Les Quatre Cents Coups

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaLes Quatre Cents Coups
Les quatre cents coups.jpg
Fitxa
Direcció François Truffaut
Protagonistes
Producció François Truffaut
Guió François Truffaut
Marcel Moussy
Música Jean Constantin
Fotografia Henri Decaë (Blanc i negre)
Muntatge Marie-Josèphe Yoyotte
Productora Les Films du Carrosse
Distribuïdor Cocinor
Característiques
País d'origen França
Data d'estrena 1959
Durada 99 minuts
Idioma original francès
Lloc de rodatge París
Color en blanc i negre
Format 2.35:1
Descripció
Gènere comèdia dramàtica
Lloc de la narració París


Premis i nominacions
Nominat per a
Altres dades
Identificador IMDb Fitxa 8.1/10 stars
Identificador Filmaffinity Fitxa 8.3/10 stars
Identificador Rotten Tomatoes Fitxa
Identificador AllMovie de pel·lícula Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Les Quatre Cents Coups o Les 400 Coups és una pel·lícula francesa dirigida per François Truffaut i estrenada l'any 1959. El títol fa referència a l'expressió francesa "faire les quatre cents coups": "fer les mil i una", "passar-se de la ratlla", en referència a les contínues trangressions del protagonista.

Argument[modifica]

Als seus dotze anys, Antoine Doinel conviu amb els problemes conjugals que els seus pares no s'atreveixen a afrontar i les exigències d'un sever professor. Per por al seu mestre, ja que no ha complert un càstig que aquest li havia imposat, decideix fer campana al costat del seu amic René. Inesperadament, veu la seva mare en companyia d'un altre home; la culpa i la por el porten a una successió de mentides i baralles que a poc a poc van calant en el seu ànim. Al costat de René, somia conèixer el mar i tracen un pla per aconseguir-ho.

Comentaris[modifica]

El 1957 i amb Roberto Rosellini com a padrí de noces, François Truffaut es casa civilment amb Madelaine Morgenstern, filla d'Ignace Morgenstern, propietari d'una important societat de producció, i gràcies al qual podrà rodar el seu primer llargmetratge, Les Quatre Cents Coups, dos anys més tard.[1] El film es va convertir en un dels títols més significatius de la seva filmografia. Plantejat en un to d'observació distesa, el seu argument està inspirat en la infància del mateix realitzador, que va viure experiències molt traumàtiques fins que va conèixer el gran crític André Bazin, a qui va dedicar el film, que va despertar la seva vocació. Sense pretendre moralitzar, aconsegueix explicitar un entorn mediocre i un discurs esperançat dins de la tristesa.

En un instant, el jove realitzador va entrar en els mapes de la cultura cinematogràfica internacional i va aplanar el camí als seus col·legues de la nouvelle vague, com Jean-Luc Godard i Eric Rohmer, ja immersos en els seus propis projectes d'avantguarda. De la mateixa manera que els altres realitzadors de la nouvelle vague, Truffaut va conrear les seves idees clau escrivint articles per a Cahiers du cinéma, l'erudita revista de cinema editada per André Bazin, que encoratjava els seus crítics a portar les seves conviccions més enllà de la barreja característica d'estètica i interessos filosòfics.

En Les Quatre Cents Coups abunda l'esperit de realització personal que Truffaut havia celebrat com a crític. L'heroi, Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud), és una versió que condueix la ficció del propi auteur, i Truffaut va revelar més tard que alimentava la intensitat de l'actuació de l'actor de quinze anys i s'unia a ell en una conspiració privada contra la resta del repartiment i de l'equip.

El mestre del cinema Henri Decaë va rodar la pel·lícula en localitzacions autèntiques de París i Truffaut mai va dubtar a allunyar-se de la història per transmetre dolorosament moments de detall emocional. Una d'aquestes seqüències es produeix quan Antoine munta en uns cavallets i retorça el cos en contorsions iròniques expressant un dèbil impuls de rebel·lar-se contra les normes restrictives de la societat. Un altre moment es produeix al final de la pel·lícula, quan la càmera de Truffaut escapa d'un reformatori amb Antoine, seguint-lo en un incessant tràveling mentre corre cap enlloc. Després, el zoom avança cap al seu rostre i capta, congelant la imatge, un retrat de l'angoixa existencial que potser constitueixi el moment aïllat més poderós del cinema de la nouvelle vague.

La nouvelle vague va ser un impuls cultural, un corrent cinematogràfic que va sorgir en plena convulsió intel·lectual francesa, suscitada per les reaccions polítiques i socials contràries al model extremista del general De Gaulle. França, al voltant dels anys seixanta, va ser centre d'una vitalitat cultural apassionant i excitant. Els directors de cinema que van realitzar els seus llargmetratges a l'inici de la dècada dels seixanta a França provenien d'una única escola: els cineclubs. La majoria d'ells posseïen dos trets generals: la seva passió incondicional pel setè art i l'exercici de la crítica cinematogràfica. La nouvelle vague va ser una tendència crítica, que va pretendre anteposar el "cinema d'autor" al "cinema de qualité" o comercial que s'exhibia a principis dels seixanta als cinemes francesos.

Les Quatre Cents Coups és la pel·lícula més emblemàtica d'aquest nou corrent cinematogràfic, sobretot per l'activitat crítica del seu director. La pel·lícula va aconseguir el Premi al millor director al festival de Cannes de 1959, i va suposar una veritable revolució dins el panorama general del cinema francès i europeu.

Truffaut realitza un retrat sentimental de la infància de Doniel, un noi que demostra una clara voluntat d'independència i rebel·lia en consonància perfecta amb l'esperit i la voluntat creadora del director. És d'aquesta unitat d'on neix la bellesa d'aquesta pel·lícula, un retrat senzill i humà de la infància.

Truffaut i Léaud van continuar les aventures d'Antoine en quatre pel·lícules més, i la sèrie acaba amb L'Amour en fuite el 1978, quatre anys abans de la primerenca mort de Truffaut. Encara que aquestes seqüeles tenen el seu encant, Les Quatre Cents Coups no ha estat superada com a destil·lació dels instints més exuberants i creatius de la nouvelle vague.

Molt curiosa, hi ha una brevíssima intervenció de Jeanne Moreau.

Repartiment[modifica]

Premis[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]