Virus del Nil occidental

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Virus del Nil Occidental
NIAID-west-Nile.jpg
Classificació científica
Regne: Virus
Grup: iv
Família: Flaviviridae
Gènere: Flavivirus
Espècie: Virus del Nil Occidental

El West Nile virus , WNV o virus del Nil Occidental és un virus que provoca la febre del Nil Occidental. Aquesta malaltia és una flavivirosis que habitualment es cursa sense símptomes o amb símptomes lleus, però que en alguns casos pot produir malalties més greus, com l'encefalitis i fins i tot la mort.[1]

El WNV creix i es propaga d'un au a una altra a través de mosquits infectats. Si els mosquits infectats amb el virus piquen als cavalls o als humans, l'animal o la persona poden emmalaltir.

És endèmica en parts d'Àfrica, el Proper Orient i Europa, i en les darreres dècades s'ha estat estenent a altres zones.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Als anys 50 el virus va ser aïllat en humans, aus i mosquits a Egipte. Ràpidament es va veure que era un dels flavivirus més estesos amb una distribució que afectava Àfrica i Euràsia. És a les últimes dècades que ha reaparegut a zones temperades d’Europa com França o Romania. L'any 1999 va aparèixer per primer cop al continent americà. Als Estats Units fins a l'any 2002 s'han diagnosticat 4.156 casos en humans amb 284 morts.

Durant la tardor de 2000 a França es va produir un brot en cavalls amb 76 afectats i 21 morts. El virus s'ha mantingut circulant i durant l'any 2003 es van produir casos en humans i cavalls. A Espanya s'han trobat anticossos del WNV en mostres humanes i animals però en cap cas s'ha pogut aïllar el virus. L'any 1980 es va trobar la presència d'anticossos front al WNV o d'un altre flavivirus antigènicament relacionat a mostres humanes i animals procedents del Delta de l'Ebre però en cap cas s'ha pogut aïllar el virus.

Etiologia[modifica | modifica el codi]

El Virus del Nil Occidental (WNV) pertany al gènere Flavivirus i a la família flaviviridae. Està constituït per una nucleocàpsida icosaèdrica de naturalesa lipoproteica que tanca un genoma constituït per una única cadena d'ARN d'aproximadament 12000 nucleòtids.

El virus està integrat per dues línies diferents, la línia 1 (1a, 1b i 1c) que és responsable dels brots humans, equins i aus del Nord d'Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord, mentre que la línia 2 produeix els brots de Centre i Sud-àfrica.

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

Reservori[modifica | modifica el codi]

Els ocells són el reservori natural amplificador del WNV,[3] és a dir, que el virus es manté a la natura i s'estén gràcies a la transmissió d'ocell a ocell a través dels mosquits.[4] Diferents espècies d'ocells poden resultar infectades sense patir-ne conseqüències importants, però els còrvids (corbs, gaigs i blanques) sí que presenten una alta mortalitat.[3] Això permet emprar el control les observacions de còrvids morts com a alarma biològica que pot anticipar en algunes setmanes els brots en humans.[3]

Contagi[modifica | modifica el codi]

Larves de mosquits del gènere Culex . Com es pot veure a la foto, les larves poden formar grups compactes en aigües estancades.

La picada de mosquits és la principal ruta d'infecció.[1] El pas de la malaltia als humans el causen els mosquits d'espècies que piquen tant aus com mamífers (fan de "vectors pont").[3] En els humans i els altres mamífers la virèmia (presència de virus a la sang) no és prou elevada per transmetre la malaltia a altres humans a través de noves picades de mosquit.[1]

El virus ha pogut ser aïllat així mateix en paparres, encara que aquest fet sembla no tenir cap rellevància epidemiològica.[5] El virus també es pot transmetre per ingestió d'animals morts per la malaltia i ser transmès per lactació, per transfusió i trasplantaments d'òrgans

El WNV es pot propagar en algunes ocasions per altres mitjans. Per exemple, el WNV pot transmetre als humans durant les transfusions sanguínies i trasplantaments d'òrgans provinents de donadors infectats, i també és possible que les dones embarassades o lactants que estiguin infectades puguin transmetre el virus als seus nadons. Ara bé, a causa la seva improbabilitat, al desconeixement actual sobre aquest risc i al fet que la lactància té beneficis evidents i perfectament establerts, no es recomana que la mare deixi d'alletar el seu fill.

Els cavalls infectats amb WNV no poden transmetre directament la malaltia als humans. Tampoc hi ha evidència que una persona pugui infectar-se amb el WNV tocant aus infectades vives o mortes. Tot i així, cal tenir precaució en fer servir animals morts, incloent a les aus. Si necessita moure o desfer-se d'una au morta, és recomanable emprar guants o una pala per moure i col·locar dins de dues bosses de plàstic (una dins de l'altra).

Espècies sensibles[modifica | modifica el codi]

Les principals espècies afectades en el cicle epizoòtic de la malaltia són la humana i l'equina, que són les úniques que pateixen la malaltia de forma natural. Altres hostes accidentals com ara gats, gossos, ovelles, cabres, esquirols, mofetes i conills no tenen la importància epidemiològica de les anteriors. La incidència major es produeix entre els ocells des de mitjans d'estiu a principis de tardor, i en l'home i els èquids amb una mica de retard respecte a les aus.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Avís del Virus del Nil Occidental a Los Angeles.

El virus està distribuït per Àfrica, Àsia, Europa i Austràlia, i ha estat recentment introduït a Amèrica del Nord, recentment s'ha detectat a l'Argentina i al Carib. La seva procedència possiblement hagi estat Orient Mitjà.

Als Estats Units, el WNV es va presentar per primera vegada a Nova York durant l'estiu de 1999. Des de llavors, s'ha escampat al llarg de la major part del territori continental dels Estats Units. No se sap com va entrar el WNV als Estats Units, però aquest procés ocorre de manera natural en Europa, Àfrica i Àsia des d'almenys la primera part del segle XX.

Patogènia[modifica | modifica el codi]

La picada del mosquit és seguida d'una primera replicació en el lloc d'inoculació i en els ganglis limfàtics subsidiaris, i una posterior virèmia amb una possible posterior localització, inferior a l'1% dels casos, al sistema nerviós central.[6] L'entrada al SNC es veu afavorida per la colonització dels endotelis de la barrera hematoencefàlica i una major durada de la fase virèmica.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Salut Pública Informa: Febre del Virus del Nil Occidental Document de l'Agència de Salut Pública de Barcelona
  2. 2,0 2,1 Samuel MA, Diamond MS. Pathogenesis of West Nile virus infection: A balance between virulence, innate and adaptive immunity, and viral evasion. J Virol. 2006;80:9349–9360.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 David ST, Mak S, MacDougall L, Fyfe M. A bird's eye view: using geographic analysis to evaluate the representativeness of corvid indicators for West Nile virus surveillance. International Journal of Health Geographics. 2007;6:3. doi: 10.1186/1476-072X-6-3.
  4. «West Nile Virus» (en en). Workplace Safety & Health Topics. National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH), 5 d'abril de 2011. [Consulta: 18 agost 2012].
  5. Lawrie CH, Uzcátegui NY, Gould EA, Nuttall PA. Ixodid and argasid tick species and West Nile virus. Emerg Infect Dis [serial online] 2004 Apr
  6. Davis LE, DeBiasi R, Goade DE et al.. «West Nile virus neuroinvasive disease». Ann Neurol, 60, 3, Sep 2006, pàg. 286–300. DOI: 10.1002/ana.20959. PMID: 16983682.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]