Dadaisme

Lluc POPUUUUUUU, DARLE LIKE I FOLLOW INTAGRAM @llukito16

1920 -el moviment Dadà. Auric, Picabia, Ribemont-Dessaignes, Germaine Everling, Casella i Tzara.

El dadaisme, també conegut com a moviment dadà, va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa. A Catalunya, la relació amb el dadaisme va ser molt directa, a causa d’un grup d’artistes d’avantguarda que, per mitjà de les Galeries Dalmau, van donar a conèixer les obres del moviment i també per la presència de Picabia, que va viure a Barcelona (1916-1917) i hi va fundar la revista ‘391’, portaveu de la nova tendència.

El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals. El moviment dadà va influir de manera profunda i clara en moviments posteriors i més recents, com ara el neodadaisme o el pop art.

La creació del moviment

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

El naixement del moviment, el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, a Zuric, pot atribuir-se a Hugo Ball qui, amb la col·laboració de Tristan Tzara, Emmy Hennings, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Sophie Täuber i Jean Arp, va posar radicalment en qüestió els modes d'expressió tradicionals i els fonaments de l'art.

Hugo Ball i els seus companys vivien exiliats en aquesta ciutat suïssa i discutien el rol de l'art, alhora que presentaven actuacions al Cabaret Voltaire expressant el fàstic que els provocava la guerra i els interessos que l'havien inspirada.

Segons diverses fonts, el dadà va néixer el 6 d'octubre en aquest cabaret. Durant la primera vesprada d'actes al cabaret, el 14 de juliol del 1916, Ball va recitar el primer manifest dadà. Tzara, el 1918, escrigué un altre manifest dadà considerat un dels més importants entre els escrits del moviment. Altres manifests els seguiren.

Després que el cabaret fos tancat, les activitats foren traslladades a una nova galeria, i Hugo Ball va deixar Europa. Tzara va començar una campanya agressiva per estendre les idees del dadaisme, bombardejant els artistes i escriptors francesos i italians amb cartes, i aviat va emergir com a líder i mestre estrateg del dadaisme.

Origen del nom

L'origen d'aquest mot és poc clar:

• Alguns creuen que és una paraula mancada de tot sentit. D'altres diuen que s'origina del fet que els artistes romanesos Tristan Tzara i Marcel Janco feien servir freqüentment les paraules "da, da" que signifiquen "sí, sí" en romanès.
• Altres creuen que els artistes buscaven un nom per al seu nou moviment i triaren un nom apunyalant un diccionari francès-alemany i agafant la paraula que la punta del ganivet va assenyalar.
• També s'ha dit que va ser anomenat dadà per pur atzar lúdic. Per demostrar que tot era absurd, els artistes batejaren el moviment que acabaven de crear obrint arbitràriament un diccionari que coincidí en el mot «dada». De fet, segons Giovanni Lista, açò es basava en la voluntat d'adscriure el moviment a un retorn als valors infantils.
• Segons l'ideari dadà, el moviment no s'havia pas d'anomenar dadaisme i molt menys ser designat com un moviment artístic.

Desenvolupament

Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador de l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix.

No hi havia un intent de trobar el significat en el desordre, sinó més aviat d'acceptar el desordre com la pròpia natura del món, i fer-lo servir com la manera per a expressar el seu disgust per l'estètica de l'anterior ordre. Per mitjà d'aquest rebuig de la cultura i l'estètica tradicionals esperaven acabar amb aquestes.

La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.

Un poc abans de la fi de la guerra, el moviment dadà s'instal·là a Alemanya, concretament a Berlín, però també a Colònia i a Hannover, on s'adjuntà a la revolta política de tendències marxistes.

Com a forma de revolta individual i solitària contra la civilització occidental, la contestació cultural dadaista es plasmà en la turbulència provocativa i irrisòria de les seues manifestacions, moltes vegades en públic.

De manera general i per primer cop, les dones foren acceptades com a artistes completament, com a camarades de joc, còmplices i complement dels homes, no únicament com a amants o objectes per a la contemplació de l'art.

Les activitats del dadaisme incloïen reunions socials, manifestacions i publicació de revistes d'art i literatura. La crònica apassionada del món artístic, la política i la cultura impregnava les seves publicacions.

Fi del dadaisme

El dadaisme s'estengué pel món sencer, el seu esperit va conservar-se molt de temps i va influir artistes com ara Ernst, Breton, Crevel, Desnos, Jacob, Soupault, Robert o Sonia Delaunay, fins que l'any 1924 el «Manifeste du surréalisme» va suposar la fi històrica del dadaisme.

Aquest moviment va influir estils, moviments i grups posteriors, com ara el surrealisme, el pop art (com a curiositat, primer anomenat neodadà per alguns dels seus adherents) o el col·lectiu Fluxus.

Principals focus

• Zuric (1915-1919), on destaquen Tristan Tzara, Jean Arp, la intèrpret Suzanne Perrottet, els poetes alemanys Hugo Ball i Richard Huelsenbeck, el pintor romanès Marcel Janco o el pintor i cineasta alemany Hans Richter.
• Nova York (1915-1921), amb Marcel Duchamp, Francis Picabia o Man Ray.
• Berlín (1917-1923), amb Richard Huelsenbeck, George Grosz, Raoul Hausmann (un dels creadors del fotomuntatge, treball que va continuar John Heartfield).
• Colònia (1919-1921), amb Jean Arp, Max Ernst (i els seus collages inventius), J. T. Baargeld.
• Hannover amb Kurt Schwitters.
• París (1919-1923), on el dadaisme va conèixer el seu apogeu com a moviment, amb Tristan Tzara, Francis Picabia, Man Ray, André Breton, Paul Éluard, Louis Aragon, Philippe Soupault, i la seva fi amb la victòria dels dissidents surrealistes.

Obres dadaistes

• Roue de bicyclette, de Marcel Duchamp (1915), considerada primera obra ready-made, composta per una roda de bicicleta fixada en un tamboret.
• Fountain, de Marcel Duchamp (1917), que va obrir el camí a les teories sobre els ready-made, relatives als objectes quotidians que no són fonamentalment artístics però què n'esdevenen si l'artista ho decideix. Consisteix en un urinari sota el títol de Font.
• Un peu d'eau dans du savon, de Beatrice Wood (1917), collage amb un dibuix d'un nu femení, en què el sexe està amagat sota una vertadera peça de sabó.
• Symétrie pathétique, brodat sobre un dibuix de Jean Arp.
• Gardes, de Sophie Taeuber (1918), escultura articulada evocadora de l'univers dels titelles.
• Triptyque abstrait, de Sophie Taeuber (1918), oli sobre llenç amb aplicacions de fulles d'or.
• Masque de Janco, de Sophie Taeuber (1918), màscara.
• Tête dada, de Sophie Taeuber (1918).
• L.H.O.O.Q. (1919, oli sobre llenç de Marcel Duchamp ironitzant sobre la Mona Lisa, afegint-li bigotis, pereta...).
• Composition abstraite, de Sophie Taeuber (1919), collage.
• Ready-made malheureux de Marcel, de Suzanne Duchamp (1919), tractat de geometria per a penjar del balcó.
• L'Esprit de notre temps, cap mecànic de Raoul Hausmann, 1919.
• Tu m', de Marcel Duchamp (1920).
• Da-Dandy, de Hannah Höch, collage.
• Ariette. D'oubli de la chapelle étourdie, de Suzanne Duchamp (1920).
• Jeune fille, de Francis Picabia (1920), tinta sobre paper.
• Rotative plaques verre, de Marcel Duchamp (1920), art prepsicodèlic.
• Disques avec spirales, de Marcel Duchamp (1923), art prepsicodèlic.
• la Mariée mise à nu par ses célibataires, même, de Marcel Duchamp (1923).
• Danses surréalistes, de Valeska Gert (1924).
• Paire de mariés bourgeois, de Hannah Höch (1927), oli sobre tela representant una model de fusta vestida amb vel blanc al llom del seu marit de frac.
• la Chute d'eau, de Marcel Duchamp.
• le Gaz d'éclairage, de Marcel Duchamp.

Articles relacionats

• Lipstick Traces: A Secret History of the 20th Century.

Bibliografia

• Tristan Tzara - Sept Manifestes Dada (1924).
• Marc Dachy, Journal du mouvement Dada, 1915-1923.
• Emmanuelle de l'Écotais. El Espíritu Dada, HK. Madrid, 1998. ISBN 84-96048-44-6.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dadaisme

• Àmplia informació i imatges d'obres dadaistes. (català)
• Siete Manifiestos Dadà. (castellà)