Quim Monzó

Quim Monzó

Quim Monzó en una imatge del 2010
Biografia
Naixement	Joaquim Monzó i Gómez 24 de març de 1952 (1952-03-24) Barcelona
Dades personals
Nacionalitat	Catalunya
Activitat
Camp de treball	Literatura catalana
Lloc de treball	Catalunya
Ocupació	Escriptor
Gènere	novel·la, conte i articles d'opinió
Nom de ploma	Quim Monzó
Obra
Primeres obres	Uf, va dir ell Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
Obres destacables El perquè de tot plegat La magnitud de la tragèdia
Premis 1976 - Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1993 - Premi Ciutat de Barcelona 2000 - Premi Lletra d'Or 2000 - Premi Nacional de Literatura
Lloc web	Quim Monzó - Lloc web oficial

Joaquim Monzó i Gómez, conegut amb el nom de ploma Quim Monzó (Barcelona, 24 de març de 1952), és un escriptor català, autor de novel·les, contes i articles d'opinió, aquests últims en català i en castellà.

Biografia

Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Els seus inicis professionals van ser treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a treballar en el món del periodisme a la dècada del 1970, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista, a la premsa periòdica. En col·laboració amb Albert Abril, va escriure a Tele/eXpres reportatges sobre el Vietnam, Cambotja, Irlanda del Nord i l'Àfrica de l'Índic. El gener del 1982 va obtenir una beca per estudiar a Nova York, fins al 1983. Té múltiples tics com a conseqüència de la Síndrome Gilles de la Tourette, així com Trastorn obsessivocompulsiu.

Com a escriptor es va donar a conèixer el 1976 amb la novel·la L'udol del griso a les clavegueres (Edicions 62), centrada en el Maig del 68 francès, i el recull de contes Self-Service, escrit en col·laboració amb Biel Mesquida. Més tard va publicar amb Quaderns Crema altres reculls de contes, com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), que van ser revisats i aplegats en el volum Vuitanta-sis contes (1999), que l'any 2000 es va endur el Premi Lletra d'Or i Premi Nacional de literatura catalana de Narrativa. I encara va escriure tres reculls més: El millor dels mons (2001), Tres Nadals (2003) i Mil cretins (2007). Al llarg dels anys vuitanta, paral·lelament a la dedicació al conte, Monzó va publicar desenes de reculls d'articles i dues novel·les: Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989).

Des de mitjans del decenni del 1980 ha estat col·laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo, Arthur Miller i Eric Bogosian, entre d'altres. Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel·lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna. Ha escrit l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia.

L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar –i per a l'ocasió– va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.

Des de desembre del 2009 a l'abril del 2010 va tenir lloc, a Arts Santa Mònica de Barcelona, una exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol "Monzó".

Estil

En les dues primeres obres de Monzó es percep la influència del textualisme, un moviment que pretenia abolir l'herència literària a través de la innovació lingüística i l'experimentació formal. No obstant això, Monzó, com altres autors partícips del moviment, aviat va ser conscient de les escasses possibilitats de continuïtat de la via experimental i la seva prosa va fer un gir per orientar-se cap a formes més llegibles. En la major part dels contes escrits entre el final dels setanta i l'actualitat, l'escriptor fa caricatures d'alguns dels aspectes del món urbà contemporani. S'inspira i utilitza elements de la societat postmoderna, com determinades conductes, un llenguatge, uns perfils o uns costums per construir una metàfora d'unes determinades circumstàncies vitals. Els relats expressen, a través d'aquestes metàfores, angoixes de caràcter existencial que, sovint, es fonamenten en l'absurd.

En els reculls de contes publicats entre el 1978 i el 1999, Monzó combina qüestions tan humanes com el desig, l'amargor de les relacions humanes o els cercles viciosos que impossibiliten les decisions personals. Hi predominen les històries lineals, de ritme àgil, protagonitzades per personatges anodins i imbuïdes d'un humor més o menys agredolç. Puntualment, a més, inclouen referències a la literatura o a escriptors heterònims. Al mateix temps, per l'extensió i per la voluntat implícita d'apel·lar a una realitat quotidiana i aconseguir, amb això, uns efectes còmics, Monzó s'aproxima a les fórmules del nou costumisme urbà.

Amb el temps, Monzó ha tendit cada vegada més a la depuració formal. Els relats parteixen de situacions prototípiques que, degudament manipulades, aconsegueixen crear un efecte de ridícul. L'escriptor utilitza la demora amb l'objectiu de condicionar el lector i portar-lo fins a una resolució sovint desencisadora. Pel que fa als models literaris, s'ha parlat de la influència de la narrativa minimalista nord-americana –Robert Coover, John Barth i Donald Barthelme–, d'alguns autors representatius de l'avantguarda sud-americana –Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar i Adolfo Bioy Casares– i, sobretot en els primers textos, de l'aportació teòrica de Raymond Queneau, a més de la narrativa de Francesc Trabal i Pere Calders. Dissemblances al marge, un dels temes comuns és la preferència per un paisatge que oscil·la, inestable, entre la buidor i el desig, enmig de la rutilant seducció dels anuncis publicitaris i dels espais d'oci. Un espai que ha passat de ser el lloc de la utopia al de l'escepticisme. Davant del tòpic, un dels estratagemes més utilitzats per l'autor és la paròdia de l'ús convencional del llenguatge o dels gèneres literaris.

«	Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabokov, Monzó té una virtuositat que li permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries.	»
— Le Monde, París

Obra literària

Ha publicat un bon nombre de novel·les, contes i reculls d'articles, i ha estat traduït a més de vint llengües. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana de novel·la, l'any 1976, per L'udol del griso al caire de les clavegueres; el Premi de la Crítica Serra d'Or de narració el 1981, el 1986 i el 1994 per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians i El perquè de tot plegat respectivament, i el de contes el 1997 per Guadalajara; el Premi de Novel·la El Temps, el 1989, per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona, el 1993, per El perquè de tot plegat; el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura, el 2000 per Vuitanta-sis contes; i el Premi Maria Àngels Anglada, el 2008, per Mil cretins.

Reculls d'articles

Els articles periodístics de Monzó s'han anat recollint en llibres que inclouen també alguns relats publicats en premsa.

• No plantaré cap arbre és una obra del 1994 que reuneix articles i alguns contes publicats als diaris Avui i El Periódico de Catalunya els anys 1991, 1992 i 1993.
• Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes és una obra del 1998 que reuneix articles i alguns contes apareguts als diaris Avui, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia des de l'any 1993 al 1997.
• Tot és mentida és una obra del 2000 que reuneix cent tres articles i alguns contes apareguts a La Vanguardia els anys 1997, 1998 i 1999.
• El tema del tema és una obra del 2003 que reuneix articles i alguns contes publicats a La Vanguardia els anys 1999, 2000 i 2001.
• Esplendor i glòria de la Internacional Papanates és una obra del 2010 que recull cent quinze articles i alguns contes apareguts a La Vanguardia els anys 2001, 2002, 2003 i 2004.

Obra publicada

Narrativa

• 1976: L'udol del griso al caire de les clavegueres
• 1977: Self Service, amb Biel Mesquida
• 1978: Uf, va dir ell. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-384-4
• 1980: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema]. ISBN 978-84-7727-330-1
• 1983: Benzina. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-434-6
• 1985: L'illa de Maians. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-300-4
• 1989: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-433-9
• 1993: El perquè de tot plegat. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-305-9
• 1996: Guadalajara. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-293-9
• 1999: Vuitanta-sis contes. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-251-9
• 2001: El millor dels mons. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-324-0
• 2003: Tres Nadals. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-404-9
• 2007: Mil cretins. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-176-5

Reculls d'articles

• 1984: El dia del senyor. Quaderns Crema. ISBN 978-84-85704-51-4
• 1987: Zzzzzzzz. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-008-9
• 1990: La maleta turca. Quaderns Crema]. ISBN 978-84-7727-053-9
• 1991: Hotel Intercontinental. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-082-9
• 1994: No plantaré cap arbre. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-132-1
• 1998: Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-195-6
• 2000: Tot és mentida. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-290-8
• 2003: El tema del tema. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-385-1
• 2004: Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-408-7
• 2010: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-476-6

Premis i reconeixements

• 1976 — Premi Prudenci Bertrana de novel·la per L'udol del griso al caire de les clavegueres
• 1981 — Premi Crítica Serra d'Or per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
• 1986 — Premi Crítica Serra d'Or per L'illa de Maians
• 1989 — Premi de Novel·la El Temps per La magnitud de la tragèdia
• 1993 — Premi Ciutat de Barcelona per El perquè de tot plegat
• 1994 — Premi Crítica Serra d'Or per El perquè de tot plegat
• 1997 — Premi Crítica Serra d'Or per Guadalajara
• 2000 — Premi Nacional de Literatura per Vuitanta-sis contes
• 2000 — Premi Lletra d'Or per Vuitanta-sis contes
• 2002 — Premi dels escriptors catalans de l'AELC al conjunt de la seva obra.
• 2007 — Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català
• 2008 — Premi Maria Àngels Anglada de narrativa per Mil cretins
• 2016 — Premi Ràdio Associació de Catalunya

Bibliografia

• Margarida Casacuberta i Marina Gustà (ed.): De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, ISBN 84-7826-695-X.
• Christian Camps i Jordi Gàlvez (ed.): Quim Monzó. Montpeller: Université Paul Valéry, 1998. ISBN 978-2-84269-186-8 LO.
• Antoni Mestres: Humor i persuasió: l'obra periodística de Quim Monzó. Alacant: Universitat d'Alacant, 2006. ISBN 84-611-1107-9.
• Julià Guillamon (ed.): Monzó. Com triomfar a la vida. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2009, ISBN 978-84-8109-847-1. (llibre catàleg publicat amb motiu de l'exposició Monzó, dedicada a la vida i l'obra de l'autor, a l'Arts Santa Mònica inaugurada el desembre del 2009).

Enllaços externs

• Quim Monzó - Lloc web oficial .
• «Quim Monzó». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
• Relats de Monzó traduïts a l'anglès, a Words without Borders (anglès).
• Web dedicat al llibre Monzó. Com triomfar a la vida.
• Quim Monzó (Català), entrevista a la revista Jot Down, 2012.

• Milers d'articles de Quim Monzó a l'hemeroteca de La Vanguardia
• LletrA. «Quim Monzó». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
• Perfil a l'editorial Quaderns Crema.
• Entrevista publicada a la revista educativa d'Òmnium Cultural Escola Catalana.
• Per què Quim Monzó no va al teatre?.
• Vostè pregunta: Joaquim Mª Puyal entrevista Quim Monzó.
• Crítiques de L'illa de Maians.