Vés al contingut

Absis central de Sant Climent de Taüll

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:41, 25 jul 2012 amb l'última edició de MarisaLR (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'obra artísticaAbsis central de Sant Climent de Taüll
Tipusfresc i absis Modifica el valor a Wikidata
CreadorMestre de Taüll
Creació1123
Mètode de fabricaciópintura al fresc Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomànic
MaterialFresc traspassat a tela
Mida620 (alçària) × 360 (amplada) cm
Col·lecció
Christ in Majesty (en) Tradueix
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Modifica el valor a Wikidata
Catalogació
Número d'inventari015966-000 Modifica el valor a Wikidata

L'absis central de Sant Climent de Taüll és una pintura mural pertanyent al conjunt de decoració mural de l'església de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí, on es troba la major concentració d'art romànic de tota Europa, amb una església per cada 25 km².[1] El conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO 30 de novembre de l'any 2000.

Els trets característics i diferencials d'aquesta obra l'han convertit en «un dels exemples més purs d’art romànic europeu»,[2] i en «una de les icones més representatives del romànic català, especialment per la força que es reflecteix en el seu rostre».[3] Traslladat sota la direcció de Puig i Cadafalch a principis del segle XX, l'obra està exposada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, el museu amb la millor col·lecció de pintures murals romàniques del món.[4]

Història

Sant Climent de Taüll.

L'església de Sant Climent de Taüll va ser consagrada per Ramon Guillem, bisbe de Roda, l'any 1123, data pintada en una de les columnes de la nau i a la qual s'associa la creació de la pintura mural de l'absis central:[5]

« (llatí) ANNO AB INCARNACIONE
DNI: M: C: XX: III: III: IDUS: DBR
VENIT RAIMVNDUS EPC BARBASTRE
NSIS CONSECRAVIT HAC ECLESIA IN HONORE
SANCTI CLEMENTIS MARTIRIS ET PONENS RELIQUIAS
IN ALTARE SANCTI CORNELLI EPISCOPI ET MARTIRIS 		(català) L’any de l’Encarnació
del senyor 1123, el 10 de desembre
vingué Ramon, Bisbe de Barbastre
consagrà aquesta església en honor
sant Climent màrtir, i posà relíquies
a l’altar de sant Corneli bisbe i màrtir.[6] 		»
Inscripció trobada a una columna de l'església de Sant Climent amb la data de la consagració. (MNAC).

Segons Joan Ainaud de Lasarte, s'associa la consagració de l'església amb la reconquesta definitiva de Barbastre i Saragossa, i altres nuclis com Tudela, Daroca i Calatayud. Segons aquesta teoria, el rei d'Aragó, Alfons el Bataller, recompensà econòmicament els exèrcits no aragonesos que participaren en la reconquesta d'aquests territoris, entre els quals es trobarien personatges catalans com el comte de Pallars i la família Erill, sota el domini feudal de la qual estigué la Vall de Boí i família amb què el bisbe Ramon Guillem mantenia una estreta relació. D'aquesta manera, les pintures murals de Sant Climent de Taüll podrien haver estat conseqüència d'aquests guanys.[7][8]

Amb el pas del temps, les pintures romàniques quedaren amagades darrere de retaules, encalcinades o perdudes per sempre, fins que a principis del segle XIX, amb el retorn de la raó sobre l'obscurantisme, per una banda, i la voluntat de recuperació de la cultura catalana amb la Renaixença, per l'altra, van recobrar la seva importància.[1]

Redescobriment

L'any 1907, l'Institut d'Estudis Catalans va dur a terme una expedició a Sant Climent de Taüll, que acabà amb la publicació del treball resultant, amb l'objectiu de donar a conèixer l'obra. Anys després, el 1915, es va alertar sobre l'interès en comprar pintura mural dels Pirineus catalans que mostraven col·leccionistes estatunidencs —com Hearst, Widener, Krees o John Davison Rockefeller—, de l'espoli al qual estaven sotmeses les obres,.[n. 1] A més, cal tenir en compte el fet que alguns rectors de la zona ja n'havien venut algunes peces a col·leccionistes i museus.[1][9]

Trasllat i exposició

Davant d'aquesta situació i atenent als principis de difusió i preservació del patrimoni català pels quals es creà, la Junta de Museus de Catalunya va dur a terme, entre 1919 i 1923, la primera campanya d'arrencament i trasllat de pintura mural dels Pirineus, entre les quals es trobava el conjunt de Sant Climent de Taüll.[10] El absis central es trobava cobert en gran part per un retaule gòtic, com ho demostra la primera fotografia realitzada el 1904 per Domènech i Montaner.[11]

La tècnica dels arrencaments, anomenada strappo (estrebada en català), va ser introduïda a Catalunya a càrrec del restaurador italià Franco Steffanoni, contractat per a la campanya de salvaguarda de les pintures murals de Taüll. Consisteix en el despreniment de la capa pictòrica sense morter. Sobre la superfície pictòrica neta s'apliquen dues capes de teles de cotó amb una cola orgànica en calent. Un cop seca, la cola contrau la superfície, arrencant la capa pictòrica de la pintura.[12][1]

Un cop arrencades les teles s'enrotllaven i s'embalaven en capses de fusta. Les pintures murals de Taüll van ser transportades amb mules fins a La Pobla de Segur, des d'on es traslladarien en tren i camions fins a Barcelona,[1] on serien custodiades per l'aleshores al Museu d'Art de Catalunya, amb seu a la Ciutadella. Posteriorment, el 1934 van ser traslladades al Palau Nacional, actual seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya.[13]

Guerra civil

A causa de la guerra civil espanyola i davant el perill de patir un bombardeig, les obres van ser de nou traslladades junt amb alguns absis romànics a Olot i d'altres petites poblacions com per exemple Darnius.[13]

Amb motiu de l'Exposició Internacional de 1937 a París, es va organitzar una exposició per denunciar la situació política del país. Sota el títol de L'art catalan du Xe au XVe siècle, es van exposar moltes de les obres del museu i entre elles l'absis de Sant Climent, del 18 de març al 10 d'abril de 1937, al Jeu de Paume de París. Posteriorment s'exposarien també a Maisons-Laffitte fins el 20 de maig.[13] Joaquim M. Folch i Torres, llavors director del museu, va fer una nou proposta d'exposició dels absis romànics, que aleshores ja constituín part molt important de les obres del museu. Es van crear uns falsos marcs arquitectònics que evocaven l'original de les esglésies.[14]

Instal·lació definitiva

Un cop acabada la guerra, la col·lecció va tornar al Palau el 1940, i es van reinaugurar les sales d'art romànic el 12 de juny de 1942, sota la direcció de Xavier de Salas.[14]

Reproducció al lloc original

Inicialment, no es va plantejar la reproducció de la pintura mural de Sant Climent de Taüll a l'església originària. No obstant això, a causa del creixent reconeixement del qual va gaudir l'església i de les nombroses visites que rebia d'ençà de la recuperació de les pintures, l'any 1959 van encarregar-ne la rèplica a Ramon Millet. L'artista, que hi va treballar durant dos anys, va crear la rèplica a trossos i a una escala inferior respecte a l'original.[1][15]

Durant els anys 2000 i 2001 van ser descoberts alguns fragments de pintures murals, que es conserven al seu indret, dins l'església de Sant Climent de Taüll.[6]

Autor

Vista general de l'absis al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Article principal: Mestre de Taüll

Conegut com el Mestre de Taüll en el món de la Història de l'Art, poc se'n sap al respecte. Durant l'Edat Mitjana, els avui considerats artistes eren artesans que posaven al servei d'abats, bisbes i senyors les seves capacitats artístiques, sense gaudir el seu ofici de més renom que cap altre. Dues teories sobre la procedència de l'autor apunten cap a direccions diferents. Per una banda, es tractava d'un mestre estranger, de procedència italiana, que comptava amb l'ajuda de col·laboradors amb menys traça (com mostren les figures dels serafins)[16] i havia adquirit i emprat tècniques hispàniques; per l'altra, que es tractava d'un artesà local.[17]

Tanmateix, cal tenir present la dificultat d'establir delimitacions estilístiques pel que fa a la pintura romànica europea, atès que sovint els artistes treballaven per múltiples corts i abadies, aportant i adquirint elements d'altres estils. La forta expansió de manuscrits medievals i la manca de noves idees va propiciar també el traspàs estilístic dels llibres a la pintura mural.[18] El Mestre de Taüll és, segons els experts, una mostra de la convergència de difusió de nous corrents, de coneixement dels mestres i de capacitat d'adaptar-los amb una tècnica i personalitat pròpies.[19]

Descripció

La pintura mural de l'absis central de l'església de Sant Climent de Taüll, forma part del conjunt pictòric que comprèn també la decoració dels arcs triomfals, la de l'absis lateral, la inscripció de consagració i una finestra anterior. Hi ha més pintura «in situ».[20]

La cronologia de les pintures pren com referència la inscripció pintada que s'ha conservat sobre una columna del costat de l'Evangeli, la mencionada inscripció nomena consagració de l'església l'any 1123 i presenta els caràcters del mateix tipus que a les diferents inscripcions de las pintures de l'absis.[21]

L'obra de l'absis al servei del tema religiós i el seu significat, está representat a través de mitjans antinaturalistes i d'abstracció, amb trets simplificats i canvis cap a la modelació geomètrica de les formes naturals humanes, va ser també una de les característiques comuns de l'art romànic. Es tracta d'una Maiestas Domini o Pantocràtor, l'epifania del Déu legislador, totpoderós, que ve a jutjar el poble.[22]

A l'absis de Sant Climent de Taüll s'observa un colorit ampli de tonalitats i unes línies amb color negre que configuren els contorns de les imatges representades amb un sentit monumental, així com una composició estructurada en diversos registres:[23]

  • Registre superior: Representa el Cel, hi trobem el Pantocràtor entronitzat dins d'una màndorla, amb els peus sobre la bola del món i la seva mà dreta que beneeix amb dos dits a la manera grega, a la mà esquerra porta un llibre overt amb la inscripció EGO SUM LUX MUNDI (jo sóc la llum del món), el seu rostre allargat de penetrant mirada està realitzat amb marcades línies, les celles arcuades, ulls, boca, barba i cabells de manera simètrica i aplicat el color amb pintura plana, però amb dues tonalitats una clara i una altra més fosca per aconseguir un cert modelatge, que el pintor remarca als amplis plecs de les vestidures, el tetramorf, representats mitjançant àngels que duen els símbols dels evangelistes (Sant Mateu Evangelista, l'àngel o l'home; sant Marc, el lleó; sant Joan apòstol, l'àliga; sant Lluc, el brau), i dues figures simètriques flanquejant la composició representant un serafí i un querubí amb tres parells d'ales.[24][25] La conca absidal presenta un fons dividit en tres bandes de diferents colors, negre, ocre i blau.[26]
  • Sant Marc amb el lleó (detall de la còpia) a l'església de Taüll.
    Sant Marc amb el lleó (detall de la còpia) a l'església de Taüll.
  • Detall del brau de sant Lluc (detall de la còpia) a l'església de Taüll.
    Detall del brau de sant Lluc (detall de la còpia) a l'església de Taüll.
  • Registre intermedi: Es veuen cinc apòstols (d'esquerra a dreta, probablement Sant Tomàs apòstol, Sant Bartomeu apòstol, sant Joan Evangelista, sant Jaume[text imprecís] i una darrera figura molt mutilada associada a sant Felip) i la Verge Maria, col·locats l'un al costat de l'altre i de manera independent gràcies a la representació pictòrica d'elements arquitectònics, en aquest cas d'una arcada, amb columnes i capitells, a sobre d'ells tenen una inscripció que els identifica.[27] Simbolitza l'Església universal donant fe de Crist.[28]
  • Registre inferior: Generalment s'observen elements que pertanyen al món terrenal, així com ornaments de caire vegetal o geomètric, que representen la Terra. No es conserven gaires restes pictòriques del registre inferior; s'hi intueixen elements decoratius de ziga-zaga, propis d'aquests registres, i que segurament determinaven uns espais amb figures d'animals i per sota d'ells devia estar decorat amb cortinatges, d'aquesta part no es conserva rés.[29][21]
  • Altres parts fora de l'absis: Fora ja de la conca absidal però relacionats compositivament amb aquesta, la decoració pictòrica dels dos arcs pre-absidials completen la representació trinitària de la divinitat a la coronació dels arcs.[n. 2][30]
    • Déu com el Crist Majestàtic a la conca absidal.
    • La mà dreta de Déu (Dextera Domini) que representa el poder del pare,[31] a l'arc més proper a l'absis.
    • L'anyell de Déu (Agnus Dei) que representa el Crist sacrificat vencedor de la mort,[32] al segon arc.

Les tres representacions formen un eix cap als fidels. La mà de Déu es representa dins un cercle blanc buit però amb els dos dits que travessen el seu perímetre a l'arc més proper a la conca. L'anyell amb set ulls, segueix la narració de l'Apocalipsi de san Joan, que representen els seus atributs: poder, riquesa, saviesa, fortalesa, honor, glòria i benedicció. Està encerclat i es representa lleugerament arquejat, amb les potes del davant sobre el Llibre dels set segells. El seu cap está envoltat per un nimbus crucífer, —una aurèola amb una creu inscrita—.[33]

  • La mà dreta de Déu i L'anyell de Déu dels arcs triomfals.
    La mà dreta de Déu i L'anyell de Déu dels arcs triomfals.
  • Llàtzer el leprós davant la porta del ric Epuló
    Llàtzer el leprós davant la porta del ric Epuló
  • Detall amb àngels de l'absis lateral.
    Detall amb àngels de l'absis lateral.
  • Fragment amb àngels del mateix lateral.
    Fragment amb àngels del mateix lateral.

A banda i banda de l'arc on hi és la Dextera Domini, es representen les figure de Caïm i Abel. En un costat de l'altre arc es desenvolupa una escena en què un gos llepa les ferides de Llàtzer el leprós, davant la porta del ric Epuló, aquesta paràbola apareix en l'evangeli de sant Lluc i és present en la decoració d'altres esglésies romàniques com la de Sant Joan de Boí.[34]

De una absidiola lateral ( la del costat de l'Evangeli) hi han restes de decoració mural que representava, sobre un fons de bandes de colors, un cor de sis àngels, dels que només queden dos fragments, a banda i banda de la petita finestra central. Aquestes pintures es creu van ser realitzades per un altre autor, amb menys qualitat que el mestre de Taüll i que podria haver treballat també a l'església de Santa Maria de Taüll de la mateixa població.[35][34]

Estil

Detall del rostre de Crist.

En aquesta obra hi semblen convergir tres corrents artístics:

  • Bizantí: Caracteritzat pel hieratisme de les figures, la simetria i la concepció plana de la composició. Les figures mostren clarament l'aspecte antinaturalista de l'obra: la posició en què es troben és estàtica i queda ben remarcada la frontalitat del dibuix. A més a més, els cossos mostren força rigidesa i, en alguns casos, severitat. Demostra una clar caràcter hieràtic.[36]
  • Mossàrab: (comú en l'art romànic del nord de la península ibèrica), que atorga vitalitat i expressivitat, com veiem en els rostres de les figures: l'autor en va emfatitzar ells ulls i els colors de la cara. Va centrar-se en el nas, en els ulls, les celles i la boca, jugant amb el dinamisme que ofereixen les línies: les celles obertes s'uneixen amb les línies del nas, que ens porten cap els llavis, emmarcats pel bigoti caigut; aquest últim, ens dirigeix cap a la barba que, a la vegada, ens porta cap els cabells.[36]
  • Àrab: En oposició al corrent bizantí, trenca amb el hieratisme i expressa desig d'assimetria. Es pot observar aquesta influència en els arabescos i les línies corbes que recreen les sinuositats de la roba i els cabells, especialment en el Pantocràtor, amb què l'autor dóna èmfasi al moviment d'aquests. Tots aquests detalls que omplen el Pantocràtor remarquen la seva magnificència i superioritat. La voluntat de trencar amb la frontalitat es fa palesa en els símbols dels evangelistes, dibuixats amb una lleu perspectiva que ens permet veure dues parts diferenciades de l'element, la cara interior i l'exterior, diferenciades alhora mitjançant dos colors diferents.[36]

Tècnica

La tècnica emprada pel Mestre de Taüll és la de la pintura al fresc, malgrat que s'hi han identificat nombrosos retocs en sec.[37]

Per fer servir aquest tipus de tècnica, primerament es preparava el mur amb diverses capes de morter, amb una última capa només de calç. Mentre la preparació encara era humida, s'hi aplicaven pigments barrejats amb aigua, sense aglutinant, ja que la pròpia calç feia aquesta funció. D'aquesta manera, els pigments quedaven adherits a la capa de calç, essent impossible de dissoldre's.[1]

Tot i que els artesans sovint treballaven en diferents territoris, els pigments acostumaven a ser locals. En el cas de l'absis central de Sant Climent de Taüll, la majoria de pigments són terres naturals i minerals autòctons, entre els quals destaca l'aerinita, amb la qual l'autor aconseguia els magnífics blaus de l'obra. No obstant això, també s'hi han trobat elements no autòctons, com el cinabri i l'atzurita, procedents del sud de la península i d'Itàlia, respectivament.[37]

Significat

La pintura romànica tenia finalitat didàctica, era funcional. Les pintures de Taüll estaven dirigides a una comunitat relativament petita, pobra i illetrada, on l'església era el centre del poble, el lloc on es reunien i prenien decisions. Les obres, de temes religiosos, tenien com a objectiu difondre escenes extretes de la Bíblia de forma entenedora per a tothom, de manera que pogués arribar a la gent analfabeta. Per això, els personatges bíblics estaven representats portant sempre els mateixos objectes a través dels quals se'ls podia identificar amb facilitat.

L'obra representa diverses narracions bíbliques (Apocalipsi, Llibre d'Isaïes i Llibre d'Ezequiel) i culmina amb el Judici Final. Se'ns mostra Déu des de la perspectiva més sobrenatural de la visió apocalíptica, atès que apareix amb tot el seu poder i tota la seva glòria per jutjar la Humanitat. Per aquesta raó, Déu ens és presentat amb totes aquelles característiques que l'identifiquen com l'ésser suprem i que ens senyalen la seva magnificència. Per començar, les dimensions sobrenaturals del propi Pantocràtor.[38]

Dextera Domini.

La presentació del Crist en Majestat a la conca absidal, presidint el conjunt de la composició pictòrica de l'església, es característica i habitual de l'art romànic català. Crist reposant els peus damunt la màndorla, representant el món i, per tant, Déu que recorda quin és el seu paper, el de déu legislador, jutge, que domina sobre el allò terrenal.[16][1] A més de Sant Climent de Taüll, apareix en altres llocs com Santa Maria de Mur, Sant Pere de la Seu d'Urgell o Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós.[39] El Crist s'ha representat frontal, sobresortint lleugerament de la màndorla, amb el braç dret aixecat fent el signe de benedicció amb la mà i amb el llibre obert a l'esquerra, recolzat sobre el genoll. El protagonisme del Crist en Majestat en la composició és característica de la pintura alt-romànica, a diferència de la pintura tardo-romànica que li donarà un paper més secundari i una representació més terrenal[40] Després, l'alfa i omega primera i darrera lletra de l'alfabet grec, que simbolitzen el principi i el final i, per tant, Déu com a creador i alhora destructor. La inscripció EGO SUM LUX MUNDI (jo sóc la llum del món), la llum com a símbol de la veritat absoluta, del Bé i del camí per arribar a la «salvació».[41]

A l'àmbit cristià la mà dreta de Déu (Dextera Domini en llatí) té diverses significacions: indica protecció divina, també legitimació d'un poder o bé un testimoni qualsevol. Hi ha representacions tant del palmell com del dors. Freqüentment en el cel entre els núvols i dirigida cap a la terra; amb els dits oberts o bé beneint. Encara que la major part de les vegades és part d'una representació o quadre més ampli, de vegades també es representa només la mà sense context com per exemple, el fresc de Sant Climent de Taüll.[42]

Les figures que simbolitzen el tetramorf, així com els àngels que els representen, estan inscrites en rodes o cercles enllaçats entre sí. Aquesta iconografia es pot relacionar amb les visions del profeta Ezequiel en les quals els querubins donant glòria a Déu apareixen entre quatre rodes plenes d'ulls. La referència a les rodes, en el tron de Déu, també apareix en les profecies de Daniel[43]

La representació de la Verge Maria a l'època romànica suposava la consideració de Maria com a camí per a la redempció de la humanitat. Se l'acostumava a col·locar, com en el cas de Sant Climent de Taüll, entre el col·legi apostòlic com testimoni ocular de la divinitat de Crist. Maria sosté a la seva mà una espècie de copa, símbol iconogràfic que correspon al salm 116: «Aixecaré el calze de la salvació i invocaré el nom de Iahvè». Així mateix s'invoca també com el «vas d'elecció» i «calze del món».[28]

Notes

  1. ↑ Val a dir que l'espoli s'ha d'entendre des d'un punt de vista contemporani, per bé que en aquella època les lleis no protegien el patrimoni artístic i cultural i les antigues esglésies -moltes d'elles abandonades i ruïnoses- no eren percebudes pels habitants i propietaris de l'època com a obres d'art.
  2. ↑ A Taüll, i en altres casos al romànic català, es representa una triple visió de la divinitat que no respon a la ortodoxia trinitària formada per Déu pare, Crist fill i l'Esperit Sant representat habitualment aquest darrer com un colom.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 La mitad invisible. El Pantocrátor de Sant Climent de Taüll. RTVE (2012)
  2. ↑ Barral i Altet, 1992, p. 60.
  3. ↑ Soler Llopis i Masafret Seoane, 2006, p. 100.
  4. ↑ Barral i Altet, 1992, p. 47.
  5. ↑ Carbonell i Cirici, 1977, p. 14.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Sant Climent de Taüll». Patrimoni.gencat. [Consulta: 7 juliol 2012].
  7. ↑ Ainaud de Lasarte, 1973, p. 106-108.
  8. ↑ «El romànic.Una mica d'història». Centre del Romànic de la Vall de Boí. [Consulta: 7 juliol 2012].
  9. ↑ Estamariu «7. L'art exiliat del Pirineu»
  10. ↑ Barral i Altet, 1992, p. 51.
  11. ↑ Melgar Fuentes. «El conjunto románico de la Vall de Boí» p.6. Historia y Gestión del Patrimonio Artístico. [Consulta: 7 juliol 2012].
  12. ↑ Barral i Altet, 1992, p. 52.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Barral i Altet, 1992, p. 54.
  14. ↑ 14,0 14,1 Barral i Altet, 1998, p. 90.
  15. ↑ Melgar Fuentes. «El conjunto románico de la Vall de Boí» p.14. Historia y Gestión del Patrimonio Artístico. [Consulta: 7 juliol 2012].
  16. ↑ 16,0 16,1 VVAA, Visualart. «Les pintures de l'absis de Sant Climent de Taüll»(2002), p. 155
  17. ↑ Ainaud de Lasarte, 1973, p. 106.
  18. ↑ VVAA. El románico(1996), p.406
  19. ↑ Junyent, 1970, p. 184.
  20. ↑ «Absis de Sant Climent de Taüll». Les Col.leccions Online del MNAC. [Consulta: 4 juliol 2012].
  21. ↑ 21,0 21,1 Barral i Altet, 1998, p. 112.
  22. ↑ «L'esquema de la decoración d'un absis» p. 59. MNAC. [Consulta: 4 juliol 2012].
  23. ↑ Hartt, 1989, p. 475.
  24. ↑ Sureda, 1981, p. 61.
  25. ↑ Lafuente, 1987, p. 39-40.
  26. ↑ Barral i Altet, 1998, p. 118.
  27. ↑ Hatje, 1973, p. 277-278.
  28. ↑ 28,0 28,1 Sureda, 1988, p. 154.
  29. ↑ «L'esquema de la decoració d'un absis» p. 57. MNAC. [Consulta: 4 juliol 2012].
  30. ↑ Sureda, 1981, p. 68.
  31. ↑ Sureda, 1981, p. 63-64.
  32. ↑ Sureda, 1981, p. 67.
  33. ↑ Sureda, 1981, p. 67-68.
  34. ↑ 34,0 34,1 Barral i Altet, 1998, p. 119.
  35. ↑ Español, Yarza i 2007, p-225.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 VVAA, Op. Cit., p. 155
  37. ↑ 37,0 37,1 MNAC,Op. Cit., p.60
  38. ↑ Soler Llopis i Masafret Seoane, 2006, p. 101.
  39. ↑ Sureda, 1981, p. 57.
  40. ↑ Sureda, 1981, p. 57-58.
  41. ↑ Hartt, 1989, p. 456.
  42. ↑ Esteban Lorente, 1989, p. 268.
  43. ↑ Sureda, 1981, p. 62.

Bibliografia

  • Ainaud de Lasarte, Joan. Arte románico. Guía (en castellà). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Museu d'Art de Catalunya, 1973. 
  • Barral i Altet, Xavier. «Introducción». A: Museu Nacional d'Art de Catalunya.Prefiguración. Col·lecció Catàlegs generals del fons del MNAC 1. Barcelona: Museu d'Art de Catalunya, 1992. ISBN 84-8043-004-4. 
  • Barral i Altet, Xavier. «Pintura preromànica i romànica». A: Art de Catalunya.Pintura antiga i medieval. Volum VIII. Barcelona: Edicions L'isard, 1998. ISBN 84-89931-06-2. 
  • Carbonell, Eduard; Cirici, Alexandre. Grans monuments romànics i gòtics. Barcelona: Edicions 62, 1977. ISBN 84-297-1335-2. 
  • Español, Francesca; Yarza, Joaquín. El romànic Català. Barcelona: Angle Editorial, 2007. ISBN 978-84-96970-09-0. 
  • Esteban Lorente, Juan Francisco. Tratado de Iconografía. Madrid: Istmo, 1990. ISBN 84-7090-224-5. 
  • Farré i Sanpera, M. C. El museu d'art de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, LaCaixa, 1983. 
  • Hartt, Frederick. Arte.Volumen 20 Arte y Estética (en castellà). Madrid: ediciones Akal, 1989. ISBN 9788476004111. 
  • Hatje, Ursula. Historia de los estilos artísticos: Desde la Antigüedad hasta el Gótico, Volumen 1 (en castellà). Madrid: Ediciones Akal, 1973. ISBN 9788470900327. 
  • Breve Historia de la Pintura Española:Volumen 1 (en castellà). Madrid: Akal, 1987. ISBN 9788476001813. 
  • VVAA. El románico. (Ed. Rolf Toman) Oldenburg: Könemannn, 1996. 
  • Junyent, E. Catalogne romane. La Nuit des temps. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque, 1970. 
  • Soler Llopis, Joaquim; Masafret Seoane, Marta. El románico (en castellà). Barcelona: Larousse Editorial, 2006. ISBN 84-8332-801-1. 
  • Sureda, Joan. La pintura romànica a Catalunya. Madrid: Alianza Forma, 1981. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte. Románico/Gótico (en castellà). Barcelona: Planeta, 1988. ISBN 84-320-6684-2 Volum IV. 
  • Flaquer, Blanca; Ortega, Juan Carlos. rtve. La mitad invisible. El Pantocrátor de Sant Climent de Taüll [Consulta: 20 maig 2012]. 
  • VVAA. gencat.cat. Estamariu. L'art exiliat del Pirineu [Consulta: 20 maig 2012]. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Absis central de Sant Climent de Taüll
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Absis_central_de_Sant_Climent_de_Taüll&oldid=9869274»