Constel·lació del Ca Menor

Ca Menor
Nom en llatí	Canis minor
Abreviatura	CMi
Genitiu	Canis Minoris
Simbologia	el Gos menor
Ascensió recta	8
Declinació	+5
Àrea	183 graus quadrats Posició 71a
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed	2
Estel més brillant	Proció (α CMi) (0,38m)
Meteors	Canis Minòrides
Limita amb	Monoceros Gemini Cancer Hydra
Visible a latituds entre +85° i −75°. Durant el mes de març a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

El Ca Menor (Canis Minor) és una petita constel·lació de l'hemisferi sud que està situada entre les constel·lació dels Bessons, l'Unicorn, l'Hidra Femella i el Cranc. És una de les 88 constel·lacions modernes, definides per la Unió Astronòmica Internacional, i també una de les 48 que Claudi Ptolemeu va descriure a l'Almagest. El seu estel més brillant és Proció, de primera magnitud, seguit de Gomeisa.

El Ca Menor a la Uranographia de Johannes Hevelius (1611-1687).

Límits de la constel·lació del Ca Menor segons la Unió Astronòmica Internacional (IAU).

Observació del Ca Menor.

Mitologia

Segons la mitologia grega Icari era un pagès que acollí Dionís a casa seva. A canvi, el déu li ensenyà el secret de la vinificació. Icari volgué compartir amb uns veïns la nova beguda i a aquests els agradà tant el vi que en begueren fins a engatar-se. Els veïns cregueren que Icari els havia intentat enverinar i el mataren. La cussa d'Icari, Mera, anà a avisar la seva filla Erígone i la portà fins al cadàver del seu pare. Desesperada, la filla es penjà d'un arbre i la cussa es matà tirant-se dins d'un pou. Dionís posà la cussa a l'esfera celeste en forma de constel·lació juntament amb Icari (constel·lació del Bover) i Erígone (constel·lació de la Verge).

Segons una altra versió, el Ca Menor era un dels cans del caçador Orió que també fou posat al cel en forma de constel·lació (constel·lació d'Orió) juntament amb els seus dos cans, el Ca Major i el Ca Menor.

Característiques

El Ca Menor és una constel·lació poc extensa, ocupa la 71a posició de les 88 constel·lacions en què es divideix el cel nocturn. La seva extensió és de 183 graus quadrats. És una de les 15 constel·lacions equatorials. Es troba al segon quadrant de l'hemisferi nord (NQ2) i es pot veure a latituds entre +90° i –75°. Les constel·lacions veïnes són del Cranc, dels Bessons, de l'Hidra Femella i de l'Unicorn. El genitiu de Ca Menor, utilitzat en els noms d'estrelles, és Canis Minoris. L'abreviatura de tres lletres, adoptada per la Unió Astronòmica Internacional (IAU) el 1922, és CMi.

Aquesta constel·lació pertany a la família de constel·lacions d'Orió, juntament amb el Ca Major, de la Llebre, de l'Unicorn i d'Orió.

Estels

Vegeu també: Llista d'estrelles del Ca Menor

Localització de Proció a partir de la constel·lació d'Orió.

Proció o Alfa Canis Minoris (α CMi) és un estel nan blanc-groc de tipus espectral F5, d'una magnitud visual de +0,38 que es troba a només uns 11,4 anys llum de nosaltres. És el setè estel més brillant del cel. El seu nom és una corrupció de la denominació grega de l'estel προκύον Prokyōn, que és una paraula composta de pro‘ abans’ i kyōn ‘ca’, que significa 'abans que el ca', en referència a la seva aparició immediatament abans que Sírius, l'altre ca d'Orió. Es tracta d'un estel binari, la parella és un estel nan blanc de tipus espectral DA, molt difícil de veure a causa de la seva magnitud visual de +10,82 i a la proximitat de l'estel principal i la seva gran brillantor.

Triangle hivernal i hexàgon hivernal.

Proció forma amb Betelgeuse i Sírius l'asterisme anomenat triangle hivernal i també el cercle o hexàgon hivernal, format per Sírius, Proció, Pòl·lux, Capella, Aldebaran i Rigel.

Beta Canis Minoris (β CMi), també conegut com a Gomeisa, és un estel nan blau de la seqüència principal de tipus espectral B8. Es tracta d'un estel variable de tipus Gamma Cassiopeiae, la seva magnitud visual oscil·la entre +2,84 i +2,92.

Estel de Luyten és un estel nan vermell de magnitud visual de +9,85 que dista uns 12,41 anys llum de nosaltres. Està situada al sud-oest de Gomeisa i a l'oest de Proció. Es caracteritza per un ràpid moviment sobre l'esfera celeste, de 3,738" d'arc per any, descobert l'any 1935 per l'astrònom neerlandès Willem Luyten (1899 - 1994).

Altres objectes

Galàxia NGC 2485.

El Ca Menor no conté cap objecte Messier. El Ca Menor conté una sèrie d'objectes del cel profund, però tots són molt febles i difícils d'observar. El més brillant és la galàxia espiral NGC 2485, amb una magnitud aparent de 12,4. La galàxia es troba a 3,5 graus al nord-est de Proció i a 233 milions d'anys llum de distància de la Terra. El seu diàmetre estimat de 110 000 mil anys llum. Fou descoberta el març de 1864 per l'astrònom alemany Albert Marth (1828-1897) i té una magnitud aproximada de superfície de 13,08.

S'han descobert 11 exoplanetes en les estrelles del Ca Menor destacant el sistema de GJ 273 que té quatre exoplanetes (GJ 273 b, GJ 273 c, GJ 273 d i GJ 273 e).

Hi ha una pluja de meteors associada a la constel·lació, els Canis-Minorids. Són una pluja de meteorits que sorgeix prop de l'estrella 11 del Ca Menor, de cinquena magnitud. Foren descoberts el 1964 per Keith Hindley. Aquesta pluja es produeix entre el 4 i el 15 de desembre, assolint el punt màxim entre el 10 i l'11 de desembre.

Bibliografia

• Allen, Richard H. Star Names: Their Lore and Meaning. G. E. Stechert, 1899. OCLC 30773662. 
• Bagnall, Philip M. The Star Atlas Companion. What you need to know about the Constellations (en anglès). Springer, 2012. ISBN 978-1-4614-0829-1. 
• French, Sue «Winter wonders: star-studded January skies offer deep-sky treats for every size telescope». Sky and Telescope, 111, 1, gener 2006, pàg. 83. (subscripció necessària)
• Hoskin, Michael; Dewhirst, David. The Cambridge Concise History of Astronomy. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-57291-0. 
• Jenniskens, Peter. Meteor Showers and Their Parent Comets. Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-85349-1. 
• Makemson, Maud Worcester. The Morning Star Rises: an account of Polynesian astronomy. Yale University Press, 1941. 
• Moore, Patrick. The Data Book of Astronomy. Institute of Physics Publishing, 2000. ISBN 978-0-7503-0620-1. 
• Olcott, William Tyler. Star Lore: Myths, Legends, and Facts. Courier Dover Publications, 2004. ISBN 978-0-486-43581-7. 
• Pasachoff, Jay M. A Field Guide to the Stars and Planets. 4th. Houghton Mifflin, 2000. ISBN 978-0-395-93431-9. 
• Rao, Joe «Skylog». Natural History, 119, 9, octubre 2011, pàg. 42. (subscripció necessària)
• Ridpath, Ian; Tirion, Wil. The Monthly Sky Guide. 8th. Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-0-521-13369-2. 
• Ridpath, Ian. Stars and Planets Guide. Princeton University Press, 2001. ISBN 978-0-691-08913-3. 
• Sherrod, P. Clay; Koed, Thomas L. A Complete Manual of Amateur Astronomy: Tools and Techniques for Astronomical Observations. Dover Publications, 2003. ISBN 978-0-486-42820-8. 
• Schilling, Govert. Constellations. The story of space told through the 88 known patterns in the night sky (en anglès). Black Dog & Leventhal Publishers. Hachette Book Group, 2019. ISBN 978-0-316-48389-6. 
• «Hubble Essentials: About Edwin Hubble». HubbleSite. Space Telescope Science Institute, 2008. [Consulta: 29 abril 2012].
• Staal, Julius D.W.. The New Patterns in the Sky: Myths and Legends of the Stars. 2nd. The McDonald and Woodward Publishing Company, 1988. ISBN 978-0-939923-04-5. 
• Thompson, Robert Bruce; Thompson, Barbara Fritchman. Illustrated Guide to Astronomical Wonders. O'Reilly Media, 2007. ISBN 978-0-596-52685-6. 
• Wagman, Morton. Lost Stars. McDonald and Woodward Publishing, 2003. ISBN 978-0-939923-78-6. 
• Wilkins, Jamie; Dunn, Robert. 300 Astronomical Objects: A Visual Reference to the Universe. 1st. Firefly Books, 2006. ISBN 978-1-55407-175-3.