Paret seca

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Detall d'un marge de pedra seca a Mallorca - aquesta obra és de pedra treballada.

La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec, és una tècnica de construcció tradicional i popular que es fa a partir de pedres encaixades sense l'ús de cap tipus d'argamassa per unir-les, només sorra seca per acabar d'omplir els buits que hi puguin quedar. D'aquí el seu nom: com que no s'ha usat cap pasta, la paret és seca.

Barraca de pedra seca a la partida de la Cova del Duc, al terme municipal de l'Ametlla de Mar.
Poblat ibèric de Sant Antoni, a Calaceit, amb evidents mostres de pedra seca.
El castell de Kumamoto, al Japó.
La prehistòrica Naveta des Tudons, cultura talaiòtica de Menorca, envoltada d'una tanca de pedra seca relativament moderna.
La Barraca de Pere Roll al municipi de Puig-reig (Berguedà) és una barraca de vinya.

Amb el terme pedra seca es fa referència a la manera en què és emprada la pedra en la construcció, més que no pas a la seua naturalesa geològica o química. Les peces de roca, tallades o no, s'encaixen convenientment per construir estructures sense necessitat d'argamassa, ciment o pasta per unir-les, simplement es duu a terme mitjançant la tècnica: la correcta disposició, el màxim contacte entre les peces, l'ús de pedres de diferents mides i de reble als llocs exactes, i l'efecte de la mateixa gravetat.

Apareix com a tècnica constructiva, no només per tota la conca mediterrània sinó a llocs d'arreu del món amb abundància de pedra, i s'ha usat des de l'època prehistòrica i antiga (en construccions com ara: els dòlmens, especialment els de corredor, els talaiots i les navetes de Menorca, les ruïnes maies de Lubaantun, a Belize, algunes estructures de Micenes, etc.) fins avui en dia, passant per l'època medieval (castells, murs, muralles, ponts, etc.).

L'ofici[modifica]

La persona especialitzada en la construcció en pedra seca s'anomena marger,[1][2] mestre marger, margener o margenera,[2][3][4] margenador o margenadora[5][2] o paredador o paredaire.[6][2]

S'ha de tenir en compte, però, que fins fa poc, gairebé tots els agricultors i pastors coneixien la tècnica, perquè cadascú ho havia de fer al seu tros o arreu del terreny, per despedregar o per crear construccions útils. Els pagesos més adinerats es podien permetre pagar un mestre marger que els vingués a fer alguna obra corrent o singular, però la gran majoria de pagesos ho feien ells mateixos. Els camins segurament eren esforços comuns, especialment els camins entre municipis, com també ho devien ser altres construccions d'ús comú (com ara pletes als prats, baumes (balmes) convertides en pletes o aixoplucs, etc.).

Termes relacionats[modifica]

Feines[modifica]

  • Adobar pedra consisteix a donar coa i cara a la pedra amb una eina de percussió o de tall, segons el tipus de pedra, i amb forma més o menys allargada per tal de facilitar-ne la col·locació i l'estabilitat.[7]
  • Aixecar el braó és aixecar un segon parament a l'interior del marge.[8]
  • Paredar és col·locar les filades de pedra que configuren el parament d'una paret seca de tal manera que quedin ben lligades i ofereixin solidesa al mur.[7]
  • Enqueixalar: enllaçar i travar les pedres d'una paret amb les d'una altra, endentant les pedres dins els queixals.

Eines[modifica]

  • Picassó: El picassó és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla de secció quadrada i un altre acabat en punta. El picassó tradicional té l'extrem de la sola més estret que els emprats actualment.
  • Martell de punta: El martell de punta és una eina composta de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla amb una petita concavitat anomenat sola i un altre acabat en punta.Hi ha dos tipus de martell de punta que es diferencien per les dimensions: el martell de punta petit i el martell de punta gros. Actualment hi ha una major diversitat de dimensions.
  • Martell de tall: El martell de tall és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual es fica un mànec de fusta. Té un cap pla anomenat sola i un altre en tall vertical.[9]
  • Perpal: El perpal és una barra de ferro amb una ungla en un dels dos caps. Les mides poden ser diverses.
  • Talòs: El talòs és una eina de ferro de secció quadrada, amb un cap amb forma de cabota i l'altre extrem de forma triangular. Aquesta eina és una pròpia dels picadors de pedra, però l'han adoptada els margers per adobar més acuradament la pedra, especialment per fer cantoneres i marges enqueixalats, i substitueixen el martell de punta. Mida 22,3 cm de llargària i 3 cm de tall i pesa 0,36 kg. Es pren amb una mà i amb l'altra es colpeja amb la maceta sobre la cabota. El talòs s'ha d'aguantar obliquament i mantenir el tall paral·lel a la línia de tall.
  • Regle de marger: El regle de marger és una barra de fusta, dreta, de secció rectangular. La seva mida és variable segons la superfície per empedrar. La seva funció és empedrar. Per utilitzar el regle de marger es col·loca el regle de cantell per sobre la superfície de I'empedrat per tal de comprovar si està ben anivellat. S'utilitzen les pedres de cada costat, la cadena o altres regles com a guia per fer-Io córrer.
  • Porgador: El porgador és un bastiment rectangular de fusta, amb dos peus, on hi ha clavada una tela de filferro. La seva mida de bastiment és de 150 x 80 cm i el seu pes és variable segons les dimensions. El materials de les peces són de filferro i fusta. La seva utilitat és porgar els materials i s'utilitza abocant el material sobre el porgador i sacsejant-lo.

Usos[modifica]

La tècnica de paret seca s'usa sovint per a suportar talussos, terraplens, tals com les parets feixades (els marges o les espones que conformen les marjades, els feixos o els bancals de les vinyes o qualsevol altre conreu que podem trobar en moltes zones del país, com per exemple a la zona del Cap de Creus i l'Albera, fetes de pissarra (llicorella). També moltes de les barraques de vinya d'aquesta i d'altres zones estan construïdes amb la tècnica de paret seca, per bé que avui en dia, als països catalans si més no, ja no se sol fer servir per a construir edificacions.

En el món rural europeu i mundial, algunes de les estructures que s'han fet tradicionalment de pedra seca en llocs d'abundoses en pedres són: camins, empedrats de carrers, espones o marges per formar marjades (feixes o bancals), murs (parets mitgeres, de separació de finques;[10] murs de cabres; parets d'assagador o assagadors,[11][12] és a dir, camins ramaders; etc.), tanques, corrals o corts, masets, barraques de vinya, cabanes de volta, porxes, porxos o perxes, alguns tipus de graners o hórreos, assuts, rescloses o preses, pous, sínies o sénies,[13] basses, cisternes, abeuradors, canalitzacions (escorrentia, regadiu), tines, masos, molins, pous de neu, forns de calç o de guix, trones o valones[14] (pared circular a l'entorn dels arbres per reforçar-los i protegir-los del vent o de la intempèrie), clapers i galeres (amuntegaments de pedres), mollons o fites senyalitzant camins (fetes de caramulls de pedres), i obra en general. Altres construccions no necessàriament rurals fetes usant la tècnica de la pedra seca són cases, muralles, castells, torres de guaita, talaies, ponts, etc.

Algunes construccions destacables als països catalans[modifica]

Conjunt de tines de vinya, de pedra seca, a Talamanca (Bages).

En general, els països catalans estan plens de construccions en pedra seca degut a la gran quantitat de pedra en el terreny, material que pot ser molt pràctic però que també s'havia de treure per tal de llaurar o conrear la terra. De pedra seca existeixen camins, empedrats de carrers, bancals, espones o marges, murs, barraques de vinya, ponts pel bestiar (és a dir, un cobert pel bestiar en pedra seca en terminologia Menorquina), preses d'aigua, forns de calç, pous, sínies, basses, cisternes, abeuradors, pous de neu, canalitzacions, tines, cases (habitatge), etc., però alguns conjunts que destaquen per la seva originalitat o bon estat de conservació són:

Construccions de pedra seca arreu[modifica]

Imponents parets de pedra seca a Cusco, a la fortalesa inca de Sacsayhuamán.

Hi ha construccions tradicionals en pedra seca des del Japó fins a Austràlia, passant per l'Amèrica del Sud i del Nord, Àfrica i Europa; i a Europa, des d'Irlanda fins a Finlàndia, passant per Escandinàvia, Ucraïna, Eslovènia, els Balcans, la península Ibèrica, la conca mediterrània, Suïssa, etc.

Algunes de les construccions en pedra seca més destacables i més antigues són les ruïnes maies de Lubaantun, a Belize, algunes construccions dels inques, com ara la ciutat de Machu Pichu i moltes parets a la ciutat de Cuzco i la seva fortalesa de Sacsayhuamán, i, molt conegut per a nosaltres, les construccions en pedra en sec de la cultura talaiòtica de Menorca i Mallorca. Els nurags de Sardenya també són construccions megalítiques de pedra seca impressionants, com ho són els castros de Galícia, i més modernament, els habitatges anomenats pallouza o pallaza. Les edificacions ciclòpies de Micenes també són una mostra espectacular. A Etiòpia hi ha els marges, les muralles de les poblacions i altres construccions de l'àrea de Konso (espai cultural declarat Patrimoni de la humanitat per la UNESCO).[20][21] A Zimbabwe, hi ha l'antic assentament de Gran Zimbabwe (Monument Nacional) i el Monument Nacional de les ruïnes de Khami (Patrimoni de la humanitat, UNESCO), amb muralles i altres edificacions impressionants de pedra seca.[22][23][24] A Oman, al conjunt arqueològic de Bat, Al-Khutm i Al-Ayn, hi ha una zona de poblats i necròpoli de l'Edat del Bronze en pedra seca, que inclou centenars d'estructures en molt bon estat (Patrimoni de la humanitat, UNESCO).[25]

Altres llocs interessants inclouen:

Conjunt de tazotas o cazotas a Laabidat, al Marroc.

Museu[modifica]

A Vilafranca (Ports) hi ha el Museu de la pedra en sec, a la segona planta de l'antiga Llotja de Vilafranca. Vegeu la seva.[28][29]

Referències[modifica]

  1. La pedra en sec a Mallorca. L'ofici, Consell de Mallorca. Consultat 20 desembre 2010.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Entrada a l'Alcover-Moll (DCVB)
  3. Entrada de margener, margenera al DIEC
  4. Entrada per margener-a al GDLC
  5. Julio Montfort i Tena: El marjenador, article sobre l'ofici amb un vocabulari de la pedra seca. Consultat el 20 desembre 2010.
  6. "Cultura popular i d'arrel tradicional a Menorca", Consell insular de Menorca, illa de Menorca. Consultat el 19 d'octubre del 2011.
  7. 7,0 7,1 http://www.conselldemallorca.net/media/15169/MEDSTONE_baixa_res.pdf Consell de Mallorca
  8. http://www.conselldemallorca.net/media/15169/MEDSTONE_baixa_res.pdf
  9. «Pedra en sec» (en català). Consell de Mallorca.
  10. "Cultura popular i d'arrel tradicional a Menorca. Construccions en pedra seca. La paret seca", Consell insular de Menorca, illa de Menorca, entre altres fonts.
  11. "La pedra i l'home", sobre Catí (Alt Maestrat) i les comarques del nord de Castelló
  12. "La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat", secció "Els camins ramaders: assagadors i caletxes", text de Julio Monfort sobre la pedra seca a Vilafranca (Els Ports), extret de l'esborrany del llibre inèdit La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat, de Francesc Miralles, Margarita Marín i Julio Monfort.
  13. "La pedra i l'home", sobre Catí (Alt Maestrat) i les comarques del nord de Castelló, entre moltes altres fonts
  14. Ernest Valls, Enginyer. Anna Añó, Biòloga. Jordi Valero, Enginyer tècnic forestal: Estudi del sòl no urbanitzable. PLA GENERAL DE TORTOSA 2000 - 2016, p. 61, Punt 6.3.3. Consultat el 20 desembre 2010.
  15. The Architecture of Dry Built Stone, sobre els marges i altres construccions al camp del País Valencià, a la pàgina UNESCO, llista provisional per a declaració de Patrimoni de la Humanitat (en francès).
  16. Butlletí digital de la Coordinadora d'entitats de la pedra seca (CEPS), amb una secció dedicada a les tines del Bages, No. 3, Octubre 2010.Consultat 20 desembre 2010.
  17. "La pedra seca al Bages", article a Regió7, de 2 maig 2009. Consultat 20 desembre 2010.
  18. "Pont de Vilomara. Les tines de la vall del flequer (Bages)", a Coordinadora d'entitats de la pedra seca.
  19. L'entrada sobre Rastells a Ses parets seques de Cadaqués. Consultat 20 desembre 2010.
  20. Konso Cultural Landscape, Etiòpia
  21. Paisatge Cultural de Konso, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  22. "Great Zimbabwe and the Dry Stone Technique", a Afrik-News.com
  23. Monument Nacional de Gran Zimbabwe, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  24. Monument Nacional de les ruïnes de Khami, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  25. Archaeological Sites of Bat, Al-Khutm and Al-Ayn, llistat del Patrimoni de la humanitat, UNESCO.
  26. Newsletter, a la secció "Walks" parlen del "overhanging `wailing wall`" ('mur de les lamentacions' o 'paret ploranera' inclinada) a Gorseddau, 10 d'octubre del (2011?). Dry Stone Walling Association of Wales, North Wales Branch.
  27. The Trulli of Alberobello, UNESCO, llistat del Patrimoni de la Humanitat.
  28. pàgina oficial
  29. Ajuntament de Vilafranca

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Guillem Alomar Canyelles et al.: La pedra en sec. Materials, eines i tècniques tradicionals a les illes mediterrànies. Palma: Consell Insular de Mallorca FODESMA, 2001.
  • Maria Teresa Genís Armadà (coord.): L'Albera. Arquitectura popular i tradicional. Figueres: Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008.
  • Antoni Reynés i Trias et al. La construcció de pedra en sec a Mallorca, Consell de Mallorca, 2000. (català) (castellà) (francès) (anglès) (alemany).
  • Antoni Reynés i Trias i Vicenç Sastre i Arrom. El llibre de la pedra en sec / Libro de la piedra en seco / Das Buch der Trockensteinmauern, Palma: Edicions de Turisme Cultural, 2002. (en català, castellà i alemany).
  • Antoni Colomar i Marí (director), Antoni Reynés i Trias (coord.). Patrimoni de marjades a la mediterrània occidental. Una proposta de catalogació. Comissió Europea, Consell de Mallorca, FODESMA, 2002. (en català, castellà, francès i italià, amb un glossari a la fi en els 4 idiomes mencionats i ligur, més les varietats de l'occità: niçard i provençal).
  • Xavier Rebés d'Areny Plandolit. La pedra en sec a la Fatarella. Calaceit: Fundació el Solà, 2003.
  • Edward Allen. Stone Shelters, Cambridge, EUA: MIT Press, 1969, 1981. Sobre "I Trulli" de l'Apúlia. (anglès)
  • Jaume Plans Maestra: Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Voldú,20. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009.
  • Albert Gavaldà Palacín, mestre marger: L'art de la pedra seca, un manual en format de llibret. Reus, Ajuntament de Reus i GEPEC (Grup d'Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp), 2006.
  • Esther Bargalló, Martí Rom: Barraques de pedra seca. Mont-Roig del Camp. Mont-roig del Camp: Ajuntament de Mont-roig del Camp i Centre Miró. follet amb explicacions i itinerari.
  • Josep Aragonés Gisbert. La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i del Montsià. Benicarló: Onada Edicions, 2010.
  • Ramon Sala, Domènec Molí, Narcís Puigdevall, fotos Josep Maria Melció: Jardins de parets seques, Recordant Josep Pla. Barcelona: Editorial Comanegra, 2007. Reedició i ampliació de Josep Pla i les parets seques de Cadaqués, Olot: Editorial Alzamora, 1986.
  • Vegeu l'excel·lent i exhaustiva bibliografia a la Coordinadora per la pedra seca

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paret seca Modifica l'enllaç a Wikidata