Nyu: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
→‎Migracions: Separador de milers
amplio
Línia 75: Línia 75:
A la reserva de caça de Maasai Mara, una població no migratòria de nyus blaus havia decrescut de 119.000 animals el 1977 fins a 22.000 exemplars el 1997. Es creu que la raó principal d'aquest declivi és la competició creixent entre bous i nyus per una zona de pastura cada cop més petita a causa de canvis en les pràctiques agrícoles, així com fluctuacions en la precipitació.<ref>{{cite journal |author1=Ottichiloa, Wilber K. |author2=de Leeuwa, Jan |author3=Prins, Herbert H. T. |year=2001 |title=Population trends of resident wildebeest [''Connochaetes taurinus hecki'' (Neumann)] and factors influencing them in the Masai Mara ecosystem, Kenya |journal=Biological Conservation |volume=97 |issue=3 |pages=271–282 |doi=10.1016/S0006-3207(00)00090-2 }}</ref>
A la reserva de caça de Maasai Mara, una població no migratòria de nyus blaus havia decrescut de 119.000 animals el 1977 fins a 22.000 exemplars el 1997. Es creu que la raó principal d'aquest declivi és la competició creixent entre bous i nyus per una zona de pastura cada cop més petita a causa de canvis en les pràctiques agrícoles, així com fluctuacions en la precipitació.<ref>{{cite journal |author1=Ottichiloa, Wilber K. |author2=de Leeuwa, Jan |author3=Prins, Herbert H. T. |year=2001 |title=Population trends of resident wildebeest [''Connochaetes taurinus hecki'' (Neumann)] and factors influencing them in the Masai Mara ecosystem, Kenya |journal=Biological Conservation |volume=97 |issue=3 |pages=271–282 |doi=10.1016/S0006-3207(00)00090-2 }}</ref>


Cada any, algunes poblacions de nyu blau de l'Àfrica oriental fan una migració de llarga distància, que segons sembla es fa coincidint amb el patró anual de precipitació i creixement de l'herba.<ref>{{Cite journal|last1=Bond|first1=Monica L.|last2=Bradley|first2=Curtis M.|last3=Kiffner|first3=Christian|last4=Morrison|first4=Thomas A.|last5=Lee|first5=Derek E.|date=2017-05-26|title=A multi-method approach to delineate and validate migratory corridors|journal=Landscape Ecology|volume=32|issue=8|language=en|pages=1705–1721|doi=10.1007/s10980-017-0537-4|s2cid=24743662|issn=0921-2973|url=http://eprints.gla.ac.uk/143652/1/143652.pdf}}</ref> La temporització de les seves migracions tant a les estacions plujoses com seques pot variar considerablement (de l'ordre de mesos) entre anys. Al final de l'[[estació humida]] (maig o juny a l'Àfrica oriental), els nyus migren cap a les àrees on hi ha l'estació seca a causa de la manca d'aigua superficial potable. Quan la temporada de pluges torna uns mesos després, els animals ràpidament tornen a la seva distribucio de l'estació humida. Entre els factors que se sospita que afecten les migracions hi ha l'abundància de menjar, la disponibilitat d'aigua superficial, la presència de depredadors i el contingut de [[fòsfor]] a l'herba. El fòsfor és un element crucial per a totes les formes de vida, especialment per als bòvids lactants femenins. Com a conseqüència, durant l'estació humida, els nyus trien àrees de pastura que contenen alts nivells de fòsfor.<ref name=ulfstrand /> Un estudi va trobar que, a més del fòsfor, els nyus també seleccionen zones amb herba que té un contingut de [[nitrogen]] relativament elevat.<ref name=benshahar>{{cite journal|last=Ben-Shahar|first=Raphael|author2=Coe, Malcolm J. |title=The relationships between soil factors, grass nutrients, and the foraging behaviour of wildebeest and zebra |journal=Oecologia |year=1992 |volume=90 |issue=3 |pages=422–428 |doi=10.1007/BF00317701|pmid=28313531|bibcode=1992Oecol..90..422B|s2cid=25556587}}</ref>

La fotografia aèria ha reevlat que el nivell d'organització que es dona en el moviment d'un ramat no pot ser aparent a cada animal individual. Per exemple, la part davantera del ramat migratori té forma d'onada; això suggereix que hi ha un cert nivell de presa de decisions a nivell local.<ref>{{cite journal |author1=Gueron, Shay |author2=Levin, Simon A. |year=1993 |title=Self-organization of front patterns in large wildebeest herds |journal=Journal of Theoretical Biology |volume=165 |issue=4 |pages=541–552 |doi=10.1006/jtbi.1993.1206 |bibcode=1993JThBi.165..541G }}</ref> Molts documentals ensenyen nyus creuant rius, molts dels quals són menjats per [[Cocodril del Nil|cocodrils]] o s'ofeguen en l'intent. Malgrat l'aparença de frenesia, investigacions recents han demostrat que els ramats de nyus presenten [[intel·ligència d'eixam]], és a dir, els animals exploren i superen els obstacles sistemàticament com a una sola entitat.<ref>{{cite book |author1=Corne, David W. |author2=Reynolds, Alan |author3=Bonabeau, Eric |year=2012 |title=Swarm intelligence |journal=Handbook of Natural Computing |pages=1599–1622 |doi=10.1007/978-3-540-92910-9_48 |isbn=978-3-540-92909-3 }}</ref>
== Referències ==
== Referències ==
{{commonscat}}
{{commonscat}}

Revisió del 11:15, 21 ago 2023

Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Townie hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
Infotaula d'ésser viuNyu
Connochaetes Modifica el valor a Wikidata

nyu blau Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació8,5 mesos Modifica el valor a Wikidata
Longevitat màxima20 anys Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries1,5 Modifica el valor a Wikidata
Període
Pliocè superior - recent[1]
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreArtiodactyla
FamíliaBovidae
SubfamíliaAlcelaphinae
GènereConnochaetes Modifica el valor a Wikidata
Lichtenstein, 1812
Espècies
Distribució

Groc: nyu de cua blanca. Blau: nyu blau. Simpatria: marró Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

Els nyus (Connochaetes) són un gènere d'antílops. Pertanyen a la família dels bòvids, que inclou els mateixos antílops, els bous, les cabres, les ovelles i altres artiodàctils. Les dues espècies vivents d'aquest grup, el nyu de cua blanca (C. gnou) i el nyu blau (C. taurinus), són oriündes d'Àfrica. El registre fòssil indica que l'espècie septentrional i la meridional se separaren fa aproximadament un milió d'anys. El nyu negre ha romàs a la seva distribució original i ha canviat molt poc respecte a l'espècie ancestral, mentre que el nyu de cua blanca ha evolucionat més per a adaptar-se als herbassars oberts que habita al sud. La manera més fàcil de distingir les dues espècies és fixar-se en les diferències de coloració i l'orientació de les banyes.

El nyu blau és l'espècie de caça major més comuna de l'Àfrica Oriental. Algunes poblacions migren a nous terrenys de pastura cada any. El nyu de cua blanca, d'altra banda, és nòmada. Les dues espècies es reprodueixen durant un període curt al final de l'estació plujosa. Les cries són actives i capaces de desplaçar-se amb el ramat poc després de néixer. Tanmateix, algunes sucumbeixen a carnívors de grans dimensions. Els nyus sovint pasturen en ramats mixtos amb zebres, cosa que els permet detectar depredadors amb més facilitat.

Etimologia

El nom científic d'aquest animal, Connochaetes, prové de les paraules gregues κόννος, kónnos, "barba",[2] i χαίτη, jaítē, "crinera".[3][4] Algunes fonts apunten que "nyu" prové del nom en khoisan per a aquest animal, t'gnu,[5] mentre que altres assenyalen que podria venir de !nu:, la forma en què els san es refereixen al nyu de cua blanca.[6]

Classificació

Taxonomia i evolució

El gènere Connochaetes pertany a la família dels bòvids i a la subfamília dels alcelafins, on els seus parents més propers són el búbal, el damalisc de Hunter, i espècies del gènere Damaliscus, com el topi i el damalisc.[7] El nom Connochaetes va ser encunyat pel zoòleg alemany Hinrich Lichtenstein el 1812.[7][8]

Els colonitzadors neerlandesos van descobrir els nyus cap el 1700 mentre anaven cap a l'interior de Sud-àfrica. A causa de la seva similitud amb els bous, els van anomenar wildebeest, "bou salvatge" en neerlandès. Els colonitzadors van descobrir el nyu blau, que habitava la part superior de Sud-àfrica, un segle després, cap l'any 1800.[9]

A principis de segle XX es va identificar una espècie de nyu a l'Àfrica oriental, C. albojubatus. El 1914 es van introduir dues races separades de nyu, Gorgon a. albojubatus ("nyu de barba blanca de l'Athi ") i G. a. mearnsi ("nyu de barba blanca del Loita"). Tanmateix, el 1939 es van tornar a fusionar en una sola raça, Connochaetes taurinus albojubatus. A mitjan segle XX, se'n van reconèixer dues formes separades, Gorgon taurinus hecki i G. t. albojubatus.[9] Finalment, es van acabar identificant dos tipus de nyu, el nyu blau i el de cua blanca. En un principi, es va separar en nyu blau en un gènere diferent, Gorgon,[10][11] mentre que el nyu de cua blanca pertanyia al gènere Connochaetes. Actualment, totes dues espècies pertanyen a un únic gènere Connochaetes, on el nyu de cua blanca rep el nom de C. gnou i el nyu blau és C. taurinus.[7]

Segons anàlisis d'ADN mitocondrial, s'estima que el nyu de cua blanca va divergir del llinatge principal durant el Plistocè mitjà, i es va convertir en una espècie diferent fa aproximadament un milió d'anys.[12] S'ha calculat una taxa de divergència que ronda el 2%.[11] La separació no sembla haver estat causada per la competició de recursos, sinó perquè cada espècie va adoptar un nínxol ecològic diferent i ocupava un nivell tròfic diferent.[13]

Les troballes de fòssils de nyu blau de 2,5 milions d'anys d'antiguitat són relativament habituals. Se n'han trobat en coves al Bressol de la Humanitat, al nord-oest de Johannesburg. També se'n troben en altres jaciments de Sud-àfrica, com Elandsfontein, Cornelia, i Florisbad.[14] Els fòssils de nyu de cua blanca més antics es van trobar en roca sedimentària a Cornelia, a l'Estat Lliure, i daten de fa 800.000 anys.[13] Avui dia es reconeixen cinc subespècies de nyu blau, mentre que el nyu de cua blanca no en té cap.[15][16]

Genètica i híbrids

El número de cromosomes diploide en els nyus és 58.[17] S'han fet estudis cromosòmics amb exemplars de nyu mascle i femella. En les femelles, es va trobar que tots els cromosomes eren acrocèntrics tret d'un parell de cromosomes submetracèntrics molt grans. Es va estudiar la metafase en els cromosomes masculins, i també s'hi van trobar grans cromosomes submetacèntrics, similars que s'havien trobat als femenins tant en mida com en morfologia. La resta de cromosomes eren acrocèntrics. El cromosoma X és gran i acrocèntric, mentre que el cromosoma Y és petit.[8][18]

Les dues espècies de nyu es poden hibridar. Se sap de nyus de cua blanca mascles que s'han aparellat amb nyus blaus femella, i a l'inrevés.[19] Les diferències en el comportament social i hàbitats havien minimitzat la hibridació interespecífica, però pot ocórrer quan les dues espècies es troben confinades en una mateixa regió. La descendència generada acostuma a ser fèrtil. L'estudi d'aquests híbrids a la Reserva Natural de Spioenkop Dam, a Sud-àfrica, va revelar que molts presentaven anormalitats desfavorables a les seves dents, banyes i als ossos suturals del crani.[20] Un altre estudi va informar d'un increment de la mida de l'híbrid en comparació amb qualsevol dels seus dos progenitors. En alguns animals, la bulla timpànica de l'os temporal està molt deformada, i en altres, el radi i l'ulna estan fusionats.[21]

Característiques

Nyu
Nyu blau
Nyu de cua blanca

Totes dues espècies de nyu són ungulats grisosos-marronosos amb banyes i un nombre parell de dits. Els mascles són més grans que les femelles, i tots dos presenten un quart davanter més fort en comparació amb el quart del darrere. Tenen morros amples, un nas aguilenc, i una crinera i un nas peluts.[22]

Les diferències més notables entre els nyus blaus i els de cua blanca són l'orientació i la curvatura de les seves banyes, així com el color del seus pelatges. El nyu blau és el més gran entre les dues espècies. Pel que fa als mascles, els nyus blaus fan 150 cm d'alçada fins l'espatlla i pesen uns 250 kg, mentre que els nyus de cua blanca fan 111-120 cm d'alçada[23] i pesen al voltant de 180 kg. Pel que fa a les femelles, els nyus blaus fan una alçada de 135 cm i pesen 180 kg, mentre que els nyus de cua blanca arriben als 108 cm d'alçada a l'espatlla i pesen 155 kg. Les banyes dels nyus blaus surten cap als costats, es corben cap a sota i finalment tornen a corbar-se cap amunt en direcció al crani; les banyes dels nyus de cua blanca es corben cap endavant i després cap enrere, i finalment cap amunt a les puntes. Els nyus blaus acostumen a ser d'un color gris fosc amb ratlles, però poden tenir una brillantor blava. El nyu de cua blanca presenta un pelatge de color marró, amb una cua de color crema, i una crinera que pot ser des de color crema fins a color negre.

El nyu blau viu en hàbitats molt variats, incloent-hi boscos i prats, mentre que el nyu de cua blanca tendeix a viure únicament en grans prats oberts.[15] En algunes zones, el nyu blau migra grans distàncies durant l'hivern, mentre que el nyu de cua blanca no.[24] La llet del nyu de cua blanca té més contingut proteic, menys greix i menys lactosa que la llet del nyu blau.[25] Els nyus poden arribar a viure més de 40 anys, malgrat que la seva esperança de vida ronda els 20 anys.[26][27]

Distribució i hàbitat

Els nyus viuen a les planes i boscos oberts de parts d'Àfrica al sud del Sàhara. El nyu de cua blanca és nadiu de la regió més meridional del continent.[28] La seva distribució històrica incloïa Sud-àfrica, Eswatini i Lesotho, però als dos darrers països, fou caçat fins a extingir-s'hi durant el segle XIX. Se n'hi han reintroduït poblacions, i també s'ha introduït a Namíbia, on s'ha establert bé.[29] Viu en planes obertes, praderies i matollars del Karoo tant en regions muntanyoses escarpades com en turons ondulats d'altituds entre 1.350 i 2.150 metres.[30] Al passat, el nyu de cua blanca habitava les praderies temperades del Highveld durant la temporada seca d'hivern i la regió àrida del Karoo durant les pluges; tanmateix, a conseqüència de la caça, ja no ocupa el seu rang històric o fa migracions, i avui en dia es troben principalment en granges de caça i reserves protegides.[31]

El nyu blau és nadiu de l'Àfrica oriental i meridional. Es troba a Kenya, Tanzània, Botswana, Zàmbia, Zimbàbue, Moçambic, Sud-àfrica, Eswatini i Angola.[32] Ja no es troba a Malawi però s'ha reintroduït amb èxit a Namíbia. Aquesta espècie es troba sobertot en pastures d'herba baixa que limiten amb sabanes d'acàcia cobertes de matolls, i prosperen en zones que no són ni massa humides ni massa seques. Es poden trobar en hàbitats que varien des de zones sobrepasturades fins a planes d'inundació obertes i boscoses.[30] A l'Àfrica oriental, el nyu blau és l'espècie de caça gran més abundant, tant en població com en biomassa.[22] És un dels aspectes més notables del Parc Nacional del Serengueti a Tanzània, de la Reserva Nacional Masai Mara a Kenya, i del Parc Nacional Liuwa Plain a Zàmbia.[26]

Migracions

Migracions en els nyus
Ramat de nyus i zebres al Parc Nacional del Serengueti
Nyus a Masai Mara durant la Gran Migració
Nyus saltant al riu Mara durant la Gran Migració

No tots els nyus són migratoris. Els ramats de nyus de cua blanca sovint són nòmades o tenen zona d'1 km² on viuen habitualment. Els bous pode ocupar territoris, sovint separats per uns 100−400 metres, però aquesta separció varia segons la qualitat de l'hàbitat. En condicions favorables, poden estar a una proximitat de fins a 9 metres, però aquesta distància s'amplia fins als 1.600 metres en hàbitats pobres.[10] Els ramats de femelles tenen àrees de distribució de 100 hectàrees. Els ramats de mascles solters no territorials vaguen com volen, i no semblen tenir cap restricció per on poden passejar.[33]

Els nyus blaus tenen poblacions migratòries i sedentàries. Al Ngorongoro, la major part d'animals són sedentaris, i els mascles mantenen una xarxa de territoris durant l'any, malgrat que la reproducció és estacional. Les femelles i les cries formen grups de 10 individus o s'uneixen en agrupacions més grans, i els mascles no territorials tendeixen a unir-se entre ells.[34] Als ecosistemes del Serengueti i Tarangire, les poblacions solen ser migratòries, amb ramats dels dos sexes movent-se freqüentment, però també existeixen poblacions residents.[35] Durant l'època de zel, els mascles poden formar territoris temporals durant algunes hores o dies per tal d'unir-se amb diverses femelles i aparellar-s'hi, però han de desplaçar-se poc després, generalment cap endavant per establir un nou territori temporal.[34]

A la reserva de caça de Maasai Mara, una població no migratòria de nyus blaus havia decrescut de 119.000 animals el 1977 fins a 22.000 exemplars el 1997. Es creu que la raó principal d'aquest declivi és la competició creixent entre bous i nyus per una zona de pastura cada cop més petita a causa de canvis en les pràctiques agrícoles, així com fluctuacions en la precipitació.[36]

Cada any, algunes poblacions de nyu blau de l'Àfrica oriental fan una migració de llarga distància, que segons sembla es fa coincidint amb el patró anual de precipitació i creixement de l'herba.[37] La temporització de les seves migracions tant a les estacions plujoses com seques pot variar considerablement (de l'ordre de mesos) entre anys. Al final de l'estació humida (maig o juny a l'Àfrica oriental), els nyus migren cap a les àrees on hi ha l'estació seca a causa de la manca d'aigua superficial potable. Quan la temporada de pluges torna uns mesos després, els animals ràpidament tornen a la seva distribucio de l'estació humida. Entre els factors que se sospita que afecten les migracions hi ha l'abundància de menjar, la disponibilitat d'aigua superficial, la presència de depredadors i el contingut de fòsfor a l'herba. El fòsfor és un element crucial per a totes les formes de vida, especialment per als bòvids lactants femenins. Com a conseqüència, durant l'estació humida, els nyus trien àrees de pastura que contenen alts nivells de fòsfor.[22] Un estudi va trobar que, a més del fòsfor, els nyus també seleccionen zones amb herba que té un contingut de nitrogen relativament elevat.[38]

La fotografia aèria ha reevlat que el nivell d'organització que es dona en el moviment d'un ramat no pot ser aparent a cada animal individual. Per exemple, la part davantera del ramat migratori té forma d'onada; això suggereix que hi ha un cert nivell de presa de decisions a nivell local.[39] Molts documentals ensenyen nyus creuant rius, molts dels quals són menjats per cocodrils o s'ofeguen en l'intent. Malgrat l'aparença de frenesia, investigacions recents han demostrat que els ramats de nyus presenten intel·ligència d'eixam, és a dir, els animals exploren i superen els obstacles sistemàticament com a una sola entitat.[40]

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nyu
  1. ↑ Entrada «Connochaetes» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
  2. ↑ κόννος. Liddell, Henry George; Scott, Robert; A Greek–English Lexicon del Projecte Perseus.
  3. ↑ χαίτη en Liddell i Scott.
  4. ↑ Benirschke, Kurt. «Wildebeest, Gnu». Comparative Placentation, 2002. [Consulta: 25 març 2014].
  5. ↑ «Gnu». A: . 
  6. ↑ Hurst, Richard E.. «Whence the Wildebeest: An Implausibility of Gnus», 27-04-2014. [Consulta: 7 maig 2014].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Wilson, Don E. (ed.); Reeder, DeeAnn M. (ed). Mammal Species of the World (en anglès). 3a edició. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2005, p. 676. ISBN 978-0-8018-8221-0. OCLC 62265494. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Groves, C. Ungulate Taxonomy. Baltimore, Maryland: Johns Hopkins University Press, 2011. ISBN 978-1-4214-0093-8. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Talbot, L. M.; Talbot, M. H.. Wildlife Monographs:The Wildebeest in Western Masailand, East Africa. National Academies, 1963, p. 20–31. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Nowak, R. M.. Walker's Mammals of the World. 6th. Johns Hopkins University Press, 1999, p. 1184–6. ISBN 978-0-8018-5789-8.  Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «nowak» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  11. ↑ 11,0 11,1 Corbet, S. W.; Robinson, T. J. «Genetic divergence in South African Wildebeest: comparative cytogenetics and analysis of mitochondrial DNA». The Journal of Heredity, vol. 82, 6, November–December 1991, pàg. 447–52. DOI: 10.1093/oxfordjournals.jhered.a111126. PMID: 1795096.
  12. ↑ Bassi, J. Pilot in the Wild: Flights of Conservation and Survival. Jacana Media, 2013, p. 116–118. ISBN 978-1-4314-0871-9. 
  13. ↑ 13,0 13,1 «Trophic ecology of two savanna grazers, blue wildebeest Connochaetes taurinus and black wildebeest Connochaetes gnou». European Journal of Wildlife Research, vol. 53, 2, 2007, pàg. 90–99. DOI: 10.1007/s10344-006-0070-2.
  14. ↑ B., Hilton-Barber. Field Guide to the Cradle of Humankind : Sterkfontein, Swartkrans, Kromdraai & Environs World Heritage Site. 2nd. Cape Town: Struik, 2004, p. 162–163. ISBN 978-177-0070-653. 
  15. ↑ 15,0 15,1 Ackermann, Rebecca «Hybrid Wildebeest (Artiodactyla: Bovidae) Provide Further Evidence For Shared Signatures of Admixture in Mammalian Crania». South African Journal of Science, vol. 106, 11/12, 2010, pàg. 90–94. DOI: 10.4102/sajs.v106i11/12.423.
  16. ↑ «gnu | mammal». A: Encyclopedia Britannica (en anglès). 
  17. ↑ Skinner, J. D.. The Mammals of the Southern African Subregion. 3rd. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 645–8. ISBN 978-0-521-84418-5. 
  18. ↑ Wallace, C. «Chromosome analysis in the Kruger National Park: The chromosomes of the blue wildebeest Connochaetes taurinus». Koedoe, vol. 21, 1, 1978, pàg. 195–6. DOI: 10.4102/koedoe.v21i1.974.
  19. ↑ Grobler, J. P. «Management of hybridization in an endemic species: decision making in the face of imperfect information in the case of the black wildebeest—Connochaetes gnou». European Journal of Wildlife Research, vol. 57, 5, 05-08-2011, pàg. 997–1006. DOI: 10.1007/s10344-011-0567-1. ISSN: 1439-0574.
  20. ↑ Ackermann, R. R. «Hybrid wildebeest (Artiodactyla: Bovidae) provide further evidence for shared signatures of admixture in mammalian crania». South African Journal of Science, vol. 106, 11/12, 29-10-2010, pàg. 1–4. DOI: 10.4102/sajs.v106i11/12.423.
  21. ↑ De Klerk, B. «An osteological documentation of hybrid wildebeest and its bearing on black wildebeest (Connochaetes gnou) evolution (Doctoral dissertation)». , 2008.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Ulfstrand, Staffan. Savannah Lives: Animal Life and Human Evolution in Africa. Oxford University Press, 2002. ISBN 978-0-19-850925-7. 
  23. ↑ Lundrigan, Barbara. «Connochaetes gnou». Animal Diversity Web. [Consulta: 25 març 2014].
  24. ↑ Hoffman, Louw; Schalkwyk, Sunet van; Muller, Nina «Effect of Season and Gender on the Physical and Chemical Composition of Black Wildebeest (Connochaetus gnou) Meat». South African Journal of Wildlife Research, vol. 39, 2, 2009, pàg. 170–174. DOI: 10.3957/056.039.0208.
  25. ↑ Osthoff, G. «Comparison of the Milk Composition of Free-ranging Blesbok, Black Wildebeest and Blue Wildebeest of the Subfamily Alcelaphinae (family: Bovidae)». Comparative Biochemistry and Physiology B, vol. 154, 1, 2009, pàg. 48–54. DOI: 10.1016/j.cbpb.2009.04.015. PMID: 19426824.
  26. ↑ 26,0 26,1 «Wildebeest». National Geographic, 11-11-2010. [Consulta: 25 març 2014].
  27. ↑ African Wildlife Foundation. «Wildebeest / African Wildlife Foundation» (en english). African Wildlife Foundation. Arxivat de l'original el 2023-02-04. [Consulta: 4 febrer 2023].
  28. ↑ «Wildebeest | National Geographic». , 11-11-2010.
  29. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades iucngnou
  30. ↑ 30,0 30,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades iucntaur
  31. ↑ Estes, R. D.. The Behavior Guide to African Mammals: Including Hoofed Mammals, Carnivores, Primates. University of California Press, 2004, p. 133. ISBN 978-052-0080-850. 
  32. ↑ «Great Wildebeest Migration | Maasai Mara». maasaimara.com. [Consulta: 23 agost 2017].
  33. ↑ Huffman, B. «Connochaetes gnou: White-tailed gnu, Black wildebeest». Ultimate Ungulate. [Consulta: 19 gener 2014].
  34. ↑ 34,0 34,1 Leuthold, Walter. «The influence of environmental factors on the spatial and social organization». A: African Ungulates. 8, 1977, p. 227–235 (Zoophysiology and Ecology). DOI 10.1007/978-3-642-81073-2_18. ISBN 978-3-642-81075-6. 
  35. ↑ Morrison, Thomas A.; Link, William A.; Newmark, William D.; Foley, Charles A. H.; Bolger, Douglas T. «Tarangire revisited: Consequences of declining connectivity in a tropical ungulate population». Biological Conservation, vol. 197, 01-05-2016, pàg. 53–60. DOI: 10.1016/j.biocon.2016.02.034.
  36. ↑ «Population trends of resident wildebeest [Connochaetes taurinus hecki (Neumann)] and factors influencing them in the Masai Mara ecosystem, Kenya». Biological Conservation, vol. 97, 3, 2001, pàg. 271–282. DOI: 10.1016/S0006-3207(00)00090-2.
  37. ↑ Bond, Monica L.; Bradley, Curtis M.; Kiffner, Christian; Morrison, Thomas A.; Lee, Derek E. «A multi-method approach to delineate and validate migratory corridors» (en anglès). Landscape Ecology, vol. 32, 8, 26-05-2017, pàg. 1705–1721. DOI: 10.1007/s10980-017-0537-4. ISSN: 0921-2973.
  38. ↑ Ben-Shahar, Raphael «The relationships between soil factors, grass nutrients, and the foraging behaviour of wildebeest and zebra». Oecologia, vol. 90, 3, 1992, pàg. 422–428. Bibcode: 1992Oecol..90..422B. DOI: 10.1007/BF00317701. PMID: 28313531.
  39. ↑ «Self-organization of front patterns in large wildebeest herds». Journal of Theoretical Biology, vol. 165, 4, 1993, pàg. 541–552. Bibcode: 1993JThBi.165..541G. DOI: 10.1006/jtbi.1993.1206.
  40. ↑ Corne, David W.. Swarm intelligence, 2012, p. 1599–1622. DOI 10.1007/978-3-540-92910-9_48. ISBN 978-3-540-92909-3. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nyu&oldid=32369825»