Artavasdes de Bizanci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Artavasdes
Seal of Artabasdos (Schlumberger).png
Segell d'Artabasdes, emprat quan era curopalata
Nom original Ἀρταύασδος o Ἀρτάβασδος (grec)
Արտավազդ (armeni)
Emperador bizantí
juny del 741 – novembre del 743
Dades biogràfiques
Naixement Armènia
Mort 743
Cònjuge Anna
Fills
Modifica dades a Wikidata

Artavasdes (nom llatinitzat de l'armeni Արտավազդ, Artavazd) fou emperador bizantí, autoproclamat durant el regnat del seu cunyat Constantí V el juny del 741. Per ser defensor del culte amb imatges fou reconegut com a emperador pel papa Zacaries I. Constantí no va acceptar aquesta usurpació i dos anys després va reunir un exèrcit que el va enderrocar. Va acabar els seus dies en un monestir i cegat.

Unió amb la dinastia Isàuria[modifica | modifica el codi]

Era descendent d'una família noble d'Armènia.[1][nota 1]Cap a l'any 713, l'emperador Anastasi II el va nomenar governador (estrateg) del thema d'Armènia, que abastava les antigues àrees del Pont, Armènia Menor i el nord de Capadòcia, amb capital a Amasea.[4] Després de la deposició d'Anastasi, Artavasdes va arribar a un acord amb el governador del thema d'Anatòlia Lleó, per destronar el nou emperador Teodosi III.[5] Per refermar el pacte Lleó li va donar la seva filla Anna en matrimoni, cerimònia que es va celebrar a continuació de l'ascens al tron de Lleó, com a Lleó III, el març del 717.

Artavasdes fou recompensat amb el títol de curopalata (majordom de palau) i també amb el de comes d'Opsici, sense perdre el control del càrrec d'estrateg que ja tenia.[6]

Proclamació d'emperador[modifica | modifica el codi]

El 741 va morir Lleó i el va succeir el seu fill Constantí V, anomenat Caballinus, fou un emperador iconoclasta i es va dedicar a la destrucció d'imatges a les esglésies, mentre que Artavasdes era partidari del culte amb imatges. Va aprofitar el descontentament del poble i mentre l'emperador era en campanya contra els àrabs, va preparar una revolta a Frígia.[7] Constantí va rebre notícies i va exigir ostatges al seu gendre (en concret els seus fills) però Artavasdes no els va voler donar i es va presentar al lloc on era Constantí amb un exèrcit, i el va derrotar.

Constantí va fugir a la Frígia Pacatiana on va reunir tropes. Mentrestant Artavasdes va aconseguir el suport del patrici Teòfanes Monotes i d'Anastasi el patriarca de Constantinoble que van llençar el rumor que Constantí V era mort i Artavasdes fou proclamat emperador. Va ser reconegut pel Papa Zacaries. Va buscar, sense èxit, el suport dels àrabs i va restaurar el culte amb imatges. Al seu fill Nicèfor el va associar a l'imperi i a l'altre fill Nicetes el va enviar amb un exèrcit a Armènia.

Constantí va rebre suport del poble dels isauris i el 743 va iniciar una campanya que va acabar amb la derrota de l'usurpador en poques setmanes a Sardes (maig del 743); a l'agost del mateix any el seu fill Nicetes fou derrotat a Comòpolis (Bitínia) batalla en la qual va morir Tigranes, un noble armeni cosí de Artavasdes. Aquest darrer va fugir a Constantinoble on va quedar assetjat. Nicetes fou fet presoner a Nicomèdia. El 2 de novembre del 743 els assetjants dirigits per Constantí V van ocupar la capital i Artavasdes, el seu fill Nicèfor, i els seus principals suports foren fets presoners, enviats al monestir de Khora on van ser cegats.[8] Anna, va anar al monestir per cuidar del seu marit i dels seus fills, on van ser enterrats quan van morir en data desconeguda.[9]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Artavasdes de Bizanci Modifica l'enllaç a Wikidata

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'historiador Christian Settipani va plantejar que Artavasdes podria pertànyer a la família Mamikonian,[2] però segons la historiadora Nina Garsoïan, no hi ha proves suficients que demostrin aquesta teoria.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kountoura-Galaki, 1983, p. 203–215.
  2. Settipani, 2006, p. 231-236.
  3. Kazhdan, 1991, p. 1279.
  4. Herrin, 1989, p. 327,339.
  5. Ostrogorsky, 1963, p. 143.
  6. Herrin, 1989, p. 327.
  7. Ostrogorsky, 1963, p. 151.
  8. Ostrogorsky, 1963, p. 152.
  9. Garland, 1999, p. 9.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Garland, Linda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527–1204. Routledge, 1999. ISBN 978-0-415-14688-3. 
  • Herrin, Judit. The Formation of Christendom. Princeton University Press, 1989. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Kountoura-Galaki, Eleonora «Ἡ ἐπανάσταση τοῦ Βαρδάνη Τούρκου». Byzantine Symmeikta, 5, 1983.ISSN 1105-1639
  • Ostrogorsky, Georg. Geschichte des Byzantinischen Staates. Munic: C. H. Beck'sche Verlagsbuchhandlung, 1963. OCLC 301446486.
  • Settipani, Christian. Continuité des élites à Byzance durant les siècles obscurs. Les princes caucasiens et l'Empire du VIe au IXe siècle. París: de Boccard, 2006. ISBN 978-2-7018-0226-8.