Etòlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Etòlia fou un territori de l'antiga Grècia

Mapa d'Etòlia

Estrabó dóna com a límits: a l'oest, Acarnània separada pel riu Aquelus; al nord les muntanyes habitades pels Atamans, Dòlops i Dríops; al nord-est, territoris dels doris i malis; al sud-est el territori de Lòcrida; i al sud el golf de Corint.

Estava dividida en dos districtes: Etòlia Vella i Etòlia Epicteta (o Etòlia adquirida), la darrera a la part muntanyosa del nord.

Ciutats de la Vella Etòlia:

-Zona del pla entre la mar i les muntanyes Arakuntos (Aracynthus):

-Zona alta del pla, al nord del Arakuntos:

Ciutats de l'Etòlia Epicteta:

-a la costa

-al interior, frontera amb Lòcrida:

-mes a l'interior

La localització de la ciutat etòlia de Ellòpion (Ellopium) és desconeguda.

Muntanyes:

Rius:

Llacs:

Història[modifica | modifica el codi]

Els primitius habitants foren anomenats Curets i venien segons la tradició d'Eubea. El país s'anomenava llavors Curètia.

Al seu darrere van arribar els Lelegis i els Hiants, aquestos darrers vinguts de Beòcia, que eren probablement del grup Pelàsgic.

Els hel·lens s'hi van establir dirigits per Etolus fill de Endimi, i venien de l'Èlide i el Peloponès i van sotmetre als Curets vers el segle XIII aC. Etolus va fundar la ciutat de Calidon que va convertir en capital, mentre els Curets van romandre a la seva ciutat principal, Pleuron i molts d'ells van marxar cap a Acarnània. Vers el segle XII aC governava el país el cap Thoas que va participar en la Guerra de Troia. Després d'això (una generació) els eolis expulsats de Tessàlia es van establir a Etòlia i es van establir a Pleuron i Calidon i van anomenar la regió con Eòlia. Després d'un altra generació es va produir la invasió del Peloponès pels doris dirigits per la nissaga d'Hèracles. Un cap dels etolis, Oxilus, va prendre part a aquesta invasió, i en recompensa va rebre l'Èlide.

Des llavors no se sap res més d'Etòlia i els etolis fins al temps de la guerra del Peloponès, quan formaven un poble poc civilitzat als que Tucídides esmenta junt amb els seus veïns els Locrians Ozolis i els Acarnians. Estaven dividit en tres tribus: els Apòdotis (a la frontera amb Lòcrida), el Ofionesos (al nord dels anteriors i dividits en Bomiesos i Calliesos, aquestos a les fonts del Evenus amb seu a Callium) i els Euritans (els més nombrosos, encara més al nord i amb seu a Oecalia) i cadascuna subdividida en diversos clans o ciutats. Les tribus eren independents entre si però s'unien en cas de perill. Al nord-oest d'Etòlia vivien també els Agrei, a la frontera amb Ambràcia, que tenien un rei propi però més tard es van unir a Etòlia. Els Aperanti, que vivien també al nord-oest eren una tribu dels Agrei.

Etòlia, que era neutral entre Esparta i Atenes, fou envaïda per aquesta darrera el 455 aC i els etolis llavors es van posar al costat dels lacedemonis. El messènis, establerts per aquest temps a Naupactos pels atenencs, van patir els saquejos del etolis i van convèncer al general atenenc Demòstenes d'atacar l'interior d'Etòlia. Demòstenes va sortir de Naupactos amb una força considerable però ja a l'interior d'Etòlia fou derrotat a Egitium. Els etolis llavors, aliats als espartans de Euriloc, van atacar Naupactos que Demòstenes va poder defensar amb ajut dels Acarnanis. Després d'això els etolis no van participar més en la guerra si bé alguns mercenaris va combatre pels atenencs a Sicília.

El que si hi va haver al segle següent foren freqüents lluites amb els Acarnanis.

Se sap que el rei Filip de Macedònia els hi va cedir Naupactos i sembla que d'aquesta època data la constitució de la Lliga Etòlia. Després de la mort d'Alexandre el gran els etolis es van incorporar a la confederació grega a les guerres de Làmia o Lamiaques, lluita que es va acabar després de la derrota confederada a Crannon (322 aC). Antípater i Cràter que havien fet la pau amb Atenes, van envair Etòlia però els etolis es van retirar a les muntanyes de difícil accés i els invasors es van haver de retirar, car els soldats feien falta per combatre a Perdicas d'Orèstia.

El 279 aC els etolis van participar en l'expulsió dels gals de Grècia (vegeu Galàcia). La lliga etòlia apareix constituïda en forma democràtica amb un gran consell nacional (Panaitolikà) on podia votar probablement tot ciutadà major de 30 anys; cada tardor es trobaven a Thermum per elegir magistrats, legislar i altres qüestions com la guerra i la pau. Un altre cos amb reunió pública anyal era el Thermikà; i un cos deliberatiu era anomenat Apokletoi, i fou una espècie de comitè permanent. El cap de la lliga era anomenat Strategus (Hstrategos), és a dir estrateg, i era de duració anyal, tenint el comandament de l'exèrcit. El seguien l'hiparc (Hipparchos), és a dir el comandant de la cavalleria, i el cap secretari (Grammateus), també amb el càrrec anyal.

Vers la meitat del segle III aC es va estendre cap als territoris veïns; comendats per Agetes van ocupar la part occidental d'Acarnània, el sud del Epir i de Tessàlia, i Lòcrida (Locris), Fòcida i Beòcia i van assolir el control del oracle de Delfos i de l'assemblea Amfictiònica. Fins i tot van dominar algunes ciutats del Peloponès central, l'illa Cefalònia, i alguna ciutat de Tràcia i d'Àsia Menor (com Lisimàquia a l'Hel·lespont, i Cios a la Propòntida, probablement ciutats que van demanar la protecció etòlia contra els atacs de naus privades etòlies dedicades a la pirateria).

El límit del seu poder fou vers el 220 aC quant per la invasió de Messènia es va iniciar una guerra contra la Lliga Aquea (anomenada Guerra social), i aquesta darrera va tenir el suport de Filip V de Macedònia. Els etolis foren derrotats el 218 aC en un atac al cor del seu país on la capital Thermum fou sorpresa i en la que els macedonis es van apoderar del tresor etoli. El 217 aC es va fer la pau però el 211 aC la guerra entre Etòlia i Macedònia va tornar a esclatar, perquè Etòlia s'havia aliat als romans.

Però els romans, ocupats amb Anníbal, no van poder assistir als seus aliats i Filip va ocupar altra vegada Thermum i els etolis van demanar i signar la pau el 205 aC. Macedònia i Roma van fer també les paus però les hostilitats es van reiniciar al 200 aC; els etolis van proclamar la neutralitat però finalment van passar al camp romà i van declarar la guerra a Filip i van combatre a Cinoscèfals (197 aC). Però les coses no van anar com els etolis esperaven dels seus aliats i quan els romans es van retirar els etolis van invitar al selèucida Antíoc el gran a envair Grècia i van declarar la guerra a Roma (192 aC). Antíoc fou derrotat a les Termòpiles i va passar a Àsia i els etolis van quedar sols. Van obtenir una treva de Roma que es va trencar aviat quan van arribar rumors de victòries d'Antíoc a Àsia. El cònsol romà M. Fulvi Nobilior va entrar a Grècia i va assetjar Ambràcia (189 aC) que pertanyia a la Lliga Etòlia. Llavors es va conèixer la desfeta total d'Antíoc a la batalla de Magnèsia del Sipilos i els etolis van demanar la pau. Els hi fou acordada però van perdre la independència i van esdevenir vassalls de Roma.

Després de la conquesta de Perseu (167 aC), els proromans d'Etòlia, ajudats per forces romanes, van massacrar a mig milè de líders enemics de Roma, i els sobrevivents sospitosos foren portats a Itàlia. Poc després la Lliga fou formalment dissolta i Etòlia va passar finalment a formar part de la província de Acaia.

Part dels seus habitants foren traslladats per Octavi August a Nicòpolis, ciutat que havia fundat per commemorar la seva victòria a Accium (31 aC). La dominació romana no va suposar una gran millora per l'Etòlia interior, sense camins i aïllada; l'única via del país fou la que anava de la costa d'Acarnània, creuava el riu Aquelus, passava per Pleuron i Calidon, fins a Calcis i Molícreia, a la costa etòlia.