Joan I Zimisces

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan I Zimisces
Histamenon nomisma-John I-sb1776.jpg
histamenon de Joan I Zimisces
Nom original Ἰωάννης Τζιμισκῆς (grec)
Emperador bizantí
969 – 976
Dades biogràfiques
Naixement 925
Mort 976
Cònjuge 1ra - Maria Skleraina
2na - Teodora
3a - Teòfano

Joan I Zimisces (Ἰωάννης Τζιμισκῆς, Joannes I Zimisces) fou un destacat general i emperador de Constantinoble del 969 al 976. La manca de reconeixement pels serveis prestats al seu oncle, l'emperador Nicèfor II, el van portar a conspirar contra ell i assumir el poder.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Per part de pare pertanyia a la il·lustre família Kourkouas, d'origen armeni,[1] nét de Teòfil Kourkouas, personalitat del regnat de Romà I Lecapè i nebot del famós general Joan Kourkouas. La seva mare era germana del general Nicèfor Focas, que va ser emperador.

S'havia especulat que el seu renom Zimisces derivava de la paraula armènia Chmushkik (Չմշկիկ), que vol dir «botes vermelles» o d'una altra paraula armènia que vol dir «de baixa estatura»; l'historiador Mateu d'Edessa dóna una explicació diferent: afirma que Zimisces és una paraula indicadora de la seva procedència ja que ell venia d'una àrea de la regió de Khozan, anomenada Chmushkatzag.[2] Khozan pertany a la regió de Paghnatun, dins la província bizantina de la "Quarta Armènia (Sophene).[3]

Càrrecs militars i polítics[modifica | modifica el codi]

Joan Zimisces va servir de jove en l'exèrcit bizantí i,ja fos perquè va destacar al camp de batalla o pel seu parentiu amb el famós general Nicèfor Focas, aviat va ascendir. Per assegurar la seva posició es va casar amb Maria la filla del general Bardas Skleros. Abans dels vint-i-cinc anys d'edat ja li havien confiat la direcció del thema d'Armènia. L'Imperi Bizantí estava llavors en guerra contra els seus veïns de l'Est, qu eren els diversos emirats autònoms i semiautònoms resultat de la desintegració del Califat abbàssida. El més prominent d'aquests enemics era l'emirat hamdànida d'Alep, governat per Sayf al-Dawla. Armènia servia de província fronterera i era, per tant, territori de conflictes a causa de l'expansionisme abbàssida. Joan Zcimisces es va unir amb les seves tropes a les el seu oncle Nicèfor Focas i entre tots dos van efectuar una defensa eficaç. El 962 el líder hamdànida va acceptar signar la pau que va servir de seguretat durant alguns anys. Zimisces es va distingir durant la la guerra, sobretot en la batalla de Raban el 958.[4] i es va fer popular entre les tropes per haver tingut iniciatives que van capgirar el curs de la batalla.[5]

Mort de Romà II[modifica | modifica el codi]

A la mort de l'emperador Romà II el març del 963, Zimisces va pressionar el seu oncle perquè usurpés el tron al·legant que sens dubte estava mes capacitat que la vídua de l'emperador, una dona amb mala reputació, i els dos fills, encara nens, i Nicèfor s'ho va pensar durant un temps. A l'abril, Nicèfor va anar a Constantinoble per celebrar el seu triomf (a l'estil de l'antic Imperi Romà) i va acusar a Josep Bringas, el secretari d'Estat d'intentar matar-lo. Va cercar refugi a l'església de Santa Sofia i allà es va guanyar el suport del patriarca Poliecte per convèncer l'emperadriu de tornar a ser nomenat comandant en cap de l'exèrcit a orient.[6] Josep Bringas, desoint el patriarca, va nomenar comandant en cap a Marià Argyros i també li va oferir el tron; per altra banda va escriure a Joan Zimisces, oferint-li el lloc del seu oncle si li donava suport. Zimisces, en canvi, va ensenyar la carta al seu oncle i el va instar a entrar en acció.[7] Al juny Nicèfor així ho va fer, però es va veure obligat a casar-se amb l'emperadriu Teòfano perquè el poble volia que els fills de Romà II heretessin el tron amb el temps i el matrimoni era la manera més ben vista.

Zimisces va continuar servint en l'exèrcit. El 964 Joan va conquerir bona part de Cilícia, va creuar les muntanyes Amanos, va entrar a Síria i va assolar la vall de l'Orontes. Mopsuètia (rebatejada Massissa) estava resistint a les forces imperials dirigides per Nicèfor II quan va arribar Joan i va assaltar impetuosament la ciutat i la va conquerir. Tots aquests serveis no foren agraïts; les intrigues del germà de l'emperador, Lleó Focas, el van privar del seu comandament a l'exèrcit i fou enviat a l'exili.

No obstant això, l'emperadriu Teòfano havia esdevingut secretament la seva amant, el rebia al palau imperial fent-lo passar disfressat de dona fins als apartaments privats, i va aconseguir que fos enviat a Calcedònia, on va poder mantenir els seus contactes sexual.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Nicèfor II s'havia guanyat l'enemistat d'alguns generals i del clergat a través de determinades normatives i manca de tacte. Joan Zmisces es va guanyar un grup de militars descontents i la nit de l'11 al 12 de desembre del 969 van entrar al palau pujant per les muralles amb cistelles lligades a cordes que van estirar alguns dels servidors de l'emperadriu. Van anar a la cambra de Nicèfor i es van sorprendre de no trobar-lo al llit, perquè tenia costum de dormir al terra, però es va despertar i es va voler enfrontar a Joan, qui el va matar.[8][nota 1] El matí següent Joan Zimisces es va fer proclamar emperador.

Tenia intenció de casar-se amb la vídua Teòfano, però el patriarca Poliectes s'hi va oposar i li va imposar algunes condicions. El seu primer acte com a emperador fou enviar a l'exili al seu enemic Lleó Focas, germà de Nicèfor; el segon fou obeir al patriarca Poliectes i després d'efectuada la cerimònia del matrimoni va desterrar a Teòfana a un monestir; la tercera cosa fou repartir una part de la seva propietat privada entre els pobres i construir un esplèndid hospital a la part asiàtica del Bòsfor com a penitència per l'assassinat que havia comès.

Campanya contra el Rus de Kíev[modifica | modifica el codi]

Trobada entre Sviatoslav I de Kíev i les tropes de Joan I Zimisces.

Seguidament va enviar el seu general Nicolau contra els àrabs que estaven assetjant Antioquia, i el general Bardas Skleros contra els russos que havien travessat Bulgària i assetjaven Adrianòpolis. Els dos generals van triomfar, però aviat va esclatar la revolta de Bardas Focas, el fill de Lleó Focas, que es va proclamar emperador a Cesarea amb el suport del seu pare i el seu germà Nicèfor Focas. La revolta fou sufocada i Lleó i Nicèfor Focas foren fets presoners i condemnats a mort però Joan els va perdonar la vida i els va enviar a l'exili; quan més tard es van revoltar per segona vegada foren cegats i enviats novament a l'exili. Bardas Focas es va haver de rendir a Bardas Skleros i fou obligat a agafar l'hàbit monàstic i passar la resta de la seva vida a un convent a Quios.

Joan va iniciar els tràmits d'anulació del seu matrimoni amb Teòfano, però com que no volia perdre el lligam amb l'anterior família imperial es va casar amb Teodora, la filla de Constantí VII (Constantí Porfirogènit). Després de la mort del seu pare, Teodora havia estat en un convent per decisió de Teòfano, i la seva unió amb Zimisces el novembre del 970 fou vista amb simpatia pel poble que reverenciava a Porfirogènit.[10]

Altre cop el Rus de Kíev va envair Bulgària; Zimisces va sortir contra ells amb una flota pel Danubi i els va tallar la retirada pel nord. Parasthlava, la capital del Bulgària fou conquerida pel rus i el seu rei Bosisa fou agafat allà pels varegs de Sviatoslav I de Kíev (en grec l'anomenaven Sphendosthlaba) i a les seves muralles Zimisces els va derrotar i aniquilar; el cap vareg va haver de fer la pau[11] i retirar-se a Rússia. Bosisa fou restablert al tron búlgar per Joan.

Revoltes àrabs i mort[modifica | modifica el codi]

Una nova guerra amb els àrabs va portar a Zimisces a Síria. Una vegada més el geni militar de l'emperador va portar a noves victòries i va arribar fins a Palestina fins que els àrabs van demanar la pau.

Quan tornava d'aquesta expedició va veure nombroses hisendes i vil·les a Cilícia de les quals fou informat que pertanyien a Basili, un dels seus eunucs principals; l'emperador va pensar que era excessiu i va sospitar de l'honradesa de l'eunuc; Basili en fou informat però va dissimular. Uns dies després l'emperador es va posar malalt i just va poder arribar a la capital i va morir el 10 de gener del 976 als 51 anys.[12] Si Basili va tenir alguna cosa a veure en la seva mort entra al terreny de l'especulació.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan I Zimisces Modifica l'enllaç a Wikidata

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons la crònica de Lleó el diaca, després de tallar-li el cap Zmisces va exclamar:«Digue'm ara, tirà maliciós i absurd, és que potser no va ser gràcies a les meves accions que vas assolir el poder imperial? I com em vas pagar tan bon servei? Com és que, cegat per la malícia i la bogeria,no vas dubtar en fer-me fora, a mi, que et vaig servir tan bé dirigint l'exèrcit?...»[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rosser, 2011, p. 52.
  2. Mateu d'Edessa "Մատթեոս Ուռհայեցի`Ժամանակնագրություն" (La Crònica de Mateu d'Edessa). En la publicació en anglès de Hrach Bartikyan: Hayastan Publishing, 1973, aquesta afirmació està a les planes 12–13
  3. Mateu d'Edessa, obra citada, p. 301, nota 52
  4. Kennedy, 2004, p. 277.
  5. Bianquis, 1997, p. 103-107.
  6. Treadgold, 1997, p. 498.
  7. Whittow, 1996, p. 348.
  8. Lebeau, 1770, p. 98-99.
  9. Lleó Diaca Historiae Libri X
  10. Wortley, 2010, p. 281.
  11. Stephenson, 2000, p. 52.
  12. Treadgold, 1997, p. 512.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bianquis, Thierry. «Sayf al-Dawla» en: "The Encyclopedia of Islam, New Edition", volum IX. Leiden i Nova York: Brill, 1997. ISBN 90-04-09419-9. 
  • Kennedy, Hugh N. The Prophet and the Age of the Caliphates: The Islamic Near East from the 6th to the 11th Century. Harlow: Longman, 2004. ISBN 978-0-58-240525-7. 
  • Lebeau, Charles. "Histoire du Bas-Empire en commençant à Constantin le Grand", volum 13. Desaint & Saillant, 1770. 
  • Rosser, John H. Historical Dictionary of Byzantium. Scarecrow Press, 2011. 
  • Stephenson, Paul. Byzantium's Balkan Frontier: A Political Study of the Northern Balkans, 900–1204 (en anglès). Cambridge University Press, 2000. ISBN 0-521-77017-3. 
  • Treadgold, Warren. A History of the Byzantine State and Society. Stanford University Press, 1997. ISBN 0-8047-2630-2. 
  • Whittow, Mark. The Making of Byzantium, 600–1025. Berkeley i Los Angeles: University of California Press, 1996. ISBN 0-520-20496-4. 
  • Wortley, John. John Skylitzes: A Synopsis of Byzantine History, 811–1057. Cambridge University Press, 2010.