Damalisc de Hunter

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Damalisc de Hunter
Hirola2.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Artiodactyla
Família: Bovidae
Subfamília: Alcelaphinae
Gènere: Beatragus
Espècie: B. hunteri
Nom binomial
Beatragus hunteri
(Sclater, 1889)[2]
Sinònims
  • Damaliscus hunteri

El damalisc de Hunter (Beatragus hunteri, Damaliscus hunteri) és una espècie d'antílop que viu a les planúries herboses àrides que es troben a la frontera entre Kenya i Somàlia. És l'únic membre del gènere Beatragus.[3]

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Mesura entre 100 i 125 centímetres d'alçada a l'espatlla i pesa entre 80 i 118 quilograms.
  • El seu pelatge és d'un color marró sorrenc, més gris en els mascles que en les femelles, amb una regió ventral més clara i una petita ratlla blanca per sobre el pont del nas.
  • El clatell té una pell molt dura que forma crestes quan les orelles es posen erectes.
  • Les banyes tenen forma de lira i crestes molt visibles.
  • Se'l coneix, també, com a "antílop de quatre ulls" a causa de les seves grans glàndules preorbitals.

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Es troba entre el riu Tana (Kenya) i el riu Juba (Somàlia). L'any 1963 una petita població de 20 individus fou introduïda al Parc Nacional de Tsavo East.[4][5]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Menja gramínies (com ara, Panicum infestum, Digitaria rivae i Latipes senegalensis) i herbàcies (entre les quals, Portulaca oleraceae, Commelina erecta i Tephrosia subtriglora).[6][7]

Depredadors[modifica | modifica el codi]

A l'àrea de Garissa és depredat pels lleons i els licaons, mentre que a la regió de Tsavo ho és per lleopards i lleons. Les hienes i les àligues cacen les cries poc després de néixer i abans que les mares i llurs cries es reuneixin amb la manada. A més, és una presa habitual dels caçadors furtius (personal militar, civils, pastors i bandes locals).[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. IUCN SSC Antelope Specialist Group. Beatragus hunteri. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 5 abril 2009.
  2. «Beatragus hunteri». Catalogue of Life. (anglès)
  3. The Taxonomicon (anglès)
  4. Kingdon, J., 1997.
  5. Nowak, R., 1999.
  6. Kingdon, J., 1997. The Kingon Field Guide to African Mammals. Londres i Califòrnia: Academic Press.
  7. Nowak, R., 1999. Walker's Mammals of the World. Sisena edició, vol. II. Baltimore i Londres: The Johns Hopkins University Press.
  8. Animal Diversity Web (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Andanje, S. A. i Ottichilo, W. K., 1999. Population status and feeding habits of the of the translocated sub-population of Hunter's antelope or hirola (Beatragus hunteri, Sclater, 1889) in Tsavo East National Park, Kenya. African Journal of Ecology 37: 38-48.
  • Bunderson, W. T., 1981. Ecological separation of wild and domestic mammals in an East African ecosystem. Tesi doctoral, Utah State University.
  • Butynski, T. M., 1999. Independent evaluation of Hirola Antelope Beatragus hunteri conservation status and conservation action in Kenya. Hirola Management Committee. Nairobi.
  • Butynski, T. M. Beatragus hunteri. A: J. S. Kingdon i M. Hoffmann (eds), The Mammals of Africa, Academic Press, Amsterdam, els Països Baixos.
  • Dahiye, Y. M. i Aman, R. A., 2002. Population size and seasonal distribution of the hirola antelope (Beatragus hunteri, Sclater 1889) in southern Garissa, Kenya. African Journal of Ecology 40: 386-389.
  • East, R., 1999. African Antelope Database 1999. UICN, Gland, Suïssa i Cambridge, Gran Bretanya.
  • Hirola Management Committee. 2004. Conservation and management strategy for the Hunter's antelope or hirola (Beatragus hunteri) in Kenya (2004-2009). Kenya Wildlife Service.
  • Hofmann, R. R., 1996. Hirola translocation to Tsavo East NP and new scientific information. Gnusletter 15: 2-5.
  • Magin, C., 1996. Hirola recovery plan. Hirola Task Force i IUCN Antelope Specialist Group, Nairobi, Kenya.
  • Mammal Species of the World, A Taxonomic and Geographic Reference, 3a. edició, 2005. ISBN 0-8018-8221-4.
  • Meester, J., H. Setzer. 1971. The Mammals of Africa An Identfication Manual. Nova York: Smithsonian Institution.
  • Scott, P., 1965. Section XIII. Preliminary List of Rare Mammals and Birds. The Launching of a New Ark. First Report of the President and Trustees of the World Wildlife Fund. An International Foundation for saving the world's wildlife and wild places 1961-1964, p. 15-207. Collins, Londres (Regne Unit).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]