Hiena

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Hienes
Miocè inferior – recent
Hiena tacada

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Subordre: Feliformia
Família: Hyaenidae
Gray, 1821
Subfamílies i gèneres
Sinònims

Les hienes són carnívors terrestres mitjanament grans que habiten a Àfrica, Aràbia, Àsia i al subcontinent indi, i pertanyen a la família Hyaenidae, la qual està formada per quatre espècies: el pròteles, la hiena bruna, la hiena tacada i la hiena ratllada.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Tot i que l'aspecte físic de les hienes és semblant al dels cànids, formen part d'una família separada més estretament relacionada amb la família Herpestidae (la família de les mangostes i el suricata), i per aquesta raó es troba dins dels feliformes. Tot i que -com els cànids- són digitígrads, totes les espècies de hiena caminen encorbades (com ho fa l'ós), a causa del fet que les extremitats anteriors són més llargues que les posteriors. El pròteles, la hiena ratllada i la hiena bruna, tenen ratlles en el pelatge i crineres que erigeixen quan tenen por, mentre que el pelatge de la hiena tacada és format per pèls considerablement més curts i presenta taques en lloc de ratlles.

Les hienes tacades i, en menor mesura, les hienes ratllades i les brunes, tenen poderoses dents carnisseres adaptades per esquinçar la carn, i premolars per trencar ossos. La creença que la mossegada de la hiena tacada és la més forta és un mite, ja que altres animals, entre els quals es troba el diable de Tasmània, són comparativament més forts.[1][2] Tot i que els queixals del pròteles estan enormement reduïts i, fins i tot, absents de vegades en els adults, la seva dentició és la mateixa que la de les altres tres espècies.[3] La dentició de les quatre espècies és: Upper: 3.1.4.1, inferior: 3.1.3.1


Les mandíbules de les hienes tenen uns ullals més forts que els dels cànids, cosa que els permet de trencar els ossos tant amb les dents anteriors com amb els premolars (els cànids només ho fan amb els queixals).[4] Com els fèlids, les hienes no tenen els molars posteriors dels cànids i els vivèrrids. Les dents estan organitzades de manera que els premolars no interfereixen amb les dents de la part posterior, i així poden aixafar ossos sense desgastar les dents carnisseres.[5]

La majoria d'espècies mostren un petit dimorfisme sexual, ja que els mascles són lleugerament més grossos que les femelles. La hiena tacada n'és l'excepció, puix que les femelles són més grosses que els mascles. Una característica poc freqüent, pròpia de les femelles de les hienes tacades, és l'existència d'un clítoris allargat, anomenat pseudopenis. Els genitals de les femelles s'ajusten per permetre que el mascle hi introdueixi el penis durant el coit i per parir. La posició anatòmica dels genitals permet a les femelles de controlar amb quins mascles es volen aparellar.

Tenen les mandíbules molt fortes en relació amb la seva mida corporal i un aparell digestiu molt poderós, amb fluids molt àcids, que els permeten de menjar i de digerir les preses enteres, amb la pell, les dents, les banyes i els ossos. Els pèls i les peülles són generalment regurgitats. A causa del fet que tenen un sistema digestiu molt bactericida, no tenen aversió a la carronya i en mengen sovint.

El pròteles, a causa de la seva alimentació especialitzada en tèrmits, no té la mida ni la potència física de les altres hienes.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Dues hienes ratllades jugant al zoo de Colchester

Les hienes tacades tenen una estructura social matriarcal[6] que alguns biòlegs especulen que ha evolucionat a causa de l'interès de la femella a dominar al mascle, ja que aquest no ajuda en la criança dels cadells.[6]

Totes les espècies tenen unes glàndules anals, que secreten una substància oliosa de color groc sobre diferents objectes, per marcar els seus territoris. Aquestes secrecions també són utilitzades per mostrar-se submises vers hienes més dominants. Addicionalment, marquen el territori cavant el terra amb les potes, i dipositant un mesc que secreten d'unes glàndules que tenen entre els dits dels peus.

Els genitals, la zona anal i les glàndules anals són ensumades quan mostren un comportament d'agraïment, durant el qual aixequen la pota del darrere per permetre l'altre ensumar-los. Fan servir una zona del cau, allunyada de l'àrea principal, per dipositar els seus excrements. Per orinar no aixequen les seves potes com fan els cànids mascles o dominants.[7]

A diferència dels cànids, les hienes no regurgiten o porten aliment dins dels seus estomacs pels seus cadells,[7] a causa de la velocitat amb la que els adults digereixen l'aliment.[5]

Les hienes poden ser portadores de soques de la ràbia, però no desenvolupen els símptomes.[8][9]

Distribució i hàbitat[modifica | modifica el codi]

Tres de les quatres espècies viuen estrictament a l'Àfrica subsahariana, on viuen en ambients com sabanes, matollars i deserts. La quarta espècie, la hiena ratllada, es troba al nord i l'est d'Àfrica, així com a Àsia des d'Orient Mitjà fins a l'Índia.

Dieta[modifica | modifica el codi]

Amb l'excepció del pròteles que és principalment insectívor, les altres tres espècies de hiena són caçadores i carronyaires.[10]

A diferència dels seus cosins, la hiena tacada és bàsicament un depredador, que caça en grup petits i grans ungulats, alhora que és el carnívor més abundant de l'Àfrica subsahariana.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Crani de Hyaena eximia
Crani de Crocuta macrodonta

Es creu que les hienes es van origina fa 26 milions d'anys, a partir d'ancestres arboris semblants a l'actual civeta de palmera ratllada. Els Plioviverrops, unes de les primeres hienes, eren criatures amb aspecte de civeta, que van viure a Euràsia fa entre 20 i 22 milions d'anys. Detalls de l'orella mitjana i de l'estructura dental, l'assenyalen com una hiena primitiva.

Fa 15 milions d'anys, sorgiren hienes amb aspecte de gos, de les quals s'han identificat 30 espècies diferents. A diferència dels seus descendents, no estaven especialitzades a trencar ossos, però eren més àgils. Els seus molars eren com els dels cànids, fet que els permetia complementar la seva dieta carnívora amb vegetació i invertebrats.[5]

Fa entre 5 i 7 milions d'anys, les hienes es trobaren competint amb cànids que havien viatjat del nord d'Amèrica a Euràsia creuant Beríngia. Els pròteles ancestrals, van sobreviure adaptant-se a una dieta insectívora, a la qual pocs cànids s'havien especialitzat. En canvi, altres hienes van desenvolupar dents per trencar ossos, el qual els permetia evitar competir amb els cànids, però alhora els portava a competir eventualment amb la família dels percrocútids, encara que aquests es van extingir fa 7 milions d'anys, coincidint exactament amb l'aparició d'aquesta especialització en les hienes.

A diferència del cànids que s'estengueren pel recentment colonitzat continent Eurasiàtic, només una espècie de hiena, el Chasmaporthetes, va aconseguir creuar cap al nord d'Amèrica, però es va extingir fa 1,5 milions d'anys.[5]

La major diversitat de hiènids es produí durant el Plistocè, amb 4 gèneres i 9 espècies de hiena.[11] Les hienes amb dents especialitzades a trencar ossos van esdevenir carronyaires dominants al Vell Món, traient profit de la carn sobrant de les preses del gat de dents de sabre. Una d'aquestes espècies fou el Pachycrocuta, un mega-carronyaire de entre 110[12] i 200 quilos[5] que podia trencar ossos d'elefant.[5] Donat que els gats de dents de sabre van començar a desaparèixer i foren substituïts per fèlids amb ullals més curts que aprofitaven millor els aliments, les hienes van començar a caçar per si mateixes i evolucionaren cap a noves espècies, entre elles, l'actual hiena tacada.[13]

Taxonomia dels Hiènids (extinta i vivent)[modifica | modifica el codi]

Crani de Ictitherium viverrinum a l'American Museum of Natural History
Reconstrucció de Pachycrocuta breviostris

La següent classificació, tot i que amb algunes diferències, està basada en les obres de referència Classification of Mammals (1997)[14] i Mammal Species of the World (2005).[15] En contrast amb la classificació de McKenna i Bell, els percrocútids no estan inclosos com una subfamília dels hiènids, sinó com una família a part. Per altra banda, la hiena bruna i els seus parents extints es troben dins del gènere Hyaena, en lloc del gènere Pachycrocuta. Així mateix, la subfamília Protelinae es troba dins la família Hyaeninae.

  • Família Hyaenidae
    • Subfamília Ictitheriinae
      • Herpestides (Miocè inferior a Àfrica i Euràsia)
      • Plioviverrops (inclou Jordanictis, Protoviverrops i Mesoviverrops) (del Miocè inferior al Pliocè inferior a Europa, i Miocè superior a Àsia)
      • Ictitherium o Galeotherium (inclou Lepthyaena, Sinictitherium, i Paraictitherium) (Miocè mitjà a Àfrica, i del Miocè superior fins Pliocè interior a Euràsia)
      • Thalassictis (inclou Palhyaena, Miohyaena, Hyaenictitherium i Hyaenalopex)(del Miocè mitja al Miocè superior a Àsia, i al Miocè superior a Àfrica i Europa)
      • Hyaenotherium (Miocè superior a Pliocè inferior? a Euràsia)
      • Miohyaenotherium (Miocè superior a Europa)
      • Lychyaena (Miocè superior a Euràsia)
      • Tungurictis (Miocè mitjà a Àfrica i Euràsia)
      • Proictitherium (Miocè mitjà a Àfrica i Àsia, i del Miocè mitjà al Miocè superior a Europa)
    • Subfamília Hyaeninae
      • Palinhyaena (Miocè superior a Àsia)
      • Ikelohyaena (Pliocè inferior a Àfrica)
      • Hyaena, Euhyaena o Hyena (inclou hiena bruna, Pliohyaena, Pliocrocuta i Anomalopithecus) (del Pliocè inferior (Miocè mitjà?) en l'actualitat a Àfrica, del Pliocè superior (Miocè superior?) al Plistocè superior a Europa, i del Pliocè superior a l'actualitat a Àsia
      • Hyaenictis (Miocè superior a Àsia? i Europa, i Pliocè inferior (Plistocè inferior?) a Àfrica)
      • Leecyaena (Miocè superior i/o Pliocè inferior a Àsia)
      • Chasmaporthetes o Ailuriaena (inclou Lycaenops i Euryboas) (del Miocè superior al Plistocè inferior a Euràsia, del Pliocè inferior al Pliocè superior o Plistocè inferior a Àrica, i del Pliocè superior al Plistocè inferior al nord d'Amèrica)
      • Pachycrocuta (Pliocè i Plistocè a Euràsia i Àfrica)
      • Adcrocuta (Miocè superior a Euràsia)
      • Crocuta o Crocotta (inclou Eucrocuta) (del Pliocè superior a l'actualitat a Àfrica, i del Pliocè superior al Plistocè superior a Euràsia)
    • Subfamília Protelinae
      • Proteles o Geocyon (del Plistocè a l'actualitat a Àfrica)

Cultura[modifica | modifica el codi]

Moltes cultures, incloses les africanes, han considerat negativament les hienes, associant-les amb la golafreria, la brutícia i la covardia. Una part d'aquesta reputació negativa es pot deure a la seva tendència a remoure les tombes per cercar aliment. És una de les poques criatures naturalment adaptades a això, a causa de la seva a habilitat per devorar i digerir cada part d'un cadàver, inclosos els ossos.[11]

La paraula "hyena" deriva de la paraula grega "hyaina", que vol dir "porc", i té una llarga tradició d'associació amb la crueltat, la traïció i la cobdícia.[16]

A Malawi, en la llengua local, a les grans hienes amb fama de menjar humans, se les anomenava lipwereri, mentre que a la resta de hienes se les anomenava fisi.[17] Els Bouda són una tribu mítica amb la reputació de comptar amb membre capaços de transformar-se en hiena.[18] La creença en els "homes hiena" estan tan arrelada en el coneixement tradicional dels Bornu del nord-est de Nigèria, que fins i tot tene una paraula especial, "bultungin", la qual vol dir "em transformo en hiena".[19]

Els crits semblants al riure de les hiena tacada, van inspirar la idea, dins les cultures locals africanes, que podien imitar les veus humanes i cridar les seves víctimes pel seu nom. També s'associa les hienes amb la clarividència i, de vegades, es creu que són instruments de dimonis i bruixes. Al folklore africà, es creu que les bruixes i els bruixots munten hienes o fins i tot s'hi transformen en elles.

Els primers naturalistes creien que les hienes eren hermafrodites o que practicaven habitualment l'homosexualitat, en bona part a causa del sistema genitourinari únic de la hiena tacada. Segons els primers escrits, com Les Metamorfosis d'Ovidi i el Physiologus, les hienes canviaven contínuament de sexe i naturalesa, de mascle a femella i al inrevés. Al Paidagogos, Climent d'Alexandria va assenyalar que la hiena (juntament amb la llebre) estava "força obsessionada amb les relacions sexuals". Molts europeus han associat la hiena amb la deformitat sexual, la prostitució i la parafília.

S'han fet servit hienes en moltes ocasions al cinema d'animació, representant generalment dolents histèrics i trastornats. Alguns exemples són :

Al documental sobre naturalesa The Crimson Wing (2009), la hiena es vista com un dels dolents, donat que mata acarnissada i violentament un flamenc que tracta de fugir amb la resta de flamencs.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) Ancient Worlds News - Marsupial has the deadliest bite - 04/04/2005.
  2. (anglès) Wroe, S, McHenry, C, and Thomason, J.. «Bite club: comparative bite force in big biting mammals and the prediction of predatory behaviour in fossil taxa.». Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences, 272, 1563, 2005, pàg. 619–625. DOI: 10.1098/rspb.2004.2986. PMC: 1564077. PMID: 15817436.
  3. (anglès) Richardson, Philip K.R. & Bearder, Simon. Macdonald, D.. The Encyclopedia of Mammals. New York: Facts on File, 1984, p. 154–159. ISBN 0-87196-871-1. 
  4. (anglès) Therrien, François. «Mandibular force profiles of extant carnivorans and implications for the feeding behaviour of extinct predators». Journal of Zoology, 267, 3, 2005, pàg. 249–270. DOI: 10.1017/S0952836905007430.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 (anglès) Macdonald, David. The Velvet Claw. Nova York: Parkwest, 1992, p. 256. ISBN 0563208449. 
  6. 6,0 6,1 Social Hierarchies Feeding Behavior in the Spotted Hyena. (anglès)
  7. 7,0 7,1 (anglès) Kruuk, Hans. The Spotted Hyena: A study of predation and social behavior. Nova York: Parkwestk, 1972, p. 335. ISBN 0563208449. 
  8. Jordan Lite. «Hyenas Carry Rabies but Don't Develop Symptoms» (en anglès). Scientific American, 2008-10-08.
  9. «Hyenas able to laugh off the threat of rabies» (en anglès). Edinburgh Evening News, 2001-12-11.
  10. (anglès) Rohland, Nadin; Pollack, Joshua L., Nagel, Doris; Beauval, Cédric; Airvaux, Jean; Pääbo, Svante; Hofreiter, Michael. «The population history of extant and extinct hyenas». Molecular Biology and Evolution, 22, 12, 2005, pàg. 2435–2443. DOI: 10.1093/molbev/msi244. PMID: 16120805.
  11. 11,0 11,1 (anglès) «Hyaenidae». [Consulta: 2007-05-31].
  12. (castellà) El País, Las hienas prehistóricas pesaban más de 100 kilos y eran solo carroñeras, 10 de març del 2010
  13. (anglès) Denis-Huot, Christine & Denis-Huot, Michel. The Art of being a Lion, 2003, p. 224. ISBN 1-58663-707-X. 
  14. (anglès) Malcolm C. McKenna, Susan K. Bell: Classification of Mammals: Above the Species Level in Columbia University Press, New York 1997, 631 Seiten, ISBN 0-231-11013-8
  15. (anglès) Wozencraft, W. C. Wilson, D. E. (ed.); Reeder, D. M. (ed.). Mammal Species of the World. 3a edició (en anglès). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 16 de novembre del 2005, p. 532–548. ISBN 9780801882210. 
  16. (anglès) Online etymology dictionary: Hyena
  17. (anglès) Clarke, James. Man is the prey: an investigation into the motives and habits of man's natural enemies, 1969, p. 163. ISBN 0-233-96087-2. 
  18. (anglès) «The spotted hyena from Aristotle to the Lion King: reputation is everything - In the Company of Animals». Stephen E. Glickman. [Consulta: 2007-05-22].
  19. (anglès) lycaon

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]