Lleó IV de Bizanci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó IV
Leo iv constantine vi coin.jpg
Moneda amb la imatge de Lleó IV.
Nom original Λέων Δ΄ ὁ Χάζαρος (grec)
Emperador bizantí
25 març 775 – 18 juny 780
Dades biogràfiques
Naixement 750
Constantinoble
Mort 780
Altres noms el Khàzar
Dinastia Isàuria
Cònjuge Irene de Bizanci
Fills Constantí

Lleó IV de Bizanci (en grec: Λεών )- (Constantinoble, 25 de gener del 750- 9 de setembre del 780) fou emperador bizantí del 775 al 780. Fou el fill gran i el successor de Constantí V. El seu renom deriva del fet que la seva mare Irene era una princesa dels khàzars.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Lleó va néixer a Constantinoble el 25 de gener del 750. Va estar promès Gisela, filla de Pipí el Breu, però sense saber els motius es va trencar el compromís.[1] Es va casar amb Irene, una noble atenesa que vivia a la cort. La cerimònia es va fer el 17 de desembre del 769 a la capella de sant Esteve al Palau Dafne, annex al Gran Palau. El 14 de gener del 771 van tenir un fill, que van anomenar Constantí. Aquest fill, encara un infant, fou declarat cèsar i coronat a l'any següent. Els germans de l'emperador, Nicèfor, Cristòfor, Nicetes, Antemeu i Eudoci; van fer sagrat jurament de reconèixer al jove príncep com el seu futur emperador.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El pare va morir quan Lleó tenia vint-i-cinc anys i llavors el va succeir en una cerimònia de coronació celebrada el 14 de setembre del 775.[2] El divendres sant del 776 va tornar a demanar jurament de fidelitat cap al seu fill, però no volia perdre l'estima dels seus germans i al dia següent va nomenar al seu germà Eudoci nobilissimus. La deferència no va servir de gaire perquè Nicèfor va revoltar tots els germans contra ell, van trencar el jurament fet i van participar en una conspiració que va fracassar. Foren castigats amb mutilació d'ulls i llengua, per acabar finalment exiliats a Quersonès.[3]

Lleó va fer cridar de diferents províncies els millors soldats per continuar amb la creació del tagmata un cos d'elit per la defensa de la capital. Aquests trasllats van causar, al començament, algunes protestes.[4]

El 777 Telerig, el rei dels búlgars, enfrontat a una revolta, va haver de fugir a la cort de Constantinoble i fou ben rebut tot i que s'havia portat malament amb Constantí V. Lleó va ser el seu padrí de bateig quan es va convertir al cristianisme, li va donar el rang de patrici i li va oferir una dama de la cort en matrimoni.[5]

El 778 els àrabs van envair l'imperi i Lleó va enviar contra els invasors un exèrcit sota el comandament de Miquel Lacanodracó, que els va derrotar severament a Germanícia (batalla en la que va morir Otman, el fill del califa Mahdi) i encara va obtenir diverses victòries a Síria.[6]

Lleó va nomenar monjos com a patriarques i va eliminar les prohibicions que el seu pare havia imposat als monestirs. El 780, quan el patriarca Nicetes va morir, Lleó va nomenar a Pau de Xipre, un iconòfil. La seva actitud conciliadora s'aniria endurint amb el temps. A l'agost uns quants funcionaris de la cort van ser arrestats, afuetejats i empresonats, un d'ells anomenat Teòfanes va morir per les tortures.[7] Alguns historiadors opinen que aquest canvi es podria deure al disgust que va tenir amb la seva dona.

La seva esposa era partidària de l'ús d'imatges en el culte, mentre que lleó era iconoclasta. En casar-se Lleó li va fer prometre que abandonaria les seves icones, un dia va descobrir que encara les feia servir[8] i es va disgustar tant que a partir de llavors la va rebutjar.[9][10]

Lleó va marxar a fer una campanya contra els búlgars i va contraure unes febres que el van matar el 8 de setembre del 780. Va córrer el rumor que la seva mort l'havia causat un sacrilegi que havia comès, posar-se la corona votiva que estava dedicada a l'església de Santa Sofia. La corona era un donatiu a l'església fet pel general Maurici (582-602) o potser per l'emperador Heracli. La llegenda deia que l'ànsia de pedres precioses fa ver que es posés la corona sagrada al cap i allà on li havia tocat la pell li van sortir carboncles i li va pujar una febre molt alta de la qual no es va recuperar.[11] Alguns deien que el rumor el va escampar Irene, a causa de la seva desavinença matrimonial, o els adoradors d'imatges per fer-lo quedar com un impiu.

El va succeir el seu fill Constantí VI, de 9 anys, sota regència de la seva mare Irene.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleó IV de Bizanci

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. McCormick1995,, p. 365.
  2. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6261-6162
  3. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6268
  4. Haldon, 1984, p. 164-82, 191-227.
  5. Gwatkin; Whitney, 1923, p. 232.
  6. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6270
  7. Lleó Gramàtic Sinòpsi d'Històries p.191-192
  8. Jordi Cedrè "Sinopsi d'Històries" II.19-20
  9. Lleó Gramàtic Sinòpsi d'Històries p.192
  10. Diehl, 2007, p. 67.
  11. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6272

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diehl, Charles. Figure bizantine, introduzione di Silvia Ronchey. Einaudi, 2007. ISBN 978-88-06-19077-4. 
  • Gwatkin, Henry Melvill; Whitney, James Pounder. The Cambridge Medieval History: The Eastern Roman empire (717-1453). Universal Press, 1923. 
  • Garland, Linda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527–1204. Routledge, 1999. ISBN 978-0-415-14688-3. 
  • McCormick, M. «Byzantium and the West, 700-900», en: "The New Cambridge Medieval History", volum 2. Cambridge University Press, 1995. 
  • Haldon, J.P.. Byzantine Praetorians, 1984. 
  • Treadgold, Warren T. The Byzantine Revival, 780–842. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1988. ISBN 0-8047-1462-2.