Viquipèdia:Adaptació de noms propis grecs i llatins

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Moneda de 5 Fent-ne 5 cèntims:
  • La Viquipèdia adapta els noms propis del grec segons les prescripcions del Diccionari Grec-Català, i del llatí segons les del Diccionari llatí-català de noms propis.
  • Si les obres anteriors no expliciten un nom concret, es pot trobar en obres de referència que també segueixen aquests criteris o aplicar-li les regles de transcripció
  • En alguns casos, la Viquipèdia aplica algunes excepcions molt definides atesos el caràcter enciclopèdic i el consens entre viquipedistes.

La transcripció i la transliteració són eines que permeten reproduir la pronúncia dels mots d'una llengua en una altra llengua. No obstant això, els noms propis del llatí i del grec tenen formes pròpies en català, derivades de les formes llatines i gregues però que no són simples reproduccions de la pronúncia original, sinó adaptacions cultes[1] que reprodueixen, en certa manera, l'evolució que han patit els mots en el seu pas del llatí al català.

En català, aquestes adaptacions, que són comunes a totes les llengües romàniques, començaren a aparèixer primer a partir d'imitacions d'aquestes altres llengües,[a] en obres no especialitzades, i també a partir d'uns criteris encara no explícits ni sistemàtics, en traduccions d'autors clàssics, i principalment en les obres de la Fundació Bernat Metge.[3] Aquestes adaptacions no es regien per unes normes preestablertes i explícites, que no varen aparèixer fins als anys noranta;[b] en conseqüència, al llarg del segle xx es varen popularitzar moltes de formes que contradiuen els criteris dels llatinistes i hel·lenistes contemporanis, i algunes d'aquestes formes han esdevingut fins i tot normatives.

En aquesta pàgina es resumeixen els criteris d'adaptació de noms propis al català proposats pels llatinistes i hel·lenistes esmentats i s'expliciten les tries per què ha optat la Viquipèdia,[c] en aquells casos en què els criteris esmentats semblen incompatibles amb les sancions dels ens normatius i amb les formes popularment més esteses.

Regles generals d'adaptació de noms propis al català[modifica]

Les regles per les quals s'adapten els noms propis del llatí i del grec al català estan recollides al llibre La transcripció dels noms propis grecs i llatins (1993).[4] Les obres especialitzades posteriors a la publicació d'aquest llibre segueixen les seves prescripcions: principalment, el Diccionari llatí-català de noms propis,[5] el Diccionari Grec-Català[6] i la traducció catalana del diccionari de Pierre Grimal,[11] a més de les traduccions de la Fundació Bernat Metge.

A la Viquipèdia, els noms propis del llatí i del grec s'adapten al català seguint les prescripcions del Diccionari Grec-Català, en el cas del grec, i del Diccionari llatí-català de noms propis, en el cas del llatí. A més a més, es tenen en compte les propostes del Pierre Grimal; en el cas d'un nom propi que no figuri en cap d'aquestes obres ni en cap altre diccionari o traducció, cal seguir les regles indicades i adaptar el nom propi ex novo.

A continuació es presenta un resum d'aquestes regles generals:

Generalitats[modifica]

Els noms propis del grec antic s'adapten al català a partir de la seva forma llatina. Quan la forma del grec difereix significativament de la del llatí, es pot adaptar al català la forma grega, però seguint les normes de prosòdia i morfologia del llatí (Aquil·leu, Odisseu, Hècabe, Hèracles). En el cas dels topònims, és recomanable fer servir la forma grega o llatina segons el context temporal, si es tracta del període de dominació romana o anterior (Massília / Massàlia, Acragant / Agrigent).

Els noms propis grecs i llatins s'adapten al català a partir del cas acusatiu, com a regla general, perdent la -m de la desinència (Acarnaniam > Acarnània; Valeriam > Valèria) i la vocal que la precedeix, quan es tracta de la vocal temàtica (u / o: Halicarnassum > Halicarnàs; Democritum > Demòcrit) o una e (Selinuntem > Selinunt, Anacreontem > Anacreont).[d]

Sons[modifica]

a) Vocals

En general, totes les vocals romanen inalterades a excepció de la y, que esdevé i (Abydos > Abidos; Porphyrius > Porfiri). El dígraf grec ου, pronunciat generalment u, s'adapta sempre com una u. La η s'adapta ocasionalment com a i en hel·lenismes tardans (Ἀγαπητός > Agapit).

Pel que fa als diftongs, ae (en grec, αι) i oe (en grec, οι) esdevenen e (Aethiopia > Etiòpia; Moesia > Mèsia). El diftong ει en llatí s'adapta com a ī (Ἡράκλειτος > Heraclit; Νεῖλος > Nil), però en el grup εια (eia)[e] fluctua entre ī o ē (Amaltea, Mantinea, però Alexandria, Talia). La υ esdevé u quan és el segon element del diftong (Àulida), i v si el diftong va seguit de vocal (Evandre).

b) Consonants

Les oclusives se simplifiquen (Bacchus > Bacus; Appius > Api, Attica > Àtica), però les líquides es mantenen (Gel·li, Ammià, Proconnès, Mirra, Tartessos). Les aspirades del grec, grafiades th, ph i ch en llatí, esdevenen t, f i c, qu davant e i i (Teopomp, Amfíloc, Quiró).

La i intervocàlica o en posició inicial davant vocal, en els mots llatins que no tenen un origen grec, es manté com a i quan es troba davant e (Baies, Caieta) però esdevé j davant a, o i u (Jovià, Juli, Trajà). Quan aquesta i és d'origen grec, es manté com a i (Iolcos, Iulis, Acaia), encara que en els noms més consolidats esdevé j (Jònia, Jàpet, Jàson, Jocasta o Iocasta).

Els grups ti i ty seguits de vocal converteixen la t en c (Milcíades, Àccium) si van precedits de vocal o de consonant distinta de t (Brútium), de s (Hèstia), de x (Sexti) i si no és un compost en anti- (Antíope).

c) Taula
Correspondència de sons entre grec, llatí i català
Alfabet grec Transliteració Transcripció
Α α a a
Β β b b
Γ γ g[f] g[f]
Δ δ d d
Ε ε ĕ e
Ζ ζ z z
Η η ē e
Θ θ th t
Ι ι i i
Κ κ c c
Λ λ l l
Μ μ m m
Ν ν n n
Ξ ξ x x
Ο ο ŏ o
Π π p p
Ρ ρ r[g] r
Σ σ/ς s s
Τ τ t t, c
Υ υ y, u i, u, v
Φ φ ph f
Χ χ ch c, qu
Ψ ψ ps ps
Ω ω о̄ o

Pel que fa a les correspondències en transliteració i transcripció, vegeu Transliteració i transcripció de l'alfabet grec.

Síl·laba tònica[modifica]

Vegeu també: Accent prosòdic

Els noms propis del grec i del llatí s'adapten al català a partir del llatí, de manera que respecten la prosòdia d'aquesta llengua. Això comporta que la síl·laba tònica dels noms adaptats recau en la mateixa síl·laba que en el mot llatí. En aquesta llengua, l'accent prosòdic recau a l'avantdarrera síl·laba si és llarga (és a dir, si és una síl·laba tancada o si és oberta però la vocal és llarga); si l'avantdarrera síl·laba és breu, la tònica recau en la síl·laba anterior. Per exemple, Augustus > August, Diomēdes > Diomedes, Aeschĭnes > Èsquines i Lepĭdus > Lèpid. Cal tenir en compte, a propòsit del grup muta cum liquida[de] (una oclusiva seguida d'una líquida) que, en llatí, per més que, per hel·lenisme, pugui causar el tancament de la síl·laba anterior en poesia, en l'ús general es considera que sempre deixa la síl·laba anterior oberta (Sòfocles, Temístocles, igual que noms comuns com càtedra, vèrtebra...).

L'aplicació d'aquesta regla genera contradicció amb moltes de formes avui esdevengudes populars, com ara *Arístides (Aristīdes), *Arquímedes (Archimēdes), *Èufrates (Euphrātes), *Heràclit (Heraclītus), *íber (Ibērus), *Ceràmic (Ceramīcus), *Cíclop (Cyclōpem), *Príap (Priāpus), *Edip (Oedĭpus), *Espartac (Spartăcus), totes calcades del castellà, i que cada vegada estan més abandonades, unes més que d'altres.

Un cas particular és el dels mots acabats en -ia, que ja en llatí i en grec podien fluctuar en funció del sufix a què corresponien, si εια o ια (Academīa / Academĭa). Això ha portat a una confusió, en noms com Sofia (Σοφία), que ha ultrapassat els noms propis i afecta tot un seguit de noms comuns com al·legoria, harmonia, geometria, monarquia i simfonia, que possiblement també s'han vist influïts per la prosòdia del francès i afecten també altres llengües romàniques com l'italià. Hi ha casos de noms propis acabats en -ia, doncs, que, igual que passa amb els noms comuns, poden fluctuar entre ser esdrúixols o plans.

Terminacions[modifica]

Com s'ha dit, els noms propis del llatí i del grec s'adapten en català a partir de l'acusatiu. No obstant això, les particularitats de la declinació d'aquests idiomes fa que siguin necessàries unes remarques en diversos casos particulars pel que fa a la seva terminació.

D'entrada, cal tenir en compte que els noms adaptats s'adapten a les regles i tendències fonològiques del català. En conseqüència, els noms que resulten aguts i acabats en -n, perden aquesta consonant en el singular (Apià, Corví, Neptú); si la vocal tònica és una e, l'accent és greu (Gal·liè, Poliè), i si és una o, agut (Estrabó). D'altra banda, el nom resultant pot prendre una e epentètica si el grup consonàntic final no és compatible amb la fonologia catalana (Cassandre, Epidaure, Epidamne).

a) Primera declinació

En els mots de la primera declinació grega acabats en -η, la forma catalana acaba en -a o en -e imitant el llatí, que sovint converteix la -η en -a (Andròmaca), en ocasions manté una -e (Amfitrite) i de vegades fluctua (Alcmena o Alcmene). Pel que fa als antropònims masculins acabats en -ας, els hel·lenistes i altres lingüistes recomanen mantenir la terminació en -as, però la Secció Filològica recomana l'acabament en -es[12] (vegeu la secció següent). Pel que fa als adjectius i noms comuns (patronímics, gentilicis, oficis, càrrecs i altres) acabats en -es, en català s'adapten acabats en -a (egineta, gàlata, beotarca, hoplita); en el cas dels patronímics en -ides, això permet de distingir el patronímic dels antropònims (Eàcides / eàcida, Heraclides / heraclida).

b) Declinació temàtica

En la segona declinació, els noms acabats en -aeus (-αῖος), -eius (-εῖος) i -oeus (-οῖος) s'adapten en català amb la terminació -eu (Hecateu, Peneu); no obstant això, si són d'origen llatí, alguns noms acabats en -eius poden acabar en -ei o fluctuar (Appuleius > Apuleu, Tarpeius > Tarpeu o Tarpei, Velleius > Vel·lei). Per altra banda, els mots acabats en -ĕus (-εος) s'adapten acabats en -eu àton (Tindàreu, Pandàreu), però els composts amb el grec θεός (theós 'déu') tendeixen a ser aguts, per analogia amb el primer grup (Doroteu, Timoteu).

En el cas dels noms de dues síl·labes, el resultat pot ser un mot massa breu; en aquest cas, en els masculins i femenins és habitual la conservació de la desinència del nominatiu singular, -os si el nom és de l'àmbit grec i -us si és romà: Cresos, Titus (de manera semblant als noms comuns globus, tipus, etcètera). Aquesta pràctica, que afecta moltes illes gregues (Quios, Lesbos, Samos), s'estén als noms de gairebé totes les altres (Sèrifos, Sícinos, Míconos) i a molts altres topònims (Abidos, Colonos, Ismenos), però no és tan habitual en els noms de persona, cosa que serveix, en certs casos, per distingir un topònim d'un antropònim[10] (Ícar / Ícaros). De vegades hi ha fluctuació (Erasí / Erasinos). En el cas dels neutres, generalment topònims, la terminació es manté de manera més sistemàtica: -on si el nom és de l'àmbit grec i -um si és romà (Dulíquion, Artemísion, Règion, Arpínum, Lavínium).

c) Declinació atemàtica

En la tercera declinació, són abundants els casos que s'adapten a partir del nominatiu. Això ocorre, sobretot, en els noms que tenen una arrel acabada en oclusiva, i per tant mantenen l'arrel i la -s del nominatiu (Pèlops, Èrix, Orgètorix, Sífax, Dares, Crates), però no en el cas dels adjectius comuns, que s'adapten a partir de l'acusatiu llatí, acabat en -em (dòlop, càlib, lèlege, gimnet, ilerget). També són una excepció els mots amb arrel acabada en -d-: com a regla general, s'adapten a partir del nominatiu els acabats en -is no oxítons (Àrtemis, Síbaris, Paris), i a partir de l'acusatiu els acabats en -is oxítons i els acabats en -as (Lòcrida, Hèl·lada, Ilíada, igual que els noms comuns dècada, mènada, nòmada). En són excepció els antropònims femenins i els noms de ciutat, que se solen adaptar sempre a partir del nominatiu (Afrodísias, Doris, Lais), i els noms de regions i contrades i els patronímics, que s'adapten a partir de l'acusatiu (Èlida, Ftiòtida, Hestieòtida, Perseida).

Especialment comuns són els temes en -nt-, grup consonàntic que es perd en el nominatiu i es recupera a l'acusatiu i la resta de casos. Així, Alcidamant (i no *Alcidamas), Biant (i no *Bias), Acragant (i no *Acragas), Laocoont (i no *Laocoó o *Laocoon), Timoleont (i no *Timoleó o *Timoleon), Ctesifont (i no *Ctesifó o *Ctesifon), Opunt (i no *Opus o, pitjor, *Opos), Fliünt (i no *Flius o, pitjor, *Flios).

Els temes en líquida s'adapten sempre a partir de l'acusatiu. Com que els nominatius corresponents no són sil·làbics, això comporta que les adaptacions al català sovint tenen l'accent desplaçat respecte del nominatiu llatí: Hanníbal, Hasdrúbal, Numitor, Crisàor, Tíbur, Hecatonquir, Èter, Soter, Hamílcar. En són excepció els monosíl·labs i els sobrenoms, que s'adapten a partir del nominatiu (Hals, Píctor).

d) Plurals

Pel que fa als topònims plurals, s'adapten a partir de l'acusatiu plural del llatí (Delfos, Crunos, Filipos, Solos), però ocasionalment també amb el plural normal català i, de vegades, amb formes vacil·lants (Egospòtamos / Egospòtams, Leontinos / Leontins, Veios / Veis). Els que són femenins, s'adapten consistentment amb el plural femení (Acarnes, Volaterres, Vercel·les, Tèspies. Els que són neutres, mantenen la terminació -a i s'assimilen als femenins singulars del català (Gàdara, Citera, Alabanda); però, si en comptes són noms de festivitats, s'adapten com a femenins plurals (Antestèries, Panatenees, Tesmofòries).

Noms composts[modifica]

Els noms propis, generalment topònims, que estan formats per dos mots diferents units sintàcticament i no pas per composició morfològica s'adapten, ocasionalment, convertint el sintagma en un sol mot (Iliupersis, Celesíria). No obstant això, el més habitual i recomanat és la traducció del nom (Agri Decumates > Camps Decumats, Aquae Sextiae > Aigües Sèxties, Augusta Treverorum > Augusta dels Trèvers, Herculis Columnae > Columnes d'Hèrcules, Olenia Petra > Roca Olènia).

Criteris d'excepció aplicats a la Viquipèdia[modifica]

Si bé la Viquipèdia pren per defecte les formes prescrites pel Diccionari Grec-Català i el Diccionari llatí-català de noms propis pels noms propis del grec i del llatí d'acord amb la secció anterior, o en cas d'absència, per la traducció catalana del diccionari de Pierre Grimal, el Diccionari Llatí-Català o les traduccions modernes de la Fundació Bernat Metge, el projecte ha matisat les puntualitzacions i excepcions següents:[c]

Topònims[modifica]

En el cas dels topònims, cal tenir en compte els acords següents:[13]

  • Les obres de referència pel que fa a l'adaptació de noms propis del llatí i del grec al català tenen un abast temporal corresponent a l'edat antiga i, per tant, en els articles referits a aquest període es fan servir les formes de les obres de referència esmentades.
  • En els articles referits a períodes posteriors, es fan servir els topònims del Nomenclàtor mundial o de publicacions d'altres ens normatius, que prevalen en cas de conflicte entre les dues fonts.
  • Si un topònim no apareix ni al Nomenclàtor Mundial ni en publicacions d'altres ens normatius, s'utilitza la forma antiga del topònim encara que estigui fora de la cronologia antiga, sense prejudici que es faci servir la transcripció -es en els topònims acabats en -ας en els articles relatius al període posterior al segle v.

Antropònims generals[modifica]

En el cas dels antropònims en general, cal tenir en compte els acords següents:[14]

  • Com a regla general, quan hi ha un conflicte entre l'adaptació proposada per hel·lenistes i llatinistes i la forma esdevinguda popular, la segona preval en els noms de personatges cristians i la primera en els de personatges pagans.
  • Pel que fa als acabaments en -as / -es, que segons els criteris dels hel·lenistes són preferibles els primers, però segons la Secció Filològica són preferibles els segons,[12] es deixa a criteri de l'autor: cal respectar les tries dels articles preexistents, i en els articles o seccions d'articles creats de nou, s'accepta qualsevol de les dues formes com a vàlida. En qualsevol cas, totes dues formes han de constar a l'encapçalament de l'article com a vàlides.
  • En el cas de discrepàncies entre la forma grega i la llatina, es prioritza la grega en el cas de personatges grecs, i la llatina en el cas de personatges romans (com Hadrià) i altres (com Hanníbal, Hamílcar i Hasdrúbal).

Personatges mitològics[modifica]

En el cas dels noms dels personatges mitològics, cal tenir en compte els acords següents:[15]

  • Els noms que tenguin una entrada pròpia o siguin esmentats en una altra entrada en els diccionaris normatius, com ara «amazones» o «Helena», prevalen per davant els criteris esmentats, i aquestes formes s'accepten només com a secundàries.
  • En doblets de personatge mitològic i concepte genèric (com ara Ocèan - oceà, Atlas - atles), s'accepta una forma diferent per al personatge mitològic i per al concepte genèric.
  • En personatges mitològics associats a astres, constel·lacions o altres objectes astronòmics de certa rellevància, es manté la forma més estesa en els dos casos, i la derivada dels criteris esmentats s'accepta només com a secundària.

Noms bíblics[modifica]

En el cas dels noms dels personatges bíblics, cal tenir en compte els acords següents:[16]

  • Els noms dels personatges bíblics s'escriuen segons la manera tradicional i patrimonial del català. En aquells casos que la forma derivada dels criteris esmentats sigui diferent i aquesta forma tengui una certa tradició, se seleccionarà la forma més habitual i les secundàries s'indicaran com a tals en l'encapçalament de l'article.

Noms comuns[modifica]

Pel que fa als noms comuns que es refereixen a conceptes propis del món cultural grecoromà i que, en conseqüència, no disposen d'un terme anàleg en català i precisen d'una adaptació del llatí o del grec, se seguiran les prescripcions dels diccionaris normatius;[17] en cas que els mots esmentats no hi apareguin, se seguiran les prescripcions de les obres de referència esmentades pel que fa a l'adaptació de noms propis; en el cas que tampoc no hi apareguin, caldrà aplicar les regles d'adaptació al mot en concret per obtenir-ne la forma catalana corresponent. Solament en casos molt concrets i justificats s'admetran articles intitulats amb mots llatins no adaptats o mots grecs transcrits.

Notes[modifica]

  1. ↑ Especialment, imitacions del castellà passades per un sedàs català, sovint superficial. Curiosament, el castellà no disposà de cap obra de referència que sistematitzàs aquestes regles i prescrivís les formes correctes fins a 1961, amb la publicació de La transcripción castellana de los nombres propios griegos (SEEC, 1969 2a ed.) de Fernández-Galiano.[2]
  2. ↑ Es tracta d'una tasca liderada principalment per l'hel·lenista Joan Alberich i Mariné, començada el 1993 amb la publicació de La transcripció dels noms propis grecs i llatins[4] i continuada amb el Diccionari llatí-català de noms propis (1994)[5] i, més recentment, el Diccionari Grec-Català (2015);[6] d'ençà de la publicació d'aquestes obres, les traduccions de la Fundació Bernat Metge segueixen els seus criteris. El Diccionari Llatí-Català, dirigit per Antoni Seva i Llinares i publicat el mateix 1993, és d'elaboració anterior a la publicació de l'obra d'Alberich i, per tant, no recull les seves propostes (sí que és a temps de citar-lo, en una nota a la pàgina 14); no obstant això, en la mateixa introducció del diccionari, els autors es complauen de «constatar que, tractant-se d'una obra totalment independent de la nostra, hàgim coincidit no solament en els principis, sinó fins i tot en els detalls», i celebren que «només divergim en alguns punts escadussers, especialment quan la teoria i la tradició admeten dues solucions igualment lícites».[7] Aquesta coincidència de criteris entre autors independents reforça els criteris d'adaptació seleccionats, com a síntesi de les pràctiques dels llatinistes i hel·lenistes catalans més prestigiosos al llarg del segle xx, dotades ara d'una sistematització que, fins llavors, no existia: la sola obra que els autors citen com a precedent és l'apèndix de Carles Riba al volum XV de la seva edició de les Vides paral·leles de Plutarc (1946).[7][8][9] Més recentment (2008), una altra obra de referència en aquesta qüestió és la traducció del Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, que cita l'obra d'Alberich i Ros com a referència per l'establiment de les formes catalanes dels noms propis que apareixen al diccionari,[10] que en ocasions molt escasses difereixen de les que posteriorment proposà el Diccionari Grec-Català.
  3. ↑ 3,0 3,1 Segons els acords assolits aquí, aquí, aquí i aquí.
  4. ↑ Les excepcions, nombroses, en què els mots s'adapten a partir del nominatiu s'indiquen a la secció sobre les terminacions.
  5. ↑ Sobre aquest grup, vegeu també la secció sobre la síl·laba tònica.
  6. ↑ 6,0 6,1 Però n davant de velar: ἄγγελος > angelus, àngel.
  7. ↑ Però rh en posició inicial i, de vegades, darrere de la segona ro en posició interior.

Referències[modifica]

  1. ↑ Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica. Proposta sobre el sistema de transcripció del grec modern al català, 2021, p. 14. 
  2. ↑ Alberich i Ros, 1993, p. 14.
  3. ↑ Alberich i Ros, 1993, p. 13-19.
  4. ↑ 4,0 4,1 Alberich i Ros, 1993.
  5. ↑ 5,0 5,1 Alberich et al., 1994.
  6. ↑ 6,0 6,1 Alberich et al., 2015.
  7. ↑ 7,0 7,1 Seva, 1993, p. 14.
  8. ↑ Alberich i Ros, 1993, p. 17-18.
  9. ↑ Riba, Carles. Plutarc. Vides Paral·leles. Volum XV: Galba i Otó. Apèndix. Fundació Bernat Metge, p. 59. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Grimal, 2008, p. XXV.
  11. ↑ Grimal, 2008.
  12. ↑ 12,0 12,1 Noves normes ortogràfiques sobre els noms en -es. Acord del 7 de febrer de 1984. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990. 
  13. ↑ Segons l'acord pres aquí.
  14. ↑ Segons l'acord pres aquí.
  15. ↑ Segons l'acord pres aquí.
  16. ↑ Segons l'acord pres aquí.
  17. ↑ Tal com ja indica el mateix Diccionari Grec-Català (p. 16).

Bibliografia[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Viquipèdia:Adaptació_de_noms_propis_grecs_i_llatins&oldid=33425889»