneren) Esperanto: germana lingvo Georgià: გერმანული (germanuli) Grec: Γερμανικά (germaniká) Hebreu: גרמנית (germanit) Irlandès: Gearmáinis Malai/Indonesi: bahasa Jerman Maltès: Ġermaniż Romanès: germană suahili: kijerumani Tai: ภาษาเยอรมัน (phasa yenman)	3. Del nom de la tribu saxona: Estonià: saksa Finès: saksa
4. De l'antic mot eslàvic per "mut": Búlgar: немски Croat: njemački Eslovac:nemčina Eslovè: nemščina Hongarès: német Polonès: niemiecki Romanès: nemţeşte Rus: неме́цкий Serbi: nemački Txec: němčina Ucraïnès: німецька	5. Del nom de de la tribu alamànica: Àrab: ألمانية (alimāniyyah) Basc: alemanera Bretó: alamaneg Català: alemany Castellà: alemán Francès: allemand Gal·lès: Almaeneg Khmer:  (/pʰiːəsaː aːləmɒŋ/) Malagasi: alema Occità: alemand Persa: آلمانی (Âlmâni) Portuguès: alemão Tagalog: Aleman Turc: Almanca	6. Per assignar: Letó: vācu Lituà: vokiečių

El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:

• En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
• El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 2) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
• El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa.

Enllaços externs

Hi ha una edició en alemany de la Viquipèdia

• Informació sobre Alemany a la XV edició de l'Ethnologue, amb el codi “deu” (anglès)

• http://www.diccionari.info – Diccionari català-alemany lliure GPL