Paret seca

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Detall d'un marge de pedra seca a Mallorca - aquesta obra és de pedra treballada.

La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec, és una tècnica de construcció tradicional i popular que es fa a partir de pedres encaixades sense l'ús de cap tipus d'argamassa per unir-les, només sorra seca per acabar d'omplir els buits que hi puguin quedar. D'aquí el seu nom: com que no s'ha usat cap pasta, la paret és seca.

Barraca de pedra seca a la partida de la Cova del Duc, al terme municipal de l'Ametlla de Mar.
Poblat ibèric de Sant Antoni, a Calaceit, amb evidents mostres de pedra seca.
El castell de Kumamoto, al Japó.
La prehistòrica Naveta des Tudons, cultura talaiòtica de Menorca, envoltada d'una tanca de pedra seca relativament moderna.
La Barraca de Pere Roll al municipi de Puig-reig (Berguedà) és una barraca de vinya.

Amb el terme pedra seca es fa referència a la manera en què és emprada la pedra en la construcció, més que no pas a la seua naturalesa geològica o química. Les peces de roca, tallades o no, s'encaixen convenientment per construir estructures sense necessitat d'argamassa, ciment o pasta per unir-les, simplement es duu a terme mitjançant la tècnica: la correcta disposició, el màxim contacte entre les peces, l'ús de pedres de diferents mides i de reble als llocs exactes, i l'efecte de la mateixa gravetat.

Apareix com a tècnica constructiva, no només per tota la conca mediterrània sinó a llocs d'arreu del món amb abundància de pedra, i s'ha usat des de l'època prehistòrica i antiga (en construccions com ara: els dòlmens, especialment els de corredor, els talaiots i les navetes de Menorca, les ruïnes maies de Lubaantun, a Belize, algunes estructures de Micenes, etc.) fins avui en dia, passant per l'època medieval (castells, murs, muralles, ponts, etc.).

Les característiques constructives bàsicament estan caracteritzades pel lligam amb una economia autosofucient, amb un terreny rocallós, amb l'ús de materials de l'entorn immediat i amb l'ús d'una tecnologia elemental assolida a nivell popular i transmesa a través de l'experiència. A més a més, aquesta tècnica usa pedres de dimensions més bé reduïdes i amb poca elaboració prèvia i les construccions també són de mida reduïda a causa de les limitacions de la tècnica.[1]

L'ofici[modifica]

La persona especialitzada en la construcció en pedra seca s'anomena marger,[2][3] mestre marger, margener o margenera,[3][4][5] margenador o margenadora[6][3] o paredador o paredaire.[7][3]

Treballs de construcción amb la tècnica de la pedra seca o paret seca. Il·lustració del Museu Valencià d'Etnologia

S'ha de tenir en compte, però, que fins fa poc, gairebé tots els agricultors i pastors coneixien la tècnica, perquè cadascú ho havia de fer al seu tros o arreu del terreny, per despedregar o per crear construccions útils. Els pagesos més adinerats es podien permetre pagar un mestre marger que els vingués a fer alguna obra corrent o singular, però la gran majoria de pagesos ho feien ells mateixos. Els camins segurament eren esforços comuns, especialment els camins entre municipis, com també ho devien ser altres construccions d'ús comú (com ara pletes als prats, baumes (balmes) convertides en pletes o aixoplucs, etc.).

El 1986 es crea a Sóller l’Escola de Margers, la gestió de la qual fou assumida dos anys després pel Consell de Mallorca. A partir d'aquest moment s'inicia una fase de recuperació de l’ofici, ajudada per l’especial conjuntura econòmica i gràcies a la intervenció institucional.[cal citació]

Des d’aleshores, el Consell ha duit a terme diversos cursos de formació de margers, inicialment a través del programa d’escoles taller, adreçat a joves d’entre setze i vint-i-quatre anys en atur, i a través del programa de tallers d’ocupació, que es dirigeix a aturats majors de vint-i-cinc anys. Aquests programes s’han demostrat molt útils, ja que l’ensenyament teòric i pràctic s’hi combina amb el treball real.[cal citació]

Actualment, el Consell de Mallorca organitza cursos d’iniciació a la construcció de pedra en sec per a no professionals, amb l’objectiu d’apropar aquesta tècnica a la població local i proporcionar els coneixements bàsics per fer petits treballs de manteniment.[8]

Feines[modifica]

  • Adobar pedra consisteix a donar coa i cara a la pedra amb una eina de percussió o de tall, segons el tipus de pedra, i amb forma més o menys allargada per tal de facilitar-ne la col·locació i l'estabilitat.[9]
  • Aixecar el braó és aixecar un segon parament a l'interior del marge.[10]
  • Paredar és col·locar les filades de pedra que configuren el parament d'una paret seca de tal manera que quedin ben lligades i ofereixin solidesa al mur.[9]
  • Enqueixalar: enllaçar i travar les pedres d'una paret amb les d'una altra, endentant les pedres dins els queixals.

Eines[modifica]

L'utillatge del marger es relativament nombrós, amb un conjunt d'eines comunes a altres oficis de la construcció i altres específiques de la pedra en sec. A grans trets es poden agrupar les eines per la tasca en la qual intervenen, encara que una mateixa eina es pot utilitzar per a diferents treballs:

Eines d'extracció o trencament de la pedra[modifica]

Que serveixen per obrir, xapar a esflorar la pedra.:

  • Picassa: eina composta d'una peça de ferro amb un ull central, en el qual hi va ficat un mànec de fusta que normalment està fet d'ullastre. Aquesta eina té un cap pla anomenat sola i l'altre cap és acabat en punta. L'eina serveix per trossejar la pedra.
  • Manuella: barra de ferro amb els caps acerats i amb tall, que serveix per fer, en la pedra viva, els forats de les barrobinades o barrobins i també per fer les tasconeres.
  • Gangalla: cada una de les dues peces de ferro que es col·loquen amb el tascó per esflorar una pedra.
  • Tascó: peça de ferro de secció triangular molt afuada que serveix, entre altres coses, per obrir, xapar o esflorar una pedra.
  • Tasconera: eina formada pel tascó. És una peça de ferro de forma cuneïforme, i dues gangalles (peces de ferro molt primes) que s'utilitza per obrir, xapar o esflorar una pedra.
Eines de preparació del terreny[modifica]
  • Aixada pedrenyera: És una aixada robusta de dues cares. Una cara és de fulla horitzontal i l'altra, un prisma convergent en forma de punta. Cadascuna s'empra per feines diferents encara que bàsicament s'utilitza per eixermar i fer d'escombra
  • Càvec: Eina semblant a un llegó, més grossa, amb la peça metàl·lica triangular. Té la fulla de forma triangular i un poc corbada ja que serveix per remoure la terra i agafar-la.
Eines d'adobament de la pedra[modifica]
  • Picassó o mitja picassa: El picassó és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla de secció quadrada i un altre acabat en punta. El picassó tradicional té l'extrem de la sola més estret que els emprats actualment. Serveix per retocar les voreres d'una roca quan surt massa, escapçar una pedra que fa nosa i forjar les pedres grosses d'un marge.
  • Martell de punta: El martell de punta és una eina composta de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla amb una petita concavitat anomenat sola i un altre acabat en punta.Hi ha dos tipus de martell de punta que es diferencien per les dimensions: el martell de punta petit, que serveix per paredar i el martell de punta gros serveix per adobar les pedres. Actualment hi ha una major diversitat de dimensions.
  • Martell de tall: El martell de tall és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual es fica un mànec de fusta. Té un cap pla anomenat sola i un altre en tall vertical (rastell).[11] S'utilitza per adobar pedres de poca duresa i és una eina molt comuna a Llucmajor (Mallorca).
  • Talòs: El talòs és una eina de ferro de secció quadrada, amb un cap amb forma de cabota i l'altre extrem de forma triangular. Aquesta eina és una pròpia dels picadors de pedra, però l'han adoptada els margers per adobar més acuradament la pedra, especialment per fer cantoneres i marges enqueixalats, i substitueixen el martell de punta. Mida 22,3 cm de llargària i 3 cm de tall i pesa 0,36 kg. Es pren amb una mà i amb l'altra es colpeja amb la maceta sobre la cabota. El talòs s'ha d'aguantar obliquament i mantenir el tall paral·lel a la línia de tall.
Eines de desplaçament o de palanques[modifica]
  • Perpal: El perpal és una barra de ferro o de fusta amb una ungla en un dels dos caps que serveix per fer palanca i treure les pedres. Les mides poden ser diverses i segons la mida tenim un perpal gros o un perpal mitjà.
  • Perpalina: perpal petit utilitzat per compondre les pedres més grosses d'un marge. Barra cilíndrica de ferro amb una ungla al cap de 87 cm de llargària total, l'ungla del qual té 5 cm de llargària, amb l'acer de 3,2 cm d'amplària. El pes és de 3 kg. Serveix per fer palanca per moure les pedres de grans dimensions o compondre les peces més grosses d'un marge. D'una manera similar al perpal, l'eina es fa bascular amb les dues mans.
  • Matràs: piló de fusta de forma cilíndrica i d'uns 20 centímetres de gruixa, reforçat amb cercles de ferro. La part superior, molt més prima, fa de mànec. Serveix per pitjar les pedres d'un empedrat.
  • Senalla: recipient fet de llatra, espart o palma i modernament de goma. És més ampla de boca que de baix i té dues anses. Serveix per transportar pedres i terra.
  • Civera: instrument de transport format per dues barres i uns travessers de fusta separats per fer-la més falaguera.
  • Carreta, forca: vehicle sense rodes utilitzat per transportar pedres. Aprofita la força d’una bístia.
  • Carreta o carro de mà: vehicle d'una roda de tusta i dos braços del mateix material sobre els quals es claven un seguit de travessers. S’empra per transportar terra o pedres.
  • Carrereta: vehicle de fusta que consisteix en una caixa muntada sobre quatre rodes plenes. S'utilitza per transportar terra i pedres quan s'obrin galeries per fer fonts de mina
Eines d'anivellament i traçat de marges[modifica]
  • Regle de marger: El regle de marger és una barra de fusta, dreta, de secció rectangular. La seva mida és variable segons la superfície per empedrar. La seva funció és empedrar. Per utilitzar el regle de marger es col·loca el regle de cantell per sobre la superfície de I'empedrat per tal de comprovar si està ben anivellat. S'utilitzen les pedres de cada costat, la cadena o altres regles com a guia per fer-Io córrer.
  • Porgador: El porgador és un bastiment rectangular de fusta, amb dos peus, on hi ha clavada una tela de filferro. La seva mida de bastiment és de 150 x 80 cm i el seu pes és variable segons les dimensions. El materials de les peces són de filferro i fusta. La seva utilitat és porgar els materials i s'utilitza abocant el material sobre el porgador i sacsejant-lo.
  • Capserrat: eina composta de dos braços o regles units per un extrem. Formen un angle que es pot tancar i obrir a voluntat, i serveix per mesurar i traçar angles. S’utilitza per fer els margers encaixalats.
  • Ginyola, llendera: cordell prim i fort amb el qual els margers, posant-lo en tensió, senyalen tirades per construir marges i parets.
  • Regle: barra de fusta, dreta, de secció rectangular. S’utilitzava per empedrar.

Usos i construccions[modifica]

La tècnica de paret seca s'usa sovint per a suportar talussos, terraplens, tals com les parets feixades (els marges o les espones que conformen les marjades, els feixos o els bancals de les vinyes o qualsevol altre conreu que podem trobar en moltes zones del país, com per exemple a la zona del Cap de Creus i l'Albera, fetes de pissarra (llicorella). També moltes de les barraques de vinya d'aquesta i d'altres zones estan construïdes amb la tècnica de paret seca, per bé que avui en dia, als països catalans si més no, ja no se sol fer servir per a construir edificacions.

En el món rural europeu i mundial, algunes de les estructures que s'han fet tradicionalment de pedra seca en llocs d'abundoses en pedres es poden classificar en:

Construccions destacables als països catalans[modifica]

Conjunt de tines de vinya, de pedra seca, a Talamanca (Bages).
Pont i barraca de bestiar, a Ciutadella de Menorca.

En general, els països catalans estan plens de construccions en pedra seca degut a la gran quantitat de pedra en el terreny, material que pot ser molt pràctic però que també s'havia de treure per tal de llaurar o conrear la terra. De pedra seca existeixen camins, empedrats de carrers, bancals, espones o marges, murs, barraques de vinya, ponts pel bestiar (és a dir, un cobert pel bestiar en pedra seca en terminologia Menorquina), preses d'aigua, forns de calç, pous, sínies, basses, cisternes, abeuradors, pous de neu, canalitzacions, tines, cases (habitatge), etc., però alguns conjunts que destaquen per la seva originalitat o bon estat de conservació són:

Taula de Torrellisar (Menorca)

Construccions de pedra seca arreu[modifica]

Imponents parets de pedra seca a Cusco, a la fortalesa inca de Sacsayhuamán.

Hi ha construccions tradicionals en pedra seca des del Japó fins a Austràlia, passant per l'Amèrica del Sud i del Nord, Àfrica i Europa; i a Europa, des d'Irlanda fins a Finlàndia, passant per Escandinàvia, Ucraïna, Eslovènia, els Balcans, la península Ibèrica, la conca mediterrània, Suïssa, etc.

Algunes de les construccions en pedra seca més destacables i més antigues són les ruïnes maies de Lubaantun, a Belize, algunes construccions dels inques, com ara la ciutat de Machu Pichu i moltes parets a la ciutat de Cuzco i la seva fortalesa de Sacsayhuamán, i, molt conegut per a nosaltres, les construccions en pedra en sec de la cultura talaiòtica de Menorca i Mallorca. Els nurags de Sardenya també són construccions megalítiques de pedra seca impressionants, com ho són els castros de Galícia, i més modernament, els habitatges anomenats pallouza o pallaza. Les edificacions ciclòpies de Micenes també són una mostra espectacular. A Etiòpia hi ha els marges, les muralles de les poblacions i altres construccions de l'àrea de Konso (espai cultural declarat Patrimoni de la humanitat per la UNESCO).[19][20] A Zimbabwe, hi ha l'antic assentament de Gran Zimbabwe (Monument Nacional) i el Monument Nacional de les ruïnes de Khami (Patrimoni de la humanitat, UNESCO), amb muralles i altres edificacions impressionants de pedra seca.[21][22][23] A Oman, al conjunt arqueològic de Bat, Al-Khutm i Al-Ayn, hi ha una zona de poblats i necròpoli de l'Edat del Bronze en pedra seca, que inclou centenars d'estructures en molt bon estat (Patrimoni de la humanitat, UNESCO).[24]

Altres llocs interessants inclouen:

Conjunt de tazotas o cazotas a Laabidat, al Marroc.

Museus[modifica]

Embassament a Raixa (Mallorca) al costat d'una paret seca

A Vilafranca (Ports) hi ha el Museu de la pedra en sec, a la segona planta de l'antiga Llotja de Vilafranca. Vegeu la seva.[27][28]

A Bunyola, a la finca de Raixa, s'hi troba el Centre d'Interpretació i Visitants de Raixa que té un espai dedicat a la pedra en sec.[29][cal citació]

A Torrebesses, s'hi pot trobar el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca, amb una exposició sobre la pedra seca i punt d'inici de rutes guiades per veure aquest tipus de construccions.[30]

Patrimoni Immaterial[modifica]

La paret seca és una mostra destacada de coneixements humans que s'han transmès de generació en generació. De fet, la pedra en sec ha deixat una petjada en el paisatge, costums i tradicions. La petjada en el paisatge és evident, ja que a través de la tècnica constructiva trobam un paisatge humanitzat. Així, la tècnica constructiva és una forma més d'interacció de l'home, una mostra també de diferents formes de vida. Cada construcció era feta amb uns objectius diferents i, per tant, la funció que es dóna a la construcció és també un testimoni de les diferents formes de vida en un lloc. Per exemple, les cases de neu són un bon exemple de quin tipus de vida i feina feien els nevaters, així com les barraques són també un testimoni de les formes de vida de la ruralia.

A més, hem de destacar que la paret seca és una construcció molt respectuosa amb el medi ambient perquè, de fet, és molt important per la regulació hídrica i el manteniment del sòl. Així, contribueix a evitar o minimitzar la degradació i l’erosió del sòl, el risc d’inundacions i en millorar l’aprofitament de l’aigua de les pluges com també disminueix el risc d'incendis.

A més, és un tipus de construcció que afavoreix la biodiversitat perquè es converteix en hàbitat privilegiat per la flora i la fauna.

L’elevat valor cultural i paisatgístic de la pedra en sec ha estat reconegut a escala mundial, com en els casos dels terrassaments de la regió vitivinícola de l’alt Duero, a Portugal, dels vessants marítims marjats de Portovenere i Cinque Terre, i dels trulli d’Alberobello, a Italia, que la UNESCO declarà patrimoni de la humanitat. Cal comentar també que el 2017 fou aprovada la candidatura de l'arquitectura de Pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i que actualment i la tècnica de construcció amb pedra seca és considerada un BIC o bé d'interès cultural.[31]

La ruta GR-221[32][modifica]

La Ruta de Pedra en Sec GR 221 proposa descobrir els paisatges construïts amb pedra en sec de la serra de Tramuntana, avui declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en la categoria de Paisatge Cultural. Així mateix, fa possible visitar interessants vestigis històrics, trobar els mites i les llegendes, conèixer les tradicions, l’arquitectura, els costums, la gastronomia i l’artesania d’aquest indret privilegiat de la geografia illenca.

L'itinerari senderista s’apropa sovint a la costa i en alguns indrets als cims més elevats de la serralada, i és el punt més alt del recorregut el coll de ses Cases de sa Neu amb poc més de mil dos-cents metres d’altura. Aquesta combinació i la diversitat de vegetació, amb alzinars ombrívols, garrigues i màquies típicament mediterrànies, contribueixen a incrementar l’interès paisatgístic del sender.

La Ruta de Pedra en Sec GR 221 té com a suport principal la xarxa d’antics camins restaurada pel Consell de Mallorca, fet que la fa accessible per a senderistes de totes les edats. Així mateix, la climatologia de l’illa la fa practicable gairebé tot l’any.

La Ruta de Pedra en Sec GR 221 us ofereix 164 quilòmetres oberts i senyalitzats, dels quals 91,7 corresponen a l'itinerari principal, que permeten el tram entre Estellencs i Esporles, i enllaçar Deià amb el port de Pollença. Els altres 72,3 quilòmetres formen part de les variants, de les quals podeu fer la de s'Arracó al coll de sa Gramola, la des Capdellà a Estellencs, la de Calvià a Puigpunyent, la de Tossals Verds a Orient, la de Binibassí a cala Tuent i la del pas Llis.

El Consell de Mallorca no es fa responsable de les possibles limitacions de pas o altres problemes que puguin sorgir en els trams que es troben en projecte i no estan senyalitzats. Tampoc no es fa responsable de la informació que puguin donar altres guies, publicacions o pàgines web.

Referències[modifica]

  1. Reynés i Trias (2000). La construcció de pedra en sec a Mallorca. Consell de Mallorca. Promoció econòmica i ocupació. FODESMA
  2. La pedra en sec a Mallorca. L'ofici, Consell de Mallorca. Consultat 20 desembre 2010.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Entrada a l'Alcover-Moll (DCVB)
  4. Entrada de margener, margenera al DIEC
  5. Entrada per margener-a al GDLC
  6. Julio Montfort i Tena: El marjenador, article sobre l'ofici amb un vocabulari de la pedra seca. Consultat el 20 desembre 2010.
  7. "Cultura popular i d'arrel tradicional a Menorca", Consell insular de Menorca, illa de Menorca. Consultat el 19 d'octubre del 2011.
  8. «L'ofici dels margers».
  9. 9,0 9,1 http://www.conselldemallorca.net/media/15169/MEDSTONE_baixa_res.pdf Consell de Mallorca
  10. http://www.conselldemallorca.net/media/15169/MEDSTONE_baixa_res.pdf
  11. «Pedra en sec» (en català). Consell de Mallorca.
  12. "La pedra i l'home", sobre Catí (Alt Maestrat) i les comarques del nord de Castelló, entre moltes altres fonts
  13. Ernest Valls, Enginyer. Anna Añó, Biòloga. Jordi Valero, Enginyer tècnic forestal: Estudi del sòl no urbanitzable. PLA GENERAL DE TORTOSA 2000 - 2016, p. 61, Punt 6.3.3. Consultat el 20 desembre 2010.
  14. The Architecture of Dry Built Stone, sobre els marges i altres construccions al camp del País Valencià, a la pàgina UNESCO, llista provisional per a declaració de Patrimoni de la Humanitat (en francès).
  15. Butlletí digital de la Coordinadora d'entitats de la pedra seca (CEPS), amb una secció dedicada a les tines del Bages, No. 3, Octubre 2010.Consultat 20 desembre 2010.
  16. "La pedra seca al Bages", article a Regió7, de 2 maig 2009. Consultat 20 desembre 2010.
  17. "Pont de Vilomara. Les tines de la vall del flequer (Bages)", a Coordinadora d'entitats de la pedra seca.
  18. L'entrada sobre Rastells a Ses parets seques de Cadaqués. Consultat 20 desembre 2010.
  19. Konso Cultural Landscape, Etiòpia
  20. Paisatge Cultural de Konso, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  21. "Great Zimbabwe and the Dry Stone Technique", a Afrik-News.com
  22. Monument Nacional de Gran Zimbabwe, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  23. Monument Nacional de les ruïnes de Khami, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  24. Archaeological Sites of Bat, Al-Khutm and Al-Ayn, llistat del Patrimoni de la humanitat, UNESCO.
  25. Newsletter, a la secció "Walks" parlen del "overhanging `wailing wall`" ('mur de les lamentacions' o 'paret ploranera' inclinada) a Gorseddau, 10 d'octubre del (2011?). Dry Stone Walling Association of Wales, North Wales Branch.
  26. The Trulli of Alberobello, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  27. pàgina oficial
  28. Ajuntament de Vilafranca
  29. «Centre d'Interpretació i Visitants de Raixa - serra de Tramuntana». [Consulta: 17 febrer 2018].
  30. Centre d'Inpterpretació de la Pedra Seca de Torrebesses
  31. «Consell de Mallorca. Deparatametn de Cultura, Patrimoni i Esports. La paret seca - BIC».
  32. «La ruta de pedra en sec GR 221».

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Guillem Alomar Canyelles et al.: La pedra en sec. Materials, eines i tècniques tradicionals a les illes mediterrànies. Palma: Consell Insular de Mallorca FODESMA, 2001.
  • Maria Teresa Genís Armadà (coord.): L'Albera. Arquitectura popular i tradicional. Figueres: Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008.
  • Antoni Reynés i Trias et al. La construcció de pedra en sec a Mallorca, Consell de Mallorca, 2000. (català) (castellà) (francès) (anglès) (alemany).
  • Antoni Reynés i Trias i Vicenç Sastre i Arrom. El llibre de la pedra en sec / Libro de la piedra en seco / Das Buch der Trockensteinmauern, Palma: Edicions de Turisme Cultural, 2002. (en català, castellà i alemany).
  • Antoni Colomar i Marí (director), Antoni Reynés i Trias (coord.). Patrimoni de marjades a la mediterrània occidental. Una proposta de catalogació. Comissió Europea, Consell de Mallorca, FODESMA, 2002. (en català, castellà, francès i italià, amb un glossari a la fi en els 4 idiomes mencionats i ligur, més les varietats de l'occità: niçard i provençal).
  • Xavier Rebés d'Areny Plandolit. La pedra en sec a la Fatarella. Calaceit: Fundació el Solà, 2003.
  • Edward Allen. Stone Shelters, Cambridge, EUA: MIT Press, 1969, 1981. Sobre "I Trulli" de l'Apúlia. (anglès)
  • Jaume Plans Maestra: Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Voldú,20. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009.
  • Albert Gavaldà Palacín, mestre marger: L'art de la pedra seca, un manual en format de llibret. Reus, Ajuntament de Reus i GEPEC (Grup d'Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp), 2006.
  • Esther Bargalló, Martí Rom: Barraques de pedra seca. Mont-Roig del Camp. Mont-roig del Camp: Ajuntament de Mont-roig del Camp i Centre Miró. follet amb explicacions i itinerari.
  • Josep Aragonés Gisbert. La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i del Montsià. Benicarló: Onada Edicions, 2010.
  • Ramon Sala, Domènec Molí, Narcís Puigdevall, fotos Josep Maria Melció: Jardins de parets seques, Recordant Josep Pla. Barcelona: Editorial Comanegra, 2007. Reedició i ampliació de Josep Pla i les parets seques de Cadaqués, Olot: Editorial Alzamora, 1986.
  • Vegeu l'excel·lent i exhaustiva bibliografia a la Coordinadora per la pedra seca
  • Múltiples autors. IV Trobada d'estudi per a la preservació del patrimoni en pedra seca als Països Catalans. Sitges, 19, 20, 21 d'octubre del 2007.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paret seca Modifica l'enllaç a Wikidata