Joan Lluís Vives i March

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Lluís Vives i March
Luis Vives (Pere Carbonell) Madrid 01.jpg
Estàtua de Joan Lluís Vives a Madrid, per Pere Carbonell i Huguet (1892).
Filosof Egipci Modern literary theory
Naixement: 6 d'abril de 1493
Mort: 6 de maig de 1549 (als 56 anys)
Vegeu el Portal:Filosofia

Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març del 1493[1] - Bruges, 6 de maig del 1540),[2] generalment conegut com a Lluís Vives, en llatí Ioannes Lodovicus Vives, va ser un dels més destacats humanistes i filòsofs del Renaixement.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i vida familiar[modifica | modifica el codi]

Lluís Vives va nàixer a València a l'any 1493 en el si d'una família de jueus conversos, econòmicament acomodats. Per tal de protegir la vida dels seus familiars i la seva mateixa, així com les seves propietats i no ser expulsats, s'havien vist obligats, com tants i tants correligionaris, a convertir-se al cristianisme. Però religiosos com eren no podien, en allò més íntim de les seves persones, renegar de les seves creences, raó per la qual continuaven amb les seves pràctiques jueves en una sinagoga que tenien a casa seva i de la qual el seu cosí germà mateix, Miquel Vives, era el rabí.

En 1482, la Inquisició descobrí Miquel i sa mare a l'interior de la sinagoga en plena funció religiosa, per la qual cosa els detingueren i s'encetà un procés contra la família Vives. Cinc anys després, en 1487, Blanquina Marc i Almenara, tia de Miquel, fou citada i s'hagué de presentar al tribunal de la Inquisició de València. Blanquina es casava, quatre anys després, amb el mercader, també convers, Lluís Vives i Valeriola i de nou hagué d'abjurar davant el Sant Ofici, renegant de les seves creences. Estava clar que no els havien de deixar tranquils. L'any següent tenien un fill, Joan Lluís. Angoixats i neguitosos pel procés inquisitorial que se seguia contra ells, els pares decidiren batejar-lo per tal, si més no, de guardar les aparences i apartar-lo tant com fos possible del perillós procés que la Inquisició havia obert contra la seva família. En molts casos les acusacions en aquests processos havien acabat amb la mort, de manera que totes les precaucions eren poques.

Al llarg de la seva infància el posaren a càrrec del seu oncle Enric que havia estudiat a Bolonya per a què l'introduís en l'escola primària i li ensenyàs la Llengua Llatina, l'idioma internacional d'aquella època que tan útil li seria en el futur, ja que gràcies a ell pogué guanyar-se la vida, tot viatjant per diferents països. Mentrestant, la família continuava les seves pràctiques religioses a la sinagoga que tenien d'amagat a casa seva i en 1500 el seu pare era detingut per primera vegada. L'any següent, en 1501 són condemnats Yosef Abenfaram, autèntic nom jueu del seu cosí Miquel, junt amb la seva tia. Executada la sentència, són cremats en la foguera en la plaça pública.

A la universitat[modifica | modifica el codi]

Als quinze anys Joan Lluís Vives entrà a estudiar a la Universitat de València, que s'havia fundat només cinc anys abans, l'anomenat Estudi General, on va acudir entre 1507 i 1509 aproximadament. En eixos anys van morir de pesta sa mare la qual, condemnada més tard, va ser cremada en efígie, així com una de les seves germanes. Les altres dues i el seu germà pogueren sobreviure. Preocupat pel caire que anava prenent el procés en el qual s'ha vist implicat, el seu pare decidí enviar-lo a estudiar a l'estranger i allunyar-lo definitivament dels inquisidors de València, que tants grans patiments estaven causant a la seva família.

Eixida de València[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Joan Lluís Vives en el claustre de la Universitat de València, obra de Josep Aixa Íñigo. Fill d'una família jueva va haver d'emigrar a Europa, residint a França, els Països Baixos i Anglaterra, país on va ser professor a la Universitat d'Oxford.[3]

D'aquesta manera, a la tardor de 1509, als 17 anys Vives eixia de València rumb a París, per a perfeccionar i ampliar els seus coneixements en la ja cèlebre Universitat de la Sorbona, focus d'atracció d'alumnes d'Aragó i Catalunya, i on hi ensenyaven molts professors de la Corona d'Aragó. Acabà els estudis el 1512, assolint el grau de doctor, traslladant-se a Bruges, al Comtat de Flandes, on residien diferents famílies mercaderes de València, a una de les quals, igualment d'origen hebraic, pertanyia la qui des del 1524 fou la seua muller, Margarida Valldaura. Des de València arriben doloroses notícies que l'informen de la condemna del seu pare que, igual que el seu cosí i la seva tia, 23 anys abans, és cremat en la foguera als carrers de València.

Enmig d'una gran depressió anímica arriba a Anglaterra, després de renunciar a l'oferta que li fa la Universitat d'Alcalà d'Henares per ensenyar a la seva càtedra, per la por que té a la Inquisició a causa de la seva ascendència jueva i la persecució cruel a la qual havia sotmés a la seva família. Tanmateix, econòmicament no podia afrontar les despeses d'un viatge que li hauria fet travessar mitja Europa. L'estiu de 1523 Vives va ser elegit lector del Col·legi del Corpus Christi pel cardenal Wosley, a Anglaterra, la qual cosa comportava el nomenament com a Canceller del rei Enric VIII. Vives veia així complert el seu anhel d'establir-se en una cort, l'únic lloc on un humanista podia desenvolupar dignament la seva feina investigadora de la cultura i ensenyar els descobriments dels seus estudis, perquè amb els diners reials podia publicar-los. Allí trobà la gran amistat de Tomàs Moro, i la generositat de la reina, Caterina d'Aragó.

Així i tot, es va desanimar molt prompte, perquè enyorava els amics flamencs i la superior vida acadèmica de Lovaina, als Països Baixos, on destacava la figura d'Erasme i on tenien lloc, amb plena llibertat, les discussions més apassionants entre els més rellevants humanistes europeus. En comparació, la cort anglesa li semblava intel·lectualment molt més pobra. Per tal d'animar-lo, els reis el convidaren a passar en la seva companyia les festes de Nadal de 1523. De fet la reina havia trobat en ell un prudent conseller i un company d'ideals. Aquesta amistat li permeté, el 28 d'abril de 1525, obtenir la llicència per a importar a l'illa vi i llana, i exportar blat al continent. Amb els beneficis d'aquest comerç i la pensió règia s'alleugeriria el seu infortuni per l'execució del seu pare i la delicada salut que li provocava el clima tan nociu de l'illa, tan humit i nuvolat.

Donat que la seva situació econòmica sempre havia patit d'una certa feblesa, eixa millora pecuniària suposava una petita compensació a les seves desgràcies.

Vida a l'Europa renaixentista[modifica | modifica el codi]

Des de maig de 1526 fins abril de 1527 Vives tornà i va romandre a Bruges, on es va assabentar que el seu íntim amic Tomàs Moro, altre gran intel·lectual, fervent cristià i fidel servidor del rei, havia estat condemnat per aquest al cadafal, per haver-se oposat al propòsit d'Enric VIII de divorciar-se de Caterina. La qüestió del divorci plantejada pel rei, estava motivada per la passió del rei per Anna Bolena i la falta de successió masculina. Caterina no era capaç de donar-li el fill que tant desitjava perquè heretàs la corona, puix que només havia tingut amb ella una filla, Maria Tudor, a qui Lluís Vives ensenyà Llatí a petició de la reina després de retornar de Bruges.

Caterina necessitava tenir prop d'ella el moralista que creia capaç d'influir i convèncer el rei, el seu marit, que no l'abandonàs, divorciant-se d'ella, ja que després de l'execució de Tomàs Moro la reina s'havia quedat sense el seu principal valedor. Així doncs, cridà en Lluís Vives perquè ensenyàs el llatí a la seva filla Maria Tudor. Per ajudar a la reina, Vives escrigué a l'emperador Carles V, adversari del rei, perquè el rei Enric tenia por que fos molt més poderós que ell, i al papa Climent VII, però els seus oficis foren interceptats pel cardenal Wosley i li valgueren un confinament forçat.

Malgrat queixar-se que el cardenal violentava els seus drets humans, es va convèncer de la inutilitat dels seus esforços. El rei no renunciaria a la seva pretensió de rebutjar Caterina per a casar-se de nou, no li importaria permetre la caiguda del cardenal Wosley perquè aquest no pogué convèncer el papa Climent VII que acceptàs la sol·licitud de divorci. Aleshores intentà convèncer la reina perquè renunciara a oposar-se al divorci, en adonar-se que la seva era una causa perduda i que era millor acceptar-lo de bon grat per tal que les conseqüències no suposaren mals més greus. Aquesta estratègia va decebre tant el rei com la reina i, desenganyats tots dos amb ell, li retiraren la pensió reial, de manera que hagué d'abandonar Anglaterra.

Cercà llavors la protecció de l'emperador Carles V, a qui dedicà el tractat "Sobre la concòrdia i discòrdia del gènere humà" i un altre a l'inquisidor general d'Espanya, Alonso Manrique titulat "Sobre la pacificació" en un intent de congraciar-se amb la Inquisició, per la qual cosa li concediren una renda anual de 150 ducats, que representava la meitat de les seves despeses, però no tingué sort amb la Inquisició, ja que el benefici eclesiàstic sol·licitat no li va arribar mai.

Els darrers anys es dedicà a perfeccionar la cultura humanística dels ducs de Mencia. No tornarà mai més a València ni a cap altra universitat de la península. Aleshores es va assabentar dels greus successos esdevinguts des de 1529 a 1536: el poderós cardenal Wosley, d'Anglaterra, cau en desgràcia a la cort del rei Enric, Tomàs Moro dimiteix com a canceller del rei, per no trair la seva consciència en oposar-se al divorci del rei i és executat el 1535, Enric VIII és excomunicat pel Papa el 1533 per divorciar-se de la reina i separar-se de l'Església de Roma anomenant-se cap de l'Església Anglicana, Caterina, abandonada pel rei, moria el mateix any que Erasme a Basilea el 1536 i els seus deixebles van ser perseguits per la Inquisició a tota Europa.

Així, enmig de la soledat i desenganyat de la glòria humana, Vives es converteix en un vertader reformador de l'educació europea i en un filòsof i moralista de talla universal, proposant l'estudi de les obres d'Aristòtil en la seva llengua original i adaptant els seus llibres destinats a ensenyar llatí als estudiants, mitjançant la substitució de textos medievals per altres de nous, amb un vocabulari adaptat a la seva època i a la forma de parlar del moment. El seu llibre destinat a ensenyar llatí als estudiants va ser editat 65 vegades entre 1538 i 1649. Al llarg de més d'un segle serví de llibre de text a tot Europa. De la mateixa manera proposà la reforma de la primera universitat del món: la Sorbona, depurant la seva educació filosòfica i tornant a l'estudi de l'Aristòtil original, dotant-la d'una gran qualitat al seu ensenyament. Encara avui, cinc-cents anys més tard, és una de les més importants universitats del món.

Mort i llegat[modifica | modifica el codi]

En 1529 ja presentava una salut molt delicada: amb mals de cap i úlcera estomacal, arribant quasi al col·lapse nerviós a causa del treball. L'artritis va degenerar amb forts dolors i el 6 de maig de 1540 moria en Bruges d'un càlcul biliar i va ser soterrat en l'església de Sant Donacià. Un punt molt important a destacar és que tota la seva família va ser assassinada per la Inquisició, la seva mare, tot i estar morta des de feia temps, va ser desenterrada i posteriorment cremada davant la població. Com a gran exponent de l'humanisme o inclòs el renaixement de la seua època ha inspirat que moltes organitzacións o institucions públiques (col·legis, instituts, biblioteques...) porten en senyal d'honor el seu nom com la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives o la Xarxa Vives d'Universitats.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Joan Lluís Vives i Marc». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 5 març 2014].
  2. «Joan Lluís Vives i March». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Biografies i Vides. Lluís Vives.(castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Lluís Vives i March