Català salat

Dialectes del català

El català salat o parlar salat és un tret dialectal que tradicionalment s'ha considerat una varietat del català central que abraça una estreta franja del litoral gironí. En general, s'ha situat entre Blanes i Begur, i, després, de manera isolada, a Cadaqués. Aquesta varietat subdialectal es caracteritzava per una sola isoglossa morfològica: l'ús de l'article salat.

Consisteix a fer servir els articles dits salats, que són procedents dels demostratius llatins: ipse, ipsa, i potser ipsum: es i so (masculí singular), sa (femení singular), es, sos, ets (el masculí plural no tothom l'escriu així), i ses (femení plural). Tant el masculí «es» com el femení «sa» es redueixen a «s'» davant mot començat en vocal o hac.

Al començament de l'evolució del català hi hagué una època en què aquest article s'alternava amb el que avui es considera com a normatiu en tot el territori lingüístic i d'allà s'estengué cap als nous territoris conquerits (a les Balears) pels catalans. Després caigué en desús a la major part del domini lingüístic i romangué a llocs aïllats com a característica pròpia.

Actualment, aquest tret dialectal existeix de manera generalitzada només en el català balear (excepte a Pollença) i de forma més local a la major part dels pobles de la Costa Brava, i a Tàrbena, i fins fa poc a la Vall de Gallinera (on ja ha desaparegut), al País Valencià, els quals foren repoblats per mallorquins després de l'expulsió dels moriscos. Antigament, a l'edat mitjana, hom salava a tot Catalunya on ara es parla català oriental central, de la qual cosa resten nombrosíssims testimonis en la toponímia: Sant Joan Despí (des Pi), Solivella (s'Olivella), Sant Llorenç Savall (sa Vall), Serra-de-Senferm (s'Enferm), Sant Esteve Sesrovires (ses Rovires), etc. Àdhuc existeixen al País Valencià cognoms d'origen toponímic Zaplana (< Saplana < Sa Plana), Espí, Saporta o Savall.

En el català mallorquí, després de la preposició amb o en s'usa so (masculí singular) i sos (masculí plural), menys a Pollença, on no se sala, però per influència s'usa lo, i los, després de la preposició amb.

Dialectalment també passa que l'article salat masculí plural es es pronuncia [əts] davant de paraules començades per un so vocàlic.

Ajuntant-lo amb les preposicions surten les següents combinacions:

• a + es → as/an es
• de + es → des
• per + es → pes (antigament, p'es)
• ca + es → cas (antigament, ca's)

Els articles salats mai no són utilitzats davant de noms de persones, en aquest cas es fan servir els articles personals en i na, reduïts a n' davant vocal o hac.

En el balear, en casos de polisèmia, hi ha moments en què es deixa de fer servir l'article salat i s'utilitza el determinant literari, la qual cosa permet de distingir, generalment, els mots. Així, per exemple, és habitual que es digui «sa mà» per referir-se a l'extremitat superior del cos humà, però que es parli de «la mar» [lë mà] designant l'estesa d'aigua. També s'empra com a signe de respecte (La Seu, el rector, l'audiència [de justícia], o el senyor-avi (en el parlar senyorial). Vegeu també Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears.

Aquestes formes no es consideren pròpies de la llengua estàndard, perquè no corresponen a la tradició literària, però són

«	universalment usades en la parla col·loquial dels illencs i en els textos que la reflecteixen	»
— Gabriel Babiloni

Motius de pèrdua del parlar salat

D'ençà de la fi dels anys cinquanta del segle XX, l'ús de l'article salat a la costa catalana ha minvat moltíssim. Més que més, el desús de l'article salat s'explica pels factors següents:

1. el fenomen migratori,
2. l'arribada del turisme,
3. la situació geogràfica i les comunicacions amb els encontorns, i
4. la manca de prestigi lingüístic.

A mitjan segle XX, els pobles del litoral de Girona s'engrandiren molt demogràficament, a causa de l'arribada de la població de fora. Hi hagué moltes parelles mixtes i es trencà un tipus de societat endogàmica.

També fou important l'efecte del turisme. Els municipis petits de la costa creixeren considerablement i el sistema de vida de la seva gent canvià. En aquella època, la pesca ja no era la principal activitat econòmica: les platges deixaren d'estar ocupades per barques pesqueres per a ser-ho de turistes. S'edificaren hotels, apartaments i urbanitzacions de segones residències. Molts pescadors canviaren d'ofici i esdevingueren hotelers, taverners, etc.

Igualment, les distàncies entre els pobles s'escurçaren en termes de temps. Es milloraren molt les comunicacions entre els nuclis, cosa que afavorí la barreja de població i la mobilitat. Els automòbils esdevingueren un bé de consum que les famílies pogueren començar a adquirir. L'ús del salat restà relegat en les poblacions més mal comunicades i de difícil accés (per exemple, en els nuclis mariners del municipi de Begur).

L'article salat experimentà una davallada de prestigi en la segona meitat del segle XX. El seu ús restava fora de la llengua escrita i de l'àmbit de l'ensenyament, cosa que feia que es percebés negativament. A més, la gent que no salava es reia dels qui ho feien. Per tant, de mica en mica, els parlants amagaren l'article salat fins que, finalment, cessaren de fer-lo servir i de transmetre'l als seus fills.

Cadaqués

Cadaqués, l'únic poble de Catalunya on es conserva el parlar salat.

Cadaqués és l'única localitat del nord-est de Catalunya on es manté vigent l'ús de l'article salat. Ara bé, els més joves cada vegada l'utilitzen menys. La influència de la llengua estàndard i, sobretot, el trencament de la transmissió generacional n'afavoreixen decisivament la recessió. Aquesta tendència cap a la pèrdua del salat tan sols pot ser frenada per la bona percepció del fet de salar que tenen alguns cadaquesencs, que identifiquen l'element amb un senyal local d'identitat que no volen perdre i que, per tant, són conscients que cal protegir.

Enllaços externs

• Sala, Ernesta. «Semblances entre els «parlars» «eivissencs» i «cadaquesenc». Alguns topònims de ses dues costes». [Consulta: 30 abril 2016].

Bibliografia

• Busquet Isart, Núria. El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús. Abadia de Montserrat, UIB, IEB, 2011. 
• Alcover, Antoni Maria; Moll, Francesc de Borja. Diccionari català-valencià-balear. 10 volums. Palma: Moll, 1980. 
• Perea, Maria Pilar (dir.) «Arxiu Audiovisual del parlar salat de la Costa Brava». Càtedra Alcover-Moll-Villangómez. UIB [Palma], 2009.
• Veny, Joan. Els parlars catalans. Palma: Moll, 2003.