Schistosoma japonicum

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuSchistosoma japonicum Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumPlatyhelminthes
ClasseTrematoda
SubclasseDigenea
OrdreStrigeatida
FamíliaSchistosomatidae
GènereSchistosoma
EspècieSchistosoma japonicum Modifica el valor a Wikidata
Fujiro Katsurada, 1904
Distribució
Endèmic de
República Popular de la Xina, Filipines i Indonèsia Modifica el valor a Wikidata

Schistosoma japonicum és una espècie de platihelmint trematode de las subclasse dels digenis, paràsit d'animals i d'humans, un dels agents infecciosos causants de l'esquistosomosi. Aquest paràsit habita en una gamma molt ampla d'hostes definitius i infecta com a mínim 31 espècies de mamífers salvatges, inclosos 9 carnívors, 16 rosegadors, un primat (l'espècie humana), dos insectívors i tres artiodàctils i per tant pot ser considerat veritablement com una zoonosi. L'hoste intermediari és sempre un cargol d'aigua dolça del gènere Oncomelania.

Malaltia[modifica]

Schistosoma japonicum és l'únic cuc trematode paràsit de la sang humana que es troba a la Xina, Filipines, Sri Lanka, zones del nord de l'Àsia Oriental i al llac Lindu d'Indonèsia (on fou identificat per l'alemany Markus Kleemann)[1] i és la causa de l'esquistosomosi japònica, una malaltia que continua essent un problema de salut significatiu especialment en regions lacustres i pantanoses de l'Extrem Orient. L'esquistosomosi és una infecció causada principalment per tres espècies del gènere Schistosoma: Schistosoma mansoni, Schistosoma japonicum i Schistosoma haematobium. S. japonicum és la més contagiosa de les tres espècies.[2] La infecció per aquest trematode va acompanyada de la febre de Katayama,[3] un trastorn que es produeix entre les 2 i les 10 setmanes després de la infecció i que també pot presentar-se en esquistosomosis agudes d'una altra etiologia microbiològica.[4] Els registres històrics de la malaltia de Katayama confirmarien la descoberta de S. Japonicum al Japó l'any 1904. La malaltia va ser anomenada així pel nom del districte de Katayama, a Hiroshima (Japó) on era endèmica.[5] Si no es tracta, evoluciona cap a una patologia crònica caracteritzada per afectació hepatoesplènica i deteriorament del desenvolupament físic i cognitiu. En malalts amb altres comorbiditats, por produir una hepatitis granulomatosa.[6] El compromís neurològic per disseminació parasitària cerebral en aquest tipus d'esquistosomosi arriba al 60%.[7]

S'han descrit apendicitis agudes ocasionades per la presència d'ous del paràsit en la submucosa de la paret apendicular.[8]

Morfologia[modifica]

Els cucs de S. japonicum són grocs o groc-marró. Els mascles d'aquesta espècie són lleugerament més grans que els de les altres espècies del gènere i mesuren aproximadament 1,2 cm per 0,5 mm. La mida de les femelles és de 2 cm per 0,4 mm. Els cucs adults són més llargs i més estrets que els de S. mansoni.

Per microscòpia electrònica no s'observen protuberàncies ni espines a la superfície dorsal del mascle, la qual presenta un aspecte esponjós. La superfície de la ventosa oral és recoberta d'espines, que s'estenen fins al l'obertura faríngea. La ventosa oral té una vora amb espines de mida i agudesa variables, situades cap a l'interior i l'exterior de la vora. La ventosa ventral o acetàbul posseeix moltes espines que són més petites que les de la ventosa oral. El folre del canal ginecofòric té una superfície rugosa formada per ínfimes espines.[9] L'integument de la femella és enrotllat i posseeix menys espines que en la ventosa oral, la ventosa ventral, i el canal ginecofòric del mascle. Davant de l'acetàbul les superfícies de l'integument estan desproveïdes d'espines. Tanmateix, en les altres àrees del cuc, les espines són distribuïdes uniformement excepte a la proximitat del porus excretor.

Els ous fan aproximadament 55–85 μm per 40–60 μm i són ovals amb una minúscula espina lateral. Al microscopi òptic, la morfologia dels ous i de les cercàries de S. japonicum és quasi indistingible de la de S. mekongi (un altre helmint del mateix gènere endèmic a la conca del riu Mekong), motiu pel qual sovint cal recórrer a tècniques de diagnòstic biomolecular per diferenciar amb certesa les dues espècies.[10]

Cicle de vida[modifica]

Els cicles de vida de Schistosoma japonicum i Schistosoma mansoni són molt similars. Breument, els ous del paràsit són alliberats en la femta i si entren contacte amb l'aigua es desenvolupa la larva que neda lliure, anomenada miracidi. La larva llavors ha d'infectar un cargol d'aigua dolça del gènere Oncomelania[11] i que pertanyi particularment a alguna de les subespècies d'Oncomelania hupensis, en un o dos dies.[12] Dins el cargol, la larva es reprodueix de forma asexual a través d'una sèrie d'etapes formant esporocists. Després de la fase de reproducció asexual, es desenvolupa la cercària (una altra larva que neda lliure) generada en grans quantitats, la qual llavors deixa el cargol i ha d'infectar un amfitrió vertebrat adequat. Una vegada que la cercaria penetra la pell de l'amfitrió perd la seva cua i esdevé un esquistosòmul. Les femelles de S. japonicum necessiten nodrir-se d'eritròcits per assolir la maduresa sexual i desenvolupar la seva capacitat reproductiva.[13] Els cucs adults emigren a través de la circulació fins a les venes mesentèriques on s'aparellen i inicien la posta d'ous. Cada cuc femella diposita al voltant 1500–3500 ous per dia als vasos de la paret intestinal. Els ous s'infiltren a través dels teixits i passen a la femta.

Patogènia[modifica]

Un cop el paràsit ha entrat al cos i comença a produir ous, aquests estimulen el sistema immunitari dels amfitrions per quedar envoltats per una reacció granulomatosa i arribar a l'intestí. Els granulomes, formats per cèl·lules mòbils, són els que transporten els ous cap a la llum intestinal. Un cop allà, les cèl·lules del granuloma es dispersen i alliberen els ous.[14] Malauradament, aproximadament dos terços dels ous no són excretats a través de la femta i en comptes d'això remunten intestí amunt. La infecció crònica pot portar a la característica fibrosi de Symmer (també coneguda com a "fibrosi en cànula de pipa d'argila", que es produeix a causa de la calcificació intrahepàtica de la vena porta, la qual mostra un aspecte semblant al d'una pipa d'argila seccionada tranversalment), un fenomen que també es veu en infeccions per S. mansoni.[15] S. japonicum és un microorganisme altament patogènic perquè produeix fins a 3.000 ous per dia, deu vegades més que S. mansoni.[7]

Com a malaltia crònica, S. japonicum pot produir la febre de Katayama, fibrosi de fetge,[16] cirrosi hepàtica, hipertensió portal, esplenomegàlia, ascites i hepatocarcinoma.[17] Alguns ous poden entrar als pulmons, a altres òrgans o al sistema nerviós central, afectant greument la salut de l'individu infectat.[7] La infecció cerebral per S. japonicum origina lesions nodulars intraparenquimatoses de tipus granulomatós[18] i és una causa important d'epilèpsia a les zones endèmiques.[19] Rarament, s'ha descrit l'aparició d'úlceres i perforacions intestinals ocasionades pel paràsit.[20][21]

La presència de pòlips adenomatosos a còlon distal, alguns d'ells premalignes,[22] és bastant freqüent en casos d'infecció crònica. De fet, les dades disponibles indiquen que l'esquistosomiasi per S. japonicum s'associa al desenvolupament de càncers colorectals.[23]

Diagnosi[modifica]

Imatge histopatològica d'esquistosomosi de llarga evolució trobada casualment a l'autòpsia. La presència d'ous calcificats en la submucosa del còlon suggereix una infecció prèvia per Schistosoma japonicum.

La identificació microscòpica d'ous en excrements o orina és el mètode més pràctic de diagnosi. La determinació en femta es recomana quan se sospita infecció per S. mansoni o S. japonicum i en orina si se sospita infecció per S. haematobium.

Els ous poden ser presents en els excrements en infeccions amb qualsevol espècie de Schistosoma. La prova es pot efectuar amb un frotis senzill (1 a 2 mg de material fecal). Com que els ous poden ser depositats intermitentment o en quantitats petites, per millorar-ne la detecció es repeteix la determinació i/o els procediments de concentració (com la tècnica de sedimentació formalina-acetat d'etil).[24] A més a més, per a les recerques de camp o per a la investigació, es pot quantificar la producció d'ous amb la tècnica Kato-Katz (20 a 50 mg de fecal material) o la tècnica Ritchie.

Pel que fa a l'orina, els ous es poden trobar en infeccions per S. haematobium (hora recomanada per a la recollida: entre migdia i les 3 PM) i per S. japonicum. Per millorar la detecció es farà centrifugació i examen del sediment. La quantificació es pot dur a terme amb la filtració a través d'un filtre Nucleopore d'un volum estàndard d'orina i posterior recompte d'ous en la membrana. Pot efectuar-se biòpsia de teixit (biòpsia rectal per a totes les espècies i biòpsia de la bufeta per S. haematobium) quan l'anàlisi de femta o d'orina tenen resultats negatius.

Com que els ous de S. japonicum són petits, poden fer-se necessàries tècniques de concentració. Les biòpsies es porten a terme majoritàriament per descartar una esquistosomosi crònica sense evidència d'ous a femta i orina. Es pot practicar el test ELISA per detectar anticossos específics contra el paràsit. Un resultat positiu indica una infecció present o recent (dins dels dos darrers anys). Els principals problemes dels mètodes d'immunodiagnòstic són que el seu resultat és positiu únicament durant un cert temps després de la infecció i que es pot produir una reactivitat creuada antígen-anticòs amb altres infeccions per helmints.[7] L'ultrasonografia es de gran utilitat per avaluar l'afectació hepàtica i esplènica.[2]

S'han desenvolupat procediments basats en la tècnica de PCR en temps real per identificar S. japonicum amb major sensibilitat i especificitat a mostres de femta[25] i d'aigua.[26]

Adesiara, els granulomes intestinals de S. japonicum es detecten quan es practica una laparotomia o una colonoscòpia.[27]

Tractament[modifica]

La teràpia d'elecció és praziquantel, un derivat de la quinolona. El praziquantel generalment s'administra per via oral amb una o dues dosis de 40–60 mg per quilo de pes corporal.[28]

L'artemèter (un antipalúdic emprat per tractar les infeccions per soques resistents de Plasmodium falciparum)[29] impideix el desenvolupament dels cucs adults, per la qual cosa limita la producció d'ous en l'amfitrió vertebrat. Si s'utilitzent junts praziquantel i artemèter, es cobreixen totes les fases vitals de S. japonicum en aquests hostes, disminuint la morbiditat de l'esquistosomosi.[30]

Un compost resultant de la conjugació del praziquantel, el DW-3-15, ha demostrat in vitro i in vivo una bona eficàcia contra els esquistosòmuls, els exemplars joves i les soques del trematode poc sensibles al fàrmac original.[31]

En models experimentals murins, una proteïna recombinant (rSj16) produïda en bacteris E. Coli ha aconseguit efectes immunomoduladors capaços de reduir tant la inflamació granulomatosa hepàtica com la subsegüent fibrosi de l'òrgan pròpies d'aquesta esquistomosi i que són les seves principals causes de morbiditat.[32]

Prevenció[modifica]

Per prevenir la infecció per Schistosoma japonicum cal un tractament higiènicament adequat de les deposicions humanes. La presència de dejeccions humanes en medis aquàtics que contenen el cargol Oncomelania, l'amfitrió intermedi, és una causa important de la persistència de l'esquistosomosi. Per impedir-ne la propagació, les deposicions humanes mai haurien d'utilitzar-se per fertilitzar els cultius, i s'hauria de proveir de sistemes de sanejament de l'aigua adequats a les comunitats que habiten zones de risc. Per no adquirir el paràsit, els individus haurien d'evitar el contacte amb aigua contaminada per residus humans o animals, especialment fonts d'aigua endèmiques dels cargols Oncomelania.[7]

Si és necessari entrar en aigua potencialment infectada, es poden aplicar cremes repel·lents de cercaris i cercaricides a la pell abans d'entrar a l'aigua. La crema protectora amb base de dimeticona[33] proporciona nivells alts de protecció com a mínim durant 48 hores.[34]

La recerca d'una vacuna eficaç i segura continua i podria beneficiar en gran manera les àrees afectades.[7][35][36]

Control[modifica]

El control contra la infecció de S. japonicum requereix esforços múltiples que consisteixen en educació, eliminació de la malaltia en individus infectats, control del vector i obtenció d'una vacuna protectora.[7]

L'educació sanitària pot ser altament eficaç, però difícil de dur a terme en països amb manca de recursos. Igualment, aconseguir un canvi d'hàbits, de tradicions i de comportaments de les persones pot esdevenir una tasca difícil.[7]

Controlar S. japonicum amb mol·lusquicides s'ha mostrat ineficaç perquè els cargols Oncomelania són amfibis i només freqüenten l'aigua per pondre els ous.[7]

Experimentalment, l'ús de plasma fred generat a pressió atmosfèrica ha demostrat ser un mètode eficient i ràpid per eliminar les cercàries de S. japonicum.[37]

Impactes socials[modifica]

Els individus amb risc d'infecció per S. japonicum són sobretot els pagesos que sovint submergeixen els peus en la seva aigua de regatge, els pescadors que ho fan en rius i llacs, nens que juguen a l'aigua o persones que renten roba en rius i rierols.[7]

L'ablució és un requisit religiós en alguns països musulmans per aconseguir purificació rentant els orificis anals o uretrals després de la micció o la defecació. Tanmateix, aquests costums faciliten la transmissió de l'esquistosomosi. L'aigua utilitzada típicament per a l'ablució sol ser un riu contaminat o un canal on van a parar les deposicions humanes, per això es multiplica la infecció en la població.[7]

Els factors més importants que poden influir en la transmissió d'aquest trematode són l'edat i el sexe dels individus, així com el nivell econòmic i educatiu d'una població determinada. Els homes mostren els índexs més alts d'infecció i les infeccions més greus. Això està relacionat amb l'exposició ocupacional al paràsit. En el cas de Surinam, per exemple, la prevalença és la mateixa en ambdós sexes, ja que tant homes com dones treballen igualment als camps.[7]

El canvi climàtic pot tenir un impacte potencial en la transmissió de l'esquistosomosi a la Xina. El desenvolupament de S. japonicum en l'amfitrió intermedi Oncomelania hupensis té lloc a partir d'una temperatura de 15,4°C. Fins ara, el cargol O. hupensis ha estat restringit a les àrees on la temperatura mínima de gener no baixa dels 0 °C. Amb el canvi climàtic es preveu que el 2050 aquest gasteròpode s'estendrà fins a cobrir el 8,1% del territori xinés, la qual cosa fa créixer la preocupació envers el gran augment de la població que estarà en risc de sofrir esquistosomosi a aquest país.[38] En un futur escenari d'increment de les temperatures, el megaprojecte de transvasament d'aigua des del riu Iang-Tsé cap a les ciutats industrialitzades del nord podria tenir un efecte sinèrgic que afavoriria la presència de les diferents subespècies del cargol i la transmissió del paràsit en les regions septentrionals del país.[39] L'anàlisi DAFO que fan els experts xinesos de les diverses mesures de control dels cargols implementades fins ara posa l'accent sobre la necessitat d'aconseguir una estratègia única i una cooperació entre els múltiples departaments i centres involucrats dissenyada al més alt nivell estatal, per tal d'impedir l'expansió cap el Nord d'aquests hostes del paràsit i assolir l'objectiu d'erradicar l'esquistosomosi japònica l'any 2025.[40]

Descoberta[modifica]

Fujirō Katsurada

Schistosoma japonicum va ser descobert a la vall de Kofu per Fujiro Katsurada (1867-1946).[41] Aquest trematode no es desenvolupa només en humans sinó també en altres mamífers.[42] Per això dins una de les àrees epidèmiques del Japó, la conca de Kofu, el bestiar boví i els altres mamífers solien patir inflamacions edematoses. Fujiro Katsurada, un patòleg de la Universitat d'Okayama, va centrar-se en aquest aspecte. El 30 de juliol de 1904, Katsurarda va agafar un gat domèstic de Kofu i en va fer la vivisecció. Amb això, Katsurada va descobrir 24 mascles i 8 femelles (5 d'elles dubtoses) d'un nou paràsit. Més tard, Katsurada va anomenar el paràsit Schistosoma japonicum.[43] El 1909 es demostrà que la infecció s'adquiria per via percutània i quatre anys més tard foren identificats els cargols d'aigua dolça com a hostes intermedis del paràsit.

A partir de la dècada de 1920, el Japó emprà un ampli ventall de mètodes per controlar aquesta trematodosi. Calç viva i cianamida de calci per eliminar els cargols i els ous i cercàries de l'helmint, substitució dels bòvids per cavalls (més resistents a la infecció) com animals de càrrega en les tasques agrícoles, remodelació de les rases externes dels camps d'arròs per destruir l'habitat dels cargols, drenatge i neteja de rius i zones humides o polvoritzacions amb sals sòdiques de pentaclorofenol. Fins i tot s'utilitzaren llançaflames (les cercàries de S. japonicum es mouen predominantment per la interfície entre l'aigua i l'aire). Avui dia, l'esquistosomosi japònica (que provocà en el país 15.472 casos d'infecció crònica i aguda i 1.134 morts durant el període 1950-1979) es considera una malaltia erradicada al Japó.[44][45]

El genoma de S. japonicum va ser seqüenciat l'any 2009 per un consorci de recerca xinès.[46]

Darreres investigacions[modifica]

Científics de la universitat xinesa de Xuzhou han demostrat in vitro que l'alliberament d'un antigen soluble per part dels ous de S. japonicum provoca la piroptosi (terme encunyat per definir un tipus de mort cel·lular programada lítica resultant de l'activació de l'enzim caspasa-1)[47] de les cèl·lules estelades del fetge, ja que té la propietat d'induir en elles la producció incontrolada d'espècies reactives de l'oxigen. Aquest fenomen es considera un mecanisme patogenètic crucial pel desenvolupament de la fibrosi hepàtica derivada d'aquesta esquistosomosi.[48]

En ratolins de laboratori infectats amb S. japonicum, el fasudil (un potent vasodilatador que inhibeix la Rho-cinasa)[49] té la propietat de disminuir tant la formació de granulomes al fetge com la seva fibrosi.[50]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Dunkelfeldtier - Startseite». [Consulta: 5 octubre 2017].
  2. ↑ 2,0 2,1 Jia TW, Zhou XN, Wang XH, Utzinger J, Steinmann P, Wu XH «Assessment of the age-specific disability weight of chronic schistosomiasis japonica». Bulletin of the World Health Organization, 85, 6, juny 2007, pàg. 458–65. DOI: 10.1590/S0042-96862007000600012. PMC: 2636356. PMID: 17639243.
  3. ↑ Doherty JF, Moody AH, Wright SG «Katayama fever: an acute manifestation of schistosomiasis» (en anglès). BMJ, 1996 Oct 26; 313 (7064), pp: 1071-1072. DOI: 10.1136/bmj.313.7064.1071. PMC: 2352353. PMID: 8898604 [Consulta: 28 agost 2019].
  4. ↑ Jauréguiberry S, Paris L, Caumes E «Acute schistosomiasis, a diagnostic and therapeutic challenge» (en anglès). Clin Microbiol Infect, 2010 Mar; 16 (3), pp: 225-231. DOI: 10.1111/j.1469-0691.2009.03131.x. ISSN: 1469-0691. PMID: 20222897 [Consulta: 1r setembre 2019].
  5. ↑ Ishii A, Tsuji M, Tada I «History of Katayama disease: schistosomiasis japonica in Katayama district, Hiroshima, Japan». Parasitology International, 52, 4, desembre 2003, pàg. 313–9. DOI: 10.1016/S1383-5769(03)00046-1. ISSN: 1383-5769. PMID: 14665388.
  6. ↑ Torresi, J; Sievert, W «Hepatosplenic Schistosomiasis Presenting as Granulomatous Hepatitis in an Immigrant from the Philippines with Pulmonary Tuberculosis, Tuberculous Lymphadenitis, and a History of Alcohol Abuse» (en anglès). J Travel Med, 2001 Jul-Ag; 8 (4), pp: 216-218. DOI: 10.2310/7060.2001.22142. ISSN: 1195-1982. PMID: 11712505 [Consulta: 2 setembre 2019].
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 Roberts, Larry S.; Schmidt, Gerald D. Foundations of Parasitology. 7th, 2005, p. 247–261. ISBN 978-0-8016-4345-3. OCLC 2645424. 
  8. ↑ Imamura H, Haraguchi M, Isagawa Y, Morita M, et al «Acute appendicitis associated with the presence of schistosome eggs in a sailor: a case report» (en anglès). Surg Case Rep, 2019 Abr 8; 5 (1), pp: 55. DOI: 10.1186/s40792-019-0615-8. PMC: 6453986. PMID: 30963331 [Consulta: 1r setembre 2019].
  9. ↑ Morand S, Müller-Graf CD «Muscles or testes? Comparative evidence for sexual competition among dioecious blood parasites (Schistosomatidae) of vertebrates» (en anglès). Parasitology, 2000 Gen; 120 (Pt 1), pp: 45-56. DOI: 10.1017/s0031182099005235. ISSN: 1469-8161. PMID: 10726265 [Consulta: 29 agost 2019].
  10. ↑ Kongklieng A, Kaewkong W, Intapan PM, Sanpool O, et al «Molecular Differentiation of Schistosoma japonicum and Schistosoma mekongi by Real-Time PCR with High Resolution Melting Analysis» (en anglès). Korean J Parasitol, 2013 Des; 51 (6), pp: 651-656. DOI: 10.3347/kjp.2013.51.6.651. PMC: 3916453. PMID: 24516269 [Consulta: 1r setembre 2019].
  11. ↑ Ponder, WF; Hallan, A; Shea, M; Clark, SA «Oncomelania spp.» (en anglès). Australian Freshwater Molluscs. The Australian Museum, 2016, pàgs: 4. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2017 [Consulta: 25 setembre 2019].
  12. ↑ Zhao QP, Jiang MS, Littlewood DT, Nie P «Distinct Genetic Diversity of Oncomelania hupensis, Intermediate Host of Schistosoma japonicum in Mainland China as Revealed by ITS Sequences» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2010 Mar 2; 4 (3), pp: e611. DOI: 10.1371/journal.pntd.0000611. PMC: 2830461. PMID: 20209150 [Consulta: 29 agost 2019].
  13. ↑ Wang J, Wang S, Liu X, Xu B, et al «Intake of Erythrocytes Required for Reproductive Development of Female Schistosoma japonicum» (en anglès). PLoS One, 2015 Maig 15; 10 (5), pp: e0126822. DOI: 10.1371/journal.pone.0126822. PMC: 4433235. PMID: 25978643 [Consulta: 17 octubre 2019].
  14. ↑ Warren KS, Boros DL, Hang LM, Mahmoud AA «The Schistosoma japonicum egg granuloma» (en anglès). Am J Pathol, 1975 Ag; 80 (2), pp: 279-294. ISSN: 1525-2191. PMC: 1912927. PMID: 1163631 [Consulta: 29 agost 2019].
  15. ↑ Coutinho, AD «A new dynamic approach to the diagnosis of Symmer' fibrosis in schistosomiasis by ultrasound» (en anglès). Rev Inst Med Trop Sao Paulo, 1990 Mar-Abr; 32 (2), pp: 73-77. DOI: 10.1590/S0036-46651990000200001. ISSN: 1678-9946. PMID: 2128907 [Consulta: 29 agost 2019].
  16. ↑ Alwalid, OAA; Di Muzio, B; et al «Schistosomiasis (hepatic manifestations)» (en anglès). Radiopaedia, 2019 Ag 14; 47954 (rev), pàgs: 3 [Consulta: 6 octubre 2019].
  17. ↑ Iida F, Iida R, Kamijo H, Takaso K, et al «Chronic Japanese schistosomiasis and hepatocellular carcinoma: ten years of follow-up in Yamanashi Prefecture, Japan» (en anglès). Bull World Health Organ, 1999; 77 (7), pp: 573-581. ISSN: 1564-0604. PMC: 2557707. PMID: 10444881 [Consulta: 17 octubre 2019].
  18. ↑ Liu H, Lim CC, Feng X, Yao Z, et al «MRI in Cerebral Schistosomiasis: Characteristic Nodular Enhancement in 33 Patients» (en anglès). AJR Am J Roentgenol, 2008 Ag; 191 (2), pp: 582-588. DOI: 10.2214/AJR.07.3139. ISSN: 1546-3141. PMID: 18647936 [Consulta: 25 setembre 2019].
  19. ↑ Lei T, Shu K, Chen X, Li L «Surgical treatment of epilepsy with chronic cerebral granuloma caused by Schistosoma japonicum» (en anglès). Epilepsia, 2008 Gen; 49 (1), pp: 73-79. DOI: 10.1111/j.1528-1167.2007.01219.x. ISSN: 1528-1167. PMID: 17662065 [Consulta: 25 setembre 2019].
  20. ↑ Rivadeneira DJ, Luo H «Jeyunal Ulcer Caused by Schistosoma japonicum» (en anglès). Case Rep Gastrointest Med, 2019 Mar 31; 2019, pp: 8356438. DOI: 10.1155/2019/8356438. PMC: 6462326. PMID: 31049231 [Consulta: 30 agost 2019].
  21. ↑ Xiang JJ, Cheng BJ, Tian F, Li M, et al «Perforation of small bowel caused by Schistosoma japonicum: A case report» (en anglès). World J Gastroenterol, 2015 Mar 7; 21 (9), pp: 2862-2864. DOI: 10.3748/wjg.v21.i9.2862. PMC: 4351245. PMID: 25759563 [Consulta: 2 setembre 2019].
  22. ↑ Imai J, Ichikawa H, Mizukami H, Suzuki T, et al «Colonic High-grade Tubular Adenomas Associated with Schistosoma japonicum» (en anglès). Tokai J Exp Clin Med, 2016 Mar 20; 41 (1), pp: 22-23. ISSN: 2185-2243. PMID: 27050891 [Consulta: 5 octubre 2019].
  23. ↑ Hamid, HKS «Schistosoma japonicum-Associated Colorectal Cancer: A Review» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2019 Maig; 100 (3), pp: 501-505. DOI: 10.4269/ajtmh.18-0807. PMC: 6402928. PMID: 30560774 [Consulta: 5 octubre 2019].
  24. ↑ Girard de Kaminsky, R «Sedimentación Formalina – Acetato de etilo» (en castellà). A: Manual de Parasitologia. Técnicas para Laboratorios de Atención Primaria de Salud y para el Diagnóstico de las Enfermedades Infecciosas Desatendidas, Cap. 4·4, 2014; 3ª Ed., pp: 68 [Consulta: 6 octubre 2019].
  25. ↑ Lier T, Simonsen GS, Haaheim H, Hjelmevoll SO, et al «Novel real-time PCR for detection of Schistosoma japonicum in stool» (en anglès). Southeast Asian J Trop Med Public Health, 2006 Mar; 37 (2), pp: 257-264. ISSN: 0125-1562. PMID: 17124983 [Consulta: 6 octubre 2019].
  26. ↑ Worrell C, Xiao N, Vidal JE, Chen L, et al «Field detection of Schistosoma japonicum cercariae in environmental water samples by quantitative PCR» (en anglès). Appl Environ Microbiol, 2011 Mar; 77 (6), pp: 2192-2195. DOI: 10.1128/AEM.01561-10. PMC: 3067307. PMID: 21278276 [Consulta: 6 octubre 2019].
  27. ↑ Kiyani A, Walia A, Chuang KY «Schistosoma japonicum Presenting as Colon Polyps» (en anglès). Am J Med, 2018 Abr; 131 (4), pp: e149-e150. DOI: 10.1016/j.amjmed.2017.09.034. ISSN: 1555-7162. PMID: 29032231 [Consulta: 2 setembre 2019].
  28. ↑ Vale N, Gouveia MJ, Rinaldi G, Brindley PJ, et al «Praziquantel for Schistosomiasis: Single-Drug Metabolism Revisited, Mode of Action, and Resistance» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2017 Abr 24; 61 (5), pii: e02582-16. DOI: 10.1128/AAC.02582-16. PMC: 5404606. PMID: 28264841 [Consulta: 6 octubre 2019].
  29. ↑ DrugBank «Artemether» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2019 Ag 16; DB06697 (rev), pàgs: 8 [Consulta: 30 agost 2019].
  30. ↑ «Recent investigations of artemether, a novel agent for the prevention of schistosomiasis japonica, mansoni and haematobia». Acta Tropica, 82, 2, maig 2002, pàg. 175–81. DOI: 10.1016/S0001-706X(02)00009-8. PMID: 12020890.
  31. ↑ Wang X, Yu D, Li C, Zhan T, et al «In vitro and in vivo activities of DW-3-15, a commercial praziquantel derivative, against Schistosoma japonicum» (en anglès). Parasit Vectors, 2019 Maig 3; 12 (1), pp: 199. DOI: 10.1186/s13071-019-3442-7. PMC: 6500042. PMID: 31053083 [Consulta: 30 agost 2019].
  32. ↑ Shen J, Wang L, Peng M, Liu Z, et al «Recombinant Sj16 protein with novel activity alleviates hepatic granulomatous inflammation and fibrosis induced by Schistosoma japonicum associated with M2 macrophages in a mouse model» (en anglès). Parasit Vectors, 2019 Set 23; 12 (1), pp: 457. DOI: 10.1186/s13071-019-3697-z. PMC: 6755699. PMID: 31547847 [Consulta: 2 octubre 2019].
  33. ↑ PubChem «Octamethyltrisiloxane» (en anglès). Compound Summary. National Center for Biotechnology Information, US National Library of Medicine, 2019 Ag 24; CID 24705 (rev), pàgs: [Consulta: 28 agost 2019].
  34. ↑ Ingram RJ, Bartlett A, Brown MB, Marriott C, Whiffield RJ «Dimethicone barrier cream prevents infection of human skin by schistosome cercariae: evidence from Franz cell studies» (en anglès). J Parasitol, 2002 Abr; 88 (2), pp: 399-402. DOI: 10.1645/0022-3395(2002)088[0399:DBCPIO]2.0.CO;2. ISSN: 1937-2345. PMID: 12054019 [Consulta: 28 agost 2019].
  35. ↑ Gan XX1, Shen LY, Wang Y, Ding JZ, et al «Recombinant tegumental protein Shistosoma japonicum very low density lipoprotein binding protein as a vaccine candidate against Schistosoma japonicum» (en anglès). Mem Inst Oswaldo Cruz, 2006 Feb; 101 (1), pp: 9-13. DOI: 10.1590/s0074-02762006000100003. ISSN: 1678-8060. PMID: 16612506 [Consulta: 29 agost 2019].
  36. ↑ Han Y, Zhao B, Zhang M, Hong Y, et al «Biochemical properties and vaccine effect of recombinant TPx-3 from Schistosoma japonicum» (en anglès). Parasitol Res, 2017 Abr; 116 (4), pp: 1361-1372. DOI: 10.1007/s00436-017-5415-0. ISSN: 0932-0113. PMID: 28285327 [Consulta: 29 agost 2019].
  37. ↑ Wang XQ, Wang FP, Chen W, Huang J, et al «Non-equilibrium plasma prevention of Schistosoma japonicum transmission» (en anglès). Sci Rep, 2016 Oct 14; 6, pp: 35353. DOI: 10.1038/srep35353. PMC: 5064309. PMID: 27739459 [Consulta: 30 agost 2019].
  38. ↑ Zhou XN, Yang GJ, Yang K, Wang XH, Hong QB, Sun LP, Malone JB, Kristensen TK, Bergquist NR, Utzinger J «Potential impact of climate change on schistosomiasis transmission in China». The American Journal of Tropical Medicine and Hygiene, 78, 2, febrer 2008, pàg. 188–94. DOI: 10.4269/ajtmh.2008.78.188. ISSN: 1476-1645. PMID: 18256410.
  39. ↑ Zhu G, Fan J, Peterson AT «Schistosoma japonicum transmission risk maps at present and under climate change in mainland China» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2017 Oct 17; 11 (10), pp: e0006021. DOI: 10.1371/journal.pntd.0006021. PMC: 5659800. PMID: 29040273 [Consulta: 1r setembre 2019].
  40. ↑ Yang X, Zhang Y, Sun QX, Zhou JX, Zhou XN «SWOT analysis on snail control measures applied in the national schistosomiasis control programme in the People's Republic of China» (en anglès). Infect Dis Poverty, 2019 Feb 6; 8 (1), pp: 13. DOI: 10.1186/s40249-019-0521-0. PMC: 6367817. PMID: 30732636 [Consulta: 18 octubre 2019].
  41. ↑ «第６回　岡山医専教授　桂田富士郎　　日本住血吸虫発見　世界注目の奇病解明» (en japonès). 岡山の医療健康ガイド MEDICA [Consulta: 11 maig 2018].
  42. ↑ Martins, AV «Non-human vertebrate hosts of Schistosoma haematobium and Schistosoma mansoni» (en anglès). Bull World Health Organ, 1958; 18 (5-6), pp: 931-944. ISSN: 1564-0604. PMC: 2537966. PMID: 13573118 [Consulta: 28 agost 2019].
  43. ↑ «国立国会図書館デジタルコレクション - 官報. 1904年08月13日». [Consulta: 11 maig 2018].
  44. ↑ Ebisawa, I «Epidemiology and eradication of Schistosomiasis japonica in Japan» (en anglès). J Travel Med, 1998 Mar; 5 (1), pp: 33-35. DOI: 10.1111/j.1708-8305.1998.tb00454.x. ISSN: 1708-8305. PMID: 9772314 [Consulta: 31 agost 2019].
  45. ↑ Sokolow, S; Rickards, C «Japan: A Success Story» (en anglès). Schistosomiasis. Stanford University, 2015, pàgs: 2 [Consulta: 31 agost 2019].
  46. ↑ Schistosoma japonicum Genome Sequencing and Functional Analysis Consortium «The Schistosoma japonicum genome reveals features of host-parasite interplay» (en anglès). Nature, 2009 Jul 16; 460 (7253), pp: 345-351. DOI: 10.1038/nature08140. PMC: 3747554. PMID: 19606140 [Consulta: 15 octubre 2019].
  47. ↑ Bergsbaken T, Fink SL, Cookson BT «Pyroptosis: host cell death and inflammation» (en anglès). Nat Rev Microbiol, 2009 Feb; 7 (2), pp: 99-109. DOI: 10.1038/nrmicro2070. PMC: 2910423. PMID: 19148178 [Consulta: 29 octubre 2019].
  48. ↑ Kong DL, Kong FY, Liu XY, Yan C, et al «Soluble egg antigen of Schistosoma japonicum induces pyroptosis in hepatic stellate cells by modulating ROS production» (en anglès). Parasit Vectors, 2019 Oct 14; 12 (1), pp: 475. DOI: 10.1186/s13071-019-3729-8. PMC: 6791022. PMID: 31610797 [Consulta: 29 octubre 2019].
  49. ↑ DrugBank «Fasudil» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2019 Set 2; DB08162 (rev), pàgs: 8 [Consulta: 29 octubre 2019].
  50. ↑ Zhou W, Yang Y, Mei C, Dong P, et al «Inhibition of Rho-Kinase Downregulates Th17 Cells and Ameliorates Hepatic Fibrosis by Schistosoma japonicum Infection» (en anglès). Cells, 2019 Oct 16; 8 (10), pii: E1262. DOI: 10.3390/cells8101262. ISSN: 2073-4409. PMID: 31623153 [Consulta: 29 octubre 2019].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Schistosoma japonicum
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Schistosoma_japonicum&oldid=33130460»