Josep Bartolí i Guiu

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Josep Bartolí)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJosep Bartolí i Guiu
Biografia
Naixement 1910
Barcelona
Mort 1995 (84/85 anys)
Nova York
Lloc d'enterrament incinerat; cendres llençades al mar, davant de Premià de Mar 
Activitat
Ocupació Pintor i polític
Modifica les dades a Wikidata

Josep Bartolí (Barcelona, 1910[1][2] o 1911[3]Nova York, 3 de desembre de 1995) fou un pintor, escenògraf i dibuixant.[3] Es consagra com a dibuixant als EUA amb la revista Hollyday, fa d'escenògraf per pel·lícules de Hollywood i forma part del grup 10th Street, amb Willem de Kooning, Kline, Pollock i Rothko.[4] El 1973 rep el premi Mark Rothko d'Arts Plàstiques.[5] Fa diversos llibres, com Calibán (1971), The black man in America (1975) i Campos de concentración (Mèxic, 1943; Madrid, 2006). Aquest amb textos de Molins i Fàbrega, recull la seva crua experiència acabada la guerra civil.[6]

Un noi de carrer[modifica]

Bartolí fou fill del músic i professor de música [notes 1] Salvador Bartolí.[10] Josep va quedar orfe de mare de molt jovenet; és evident que el seu pare, músic, devia tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la família i encara més dificultats per posar ordre entre els seus fills. Especialment complicat li devia resultar amb el Joaquim i en Josep, que eren dels qui avui en diríem més que entremaliats: passaven la major part del dia i de la nit fora de casa. Bartolí era, doncs, un noi del carrer, fet al carrer. Aquesta “vida de carrer” seguirà fins que s'incorpora amb 17 anys al servei militar al castell de Montjuïc i que acaba després de l'Exposició Universal de Barcelona.

Anys de formació i aprenentatge[modifica]

Segons ell mateix explicava als quinze o setze anys el seu pare el matriculà a la Llotja i també va anar d'oient a la Facultat de Cirurgia i Medicina per assistir a les classes d'anatomia que ell anomenava científica i que era superior a l'anatomia elemental que impartien a la Llotja. D'aquest període n'ha quedat una col·lecció d'un centenar de dibuixos que conformen una Història del vestit que li serví per a l'accés a la Llotja i que, segons ell, li havia de donar glòria. De fet és una excel·lent col·lecció de vestits i personatges de diverses èpoques, la qual ha arribat fins als nostres dies, com moltes altres coes, per la curiosa cura d'en Bartolí de preservar en el temps els seus treballs, per altra banda, amb una vida que sembla fer pensar tot el contrari.

L'acadèmia Baixes va ser també un dels altres llocs on va assistir, diguem-ne regularment, durant algun temps. El cert és que combinava els estudis teòrics amb treballs més o menys relacionats amb el dibuix, els quals l'ajudaven a sobreviure. Generalment era en tallers vinculats amb el món del teatre com era el cas del taller d'en Pere Escanelles o, com faria regularment, col·laborant amb el seu germà Joaquim esdevingut posteriorment escenògraf.

Primeres col·laboracions als diaris[modifica]

La Veu de Catalunya, Papitu, l'Esquella de la Torratxa, La Ciutat i L'Opinió van ser alguns dels diaris, que en tinguem notícia, en els quals va col·laborar bastant assíduament durant el període 1933-1936.

Pel que sabem, era el pare qui intentava encarrilar el seu fill dins la vida en la qual l'estil i el treball fossin les fites importants a assolir. Tasca no gens fàcil, ja que la seva pròpia feina de músic i la prematura mort de la mare feia que la relació familiar fos escassa, tenint en compte a més, que en Bartolí feia vida de salta taulells. Vivia en pensions que abandonava quan hi devia més del compte, dormia en els mateixos tallers on esporàdicament treballava i, quan no tenia altra solució, anava a casa de la seva germana Rosita.

Les col·laboracions als diaris eren d'un ritme semblant. Bé perquè no li publicaven els dibuixos que havia entregat, bé perquè no li pagaven el que ell creia que li corresponia, al final acabava abandonant la redacció, moltes vegades de mala manera.

Experiències de la vida barcelonina[modifica]

En acabar el servei militar, Bartolí independitzat de la família, viu intensament la vida barcelonina. Portava una vida bohèmia, llibertària, àcrata o possiblement només desordenada. Treballa fort, sense prejudicis, en el que pot aconseguir. És jove i el seu ímpetu i la seva ingenuïtat donen encara una pàtina de joc a tota la seva experiència. A poc a poc, però, es va despertant i dins d'aquella Barcelona de vida fàcil i irresponsable, de barris bohemis, tavernes i cabarets, va descobrint-hi amb nous ulls la misèria i la injustícia. No va ser fins a la guerra civil que va prendre consciència de les contradiccions socials que viu el país. El compromís és ferm, pren el partit pels desvalguts i comença un camí de lluita amb cos i ànima que no abandonarà mai.

Inici de la guerra civil: Els primers dies a Barcelona[modifica]

El 17 de juliol de 1936, capitanejat pel general Franco, s'inicia al Marroc el que havia de ser un clàssic pronunciamiento militar al qual es van sumant la resta de capitanies de la península. En fracassar, es convertirà en una guerra civil de funest record en què uns i altres prescindeixen de l'ordre establert, es produeix el caos, l'anarquia i la tirania amb tots els seus efectes. La sort de Barcelona es decideix entre els dies 18 i 20, en els quals una força heterogènia que anava des de la guàrdia civil fins als anarquistes redueix els militars revoltats.

El 21 de juliol es constitueix el Comitè de milícies Antifeixistes de Catalunya, òrgan de poder paral·lel a la Generalitat, exponent clar del desconcert que la nova situació havia provocat.

En Bartolí, com tothom, s'assabenta dels fets del Marroc, que valora com una infantil atzagaiada militar i se'n va a dormir tranquil·lament a casa de la seva germana Rosita. Al matí, però, el ve a buscar el seu amic Farinyes qui li explica als últims esdeveniments i la conveniència ineludible de participar activament en la revolució proletària que s'ha ensenyorit al carrer. La primera mesura que prenen és que ells dos, junt amb l'Alloza, s'allistaran a una columna que està organitzant Caritat Mercader per sortir ràpidament a alliberar Saragossa. Tot i així, el grup de pintors que constitueixen el Sindicat de Dibuixants Professionals, decideixen constituir-se en un Comitè Revolucionari d'aquest sindicat, per, segons diu en Bartolí, “treballar per la guerra”.

Encarreguen a en Bartolí que vagi a la Generalitat a veure Ventura Gassol i exigir-li el paper timbrat que era necessari per poder procedir a l'ocupació del palau d'un aristòcrata que consideressin adient per dur a terme les seves activitats revolucionàries. Gassol, en veure'l amb un braçalet vermell al braç i una pistola a la cintura, no hi posa cap obstacle. Un cop l'han obtingut, es dirigeixen al Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, però ja el troben ocupat pel sindicat dels ferroviaris de la FAI, qua ha anat més ràpid que ells. Tot seguit es dirigeixen, amb més sort, al Palau dels Marquesos de Barberà on encara es troben els fills i el servei domèstic, que són desallotjats sense cap problema. Segurament, la presència d'uns quants milicians armats va ser suficientment dissuasiva. El Palau dels Marquesos de Barberà seria, doncs, la seu del Sindicat de Dibuixants Professionals, des d'on es dissenyarien la major part dels cartells de propaganda durant la guerra civil.

Incorporació al front[modifica]

Amb tot, Bartolí, Alloza i Farinyes continuen amb la idea de marxar cap al front, cosa que fan tot seguit. Bartolí i els seus companys formaven part de la improvisada columna de Caritat Mercader, que havia sortit de Barcelona els primers dies de la revolta per alliberar Saragossa, fou fortament castigada i els seus components van fugir en desbandada. En Bartolí i els seus companys són detinguts com a desertors i corren perill de ser executats. La intervenció d'un lloctinent d'en Durruti que coneixia en Bartolí els salva i, posteriorment, un altre amic, en Puértolas, els porta a Barcelona on es tornen a incorpora al Sindicat de Dibuixants Professionals.

Aquest sindicat, dependent de la UGT, era d'una variada composició d'elements, tendències i interessos. Es feien cartells per a qui els demanava, uns creien que s'havien de cobrar, altres no. Els elements del PSUC volien manar, altres que no ho eren, també. Com acostuma a passar, s'instaura una burocràcia d'endollats en què les reunions del Comitè no resolen res. Uns quants han pres la revolució per millorar la seva situació econòmica. Dins d'aquest garbell de lluites i contradiccions, en Bartolí decideix tornar al front.

Surt al front amb el batalló Thälmann, compost per membres que havien vingut a Barcelona per celebrar l'Olimpíada Popular com a resposta a la que s'havia celebrat a Berlín. Per tant, era la primera Brigada Internacional, la majoria eren alemanys i també italians, sota les ordres de Hans Beimler, conegut militant del partit comunista alemany.

És pràcticament impossible fer un seguiment mínimament plausible de les anades i vingudes d'en Bartolí durant aquests tres anys que durà la guerra civil i, menys encara, treure conclusions del perquè de la seva actitud personal: antimilitarista i anarquista de pensaments i de fets, tot i que s'allista, com he dit, voluntari a l'exèrcit, i a més, ho fa a la Divisió Karl Marx, o sia, del PSUC. Durant els Fets de maig del 1937 es troba a Barcelona defensant La Pedrera sense saber ben bé per què.

És evident que el seu esperit llibertari i inquiet el fa anar d'una banda a l'altra diríem que irresponsablement. Canvia de Brigades i Divisions, les quals també varien la seva composició segons els atacs i fronts que han de cobrir. Va i ve de Barcelona per motius diversos. Tot i ser uns moments tràgics, continua pesant més en ell el que podríem anomenar el seu esperit aventurer, l'afany de viure i conèixer profundament la condició humana que, en una guerra és quan més es posa en evidència: ambicions, egoismes, pors o bé sacrificis, generositats, solidaritats, etc.

Exili a França[modifica]

L'exèrcit de la República, derrotat i famolenc, travessa la frontera i entra a França on és rebut amb por, recel i, per què no dir-ho, amb odi. Les vexacions i les humiliacions són una constant. La gendarmeria els agrupa en camps més o menys improvisats a l'espera d'un futur incert, i de segur, dolorós que, en aquells moments, no es poden ni imaginar. És l'inici d'un exili, per a molts, sense retorn. Bartolí és un de tants. Travessa la frontera per la Menera. Va passant per un seguit de camps. Entra, surt, s'escapa, torna a entrar. Argelers, Sant Cebrià, després Perpinyà, Bordeus i París, que haurà d'abandonar en direcció a Marsella en el moment de l'ocupació pels alemanys.

Novament detingut, és internat al camp de refugiats de Bram. Un amic del Consolat de Colòmbia l'ajuda a sortir i s'instal·la al poblet de Valrans on passarà quasi tres anys fent les feines més inversemblants.

Posteriorment, Bartolí, junt amb Farinyes, Costa i Quiles és traslladat al Camp del Barcarès. Les condicions són infrahumanes. Bartolí cau malalt i després de passar uns dies a la infermeria del mateix campament, atesa la gravetat, se'l trasllada a l'antic hospital militar de Perpinyà, on les condicions sanitàries no són pas millors que les del camp.

Ja més refet, amb els diners que li havia enviat des de París el seu germà Joaquim, i amb l'ajut d'un amic comú a Perpinyà que fa d'intermediari, René Sidrove, s'escapa de l'hospital. Junt amb Farinyes, que també era a Perpinyà i fugen en tren cap a París, on els espera Joaquim a l'estació de Quai d'Orsai. També allà han de burlar i trampejar la gendarmeria fins a poder prendre un taxi i endinsar-se dins la ciutat.

No tenien diners i viure a París era difícil. Amb el seu germà Joaquim feien dibuixos i figurins que la dona d'en Joaquim intentava vendre. Amb motiu d'això van conèixer Max Weldi, qui els encarregà els decorats per a un espectacle del circ nord-americà Barnum Bailey sobre l'arribada de Marco Polo a Venècia.

La situació es feia insostenible, i més encara quan per la ràdio van donar la notícia de la invasió de Polònia per les forces nazis de Hitler. No es podia fer un pas que no demanessin la documentació. La ciutat de la llum s'havia quedat a les fosques.

Comença la diàspora, ara per França, cercant la manera d'abandonar-la: Chartres a casa d'en Shum, Orleans, Le Fertè, Bordeus, on amb papers falsos que els havia facilitat el vicecònsol de Colòmbia, Gonzalez Salgar, pretenien embarcar. Van anar a parar al Camp de Bram, Valrás Plage, on el seu germà Salvador feia de forner. Després, Lió i Marsella.

Finalment, amb l'ajut de Josep Tarradellas, que tenia connexions amb el JARE i amb el SERE, i a qui havia escrit demanant ajut, va sortir amb un vaixell des de Marsella cap a Tunis. El mateix Tarradellas el va acompanyar al moll per poder evitar la policia del port. La seva ajuda va ser decisiva. Per fi podia abandonar França, però sense cap destí clar.

De Marsella surt cap a l'Àfrica del Nord i Casablanca, d'on podrà embarcar-se amb el vaixell Nyassa - on també hi havia en Molins i Fàbrega i amb qui més tard publicaria un llibre - rumb a Mèxic. Acaba doncs un període (1939-1942) intens i turbulent, però transitori i provisional, per iniciar el camí cap al que seria el seu exili definitiu.

Segon camí de l'exili: Casablanca, Veracruz, Mèxic[modifica]

Arriba a Veracruz i, seguidament, es trasllada a Mèxic juntament amb Molins i Fàbrega i en Bosch.

Els records, les vivències personals anteriors i actuals, polítiques, econòmiques i especialment socials, influiran en el seu comportament i, a la vegada, en la seva obra creativa, ara ja més planificada i amb uns objectius més clars.

Fa nous amics, consolida velles amistats i, com sempre, es mou en diversos camps i ambients, tant artístics com polítics, socials i comercials. La xarxa que compon el nombrós grup d'exiliats artistes, intel·lectuals i polítics catalans a Mèxic es va consolidant i es va integrant també al nucli artístic mexicà. Molins i Fàbrega, que ja tenia relació amb Frida Kahlo l'any 1939, li havia escrit des de París demanant que acollís en Bartolí. Així, els vincles artístics i d'amistat amb aquest cercle perviuran ja per sempre: Anna Murià, Agustí Bartra, Vlady, Gironella, Diego Rivera, Frida Kahlo, Molins i Fàbrega, etc.

L'activitat és frenètica, les propostes de treballs conjunts es succeeixen, al mateix temps que es van definint les línies individuals de cadascú. Comença a treballar, junt amb Molins i Fàbrega, en el llibre Campos de Concentración 1939-194...

Els seus dibuixos foren exposats al “Palacio de Bellas Artes” aquell mateix any. Calibán, amb dibuixos i textos seus, no troba editor ni a Mèxic ni a Nova York a causa del seu contingut, per la qual cosa no va ser editat fins a l'any 1972 a París per Ruedo Ibérico.

Treballa en diversos projectes cinematogràfics fent els figurins, disseny de vestuari o escenografies, així com dibuixant portades per les revistes Mundo d'Enric Adroher o La Capital. Així mateix, junt amb Vlady, Hector Felgueres i Gironella participa d'un ampli moviment artístic conegut com a Ruptura que manté una actitud independent i s'enfronta a la pintura oficialista mexicana.

Mèxic D.F va ser al principi del seu exili una de les seves residències habituals, la qual va alternar molt aviat amb Nova York. Totes dues serien les plataformes dels seus nombrosos viatges per Europa i Amèrica Llatina. Finalment, va fixar la seva residència a Nova York, tot i que va mantenir el contacte amb Mèxic amb viatges i estades periòdiques. Oficialment va obtenir la nacionalitat mexicana el nou de desembre de 1948, i la nord-americana el 30 de juliol de 1962.

Nova York i l'arrelament professional[modifica]

La primera vegada que Bartolí va anar a Nova York és de pas capa Europa i ho fa acompanyant l'Enric Adroher, ja que aquest pretén traslladar-se a França. Mentre Enric Adroher es movia en un grup afí al moviment socialista, Bartolí dibuixava amb la il·lusió de poder fer alguna exposició i algun diner. L'ocasió es presenta al cap de pocs mesos d'estar a Nova York. El 27 de juny de 1946, inaugurava una exposició de dibuixos a la American British Art Center amb força èxit de vendes.

Fruit d'aquesta exposició i gràcies a les gestions i bones maneres d'Escuder, va arribar l'encàrrec de l'Editorial Curtis de Filadèlfia que publicava la revista Holiday perquè els fes 10 o 12 dibuixos que li van pagar molt bé. Tot seguit li van oferir signar un contracte per treballar regularment per a aquesta editora. Aquest encàrrec li va permetre, més endavant, viatjar constantment no sols per Amèrica, sinó també per Europa.

Tot això ho explica en una carta dirigida a Vlady, en la qual fa també una referència explícita a les germanes Cristina i Frida Kahlo. Som a finals de desembre de 1946. Han obtingut el visat i tenen diners. La sortida cap a França es fa tot seguit, concretament el dia 27, i arriben a Le Havre a primers de gener del 1947.

A París contacta amb els vells amics que encara hi resideixen: Rovira, Pallac, Bellsolell, Frontserè; veu als seus germans Joaquim i Salvador; dibuixa al carrer. L'agost de 1947 surt del port de Le Havre novament cap a Nova York on ja residirà habitualment tot i les seves llargues estades a Mèxic, a Europa i, posteriorment, a Catalunya.

Des de finals de 1947 organitzarà la seva vida professional des de Nova York, vida que el portarà a constants anades i tornades: els seus viatges per a la Curtis i les seves exposicions, fossin a Europa, Mèxic o Amèrica del Sud. Ara bé, no es pot obviar que ell és un exiliat espanyol amb residència a Mèxic, i per tant, resideix a Nova York amb permisos temporals que l'obliguen a anar-hi periòdicament fins que el 30 de juliol de 1962 obté la nacionalitat nord-americana.

Després d'haver fet una escapada a Panamà i a les Illes Galápagos, la Curtis, editora de la revista Holiday, li encarrega fer un reportatge sobre els estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer a Culver City, Califòrnia. Hi resideix un parell de mesos i fa amistats, principalment a les hores de dinar i sopar, amb artistes del moment: Clark Gable, Lana Turner, Robert Taylor, etc. També coneix a en Fred Quimby, director de la secció de films de ninots Tom and Jerry. D'aquest període i amb les activitats i anècdotes viscudes se'n podria escriure un llibre. Un petit exemple: l'amistat que va fer amb el gos Lassie a qui, segons ens explicava, van canviar de sexe per qüestions publicitàries.

A Nova York, i després d'haver passat poc més de dos anys a París amb Michelle Stuart, amb qui es casa a Mèxic el 1953, s'instal·la al número 224 de West 11th Street, on hi resideixen entre 1957 i 1958. És l'època en què freqüenta els cercles dels expressionistes abstractes i segueix de prop el moviment de l'abstracció que s'esdevé entorn de la 10th Street. Segons el seu testimoni, va establir amistat i coneixença amb alguns representants de l'anomenada Escola de Nova York, especialment amb en Franz Kline i Jackson Pollock. En diverses ocasions manifestà la seva admiració per aquests pintors i també per en Mark Rothko. No és estrany, doncs, que l'any 1973 se li atorgui el premi de la Fundació Mark Rothko.

Més endavant, disposarà d'un ampli estudi a Bond Street, en un edifici que avui ja no existeix, però del qual en queden bons testimonis fotogràfics, fins a ocupar a partir dels anys 60 un apartament al número 51 de Bank Street, al Greenwich Village.

Al llarg de la seva trajectòria, entre individuals i col·lectives, va fer prop d'un centenar d'exposicions, especialment a Mèxic i Nova York, però també a Sao Paulo, Caracas, París, Zagreb, Jerusalem, Nova Jersey, Madrid i Barcelona.

La seva activitat artística també es desenvolupava en el camp editorial i de la publicitat. Trobem llibres i revistes amb il·lustracions seves: Caliban (1972) de Ruedo Ibérico, Les aventures sorprendentes de Robinson Crusoe (1956) de Le Club Français du Livre o bé, Marquès de Sade, la filosofia en el “boudoir (1975) són alguns exemples. Quant a diaris i revistes, a més de la ja esmentada Holiday, col·labora a Quard's Qaterly, Award's Auto World i al diari Excelsior, entre d'altres.

Maria, Michelle, Frida i Bernice[modifica]

Si bé és cert que les seves relacions amb les dones, com en tots els altres aspectes de la seva vida, van ser molt apassionades i a vegades tumultuoses, és tot al contrari quan es tracta d'aquelles amb qui va tenir una relació seriosa i permanent. Amb elles, el seu comportament va ser extremament respectuós i discret, i va respondre a una actitud totalment reservada que difícilment exterioritzava i compartia amb els altres. Tant els seus familiars més propers com els amics, difícilment teníem accés a aquest món tan intimista, igual com ho era quan es referia a la seva situació econòmica. Les úniques referències a aquests dos temes es troben a la correspondència, per cert força extensa, que mantenia amb Enric Adroher, i a alguna nota en els seus escrits, relatius als seus viatges i estades a París o Mèxic.

Excepcions puntuals són el cas de Maria Valdés, on explicita clarament els seus sentiments envers ella, possiblement per la nostàlgia que l'acompanyà al llarg de la seva vida i que es mantenia viva pensant que possiblement tenia un fill. Bartolí comentava que quan veia un jove ros que per l'edat podia ser el seu fill, sempre pensava en aquesta possibilitat. Maria Valdés va ser el seu primer amor, el que el va marcar per la resta de la seva vida. La va conèixer just abans de la fugida de França, quan encara era a Barcelona, l'any 1939.

Durant la guerra civil, en una de les seves escapades a Barcelona, a través d'una amiga, va conèixer a Maria Valdés al cafè del Liceu. Era una refugiada madrilenya que vivia a la plaça d'Espanya.

Cap als últims dies de gener, les tropes franquistes són a les portes de Barcelona. Bartolí acompanya la Maria a l'estació de França. Duu una petita maleta i espera un fil. No vol marxar. S'abraça plorant a Bartolí, que d'una revolada la posa damunt d'una plataforma on dues dones, veient el seu estat, li fan lloc. Mai més sabrà res d'ella, tot i els esforços que faria per trobar-la: Creu Roja, consolat, amics, camps d'internament, hospitals, res. “Sóc pare? Tinc un fill? Maria Valdés és viva?” Aquestes preguntes han estat un interrogant sense resoldre al llarg de la seva vida.

Amb Frida Kalho, Bartolí va mantenir una relació que podem situar entre 1946 i 1952, tot i que ja es coneixen des de l'arribada a Mèxic. De la seva relació amorosa amb Frida en resta una breu correspondència i un aixovar d'artista dels objectes que s'enviaren com a regal.

Quant a Michelle Stuart, la relació va ser d'una parella que va compartir uns anys de la seva vida i que va acabar de comú acord, segons ens explica Bartolí en les seves notes “per poder volar i deixar volar”.

Precisament en una festa a casa d'uns amics, on havia anat amb Michelle, Bartolí va conèixer a Bernice Bromberg. No va ser fins passat un temps que, per casualitat, es van trobar pels carrers de Nova York. Amb Bernice establirà una relació que li permetrà estabilitzar la seva vida i que durarà fins a la seva mort, o sia, prop de quaranta anys. Tot i que Bartolí continua sent el mateix, viurà ja dins d'un context més ordenat que, Bernice, dona molt intel·ligent, respectant el tarannà del seu company, li sabrà proporcionar.

Retrobament amb Catalunya[modifica]

A finals de l'any 1976, Bartolí ja es trobava a Perpinyà, a casa del seu germà Salvador. Juntament amb l'Agustí Bartra i l'Anna Murià, que ja havien retornat de Mèxic l'any 1970 i que des de 1971 residien a Terrassa, vam decidir anar-lo a veure. L'Anna Murià va fer una entrevista d'aquesta trobada a Perpinyà que es publicà a la revista Oriflama l'octubre de 1976 i a la revista Arreu el desembre del mateix any.

Tot i la insistència d'aquest grup d'amics i d'altres artistes propers, Bartolí es resisteix a vincular-se artísticament a Catalunya. No vol saber res d'exposicions ni de donar-se a conèixer. Finalment, però, aquest grup aconsegueix el compromís mutu de fer una exposició a Catalunya - sense autoritats, currículums o catàlegs - que finalment es duria a terme el febrer de 1984.

No va ser fins a finals de l'any 1977 que va venir per primera vegada a Catalunya. En aquella ocasió es va hostatjar a casa dels seus amics Enric Adroher i Flora Esgleas, a Barcelona. Aquesta família li donà suport en tots els aspectes, i l'animaren que Catalunya fos, a partir d'aquell moment, una referència i una escala obligada dins de les seves constants anades i vingudes pel món.

Podria ser que Bartolí desitgés quedar-se a Catalunya, però tanmateix tenia altres lligams tant o més forts en altres llocs on, després de tants anys ja havia arrelat. Estava condemnat a ser el que, amb tant encert, havia dit d'ell l'Anna Murià; “un home dispers en el món”; no pas en el sentit pejoratiu, ni com una condemna, sinó tot al contrari, continuaria sent i exercint d'home lliure.

No tornarà a Catalunya fins al 20 de novembre de 1983 per tal de preparar l'exposició que es faria a Terrassa el febrer de 1984. Més endavant torna a venir per una exposició a Barcelona, el 1984 i 1987.

Fins a la seva mort a Nova York el 1995, farà constants viatges i llargues estades que repartirà essencialment entre Barcelona, Palafrugell i Terrassa, on, amb aquest desig de restar a Catalunya, s'empadronaria el juny de 1989.

Bartolí patia de glaucoma, i en els seus últims anys se li havia anat agreujant, la qual cosa limitava molt les seves activitats, i evidentment, també afectava la seva producció artística, fins a l'extrem que per poder pintar havia de fer-ho ajudat amb una gran lupa. La seva salut s'anava fent precària. El novembre de 1995, per prescripció mèdica, va anul·lar un viatge que tenia programat a Catalunya.

El tres de desembre moria a casa, acompanyat de la seva esposa Bernice. El cinc d'abril del 1996, a Premià de Mar, complint la voluntat de Bartolí, les seves cendres trobaren repòs a la mar Mediterrània.

El Fons Bartolí de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona[modifica]

L’Ajuntament de Barcelona i Josep Bartolí van signar el 14 de setembre de 1989 un conveni pel qual l’artista feia donació a la ciutat de la propietat de 116 dibuixos, a canvi d’un vitalici. D’aquest fons, només 26 dibuixos van ser produïts per a publicacions periòdiques. La resta corresponen a les sèries Guerra, 39 dibuixos, i Campos de concentración, 51 dibuixos. El conjunt va ingressar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) el 13 de novembre de 1989.[11]

Dels 26 dibuixos citats, cal destacar-ne aquells on es reflecteix el trauma de la guerra, amb un caràcter dramàtic i grotesc, que Bartolí va dibuixar per al diari polític Mundo. Socialismo y Libertad, publicat a Mèxic, D.F. per republicans espanyols refugiats, els anys 1943-1945.

El fons Bartolí de l'AHCB conserva també quatre retrats de ciutats, dibuixos realitzats per a la revista Holiday, editada a Filadèlfia entre els anys 1946-1970. La col·laboració en publicacions periòdiques de Bartolí es clou amb dos dibuixos al·lusius a textos amb motivacions polítiques, publicats a Gauche Européenne, revista mensual editada a París, entre els anys 1953-1958, pel Moviment Socialista per als Estats Units d’Europa.[12]

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserven part del seu llegat. Es poden trobar moltes de les seves pintures originals.[13]

Notes[modifica]

  1. Salvador Bartolí i Soler (Barcelona, 8 de març del 1875 - Barcelona, després del 1955) va ser professor de música, pianista i compositor. Així, la seva sarsuela Trista aubada, amb llibret de Josep Maria Folch i Torres [7] es va estrenar el 1901 al teatre Tívoli de Barcelona i, posteriorment, el 1904 fou juntament amb Albert Cotó director musical i concertador de la companyia resident al teatre El Dorado. Una selecció d'altres obres que va compondre és: la sarsuela La llar, amb text de Víctor Brosa, estrenada al Teatre Principal de Barcelona el 1908; les sardanes Infantívola (1907) i La pastoreta (1908); obres de música sacra com Despedida a María (1898), Hoy nace mi Diós, villancico (1911), Yo soy para tí, motete (1898); cançons, com Cacho de cielo ([8] 1894) i Alborada (1905), ambdues amb lletra de Francesc Gras; ballables com Carezze, vals Boston (1907), Carina, mazurka (1897), The skaters, schottisch (1918); i peces de música amb finalitats pedagògiques: Ball dels gegants d'Olot, tema popular (1908), Sis cansons [sic] populars catalanes transcrites fàcils per a piano (1909), Tannhäuser, fantasía fácil para piano (1928) [9]

Referències[modifica]

  1. Ginart, Belen «Una exposición recupera la memoria del artista Josep Bartolí» (en castellà). El País, 12-01-2004 [Consulta: 9 gener 2014].
  2. «Josep Bartolí i Guiu». TopobioGrafies de l'exili català. [Consulta: 9 gener 2014].
  3. 3,0 3,1 «Josep Bartolí i Guiu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Canyameras, Jaume: Conversa amb Bartolí. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990 p. 97
  5. Josep Bartolí. Un creador a l'exili. Barcelona, Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona. (2003).
  6. Aquí es pot comprar o descarregar el pdf de l'edició moderna d'ACVF: Molins i Fàbrega, N., Bartolí, J. Campos de Concentración. Madrid: ACVF, 2006
  7. Tierz, Carme. Els pastorets de Folch i Torres. L'origen caputxí d'un fenomen teatral. Barcelona: Mediterrània, 2016. ISBN 9788499794938. 
  8. Interpretació de "Cacho de cielo" per soprano i piano. 
  9. «Relació d'obres de Salvador Bartolí, al web composers classical music» (en anglès). [Consulta: 15 novembre del 2017].
  10. Bonada, Lluís «El pintor exiliat Bartolí exposa per primer cop a Catalunya als 73 anys». Avui, 18-02-1984, pàg. 29.
  11. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons Josep Bartolí i Guiu. Catàleg en línia
  12. Barjau, S., Guiral, A., Sendra, E. L'humor gràfic a Barcelona. De "La Flaca" (1868) a la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-EFADOS, 2015 (en premsa)
  13. Escena digital MAE - Bartolí

Enllaços externs[modifica]