Nèstor Luján Fernández

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Néstor Luján)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaNèstor Luján Fernández Cross of Saint George (Catalan Government Award).svg
Dades biogràfiques
Naixement 1 de març de 1922
Mataró
Mort 22 de desembre de 1995(1995-12-22) (als 73 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Escriptor
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Nèstor Luján i Fernández, (Mataró, 1 de març de 1922 - Barcelona, 22 de desembre de 1995) fou un periodista, gastrònom i escriptor català.[1]

Biografia[modifica]

Es va llicenciar en Filosofia i lletres el 1943. Va obtenir el títol de periodista el 1952. Des del començament dels anys quaranta va estar vinculat a la revista Destino, de la qual va ser secretari de redacció, redactor en cap i finalment director, entre el 1958 i el 1975. Acabada aquesta etapa, va dirigir la revista de divulgació històrica Historia y Vida. De curiositat enciclopèdica, al llarg de la seva carrera va escriure sobre quasi tot: enterraments, crítica d'art i literatura, cròniques de viatge, crítica de boxa i tennis, ballet i música, editorials i cròniques polítiques i gastronòmiques, una especialitat que li va valer el Premio Nacional de Gastronomía l'any 1974.[1]

Placa en memòria de Nèstor Luján davant la casa on va viure, al carrer d'Enric Granados núm. 126, cantonada Diagonal

El 1963 va iniciar una rúbrica setmanal a Destino titulada Coma bien i que signava amb el pseudònim de Pickwick, en la qual informava de la gastronomia de fora de les nostres fronteres, una gastronomia que avui coneixem com a clàssica. Una cuina burgesa, rica i elaborada, hereva de la que es feia a la Belle Époque.[1]

El seu bagatge gastronòmic se sustentava en dos ferms i imprescindibles pilars: d'una banda, un savi aprofundiment en la història i en els fets i les anècdotes que envolten les coses de menjar i, de l'altra, el coneixement directe i personal, com a comensal que havia estat, de les taules dels grans restaurants de tot el món, que avui ja formen part de la llegenda gastronòmica. Una experiència de més de cinquanta anys d'haver menjat els plats dels millors cuiners del seu temps.[1]

Considerava la gastronomia una de les formes més civilitzades de la sensualitat. Defensava la cuina autèntica, tant li feia si eren plats senzills. Els reclamava, però, impecables, com grans plats de la cuina magistral, admirador del luxe com era. Va ser un amant de la taula i especialment de la sobretaula, on podia practicar la conversa i l'amistat.[1]

Últim cronista d'aquella gastronomia, va recollir vivències, investigacions i cròniques en vint-i-dos llibres, entre els quals destaquen una ‘Historia de la Gastronomía' (1988), ‘Carnet de Ruta, las recetas de Pickwick' (1982), ‘Historias de la cocina española', amb la col·laboració de Joan Perucho, ‘Vint segles de cuina a Barcelona' (1993) i el ‘Diccionari Luján de gastronomia catalana' (1990).[1]

El 1987, als seixanta-cinc anys, va iniciar una carrera de novel·lista i va obtenir diferents premis. El seu primer llibre de ficció, ‘Decidnos, ¿quién mató al conde?' (1987), va guanyar el Premio Internacional de Novela Plaza & Janés. El 1994 li va ser concedit el Ramon Llull amb ‘La Rambla fa baixada' i el 1995 va guanyar el Sant Jordi amb la novel·la ‘Els fantasmes del Trianon'.[1]

D'ell mateix va escriure:

« M'agrada menjar, beure, parlar amb els amics, i no crec haver estat un mal conversador. Sóc enemic de la intolerància i de la perfecció, dels predicadors de les dietes i dels administradors de les depressions sanitoses. Adoro la gent intel·ligent, perquè penso, esverat, que tenir idees aviat serà considerat com una malaltia de psiquiatre. »
— Nèstor Lujan[1]

Després de la seva mort, la Biblioteca de Catalunya va adquirir la seva biblioteca i el seu arxiu personal, així com una col·lecció de felicitacions de Nadal i menús.

Obres[modifica]

En català[modifica]

  • 1988 Casanova o la incapacitat de perversió
  • 1989 Temps que passa, gent que queda
  • 1990 Diccionari Luján de gastronomia catalana
  • 1991 A Mayerling, una nit...
  • 1991 La folla jornada
  • 1992 Mitges negres
  • 1992 Les tres glorioses
  • 1993 Vint segles de cuina a Barcelona
  • 1994 La Rambla fa baixada
  • 1994 El túnel dels anys 40
  • 1995 El pont estret dels anys cinquanta
  • 1996 Mites, llegendes, creences
  • 1996 Els fantasmes del Trianon

En castellà[modifica]

  • 1946 De Toros y Toreros
  • 1967 Historia del Toreo
  • 1970 Libro de la Cocina Española amb Joan Perucho
  • 1971 Y Mussolini creó el Fascismo amb Luigi Bettonica
  • 1977 El libro de la Cocina Española
  • 1983 Viajes por las Cocinas del Mundo
  • 1985 La Cocina Moderna
  • 1987 Decidnos, ¿quién mató al conde?
  • 1988 Por ver mi Estrella María
  • 1990 La puerta de oro
  • 1991 Los espejos paralelos, Finalista del Premi Planeta de Novel·la 1991

Premis i reconeixements[modifica]

Rebé el Premio Nacional de Gastronomía el 1974. Va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi i amb el grau d'oficial de l'Ordre des Arts et des Lettres de França. L'any 1997 es va convocar per primera vegada el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica en honor seu.

Premis literaris[modifica]

  • 1987 Premio Internacional Plaza y Janés per Decidnos, ¿quién mató al conde?
  • 1992 Pere Quart per Les tres glorioses
  • 1994 Ramon Llull per La Rambla fa baixada
  • 1995 Sant Jordi per Els fantasmes del Trianon
  • 1995 Premi Avui per Mites, llegendes, creences

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Néstor Lujan». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 14 octubre 2012].

Enllaços externs[modifica]