Nicolas Poussin
 | |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement |
juny 1594 Les Andelys | ||
| Mort |
19 novembre 1665 (71 anys) Roma | ||
| Lloc d'enterrament |
San Lorenzo in Lucina  | ||
1641 – 1665 | |||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Pintura | ||
| Ocupació | Pintor | ||
| Gènere artístic | Pintura d'història, pintura religiosa i pintura mitològica | ||
| Moviment | Classicisme | ||
| Alumnes | Gaspard Dughet, Charles Le Brun i Pierre Le Tellier | ||
| Influències | |||
| Mecenes |
Cassiano Dal Pozzo Giovan Battista Marino Paul Fréart de Chantelou | ||
| Obra | |||
|
Obres destacables | |||
 | |||
|
| |||
 | |||
 | |||
Nicolas Poussin (Les Andelys, Normandia 15 de juny, 1594 - Roma, 1665) fou un pintor francès. El 1624 arribà a Roma on estudia l'estatuària romana i s'influencià notablement dels pintors Rafael i Ticià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista, i per això fa servir molts temes mitològics i històrics.[1]
Contingut
Biografia[modifica]
Nicolas Poussin va néixer en una humil llar a la zona rural de Normandia i aconseguí convertir-se en un dels pintors més cotitzats del segle XVII. Passa la major part de la seva carrera a Roma, i en el seu moment fou el pintor més seriós i influent de la ciutat.
La primera trobada de Poussin amb la pintura fou a través dels artistes de segona fila del nord de França. El 1612 es traslladà a París per estudiar l'ofici, i allà intentà sobreviure durant deu anys. El 1622 se li encarregà la realització de sis pintures per una església jesuïta. Llavors decidí provar sort a Roma, i finalment arribà a la ciutat que hauria de convertir-se en la seva llar el març de 1624. Allà estudià les valuoses relíquies de l'Antiguitat i les obres mestres del Renaixement, i rebé la influença de Rafael i Tiziano. Fou protegit del nebot del Papa, el cardenal Francesco Barberini, i trabà amistat amb els intel·lectuals, poetes i antiquaris de la ciutat.
El 1630, davant la manca d’encàrrecs per a realitzar retaules religiosos, Poussin trobà el seu propi estil artístic pintant petits llenços per a col·leccionistes privats i erudits.
Els seus afers eren de tipus històric, extrets d’antics texts, mites, llegendes i històries bíbliques. El seu art estava arrelat en els ideals clàssics basats en la raó, l'harmonia, l'equilibri, l'ordre i la proporció. Les històries dels seus llenços estan protagonitzades per petites figures de cos sencer, com a actors en escena, però congelades en el temps, el moviment i l'expressió. El resultat són una sèrie d’imatges rigorosament organitzades i basades en construccions geomètriques. Cada forma resta definida per un entorn nítid i modelada amb colors vibrants. Poussin construïa petits escenaris amb models de cera com a base per les seves composicions.
Les obres de Poussin es feren enormement populars entre les classes adinerades, i no tan sols a Roma. Després de moltes súpliques, el 1640 tornà a París per ser anomenat un any més tard primer pintor de cort del rei Lluís XIII, però Poussin no era feliç allà, i el 1642 retornà a Roma, on hi va romandre fins a la seva mort.[2]
Obres Famoses[modifica]
- Et in Arcadia ego (1638),
- El rapte de les sabines (1637),
- El Regne de Flora (1631),
- La matança dels innocents (1628),
- Paisatge amb dues nimfes i una serp (1659)
- Sèrie de Bacanals que li va encarregar el cardenal Richelieu.
- El pas del Mar Roig (1634)
- Les cendres de Foción recollides per la seva vídua (1648
- Els pastors de l'Arcàdia (1628-1629)
- Una dansa per la música del Temps (1640)
Galeria d'autoretrats[modifica]
Autoretrat de Poussin
Autoretrat (1649)
Quadres[modifica]
Crist i l'adultera
Galathea und Akis
Matança dels Innocents
Christus und die Ehebrecherin
Regne de Flora
La Mort de Saphire
Al·legoria de la mort
Un àngel amb Sant Mateu
Paisatge amb un home mort per una serp
Venus humiliada (1626)
.jpg)
.jpg)
Les estacions[modifica]
La primavera
L'estiu
La tador
L'hivern
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.183. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].
- ↑ Editorial Grijalbo 501 Grandes Artistas, pags. 118-19 de Stephen Farthing (ISBN 978-84-253-4383-4)
