Neerlandesos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Neerlandesos
Nederlanders Nederlanders Nederlanders (pàg.))
Selecció d'imatges de neerlandesos destacats.
Selecció d'imatges de neerlandesos destacats.
1a fila: Erasme de RotterdamGuillem I d'Orange-NassauJohan van OldenbarneveltMaurici de NassauPiet Heyn
2a fila: GrotiusFrederic Enric d'OrangeJan LeeghwaterRembrandtMichiel de Ruyter
3a fila: Johan de WittSpinozaChristiaan HuygensGuillem III d'OrangeAntonie van Leeuwenhoek
4a fila: Belle van ZuylenThorbeckeMultatuliVincent van GoghJohannes van der Waals
5a fila: Hendrik LorentzAletta JacobsGuilleminaWillem DreesJohan Cruyff
Població total The Dutch
16 - 28 milions (est.)[1]
(~23 million native Dutch speakers worldwide)
Regions amb poblacions significatives
 Països Baixos 13.236.618
(Ethnic Dutch)
~472.600[2]
(Dutch Indonesians)
 Sud-àfrica 7.000.000 (Dutch ancestry)[3][4]
 Austràlia 335.500 (Dutch ancestry)[5]
 Bèlgica 120.970[6]
 Nova Zelanda est. 100.000[7]
 Dinamarca est. 30.000[8]
 Turquia est. 20,000[9]
 Suïssa est. 20,000[10]
 Noruega est. 13.000[11]
 Indonèsia 15.000[8]
 Suècia est. 10.000

Els neerlandesos (nederlanders en neerlandès) són els habitants dels Països Baixos[12] que comparteixen una cultura comuna i parlen la llengua neerlandesa. Els neerlandesos i els seus descendents es troben a comunitats de migrants d'arreu del món, especialment al Surinam, Xile, Brasil, Canadà, Austràlia,[13] Sud-àfrica,[14] Nova Zelanda i els Estats Units.[15]

L'art i la cultura tradicional dels neerlandesos abasta diverses formes de la música tradicional, balls, estils arquitectònics i el vestit, algunes de les quals són globalment reconegudes. A escala internacional, pintors neerlandesos com Rembrandt, Vermeer i Vincent van Gogh es troben en alta estima. La religió dominant dels neerlandesos és el cristianisme (catòlic i protestant), encara que en els temps moderns la majoria ja no és religiosa. Percentatges significatius de neerlandesos són partidaris de l'humanisme, l'agnosticisme, l'ateisme o l'espiritualitat individual.[16][17]

A l'edat mitjana, els Països Baixos eren al voltant de la frontera de França i el Sacre Imperi, formant part de les seves respectives perifèries, i els diversos territoris de què consistien esdevingueren virtualment autònoms cap al segle XIII.[18] sota els Burgundis, les Disset Províncies que prenguèren aleshores per a la primera vegada el nom de Països Baixos (topònim) estaven organitzats en una sola unitat administrativa. Durant els segles XVI i XVII les províncies septentrionals s'independitzaren d'Espanya a la República de les Set Províncies Unides.[nb 1] l'alt grau d'urbanització característica de la societat neerlandesa es va aconseguir en un temps relativament primerenc.[19] Durant la República de la primera sèrie de migracions neerlandeses gran escala fora d'Europa va tenir lloc.

El seu nombre total es pot definir en aproximadament de dues formes. Prenent el total de totes les persones amb ascendència neerlandesa completa, d'acord amb la definició actual del Centraal Bureau voor de Statistiek, el que resulta en una estimació de 16 milions de neerlandesos,[20] o per la suma de totes les persones amb ascendència neerlandesa, tant total com parcial, que donaria lloc a una xifra aproximada de 25 milions.

Història[modifica | modifica el codi]

Igual que amb tots els grups ètnics de la gènesi dels neerlandesos (i els seus predecessors) ha estat un procés llarg i complex. Encara que la majoria de les característiques definitòries (com l'idioma, la religió, l'arquitectura o la cuina) de l'ètnia neerlandesa s'han acumulat al llarg dels segles, és difícil (si no impossible) identificar clarament el sorgiment exacte dels neerlandesos, la interpretació dels quals resulta sovint controvertida. El text que segueix, per tant, se centra en la història de l'ètnia neerlandesa, si desitgeu aprofundir en la història nacional neerlandesa, vegeu història dels Països Baixos.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Als darrers segles de l'edat antiga, les tribus germàniques formaven societats tribals sense aparentment cap forma d'autocràcia (essent els cabdills elegits només en temps de guerra), les creences basades paganisme germànic i parlant dialectes poc diferenciats del protogermànic. Després del final del període de migracions cap a l'oest cap a l'any 500, amb grans federacions (com els francs, vàndals, alamans i saxons) establint-se sobre els territoris perifèrics del decadent imperi romà, es produïren una sèrie de canvis monumentals dins d'aquestes societats germàniques. Entre els més importants d'ells foren la seva conversió del paganisme germànic al cristianisme, l'aparició d'un nou sistema polític, centrat en els reis, i un procés continu d'inintel·ligibilitat mútua dels seus diversos dialectes.

La conversió religiosa del rei franc Clovis al cristianisme tindria gran importància per ajudar a donar forma a la identitat dels futurs dels neerlandesos.[21]

Aquesta situació general és aplicable a la majoria, si no a tots els grups ètnics europeus moderns amb orígens en les tribus germàniques, com els frisons, els alemanys o els anglesos i els pobles germànics del nord. Als Països Baixos, aquesta fase va començar quan els francs, sorgits de la unió de diverses tribus més petites (entre ells els bataus, els caucs, els camaus i els chattuarii, que ja vivien als Països Baixos abans de la formació de la confederació dels francs), començaren a fer incursions a les províncies del nord-oest de l'Imperi Romà d'Occident. Finalment, l'any 358, els francs salis, una de les tres subdivisions principals entre l'aliança franca[22] s'establiren a les terres del sud de la zona com a foederati; aliats romans encarregats de la defensa de les fronteres.[23]

Lingüísticament el fràncic es va convertir progressivament en l'antic neerlandès,[24][25] mentre que religiosament els francs (començant amb la classe alta) es van convertir al cristianisme a partir d'al voltant de 500 a 700. A nivell polític, els senyors de la guerra francs abandonats tribalisme[26] i van fundar diversos regnes, culminant finalment en l'Imperi Franc de Carlemany.

Tot i que la població formava part de l'imperi franc, o fins i tot regnes francs primerencs com Nèustria i Austràsia, no va ser dominat pels francs. Encara que els líders francs controlaven la major part d'Europa Occidental, els mateixos francs es limitaven a la part nord-oest de l'Imperi (és a dir, els Països Baixos i el nord de l'actual França).[27] Amb el temps, els francs al nord de França van ser assimilats pels gal·loromàns en general població, i es va fer càrrec dels seus dialectes (que es van convertir en el francès), mentre que els francs a la zona costenca septentrional van mantenir la seva llengua el substrat del futur neerlandès. L'actual frontera lingüística neerlandesa-francesa té (amb l'excepció de la regió de Nord-Pas-de-Calais a França, Brussel·les i uns municipis a la frontera lingüística intrabelga es va mantenir pràcticament idèntiques des de llavors, i podria ser vist com un senyal del clar més llunyà de francesització els francs.[28]

Convergència[modifica | modifica el codi]

Les ciutats medievals dels Països Baixos, que experimentaren un creixement considerable durant els segles XI i XII, jugar un paper decisiu en la descomposició de la forma local i a una relativament feble de feudalisme. A mesura que es van fer cada vegada més poderosa, que utilitza la seva força econòmica per influir en la política de la seva noblesa.[29][30][31] Durant el segle XIV, a partir de i inspirats pel Comtat de Flandes, [ 22 ] les ciutats dels Països Baixos guanyat gran autonomia i, en general dominada o influenciada en gran mesura els diversos assumptes polítics del feu, incloent-hi la successió del matrimoni.

Mentre les ciutats guanyaren importància política i foren els motors de la cultura neerlandesa medieval. El comerç florí, la població augmentà en gran mesura, i l'educació superior ja no estava limitada al clergat; la literatura èpica neerlandesa com Elegast (1150), el Roelantslied i Van den vos Reynaerde (1200) van ser àmpliament gaudit. Els diferents gremis de la ciutat, així com la necessitat de waterschaps (juntes d'aigua) que es feien càrrec de la construcció i manteniment de dics i canals al delta holandès i les regions costaneres com a resultat un grau excepcionalment alt d'organització comunal. És també en aquesta època, que sorgeixen endònims com ara Diets i Nederlands.[32]

A la segona meitat del segle XIV, els ducs de Borgonya es van afermar als Països Baixos a través de la unió en 1369 de Felip l'Ardit de Borgonya amb l'hereva del comte de Flandes. A aquest seguiren una sèrie de matrimonis, guerres i herències entre els altres feus neerlandesos i al voltant de 1450 els feus més importants restaven sota el domini de Borgonya, aconseguint-se un control complet el 1503, unificant així els feus dels Països Baixos sota el domini d'un sol sobirà. Aquest procés marcà l'inici d'un nou episodi en el desenvolupament dels neerlandesos, amb la unitat política consolidada s'enfortí el procés d'unificació cultural i lingüística.

Consolidació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primitius flamencs
L'Acta d'abjuració, signada el 26 de juliol de 1581, va ser la declaració formal d'independència dels Països Baixos del nord

Tot i la unitat lingüística i política, i (en el cas de Flandes, Brabant i Holanda) similituds econòmiques, encara hi havia poc sentiment d'unitat entre els neerlandesos.[33] No obstant això, les polítiques centralistes de Borgonya als segles XIV i XV, en un primer moment amb una violenta oposició de les ciutats dels Països Baixos, tingueren un impacte profund i canviar això. Sota el regnat de Carles el Temerari hi hagué moltes guerres, que causaren una important despesa econòmica per als Països Baixos borgonyons, les tensions van augmentar lentament. El 1477, any de la mort sobtada de Carles a Nancy, els Països Baixos es va revoltar en contra del seu nou senyor, Maria de Borgonya i li presentaren una sèrie de demandes.

Després del matrimoni de Maria amb l'emperador Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic, els Països Baixos esdevingueren part de les terres dels Àustries. Les polítiques centralitzades dels Àustries (de la mateixa manera que les dels seus predecessors de Borgonya) causaren també molta resistència, però, al mateix temps que es formaven els concilis col·laterals de 1531 i la Pragmàtica Sanció de 1549, s'acabaren implementant. L'imperi de Felip II d'Espanya va sol·licitar de nou més reformes centralistes, que, acompanyades pels dictats religiosos i els impostos excessius, originà la rebel·lió neerlandesa. Les províncies neerlandeses, encara que lluitant només ara, per primera vegada en la seva història es trobaven lluitant contra un enemic comú. Això, juntament amb el creixent nombre d'intel·lectuals neerlandesos i l'Edat d'Or neerlandesa en què la cultura neerlandesa, en el seu conjunt, obtindria prestigi internacional, consolidà els neerlandesos com un grup ètnic.

Identitat nacional[modifica | modifica el codi]

A mitjan segle XVI la identitat "nacional" (més que no pas “ètnica”) semblava en el desenvolupament dels Àustries als Països Baixos, quan els habitants van començar a referir-se a ella com la seva "pàtria" i començava a ser vista com una entitat col·lectiva a l'estranger, però, la persistència de les barreres idiomatiques, els conflictes tradicionals entre les viles i el particularisme provincial impedí una unificació més profunda.[34] A causa dels impostos excessius, juntament amb els intents de disminuir la tradicional autonomia de les ciutats i estats als Països Baixos, seguit de l'opressió religiosa després de ser traslladat a l'Espanya dels Àustries, els neerlandesos es van rebel·lar, en el que seria la Guerra dels Vuitanta Anys. Per primera vegada en la seva història, els neerlandesos eren independents de la dominació per monarques estrangers.[35] No obstant això, durant la guerra es va fer evident que l'objectiu d'alliberar totes les províncies i ciutats que havien signat la Unió d'Utrecht, que correspon aproximadament a la part de parla neerlandesa dels Països Baixos espanyols, era inabastable. Les províncies del nord estaven lliures, però durant la dècada de 1580 el sud va ser recapturat per Espanya, i, malgrat diversos intents, els exèrcits de la República no van poder expulsar-los. El 1648, la Pau de Münster, que finalitzava la Guerra dels Vuitanta Anys, va reconèixer la independència de la República d'Holanda, però va mantenir el control espanyol dels Països Baixos meridionals. A part d'una breu reunificació entre 1815 i 1830, al Regne Unit dels Països Baixos (que incloïa els valons francòfons) els neerlandesos han estat separats dels flamencs fins avui.

Identitat ètnica[modifica | modifica el codi]

Paisatge típic de novembre a Middelburg (Països Baixos)

Les ideologies associades amb el nacionalisme romàntic dels segles XIX i XX en realitat mai calà als Països Baixos, i això, juntament unit al fet de ser una societat relativament homogènia des del punt de vista ètnic fins a finals de 1950, ha portat a un ús relativament obscur dels termes nació i etnicitat, ja que tots dos se superposen a la pràctica en gran part. Avui en dia, tot i que altres ètnies representen el 19,6 % de la població dels Països Baixos, aquesta obscuritat continua sent d'ús col·loquial, en el qual el terme nederlander de vegades es fa servir per a referir-se als neerlandesos ètnics, de vegades a tota persona que tingui la ciutadania neerlandesa.[36] A més d'això, molts neerlandesos que no viuen en les dues províncies Holanda Meridional i Holanda Septentrional s'oposen a ser anomenats holandesos com a denominador nacional de la mateixa manera que molts gal·lesos o escocesos objectarien ser anomenats anglesos o britànics. Com durant segles el comtat d'Holanda va ser la província de les Set Províncies Unides dominant al nivell internacional, en moltes llengües Holanda o holandès va esdevenir una denominació pars pro toto.

No obstant això, la redefinició de la identitat cultural dels Països Baixos s'ha convertit en un tema de debat públic en els últims anys arran de la creixent influència de la Unió Europea i l'afluència d'immigrants no occidentals en el període posterior a la Segona Guerra Mundial. En aquest debat s'han posat « tradicions típicament neerlandeses» al primer pla.[37]

En estudis sociològics i informes governamentals, l'origen ètnic es refereix sovint amb els termes i autòcton i al·locton.[38] Aquests conceptes jurídics es refereixen al lloc de naixement i ciutadania en comptes del rerefons cultural familiar i no coincideixen amb els conceptes més fluids d'origen ètnic que utilitzen els antropòlegs culturals.

Groot Nederland o la gran nació neerlandesa[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Europa representant l'extensió territorial de la Gran Nació Neerlandesa

Com per moltes pobles europees durant el segle XIX,[39] els neerlandesos tambén va veure el sorgiment de diversos moviments que tracten d'unir els pobles de parla neerlandesa a tot el continent. Durant la primera meitat del segle XX, hi va haver una onada prolífica d'escrits en relació amb el tema. Un dels seus defensors més actius va ser l'historiador Pieter Geyl, que va escriure De Geschiedenis van de Nederlandsche stam (en neerlandès: “La història de la tribu / poble dels neerlandesos”), així com nombrosos assaigs sobre el tema.

Durant la Segona Guerra Mundial, quan tant Bèlgica i com els Països Baixos van caure sota l'ocupació alemanya, elements feixistes (com el NSB i Verdinaso) van tractar de convèncer als nazis d'unificar els Països Baixos i les zones de parla neerlandesa de Bèlgica. Els alemanys, però es van negar a fer-ho, ja que això entrava en conflicte amb l'objectiu final d'una “Europa germànica”.[40] Durant tota l'ocupació nazi, els alemanys negaren qualsevol mena d'ajut al nacionalisme panneerlandès i, per decret del mateix Hitler, s'oposà activament a ell.[41]

Ja des del 1851 es va fer un acord cultural sobre l'ortagrafia única del neerlandès en el Grand Diccionari de la Llengua Neerlandesa entre científics belgues i neerlandesos. El 1947, amb la signatura del pacte del Benelux, la col·laboració política i econòmica entre fa[Aclariment necessari] formalitzar-se. La dècada de 1970 va marcar l'inici de la cooperació cultural i lingüística formal entre la regió flamenca de Bèlgica i els Països Baixos a escala internacional.

Lingüística[modifica | modifica el codi]

Article principal: neerlandès

el neerlandès és l'idioma parlat per la majoria dels neerlandesos. És una llengua germànica occidental parlada per uns 22 milions de persones. El llenguatge es documenta per primera vegada al voltant de 500,[42] en un text legal dels francs, la Llei Sàlica, i té un registre escrit de més de 1.500 anys, si bé el material anterior al 1200 és fragmentari i discontinu. Com a llengua germànica occidental, el neerlandès està relacionat amb altres idiomes d'aquest grup, com el frisó, l'anglès i l'alemany ocupant una posició central dins de les llengües germàniques occidentals.

El neerlandès estàndard té un inventari de so de 13 vocals, 6 diftongs i 23 consonants, de les quals la fricativa velar sorda es considera un so ben conegut, típic de l'idioma. Altres característiques relativament ben conegudes de la llengua neerlandesa i els dígrafs d'ús freqüent com oo, ee, uu i aa, la capacitat de formar llargs compostos i l'ús de les malalties com a paraulotes.

El consens general entre els lingüistes és que la llengua neerlandesa compta amb 28 dialectes principals. Aquests dialectes solen agrupar-se en sis categories principals: holandès, flamenc occidental, flamenc oriental, brabantí, limburguès i baix saxó neerlandès[43] D'aquests dialectes, el brabantí i el flamenc occidental el parlen exclusivament pels neerlandesos del sud, mentre que l'holandès i el baix saxó neerlandès només es parlen al nord. El flamenc occidental i limburguès són dialectes transfronterers en aquest sentit. Finalment, la situació dialectal es tipifica sobretot per la isoglossa de la realització de la 'g forta' i 'g suau'.

Els immigrants neerlandesos també exportaren la llengua neerlandesa. El neerlandès es parlava als Estats Units com a llengua materna des de l'arribada dels primers colons permanents en 1615, sobrevivint als poblaments ètnics aïllats fins cap al 1900, quan va deixar de ser parlat amb l'excepció dels immigrants de primera generació. El neerlandès, però, va tenir un impacte significatiu en la regió al voltant de Nova York (alguns d'ells traçables per la toponímia: p.ex.: Hoboken a Nova Jersey). Per exemple, la llengua materna del president nord-americà President dels Estats Units Martin Van Buren era el neerlandès.[44] La majoria dels immigrants neerlandesos del segle XX ràpidament van començar a parlar l'idioma del seu nou país. Per exemple, dels habitants de Nova Zelanda, el 0,7% afirma que la seva llengua materna és el neerlandès,[45] tot i que el percentatge de l'herència neerlandesa és considerablement més alta.[46]

El neerlandès és actualment llengua oficial als Països Baixos, Bèlgica, Surinam, Aruba, Sint Maarten, Curaçao, la Unió Europea i la Unió de Nacions Sud-americanes (a causa del fet que Surinam n'és membre). A Sud-àfrica, es parla afrikaans, una llengua filla del neerlandès, que en si era una llengua oficial de Sud-àfrica fins a 1983. Els neerlandesos, flamencs i els governs de Surinam coordinar les seves activitats de llenguatge al Nederlandse Taalunie (Unió de la Llengua Neerlandesa), una institució també s'encarrega de governar l'idioma neerlandès estàndard, per exemple en matèria d'ortografia.

Etimologia d'autònims i exònims[modifica | modifica el codi]

Els orígens de la llengua neerlandesa es remunten al protogermànic, l'avantpassat de totes les llengües germàniques, *theudo (que significa del poble); similar a dietsc en neerlandès antic, diutsch en l'alt alemany antic, þeodisc en l'anglès antic i þiuda en gòtic tots significant «(de) la gent (germànica)». A mesura que les tribus dels pobles germànics es començaren a diferenciar el seu significat també començà a divergir. Entre els anglosaxons d'Anglaterra, per exemple, gradualment passaren a referir-se a ells mateixos þeodisc declinant el seu ús cap al terme Englisc. Al continent *theudo evolucionà en dos sentits: Diets (que significa neerlandesos (arcaic)[47] i Duits (alemany). Al principi la llengua anglèsa utilitza la paraule Dutch per a referir-se a qualsevol parlant de llengües germàniques del continent europeu (per exemple, els neerlandesos, els frisons i els - diversos- alemanys). A poc a poc el seu significat va canviar als pobles germànics amb qui tenien més contacte, tant per la seva proximitat geogràfica, sinó també per la rivalitat en els territoris d'ultramar i de comerç: poble de la República dels Països Baixos, el neerlandès.[48]

Es refereixen a si mateixos com Nederlander, (pl. Nederlanders) un mot compost de neder o neer que significa baix, prop del mar, land que significa país i el súfix -er utilitzat per fer molt gentilicis.[49][50][51] Encara que no és tan antic com Diets, el terme Nederlands ha estat usat continuadament des de 1250.[32]

Noms[modifica | modifica el codi]

Els cognoms neerlandesos (i cognoms d'origen neerlandès) són generalment fàcils de reconèixer. Hi ha diversos tipus principals dels cognoms en neerlandès:

Cognoms patronímics
El nom es basa en el nom personal del pare del portador. Històricament aquest ha estat, de lluny, la forma més dominant. Aquest tipus de noms fluctuen d'una generació a la següent de manera que el cognom no és constant. P.ex.: L'home anomenat Willem Janszoon (Guillem, fill de Joan) va tenir un fill anomenat Jacob, que seria conegut com a Jacob Willemsen (Jacob, fill de Guillem). Després del registre civil, el cognom en temps de registre es va convertir en permanent. D'aquí que avui dia molts neerlandesos porten el nom dels avantpassats que vivien a principis del segle XIX, quan s'establí el registre civil als Països Baixos. Aquests noms poques vegades duen tussenvoegsels (p.ex.: Vincent van Gogh o Hugo de Vries).
Cognoms toponímics
el nom es basa en la ubicació en la qual el portador viu o va viure. En neerlandès aquesta forma de cognom gairebé sempre inclou una o diverses tussenvoegsels, usualment van, van de i variants. Mentre que "van" denota "(procedent) de", els cognoms neerlandesos s'associen de vegades amb la classe alta de la societat o de l'aristocràcia (p. ex.: Guillem d'Orange). No obstant això, a Van Dutch reflecteix sovint el lloc d'origen inicial (Van Der Bilt - aquell qui procedeix de De Bilt), més que no pas denota cap estatus aristocràtic.[52]
Cognoms d'ocupació
el nom es basa en l'ocupació del portador. Exemples ben coneguts inclouen Molenaar, Visser i Smit. Aquesta pràctica és similar als cognoms anglesos (els noms d'exemple es tradueixen perfectament als Miller (moliner), Fisher (pescador) i Smith (ferrer) anglesos).[53]
Cognoms d'aparença o caràcter
basats en sobrenoms relacionats amb l'aparença / altres trets físics, l'aparença o caràcter de portador (almenys en el moment de la inscripció). Per exemple, "De Lange" (l'alt), "De Groot" (el gros), "De Dappere " (el valent).

Altres cognoms poden estar relacionades amb els animals. Per exemple, De Leeuw (el lleó), Vogels (aus), Koekkoek (cucut) i Devalck (el falcó), a un estatus social desitjat, per exemple, Prins (princep), De Koninck / Koning (rei), De Keyzer / Keizer (emperador). També hi ha una sèrie de noms compostos o descriptius, per exemple, Naaktgeboren (nascut nu).

Els noms neerlandesos poden diferir en gran mesura en l'ortografia. El cognom Baks, per exemple, també s'escriu també com Backs, Bacxs, Bakx, Baxs, Bacx, Backx, Bakxs i Baxcs. Encara que escrit de manera diferent, la pronunciació segueix sent idèntica. Varietat dialectal també passa comunament, amb De Smet i De Smit tant significat “ferrer”, per exemple. Cognoms dels immigrants neerlandesos en ambients estrangers (principalment l'anglofonia i francofonia) s'adapten sovint, no només en la pronunciació, sinó també en l'ortografia.

Cultura[modifica | modifica el codi]

«Els proverbis neerlandesos» Pieter Brueghel el Vell

Abans de l'arribada del cristianisme, els avantpassats dels neerlandesos practicaven una forma de paganisme germànic augmentada amb diversos elements celtes. A l'inici del segle VI, els missioners primer (missió hiberno-escocesa) van arribar. Més tard van ser reemplaçats pels missioners anglosaxons, que finalment van tenir èxit en convertir la majoria dels habitants al segle VIII.[54] Des de llavors, el cristianisme ha estat la religió predominant a la regió.

A principis del segle XVI, la Reforma protestant va començar a formar-se i es va estendre ràpidament al Westhoek i el Comtat de Flandes, on es van celebrar els sermons secrets a l'aire lliure, anomenats hagenpreken ("oracions de la tanca/bardissa"). El governant de les Disset Províncies, Felip II d'Espanya, va sentir que era el seu deure moral lluitar contra el protestantisme i, després de l'onada d'iconoclàstia, va enviar tropes per a esclafar la rebel·lió i fer de nou dels Països Baixos una regió catòlica.[55] Els protestants als Països Baixos del sud fugiren massivament cap al nord.[55] La majoria dels protestants neerlandesos estaven ara concentrats a les províncies lliures al nord del Rin, mentre que els neerlandesos catòlics estaven al sud - sota domini espanyol. Després de la Pau de Westfàlia el 1648, el protestantisme no es va estendre cap al sud, el que resulta en una diferència en les pràctiques religioses que dura fins als nostres dies.

La població neerlandesa contemporània és generalment nominalment cristiana.[56]La gent d'ascendència neerlandesa als Estats Units són generalment més religiosos que els seus homòlegs europeus. Per exemple, les nombroses comunitats a l'oest del riu Michigan segueixen sent baluards de l'Església Reformada a Amèrica i l'Església Cristiana Reformada, tots dos descendents de l'Església Reformada Neerlandesa.

Una divisió cultural dins la cultura neerlandesa és la que hi ha entre el nord protestant i el sud catòlic, que abasta diverses diferències culturals entre els neerlandesos del nord per una banda i els neerlandesos del sud per l'altre. Aquest tema ha rebut històricament l'atenció dels historiadors, en particular Pieter Geyl (1887-1966) i Carel Gerretson (1884-1958). La diversitat històrica del paisatge cultural holandès ha originat diverses teories dirigides tant a identificar com a explicar les divergències culturals entre les diferents regions. Una teoria, proposada per A. J. Wichers el 1965, planteja diferències de mentalitat entre el sud-est, o "superior", i el nord-oest, o regions "inferiors" als Països Baixos, i tracta d'explicar aquestes fent referència als diferents graus en què es feudalitzà aquestes àrees durant l'Edat Mitjana.[57] Una altra divisió cultural més recent és que entre el Randstad, l'aglomeració urbana a l'oest del país, i la resta de províncies dels Països Baixos.

En holandès, la divisió cultural entre nord i sud és també coneguda pel terme col·loquial per sota / per sobre dels grans rius «Grote rivieren», ja que els rius Rin i Mosa formen més o menys una frontera natural entre els neerlandesos al nord i al sud. A aquesta separació geogràfica s'hi afegeix una divisió cultural, parcialment deguda a les diferències religioses, entre el nord predominantment protestant, i el sud de majoria catòlica; les diferències dialectals al llarg dels rius Rin / Mosa; i, en menor mesura, el desenvolupament econòmic històric d'ambdues regions són també elements importants en aquesta dissimilitud.

A menor escala la diversitat cultural també es manifesta en l'arquitectura local o diferències de caràcter. Aquesta àmplia gamma d'identitats regionals dins d'una àrea relativament petita, sovint s'ha atribuït al fet que moltes de les actuals províncies neerlandeses eren de facto' estats independents durant gran part de la seva història, així com la importància dels dialectes neerlandesos locals (que sovint corresponen en gran mesura amb les mateixes províncies).[58]

Cultura neerlandesa del nord[modifica | modifica el codi]

La cultura neerlandesa del nord està marcada pel protestantisme. Encara que avui dia molts no practiquen el protestantisme, o són només nominalment part d'una congregació, són presents els valors i costums protestants. En general, es pot dir dels neerlandesos del nord que són més pragmàtics, prefereixen un enfocament directe, i mostren un estil de vida menys exuberant, en comparació amb els del sud.[59] A escala global, els neerlandesos del nord han constituït l'avantguarda dominant de la llengua neerlandesa i la cultura des del setge d'Anvers, exemplificat per l'ús del terme "Dutch" com a gentilici per al país en els quals eren una majoria, els Països Baixos. Lingüísticament, els neerlandesos del nord parlen algun dels dialectes: holandès, zelandès i baix saxó neerlandès de forma nativa, o estan influenciats per ells quan parlen l'estàndard de la llengua neerlandesa. Econòmicament i culturalment, el centre tradicional de la regió han estat les províncies del nord i sud, o avui, el Randstad, encara que per un breu període durant els segles XIII o XIV aquest centre motor fou a l'est, quan diverses viles i ciutats de l'est es van alinear amb la Lliga Hanseàtica. Tota l'àrea cultural neerlandesa del nord és als Països Baixos, la seva població ètnicament holandèsa s'estima en una mica menys de 10 milions.[nb 2]

Frisis[modifica | modifica el codi]

Els frisons, concretament els frisons occidentals, són un grup ètnic present al nord dels Països Baixos que es concentren principalment a la província de Frísia. Culturalment, els frisons moderns i els neerlandesos del nord són força similars, la diferència principal i generalment més important és que els frisons parlen frisó occidental, una de les tres subdivisions de les llengües frisones, diferent del neerlandès.

Els frisons occidentals en general no es perceben a si mateixos com a part d'un grup més gran dels frisons, i, d'acord amb una investigació de 1970, s'identifiquen més amb els neerlandesos que amb aquest o frisons del nord o de l'est.[60] A causa de segles de convivència i de participació activa en la societat neerlandesa, a més de ser bilingües, els frisons no són tractats com un grup separat en les estadístiques oficials neerlandeses.

Cultura neerlandesa meridional[modifica | modifica el codi]

L'esfera meridional neerlandesa en general es compon d'àrees en què la població era de tradició catòlica. Durant l'Alta Edat Mitjana fins a la rebel·lió neerlandesa durant la Guerra dels Vuitanta Anys, les regions del sud eren més poderoses, així com més desenvolupada culturalment i econòmicament.[59] Al final de la rebel·lió neerlandesa, es va fer evident que els Àustries eren incapaços de reconquerir el nord, de la mateixa manera que els militars del nord eren massa dèbils per conquerir el sud, on sota la influència de la Contrareforma, s'havia començat a forjar una identitat política i cultural pròpia.[61] Els neerlandesos del sud, incloent-hi els neerlandesos del Brabant i Limburg, es mantingueren catòlics o retornaren al catolicisme. Els dialectes parlats pels neerlandesos aquest grup són el brabançó, el limburguès i el flamenc oriental i occidental. Als Països Baixos, hi ha un adagi usat sovint per a indicar aquesta frontera cultural; és la frase boven/onder de rivieren (en holandès: a dalt / a baix dels rius), en què "els rius" fa referència als rius Rin i Mosa. La cultura neerlandesa meridional també ha estat influenciada per la cultura francesa en contraposició a una la major influència alemanya en l'àrea de la cultura neerlandesa septentrional.

Flamencs[modifica | modifica el codi]

En el camp de l'etnografia, s'argumenta que les poblacions de parla neerlandesa dels Països Baixos i Bèlgica tenen una sèrie de característiques comunes, amb un llenguatge comú sobretot, alguns costums generalment similars o idèntics, i sense un origen ancestral o mite d'origen clarament separat.[62]

No obstant això, la percepció popular de ser un sol grup és molt variable, depenent de la matèria, localitat, i antecedents personals. En general, els flamencs poques vegades s'identifiquen com a neerlandesos i viceversa, sobretot a escala nacional.[63] Això es deu en part als estereotips populars tant als Països Baixos com a Flandes, basats principalment en "extrems culturals" i tant al nord com al sud. Nogensmenys, aquests estereotips tendeixen a ignorar la zona de transició formada per les províncies del sud dels Països Baixos i la majoria dels confins del nord de Bèlgica, el que resulta en generalitzacions excessives.[64]

En el cas de Bèlgica, hi ha la influència addicional del nacionalisme com la llengua i la cultura neerlandesa van ser oprimits pel govern de parla francesa. Això va ser seguit per una reacció nacionalista a finals del segle XIX i principis del segle XX que va veure poc d'ajuda del govern dels Països Baixos (que durant molt temps després de la Revolució belga va tenir una relació reticent i contenciosa amb la Bèlgica recentment formada i una actitud en gran mesura indiferent cap als seus habitants de parla neerlandesa)[65] i, per tant, es va centrar aenfrontar a la cultura flamenca en contra de «la cultura francesa», el que resulta en la formació de la nació flamenca a Bèlgica, una consciència nacional molt marcada entre alguns belgues de parla neerlandesa.[66]

Diàspora neerlandesa[modifica | modifica el codi]

Emigrants neerlandesos arribant a Austràlia el 1954

Des de la Segona Guerra Mundial, neerlandesos emigraren principalment als Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, i (fins a 1970) a Sud-àfrica. Avui els immigrants neerlandesos es poden trobar a la majoria dels països desenvolupats. En diverses antigues colònies holandeses i assentaments comercials, hi ha grups ètnics aïllats d'ascendència total o parcialment neerlandesa.

Europa Central i Oriental[modifica | modifica el codi]

Durant l'ostsiedlung, l'expansió cap a l'est d'Alemanya ocorreguda principalment entre els segles X i XIII,[67] un nombre de neerlandesos es va traslladar també. Després de la captura de territori al llarg dels rius Elba i Saale en la dècada de 1160, els colons neerlandesos de les regions inundades a Holanda van usar la seva experiència per a construir dics a Brandenburg, i també es van establir en i al voltant de les principals ciutats alemanyes com Bremen i Hamburg i regions alemanyes de Mecklemburg i Brandenburg.[68] Entre els segles XIII i XV, Prússia acollí diverses onades de neerlandesos i frisons per a colonitzar arreu del país (principalment al llarg de la costa del Mar Bàltic).[69]

A mitjans del segle XVI, els mennonites començaren a passar dels Països Baixos (especialment Frísia i Flandes) a la regió del delta del Vístula a la Prússia Reial, a la recerca de la llibertat religiosa i l'exempció del servei militar.[70] La mateixa capital russa, Moscou, també tenia un nombre d'immigrants neerlandesos, majoritàriament treballant com a artesans. Possiblement el més famós dels quals era Anna Mons, l'amant de Pere el Gran.

Històricament els neerlandesos també van viure directament en el costat oriental de la frontera amb Alemanya, la majoria han estat assimilats (a part de ~40.000 migrants limítrofs recents), sobretot des de la creació de la mateixa Alemanya en 1872. Marques culturals encara es poden trobar però. En alguns pobles i ciutats d'una església reformada neerlandesa està present, i un nombre de districtes fronterers (com Cleves, Borken i Viersen) tenen les ciutats i poble amb un origen etimològic holandès. A l'àrea al voltant de Clèveris (en alemany Kleve, en neerlandès Kleef) el dialecte tradicional és el neerlandès, comparat amb el de la rodalia (alt / baix) alemany. Més al sud, ciutats històricament habitatge molts comerciants neerlandesos han conservat exònims neerlandesos per exemple Aquisgrà (Aken) i Colònia (Alemanya) (Keulen) fins als nostres dies.

Sud-àfrica[modifica | modifica el codi]

Articles principals: afrikaans i bòer

Encara que els exploradors portuguesos entraren en contacte amb el Cap de Bona Esperança, ja en 1488, gran part de l'actual Sud-àfrica ha estat ignorada pels europeus fins a l'holandès[Aclariment necessari] Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals fundaren el seu primer assentament a Ciutat del Cap en 1652.[71][72] Els colons neerlandesos començaren a arribar poc després, fent del Cap l'assentament de civilització occidental més antiga al sud del Sàhara.[73] Algunes de les comunitats més antigues dels mulats al país es van formar per les unions entre els colons, els seus esclaus, i diverses tribus hotentots.[74] Això va portar al desenvolupament d'un important grup ètnic de Sud-àfrica, els mestissos del Cap, que adoptaren la llengua i la cultura neerlandesa[72] a mesura que el nombre d'europeus - sobretot dones - s'incrementava, els blancs sud-africans van fer pinya com una comunitat per tal de protegir la seva situació privilegiada, amb el temps marginant els mestissos com a grup racial diferent i inferior.[75]

Atès que els empleats de la companyia van resultar agricultors ineptes, es van atorgar extensions de terra als camperols neerlandesos i alemanys sota l'enteniment que el desenvolupament de les seves granges com a vassalls.[73] En el moment de la revocació de l'Edicte de Nantes en 1685, se'ls van unir els hugonots francesos que fugien la persecució religiosa al país, que intercalen entre els homes lliures originals.[71] Alguns trekboers finalment va tornar a la ramaderia, creant la seva pròpia subcultura diferent al voltant d'una forma de vida seminòmada i comunitats patriarcals aïllades.[73] al segle XVIII es havia sorgit un nou poble d'Àfrica que es van identificar com "afrikaners" que, literalment, en neerlandès es traduïx com “africà”, en lloc d'identificar-se com a neerlandesos, després que havien adoptat aquella terra de forma permanent.[76]

Els afrikaners estan dominats per dos grups principals, els neerlandesos del Cap i els bòers, que es defineix en part per les diferents tradicions de la societat, les lleis i les bases econòmiques històriques.[73] Malgrat la seva llengua - l'afrikaans - i la seva religió segueixen estant innegablement lligades a la dels Països Baixos,[77] la cultura afrikaner ha estat influïda per tres segles d'habitació al sud d'Àfrica.[76] L'afrikaans, que va desenvolupar a partir del neerlandès mitjà, ha estat influenciat per l'anglès, el francès, l'alemany, el crioll malaioportuguès i diverses llengües africanes. Encara l'holandès s'ensenyà als estudiants sud-africans fins al 1914, i alguns afrikaners de classe alta el va utilitzar en l'alta societat, la primera literatura afrikaans ja havia aparegut en 1861.[73] La Unió Sud-africana va concedir estatut oficial neerlandès des de la seva creació, però en 1925 el Parlament reconegué obertament l'afrikaans com una llengua independent reconeguda.[73] Es diferencia del neerlandès estàndard per diverses pronunciacions prestades del francès, el malai, l'alemany o l'anglès, la pèrdua del cas i les distincions de gènere, i en l'extrem de la simplificació la gramàtica (per exemple voël esdevé vogel, i reën esdevé regen).[78] Els dialectes ja no es consideren mútuament intel·ligibles entre si.[79]

Sud-est asiàtic[modifica | modifica el codi]

Família neerlandesa a Java (1927)

Des del segle XVI, hi ha hagut una presència neerlandesa al sud-est asiàtic, Taiwan i Japó. En molts casos, els neerlandesos van ser els primers europeus als indígenes trobarien. Entre 1602 i 1796, la VOC va enviar gairebé un milió d'europeus per treballar en la regió d'Àsia.[80] La majoria moriren de malaltia o retornaren a Europa, però alguns d'ells feren de les Índies a la seva nova llar.[81] LA interacció entre la població neerlandesa i la nativa ocorregué principalment a Sri Lanka i les modernes illes d'Indonèsia. La majoria de les vegades els soldats neerlandesos es van casar amb dones locals i es van establir a les colònies. A través dels segles es va desenvolupar una població relativament gran de parla neerlandesa d'origen mixta holandès i indonesi, coneguda com a indoneerlandesos o indos. L'expulsió dels neerlandesos després de la Revolució Nacional Indonèsia, feu que en l'actualitat la majoria d'aquest grup visqui als Països Baixos. Les estadístiques mostren que els indos són, de fet, el grup minoritari més gran als Països Baixos i el nombre de prop de mig milió (amb exclusió de la tercera generació).[82]

Amèrica del Nord[modifica | modifica el codi]

Els neerlandesos s'havien establert a Amèrica molt abans de l'establiment dels Estats Units d'Amèrica.[nb 3] Durant molt temps, els neerlandesos vivien en colònies neerlandeses, propietat i regulada per la república neerlandesa, que més tard formaren part de les Tretze Colònies. No obstant això, moltes comunitats neerlandeses es mantingueren pràcticament aïllades de la resta d'Amèrica fins a la Guerra Civil dels Estats Units, en la qual els neerlandesos van lluitar pel Nord i va adoptar moltes formes nord-americanes.[83]

La majoria de les onades futures d'immigrants neerlandesos van ser assimilades ràpidament. Hi ha hagut tres presidents nord-americans d'ascendència neerlandesa: Martin Van Buren (primer president que no era d'origen britànic), Franklin D. Roosevelt (32è elegit per quatre mandats en el càrrec, que exercí des de 1933 fins a 1945) i Theodore Roosevelt (26è).

A Canadà 923.310 canadencs afirmen tenir ascendència neerlandesa total o parcial. Els primers neerlandesos per venir a Canadà eren neerlandesos de les Tretze Colònies entre els loyalistes. L'onada més gran va ser a finals dels segles XIX i XX, quan un gran nombre de neerlandesos van ajudar a poblar l'oest canadenc. Durant aquest període, un nombre significatiu s'assentà a les principals ciutats com Toronto.

Tot i que interrompuda per la Primera Guerra Mundial, aquesta migració va tornar en la dècada de 1920, però de nou es va aturar durant la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra un gran nombre d'immigrants neerlandesos es va traslladar a Canadà, entre ells algunes esposes dels soldats canadencs que alliberaren els Països Baixos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. La independència va ser acceptada pel tractat de Munster de 1648, a la pràctica la república neerlandesa havia estat independent des de l'última dècada del segle XVI.
  2. Estimacions basades based on the population of the Netherlands, without the Southern Provinces and non-Ethnic Dutch.
  3. Els EUA declararen la seva independència el 1776; el primer assentament holandès fou construït el 1614: Fort Nassau, sobre el que es posicionà l'actual Albany, capital de l'Estat de Nova York.

References[modifica | modifica el codi]

  1. In the 1950s (the peak of traditional emigration) about 350.000 people left the Netherlands, mainly to Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, els EUA i Sud-àfrica. About one-fifth returned. The maximum Dutch-born emigrant stock for the 1950s is about 300.000 (some have died since). The maximum emigrant stock (Dutch-born) for the period after 1960 is 1.6 million. Discounting pre-1950 emigrants (who would be about 85 or older), at most around 2 million people born in the Netherlands are now living outside the country. Combined with the 13,1 million ethnically Dutch inhabitants of the Netherlands, there are about 16 million people who are Dutch, in a minimally accepted sense. Autochtone population at 1 January 2006, Central Statistics Bureau, Integratiekaart 2006', (external link) (neerlandès)
  2. According to a 1990 study by Statistics Netherlands there were 472,600 Dutch Indonesians residing in the Netherlands. They are the descendants of both Dutchmen and native peoples of Indonèsia.
  3. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta autogenerated6
  4. Based on adding together Afrikaner and Coloured populations.
  5. «ABS Ancestry», 2012.
  6. Number of people with the Dutch nationality in Belgium as reported by Statistic Netherlands (neerlandès)
  7. «New Zealand government website on Dutch-Australians». Teara.govt.nz, 2009-03-04.
  8. 8,0 8,1 Joshua Project. «Dutch Ethnic People in all Countries». Joshua Project.
  9. «CBS - One in eleven old age pensioners live abroad - Web magazine». Cbs.nl, 2007-02-20.
  10. http://www.bfs.admin.ch/bfs/portal/de/index/themen/01/22/publ.Document.88215.pdf
  11. «Table 5 Persons with immigrant background by immigration category, country background and sex. 1 January 2009». Ssb.no, 2009-01-01.
  12. Autochtone population at 1 January 2006, Central Statistics Bureau, Integratiekaart 2006, (external link) This includes the Frisians as well.
  13. «2001CPAncestryDetailed (Final)» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF).
  14. Basat en nombres donats pel Professor J. A Heese al seu llibre Die Herkoms van die Afrikaner (Els Orígens dels Afrikaners), que uns 35% dels 4,5 milions d'Afrikaners tenen ancestres neerlandesos. How 'Pure' was the Average Afrikaner?
  15. According to Factfinder.census.gov
  16. «CBS statline Church membership». Statline.cbs.nl, 2009-12-15.
  17. Religion in the Netherlands. (neerlandès)
  18. Winkler Prins Geschiedenis der Nederlanden I (1977), p. 150; I.H. Gosses, Handboek tot de staatkundige geschiedenis der Nederlanden I (1974 [1959]), 84 ff.
  19. D.J. Noordam, «Demografische ontwikkelingen in West-Europa van de vijftiende tot het einde van de achttiende eeuw» a H.A. Diederiks e.a., Van agrarische samenleving naar verzorgingsstaat (Leiden 1993), 35-64, esp. 40 (en català: Desenvolupaments demogràfics a Europa Occidental del segles XV fins a la fi del segle XVIII)
  20. Als anys 1950 (pic paradigmàtic d'emigració) uns 350.000 deixaren els Països Baixos, principalment cap a Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, els Estats Units d'Amèrica i Sud-àfrica. Al voltant d'una cinquena part retornaren. El màxim estoc d'emigrants neerlandesos dels anys 50 era d'uns 300.000. El màxim estoc d'emigrants neerlandesos per al període després de 1960 és de 1,6 milions. Discounting pre-1950 emigrants (who would be about 85 or older), at most around 2 million people born in the Netherlands are now living outside the country. Combined with the 13,1 million ethnically Dutch inhabitants of the Netherlands, there are about 16 million people who are Dutch, in a minimally accepted sense. Autochtone population at 1 January 2006, Central Statistics Bureau, Integratiekaart 2006, (neerlandès)
  21. La conversió de Clodoveu al cristianisme, independentment dels seus motius, és un punt d'inflexió en la història ja que l'elit canvià de creences. La seva elecció davallaria cap a la gent comuna, dels quals molts (sobretot al Brabant i Flandes punt originari dels francs) tot i que d'una forma menys entusiasta que la classe dominant. Vegeu Pieter Geyl, « Una nova religió» a Geschiedenis van de Nederlandse stam, part I: fins a 1648. Wereldbibliotheek Amsterdam/Antwerp 1959, pàgina 204
  22. "Es van dividir en tres grups: els salis, els ripuaris i els cats" (Britannica)
  23. Els francs, que s'havien assentat a Toxàndria, al Brabant, se'ls va donar la tasca de defensar les zones de frontera, el que van fer fins a mitjan segle V; article 'History of the Low Countries' ;Encyclopædia Britannica Online; . 10 May. 2009
  24. "deriva del baix fràncic, el discurs dels francs occidentals, que va ser reestructurada a través del contacte amb parlants a la costa del Mar del Nord germànic al llarg del It derives from Low Franconian, the speech of the Western Franks, which was restructured through contact with speakers of North Sea Germanic along the coast."Encyclopædia Britannica Online; article 'Dutch language' 10 May. 2009;
  25. restructured Frankish—i.e., Dutch; Encyclopædia Britannica Online; entry 'West Germanic languages'. 10 May. 2009;
  26. The administrative organization of the Low Countries (...) was basically the same as that of the rest of the Frankish empire. Encyclopædia Britannica Online; entry 'History of the Low Countries'. 10 May. 2009
  27. During the 6th century, Salian Franks had settled in the region between the Loire River in present-day France and the Coal Forest in the south of present-day Belgium. From the late 6th century, Ripuarian Franks pushed from the Rhineland westward to the Schelde. Their immigration strengthened the Germanic faction in that region, which had been almost completely evacuated by the Gallo-Romans. Encyclopædia Britannica Online; article 'History of the Low Countries'; 10 May 2009.
  28. The northern Franks retained their Germanic language (which became modern Dutch), whereas the Franks moving south rapidly adopted the language of the culturally dominant Romanized Gauls, the language that would become French. The language frontier between northern Flemings and southern Walloons has remained virtually unchanged ever since. Encyclopædia Britannica Online; entry 'Fleming and Walloon'. 12 May. 2009;
  29. Encyclopædia Britannica Online; entry 'History of the Low Countries'. 10 May. 2009; Thus, the town in the Low Countries became a communitas (sometimes called corporatio or universitas)—a community that was legally a corporate body, could enter into alliances and ratify them with its own seal, could sometimes even make commercial or military contracts with other towns, and could negotiate directly with the prince.
  30. The development of a town’s autonomy sometimes advanced somewhat spasmodically as a result of violent conflicts with the prince. The citizens then united, forming conjurationes (sometimes called communes)—fighting groups bound together by an oath—as happened during a Flemish crisis in 1127–28 in Ghent and Brugge and in Utrecht in 1159, Encyclopædia Britannica Online; entry 'History of the Low Countries'. 10 May. 2009
  31. All the towns formed a new, non-feudal element in the existing social structure, and from the beginning merchants played an important role. The merchants often formed guilds, organizations that grew out of merchant groups and banded together for mutual protection while traveling during this violent period, when attacks on merchant caravans were common., Encyclopædia Britannica Online; entry 'History of the Low Countries'. 10 May. 2009;
  32. 32,0 32,1 Etymologisch Woordenboek van het Nederlands entry "Diets" (neerlandès)
  33. J. Huizinga (1960: 62). 
  34. Cf. G. Parker, The Dutch Revolt (1985), 33-36, and Knippenberg & De Pater, De eenwording van Nederland (1988), 17 ff.
  35. Source, the aforementioned 3rd chapter (p3), together with the initial paragraphs of chapter 4, on the establishment of the Dutch Republic.
  36. Figures basades en una publicació de l'Institut Nacional Neerlandès de Salut Pública i Medi Ambient.
  37. Shetter (2002), 201
  38. J. Knipscheer and R. Kleber, Psychologie en de multiculturele samenleving (en català Piscologia i la societat multicultura), Amsterdam 2005), pàgines 76 i ss.
  39. cf. pangermanisme, paneslavisme i a molts altres moviments pannacionalistes.
  40. I. Schöffer, Het nationaal-socialistische beeld van de geschiedenis der Nederlanden. Amsterdam University Press. 2006. pàg. 92.
  41. Per exemple, va donar ordres explícites de no crear una divisió de voluntaris de la Gran Holanda dins de les Waffen SS composta de soldats dels Països Baixos i Flandes. http://www.gutenberg-e.org/esk01/images/esk02c.html
  42. "Maltho thi afrio lito" és la frase més antiga documentada en neerlandès antic, a la Llei Sàlica, text legal escrit cap al 500, vegeu Old Dutch dictionary (neerlandès)
  43. Taaluniversum website on the Dutch dialects and main groupings. (neerlandès)
  44. Michael Medved's Biography. «No, America's never been a multicultural society». Townhall.com.
  45. 2006 New Zealand Census
  46. http://www.teara.govt.nz/NewZealanders/NewZealandPeoples/Dutch/4/en As many as 100.000 New Zealanders are estimated to have Dutch blood in their veïns] (some 2% of the current population of New Zealand).
  47. Fins a la Segona Guerra Mundial, les dues paraules Diets i Nederlands eren utilitzat com a sinónims, tot i que le ressemblança entre Diets i Duits, molt utilitzat pels feixistes per a accentuar els arrels germànics o arians comuns de «les dues branques del mateix poble» (font: Etymologisch Woordenboek) (neerlandès) com el partit feixista Verdinaso, Verbond der Dietse Nationalsocialisten, o Lliga dels nacionalsocialistes diets
  48. http://www.etymonline.com/ (anglès) and Etymologisch Woordenboek van het Nederlands (Dutch) entries "Dutch" and "Diets".
  49. Vegeu J. Verdam, Middelnederlandsch handwoordenboek (Diccionari concís del neerlandès mitjà) Den Haag, 1932 (nova impressió 1994): «Nederlant, znw. o. I) Laag of aan zee gelegen land. 2) het land aan den Nederrijn; Nedersaksen, -Duitschland.» (neerlandès)
  50. M. Vanhalme, De Nederlanden (neerlandès) (en català: Els països Baixos)
  51. neder- o neer- correspon al català baix
  52. "És un error comú entre els americans, o els anglofons en general, creure que el terme 'van' davant d'un nom neerlandès significa noblesa." (Font.); "Von apareix en els noms alemanys on si que denota algun nivell de noblesa, mentre que el van, van der, van de i van den (escrit tan de manera separada com junta, o amb majúscules o sense) constata que el portador és holandès i significa simplement 'a', 'al', 'de' o 'provinent de' (Font: Genealogy.com), (Institute for Dutch surnames, (neerlandès)
  53. Most common names of occupational origin. Source 1947 Dutch census. (neerlandès)
  54. The Anglo-Saxon Church article a Catholic Encyclopedia
  55. 55,0 55,1 The Dutch Republic Its Rise, Greatness, and Fall 1477-1806, ISBN 0-19-820734-4
  56. A 2004 study conducted by Statistics Netherlands shows that 50% of the population claim to belong to a Christian denomination, 9% to other denominations and 42% to none. In the same study, 19% of the people claim go to church at least once a month, another 9% less than once a month, and 72% hardly ever or never. Statistical Yearbook of the Netherlands 2006, pàg. 43
  57. A.M. van der Woude, Nederland over de schouder gekeken (Utrecht 1986), 11-12. (neerlandès)
  58. Dutch Culture in a European Perspective; by D. Fokkema, 2004, Assen.
  59. 59,0 59,1 Voor wie Nederland en Vlaanderen wil leren kennen. By J. Wilmots
  60. D. Tamminga. Frisia. 'Facts and fiction' (1970) (neerlandès)
  61. Cf. Geoffrey Parker, The Dutch Revolt: “A poc a poc va sorgir una actitud coherent, una espècie d'"identitat col·lectiva", que era diferent i capaç de resistir les incursions, intel·lectuals i militars, tant dels neerlandesos del nord (especialment durant la crisi de 1632) i els francesos. Aquesta 'identitat nacional' embrionària va ser un monument impressionant al govern dels arxiducs, i va sobreviure gairebé quaranta anys de guerra esgotadora (1621-1659) i les invasions de Lluís XIV, fins que, el 1700, els Habsburg espanyols es van extingir.” (Penguin edition 1985, p. 260). Vegeu també J. Israel, The Dutch Republic, 1477-1806, 461-463 (en neerlandès).
  62. National minorities in Europe, W. Braumüller, 2003, pàg. 20.
  63. Nederlandse en Vlaamse identiteit, Civis Mundi 2006 by S.W Couwenberg. ISBN 90-5573-688-0. pàg. 62. cita: "Er valt heel wat te lachen om de wederwaardigheden van Vlamingen in Nederland en Nederlanders in Vlaanderen. Ze relativeren de verschillen en beklemtonen ze tegelijkertijd. Die verschillen zijn er onmiskenbaar: in taal, klank, kleur, stijl, gedrag, in politiek, maatschappelijke organisatie, maar het zijn stuk voor stuk varianten binnen één taal-en cultuurgemeenschap." The opposite opinion is stated by L. Beheydt (2002): "Al bij al lijkt een grondiger analyse van de taalsituatie en de taalattitude in Nederland en Vlaanderen weinig aanwijzingen te bieden voor een gezamenlijke culturele identiteit. Dat er ook op andere gebieden weinig aanleiding is voor een gezamenlijke culturele identiteit is al door Geert Hofstede geconstateerd in zijn vermaarde boek Allemaal andersdenkenden (1991)." L. Beheydt, "Delen Vlaanderen en Nederland een culturele identiteit?", in P. Gillaerts, H. van Belle, L. Ravier (eds.), Vlaamse identiteit: mythe én werkelijkheid (Leuven 2002), 22-40, esp. 38. (neerlandès)
  64. Dutch Culture in a European Perspective: Accounting for the past, 1650-2000; by D. Fokkema, 2004, Assen.
  65. J.C.H Blom and E. Lamberts, Geschiedenis van de Nederlanden, pàg. 383, (neerlandès), ISBN 978-90-5574-475-6
  66. Languages in contact and conflict.... 
  67. Taschenatlas Weltgeschichte, part 1, by H. Kinder and W. Hilgemann. ISBN 978-90-5574-565-4, pàg. 171. (alemany)
  68. Voortrekkers van Oud-Nederland; from Nederlands Geschiedenis buiten de grenzen" by J. Dekker (neerlandès)
  69. James Westfall Thompson, Dutch and Flemish Colonization in Mediaeval Germany
  70. «Article on Dutch settlers in Poland published by the Polish Genealogical Society of America and written by Z. Pentek». Pgsa.org.
  71. 71,0 71,1 Thomas McGhee, Charles C.. The plot against South Africa. 2nd. Pretoria: Varama Publishers, 1989. ISBN 0-620-14537-4. 
  72. 72,0 72,1 Fryxell, Cole. To Be Born a Nation, p. 9–327. 
  73. 73,0 73,1 73,2 73,3 73,4 73,5 Kaplan, Irving. Area Handbook for the Republic of South Africa, p. 42-591. 
  74. Nelson, Harold. Zimbabwe: A Country Study, p. 237–317. 
  75. Roskin, Roskin. Countries and concepts: an introduction to comparative politics, p. 343–373. 
  76. 76,0 76,1 Dowden, Richard. Africa: Altered States, Ordinary Miracles. Portobello Books, 2010, p. 380-415. ISBN 978-1-58648-753-9. 
  77. «Is Afrikaans Dutch?». DutchToday.com.
  78. «Afrikaans language - Britannica Online Encyclopedia». Britannica.com.
  79. «The Afrikaans Language | about | language». Kwintessential.co.uk.
  80. http://portal.unesco.org/ci/en/files/22635/11546101681netherlands_voc_archives.doc/netherlands%2Bvoc%2Barchives.doc
  81. «Easternization of the West: Children of the VOC». Dutchmalaysia.net.
  82. Willems, Wim, ’De uittocht uit Indie 1945-1995’ (Uitgeverij Bert Bakker, Amsterdam, 2001) (neerlandès) ISBN 90-351-2361-1
  83. «How the Dutch became Americans, American Civil War». Library.thinkquest.org.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Blom, J. C. H. and E. Lamberts, eds. excerpt and text search; also History of the Low Countries (2006) 504pp
  • Bolt, Rodney.The Xenophobe's Guide to the Dutch. Oval Projects Ltd 1999, ISBN 1-902825-25-X
  • Boxer. Charles R. The Dutch in Brazil, 1624-1654. By The Clarendon Press, Oxford, 1957, ISBN 0-208-01338-5
  • Burke, Gerald L. The making of Dutch towns: A study in urban development from the 10th-17th centuries (1960)
  • De Jong, Gerald Francis. The Dutch in America, 1609–1974.Twayne Publishers 1975, ISBN 0-8057-3214-4
  • Hunt, John. Dutch South Africa: early settlers at the Cape, 1652–1708. By John Hunt, Heather-Ann Campbell. Troubador Publishing Ltd 2005, ISBN 1-904744-95-8
  • Koopmans, Joop W., and Arend H. Huussen, Jr. Historical Dictionary of the Netherlands (2nd ed. 2007)excerpt and text search
  • Kossmann-Putto, J. A. and E. H. Kossmann. The Low Countries: History of the Northern and Southern Netherlands (1987)
  • Kroes, Rob. The Persistence of Ethnicity: Dutch Calvinist pioneers. University of Illinois Press 1992, ISBN 0-252-01931-8
  • Stallaerts, Robert. The A to Z of Belgium (2010), a historical encyclopedia
  • White & Boucke. The UnDutchables. ISBN 978-1-888580-44-0
  • Voor wie Nederland en Vlaanderen wil leren kennen. By J. Wilmots and J. De Rooij, 1978, Hasselt/Diepenbeek. (neerlandès)
  • Handgeschreven wereld. Nederlandse literatuur en cultuur in de middeleeuwen. By D. Hogenelst and Frits van Oostrom, 1995, Amsterdam. (neerlandès)