Teresa de Calcuta

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Mare Teresa de Calcuta)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Teresa de Calcuta, o
Mare Teresa
MotherTeresa 090.jpg
Teresa de Calcuta durant una conferència sobre la família a Bonn (Alemanya)
Religiosa, fundadora
Naixement Agnes Gonxha Bojaxhiu
26 d'agost de 1910
Turquia Skopje, Imperi Turc (actual Macedònia), en una família albanesa
Mort 5 de setembre de 1997(1997-09-05) (als 87 anys)
Índia Calcuta, Índia
Sepultura Casa Mare de les Missioneres de la Caritat, Calcuta
Ocupació monja
Commemoració en Església Catòlica Romana
Beatificació 19 d'octubre de 2003 , Roma per Joan Pau II
Canonització 4 de setembre de 2016 (decret d'aprovació: 18 de desembre de 2015) , Ciutat del Vaticà per papa Francesc
Lloc de pelegrinatge Calcuta
Festivitat 5 de setembre
Fets destacables Fundadora de les Missioneres de la Caritat, Premi Nobel de la Pau 1979
Orde Germanes de Loreto (fins al 1950); Missioneres de la Caritat
Iconografia Amb l'hàbit de les Missioneres de la Caritat (blanc amb franges blaves)
Patronatge Dia Mundial de la Joventut
Signatura
Modifica dades a Wikidata
Premi Nobel
Premi Nobel de la Pau
(1979)

Teresa de Calcuta (Uskub, Imperi Otomà —actual Skopje, Macedònia—, 26 d'agost de 1910-Calcuta, Índia, 5 de setembre de 1997), de nom secular Agnes Gonxha Bojaxhiu[1] (pronunciat [aɡˈnɛs ˈɡɔndʒa bɔjaˈdʒiu]), fou una monja catòlica d'ètnia albanesa,[2][3] naturalitzada índia,[4] que fundà la congregació de les Missioneres de la Caritat a Calcuta el 1950. Durant més de 45 anys va atendre pobres, malalts, orfes i moribunds, al mateix temps que guiava l'expansió de la seva congregació, inicialment a l'Índia i després en altres països del món. Després de la seva mort, va ser beatificada per l'Església Catòlica Romana pel papa Joan Pau II, que li atorgà el títol de beata Teresa de Calcuta.[5][1]

Agnes descobrí la seva vocació des de ben jove: el 1928 ja havia decidit que estava destinada a la vida religiosa. Va ser llavors quan va optar per canviar el seu nom a «Teresa» en referència a la santa patrona dels missioners, Teresa de Lisieux.[6] Tot i que va dedicar els següents 20 anys a l'ensenyança en el convent irlandès de Loreto, va començar a preocupar-se pels malalts i pels pobres de la ciutat de Calcuta, cosa que la va portar a fundar una congregació amb l'objectiu d'ajudar els marginats de la societat, primordialment malalts, pobres i persones que no tenien llar.

Durant la dècada de 1970 era coneguda internacionalment i havia adquirit una reputació de persona humanitària i defensora dels pobres i indefensos, en part pel documental i llibre Something Beautiful for God de Malcolm Muggeridge. Va obtenir el Premi Nobel de la Pau de 1979 i el més elevat guardó civil de l'Índia, el Bharat Ratna, el 1980, per la seva labor humanitària. A aquests s'hi van sumar una desena de premis i reconeixements de primer nivell, tant nacionals co internacionals.

Rebé elogis de moltes persones, governs i organitzacions. No obstant això, va enfrontar també una sèrie de crítiques, com les objeccions de Christopher Hitchens, Michael Parenti, Aroup Chatterjee i el Consell Mundial Hindú.[7] El 2010, en el centenari del seu naixement, va ser homenatjada al voltant del món i el seu treball fou reconegut per la presidenta índia Pratibha Patil.[8]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Agnes Gonxha Bojaxhiu («gonxha» significa «capoll de rosa» o «petita flor» en albanès) nasqué el 26 d'agost de 1910 a Uskub, llavors part de l'Imperi Otomà i actualment Skopje, a la República de Macedònia, encara que solia considerar com la seva data de naixement el 27 d'agost, ja que aquest fou el dia que la batejaren.[3] Fou la menor dels fills d'un matrimoni acomodat[9] de Shkodër format per Nikollë (1878-1919) i Dranafile Bojaxhiu (1889-1972).[10] La seva família pertanyia a la població albanesa provinent de Kosovo assentada a Shkodër —el seu pare possiblement era originari de Prizren i la seva mare d'una vila propera a Đakovica.[11] El seu pare, que estava involucrat en la política d'Albània, morí sobtadament i misteriosa el 1919 quan Agnes tenia amb prou feines vuit anys després de ser traslladat a l'hospital, per causes desconegudes, encara que presumiblement va ser a causa d'un enverinament.[nota 1] Després de la seva mort, la mare l'educà en el si de la religió catòlica.

« Per sang i origen sóc albanesa. Per la meva vocació pertanyo al món sencer, però el meu cor pertany completament a Jesús. »
— Mare Teresa de Calcuta[12]

De nena, Agnes assistí a l'escola estatal i participà com a soprano solista del cor de la seva parròquia i, en absència del director, s'encarregava de dirigir el grup. A més, pertanyia a una congregació mariana fundada el 1563 i coneguda com a Sodalici de La nostra Senyora; allí començà a interessar-se per les històries dels missioners jesuïtes de Iugoslàvia que estaven a Bengala.[13]

Des de llavors sentí el desig de treballar igual que ells a l'Índia. Segons la biografia escrita per Joan Graff Clucas, des d'una edat primerenca Agnes es mostrà fascinada per les històries de vida dels missioners i les seves obres a Bengala. A l'edat de cinc anys rebé la seva primera comunió i als sis la confirmació; amb dotze anys ja estava convençuda que havia de dedicar-se a la religió.[14] La resolució definitiva la prengué el 15 d'agost de 1928 mentre resava a la capella de la Verge negra de Letnice, on acudia amb freqüència de peregrinació.[15]

En el convent de Loreto[modifica | modifica el codi]

Casa memorial de la Mare Teresa a Macedònia

El 26 de setembre de 1928, poc després d'haver complert 18 anys, Agnes es dirigí amb una amiga a l'abadia de Loreto, pertanyent a la congregació religiosa catòlica Institut de la Benaventurada Mare de Déu, a Rathfarnham (Irlanda). A partir d'aquest moment mai tornà a veure la seva mare ni la seva germana.[16] Tot i que originalment va acudir allí per aprendre anglès (que era l'idioma que les germanes de Loreto ensenyaven als nens de l'Índia),[17] una vegada al lloc fou admesa com a postulant i el novembre de 1928 es traslladà per via marítima a Calcuta, on arribà el 6 de gener de 1929.[18] A Darjeeling, prop de les muntanyes de l'Himàlaia,[19] inicià el noviciat i aprengué bengalí a més d'ensenyar a l'escola de Santa Teresa, que es trobava prop del seu convent.[20] Després de fer els seus vots de pobresa, castedat i obediència com a monja el 24 de maig de 1931, Agnes fou traslladada al Col·legi de Santa Maria d'Entally, a l'est de Calcuta. En aquest període, va triar ser anomenada amb el mateix nom que Teresa de Lisieux, la santa patrona dels missioners.[21][22] No obstant això, a causa que una infermera en el convent ja havia triat aquest nom, Agnes optà per usar el terme «Teresa» (en comptes de «Thérèse»).[6] El 14 de maig de 1937, Teresa féu els vots solemnes mentre ensenyava en el col·legi del convent de Loreto.[2][23] Treballà allí durant gairebé vint anys com a professora d'història i geografia fins que, el 1944, es convertí en directora del centre.[24]

Encara que gaudia fent de mestra al col·legi, cada vegada la preocupava més la pobresa existent a Calcuta.[25] La fam de Bengala de 1943 portà misèria i mort a la ciutat, mentre que l'onada de violència hindú-musulmana suscitada l'agost de 1946 enfonsà la població en la desesperació i el terror.[26]

Les Missioneres de la Caritat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Missioneres de la Caritat
Missioneres de la Caritat

El 10 de setembre de 1946, nomenada ja com a encarregada d'un col·legi de les Germanes de Santa Anna, Teresa experimentà el que més tard descrigué com la «crida dins de la crida», fent referència al fet d'haver escoltat Déu demanant-li que dediqués la seva vida als menys privilegiats de la societat. Això ocorregué justament durant un viatge en tren rumb al convent de Loreto, situat a Darjeeling, partint des de Calcuta de camí al seu retir anual. «Estava per deixar el convent i ajudar els pobres mentre vivia entre ells. Va ser una ordre. Fallar hauria significat infringir la fe».[27]

Després d'haver rebut capacitació mèdica bàsica a París amb el suport financer d'un empresari indi catòlic,[28] començà a treballar entre els pobres el 1948 ensenyant-los a llegir. Després d'adoptar la ciutadania índia el 1950, Teresa rebé formació com a infermera durant tres mesos a Patna amb les Germanes Missioneres Metgesses de l'Amèrica del Nord, i finalment s'assentà als barris més pobres.[1][29] Al principi, inaugurà una escola a Motijhil (Calcuta) i aviat començà a focalitzar-se en les necessitats dels indigents i dels famolencs.[30] Al començament de 1949, se li uní un grup de dones joves i assentà les bases per crear una nova comunitat religiosa que ajudés els «més pobres entre els pobres». Aviat els seus esforços atraieren l'atenció de funcionaris indis, entre els quals el primer ministre, que li expressaren la seva estima.[31]

Teresa escrigué en el seu diari personal que el seu primer any de treball amb els pobres estigué ple de dificultats. No tenia ingressos i per això tenia la necessitat de demanar donacions d'aliments i subministraments. Segons relatà, durant els primers mesos experimentà dubte, solitud i, fins i tot, la temptació de tornar a la seva vida al convent. En les seves pròpies paraules:

« Nostre Senyor vol que sigui una monja lliure coberta amb la pobresa de la creu. Avui he après una bona lliçó. La pobresa d'aquesta gent ha de ser alguna cosa molt difícil per a ells. Mentre buscava per trobar una llar vaig caminar i caminar fins que els braços i cames em feren mal. Vaig pensar llavors com havia de doldre'ls a ells en el seu cos i ànima, buscant per trobar una llar, per menjar i per tenir salut. Llavors la comoditat de Loreto [la seva antiga orde] em va seduir. "Només has de dir una paraula i tot serà novament teu", m'insistia el temptador (...) Per la meva pròpia elecció, Déu meu, i perquè t'estimo, desitjo romandre i fer el que sigui que la teva Santa voluntat em demani. No vaig deixar que ni una sola llàgrima rodés [pel seu rostre].[32] »

El 1948 envià una comanda al Vaticà per iniciar una congregació diocesana; no obstant això, a l'Índia existien serioses dificultats polítiques, ja que el país s'havia independitzat recentment: podria ser mal vist que una europea es dediqués als pobres en la situació d'aquell moment.[33] El permís per abandonar el convent li fou concedit l'agost de 1948 quan, portant un sari blanc de cotó decorat amb vores blaves en substitució del seu tradicional hàbit de Loreto, abandonà el lloc solament amb cinc rupies per ajudar els més necessitats.[34] El 7 d'octubre de 1950, la Santa Seu l'autoritzà a inaugurar la seva nova congregació, a la qual denominà lesMissioneres de la Caritat.[35] Segons Teresa, la seva missió des de llavors fou cuidar a «els famolencs, els nus, els que no tenen llar, els lesionats, els cecs, els leprosos, tota aquesta gent que se sent inútil, no estimada o desprotegida per la societat, gent que s'ha convertit en una càrrega per a la societat i és rebutjada per tots».

Encara que inicialment aquesta congregació tenia tan sols 13 membres a Calcuta, amb el temps arribà a posseir més de 4000 integrants presents en orfenats, hospicis i centres de sida de tot el món. La congregació oferí caritat i cura als refugiats, entre els quals ho hi havia cecs, discapacitats, alcohòlics, ancians, pobres, persones sense llar i víctimes d'inundacions, epidèmies o fams.[36]

El 1952 inaugurà la primera llar per a moribunds a Calcuta. Amb l'ajuda de diversos funcionaris indis, convertí un temple hindú abandonat en la Llar per a moribunds Kalighat, un hospici gratuït per als pobres. Temps després, el seu nom fou canviat per «Kalighat, la casa del cor pur».[37] Tots aquells que arribaven a Kalighat rebien atenció mèdica i se'ls oferia l'oportunitat de morir amb dignitat segons els rituals de la seva fe; els musulmans llegien l'Alcorà, els hindús rebien aigua del Ganges i els catòlics rebien els últims ritus.[38] Segons ella, «per a persones que visqueren com a animals, una mort bella és morir com a àngels, estimats i volguts». Així ho narrà la mateixa Teresa de Calcuta:

« El 1952 vam poder obrir la primera llar del moribund. A mi em va ocórrer el primer cas, el d'una dona tirada en ple carrer. Se l'estaven menjant les rates i les formigues. La vaig portar a l'hospital però no podien fer res per ella. Van haver d'acceptar-la, perquè jo vaig dir que no marxava d'allí mentre no se'n fessin càrrec. Després vaig anar a l'ajuntament per demanar que em donessin un lloc on posar tals desgraciats, perquè ja en el mateix dia havia trobat unes altres persones que també es morien al mig del carrer. L'administrador encarregat de la salut pública em va indicar el temple de Kali, obrint-me el «darmashalah», un lloc on en altres temps la gent descansava després d'haver rendit culte a la deessa. L'edifici estava buit; aquell senyor em va preguntar si ho volia. Jo em vaig sentir contenta de posseir tal casa per diverses raons, particularment perquè era un centre de culte i de devoció dels hindús. En vint-i-quatre hores vam portar-hi els nostres malalts i lesionats. Des de llavors (i fins a principis de la dècada de 1970) hem recollit pels carrers de Calcuta més de vint mil persones, dels quals n'han mort prop de la meitat. »
— Teresa de Calcuta a Malcolm Muggeridge[39]

Després fundà el centre «Shanti Nagar» per a aquells individus que patien la malaltia de Hansen, comunament coneguda com a lepra,[40] juntament amb altres clíniques similars on les Missioneres de la Caritat proporcionaven atenció mèdica i aliments.

El 1964, el papa Pau VI, en ocasió del seu viatge a Bombai per un congrés eucarístic, li va regalar un vehicle Lincoln de tipus limusina de color blanc, el qual després la Mare Teresa va subhastar;[41] amb els diners obtinguts va organitzar un establiment per a leprosos denominat «Ciutat de la Pau», molt similar a «Do de la Pau», un centre de rehabilitació fundat per Teresa amb els diners que va obtenir gràcies al premi Joan XXIII l'any 1971. La Fundació Joseph P. Kennedy Jr. li va concedir un bo de 15.000 dòlars que foren destinats a un centre mèdic a Dum Dum.[42] El 1955, amb l'augment de nens abandonats, va obrir la institució «Llar del Nen de l'Immaculat Cor» per als orfes i els joves sense llar.[43] A la dècada de 1960 ja havia establert una gran quantitat d'hospicis, orfenats i cases de leprosos per tota l'Índia.

El seu orde va començar a propagar-se pel món a partir de 1965, any en el qual es va establir a Veneçuela amb tan sols cinc germanes;[44] a data de 1968 ja hi havia establiments a Roma, Tanzània i Àustria, i fins i tot es va estendre per gran part de l'Àsia, l'Àfrica, Europa i els Estats Units.[45] Al moment de la seva defunció, l'orde operava 610 missions en 123 països, incloses tasques en hospicis i llars per a persones amb sida, lepra i tuberculosi, menjadors populars i programes d'assessorament per a nens i famílies, orfenats i escoles.

La branca masculina de la congregació de Teresa fou fundada el 1963 (Germans Missioners de la Caritat). Aquí s'hi van inscriure laics catòlics i no catòlics com a col·laboradors de Teresa i companys dels malalts. En resposta a les peticions de molts sacerdots, el 1981 va iniciar el Moviment Corpus Christi[46] i el 1984 fundà els Pares Missioners de la Caritat juntament amb el pare Joseph Langford[47] per combinar els objectius professionals de les germanes amb els recursos del sacerdoci ministerial. A data del 2007, l'ordre comptava amb un nombre aproximat de 450 germans i 5.000 monges a tot el món, operant 600 missions en escoles i llars en 120 països.[48]

« Mai he vist tancar-se'm cap porta. Crec que això passa perquè veuen que no vaig a demanar, sinó a donar. Avui dia està de moda parlar dels pobres. Per desgràcia, no ho està parlar-los a ells. »
— Mare Teresa.[49]

Entre el 26 de març i el 16 de desembre de 1971 va tenir lloc la Guerra d'Alliberament de Bangladesh, una confrontació bèl·lica entre l'Índia i Pakistan durant la qual es van produir violacions a dones, raó per la qual moltes s'haurien suïcidat, haurien embogit o haurien fugit. A més, se'ls havia prohibit contreure matrimoni i tenir fills durant aquest període. La mare Teresa, al costat de les seves germanes. establí llocs per acollir-les i brindar-los totes les cures que necessitessin; el govern va atorgar l'assistència d'unes 15 germanes més a causa de la gran quantitat de necessitades. Posteriorment les dones foren encoratjades perquè tornessin a reconstruir el seu matrimoni, adoptar fills i tornar als seus pobles, motiu pel qual van rebre l'agraïment del primer ministre, qui va relatar que aquestes joves haurien de ser considerades com a «heroïnes nacionals».[50]

La mare Teresa el 1980

El 1982, a l'altura del setge de Beirut, la mare Teresa va rescatar 37 nens que estaven atrapats en un hospital d'aquesta regió després de negociar un cessament al foc entre l'exèrcit israelià i les guerrilles palestines.[51] Acompanyada per treballadors de la Creu Roja, es traslladà a través de la zona de guerra cap a l'hospital devastat per evacuar els pacients joves.[52]

A finals de la dècada de 1980 amplià els seus esforços als països comunistes que havien ignorat les Missioneres de la Caritat anteriorment, i s'embarcà en desenes de projectes. Visità la República Soviètica d'Armènia després del terratrèmol de Spitak de 1988 i es reuní amb Nikolai Rijkov, president del Consell de Ministres de l'URSS.

Viatjpa per assistir i atendre diversos famolencs d'Etiòpia així com les víctimes de l'accident de Txernòbil —motiu pel qual va obtenir la Medalla d'Or del Comitè Soviètic de Pau; cal assenyalar que la Unió Soviètica era considerada una nació atea— i les d'un terratrèmol d'Armènia.[53][54][55] El 1991, la mare Teresa tornà per primera vegada a la seva terra natal, on obrí una casa de Germans Missioners de la Caritat a Tirana.

La mare Teresa en els seus darrers ants

A data de 1996, Teresa regentava 517 missions en més de 100 països.[56] Amb el pas dels anys, les ajudants de la mare Teresa passaren de ser tretze a milers, col·laborant en aproximadament 450 centres de tot el món. La primera casa dels Missioners de la Caritat als Estats Units fou establerta al sud del districte del Bronx, a Nova York, l'any 1984, amb la finalitat d'operar en 19 establiments de tot el país.[57]

D'altra banda, Teresa de Calcuta identificà com a potencial patró el pare Damià de Veuster, l'apòstol dels leprosos, amb un carisma similar al que caracteritza a l'ordre de les Missioneres de la Caritat. La mare Teresa demanà explícitament a Joan Pau II per un sant que permetés a la congregació continuar el seu treball d'amor i curació:

« El pare Damià pot ser aquest sant. Sant Pare: els nostres leprosos i cadascun de tot el món, demana aquest regal –un sant i màrtir de la caritat i un exemple d'obediència per a nosaltres religioses »
— Teresa de Calcuta a Joan Pau II, 7 de maig de 1984.[58]

La mare Teresa estigué present en la missa de beatificació de Damià de Veuster a Brussel·les el 4 de juny de 1995,[59] i li atribuí més tard «l'eliminació de la por dels cors dels leprosos per reconèixer la malaltia, proclamar-la i sol·licitar medicina, i el naixement de l'esperança de ser guarits» i el canvi d'actitud de la gent i dels governants cap a les víctimes de la lepra: «més preocupació, menys por, i disposició per ajudar –en qualsevol temps i en tot temps».[60]

Darrers anys i mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de la Mare Teresa a Calcuta.

Amb el pas dels anys, la salut de Mare Teresa va començar a deteriorar-se cada vegada més a un ritme accelerat. El 1983 va sofrir un atac cardíac a Roma mentre visitava el papa Joan Pau II. Després d'un segon atac el 1989 se li implantà un marcapassos artificial. El 1991 es va sobreposar a una pneumònia mentre estava a Mèxic; a causa d'això, va ser tractada en un hospital de Califòrnia i va sofrir novament de problemes del cor.[42] Oferí renunciar al seu lloc com a líder de les Missioneres de la Caritat, però les monges de l'ordre, en un sufragi secret, van votar unànimement a favor que es quedés i la Mare Teresa va acceptar continuar amb la seva labor al capdavant de l'ordre.[42] El 1993 fou ingressada a l'Hospital de les Nacions Unides de Nova Delhi a causa d'una congestió pulmonar que li va provocar, entre altres símptomes, febre. Aquest mateix any desenvolupà malària, la qual es va complicar a causa dels seus problemes pulmonars i cardíacs; a més, a Roma, es va trencar tres costelles.[42][61]

L'abril de 1996, la Mare Teresa caigué i es fracturà la clavícula. L'agost d'aquest any agost, sofria de malària i insuficiència en el ventricle esquerre del cor. Rebé una cirurgia cardíaca, però la seva salut declinà de forma notable. Quan novament emmalaltí, pregnué la controvertida decisió d'internar-se en un hospital ben equipat de Califòrnia, cosa que va suscitar diverses crítiques.[62] Quan de nou fou hospitalitzada per problemes cardíacs, l'arquebisbe de Calcuta, Henry Sebastian de Souza, ordenà a un sacerdot dur a terme un exorcisme a la Mare Teresa amb el seu permís perquè pensava que podia haver estat atacada pel diable.[63]

El 13 de març de 1997 renuncià com a cap de les Missioneres de la Caritat a causa del seu mal estat de salut. La germana María Nirmala Joshi va ser escollida per prendre el seu lloc, però refusà adoptar el títol de Mare: «ningú pot reemplaçar la Mare Teresa», digué.[64] Teresa de Calcuta morí el 5 de setembre de 1997 als 87 anys[65] a causa d'una aturada cardíaca després de llevar-se amb forts dolors d'esquena i problemes respiratoris. Es trobava de repòs a Sant Tomás (Calcuta) una setmana abans de la seva mort, el setembre de 1997. El govern indi li concedí un funeral d'Estat i, com a part d'aquest, el seu fèretre fou traslladat per gran part de la ciutat en el mateix carruatge en el qual foren portades les restes de Mahatma Gandhi i Jawaharlal Nehru.[66]

Premis i honors[modifica | modifica el codi]

A l'Índia[modifica | modifica el codi]

La mare Teresa fou reconeguda per primera vegada pel govern indi quan va obtenir el guardó Padma Shri a l'agost de 1962 i el premi Jawaharlal Nehru per a l'Entesa Internacional el 1969.[67] Continuà rebent més premis notables a l'Índia durant els següents anys, incloent-hi el Bharat Ratna (el més important lliurat a un civil) el 22 de març de 1980,[68] el Rajiv Gandhi Sadbhavana el 1993 i el guardó artístic Dayawati Modi el 1995.[69][70] La seva biografia oficial fou escrita per un ciutadà indi, Navin Chawla, i publicada el 1992.

El 28 d'agost de 2010, en commemoració del centenari del seu naixement, el govern indi va emetre monedes especials de cinc rupies amb la seva imatge, i la presidenta Pratibha Patil expressà el següent: «vestida amb un sari blanc de vores blaves, ella i les germanes de les Missioneres de la Caritat es convertiren en un símbol d'esperança per a molts ancians, indigents, aturats, malalts i abandonats per les seves famílies».[8]

A altres països[modifica | modifica el codi]

«A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar,
però el mar seria més poca cosa si li faltés una gota».

—Mare Teresa

El 1962, a Filipines, va obtenir el premi «Ramón Magsaysay» destinat a «perpetuar el seu exemple d'integritat al govern, valent servei a la gent i l'idealisme pragmàtic en una societat democràtica, destacant el treball al sud-oest asiàtic».[71] A principis de la dècada de 1970, la Mare Teresa s'havia convertit en una figura rellevant de la religió a tot el món. La seva popularitat es devia possiblement en gran part al documental de 1969 Something Beautiful for God, de Malcolm Muggeridge, qui va publicar després un llibre amb el mateix títol l'any 1972. En aquells dies, Muggeridge es trobava en una etapa de cerca espiritual personal.[72] El rodatge es dugué a terme en llocs amb poca il·luminació, per la qual cosa es cregué que seria de baixa qualitat; tanmateix, al moment d'editar els continguts, l'equip es va adonar que el material es trobava en condicions acceptables. Temps després, Muggeridge va definir aquest fet com un miracle atribuït a la pròpia Mare Teresa,[73] encara que això va ser negat per altres integrants de l'equip de rodatge, que van dir que es degué al fet que havien usat un nou tipus de pel·lícula ultrasensible Kodak.[74] Més tard, Muggeridge es convertí al catolicisme.

Ronald Reagan, president dels Estats Units, entregant la Medalla Presidencial de la Llibertat a la Mare Teresa durant una cerimònia a la Casa Blanca (1985)

En aquesta mateixa època, el món catòlic començà a honrar-la públicament. El 6 de gener de 1971, el papa Pau VI li lliurà el premi internacional per la pau Joan XXIII,[75] elogiant la seva tasca amb els pobres, la seva manifestació de caritat cristiana i els seus esforços per la pau.[76] El 16 d'octubre de 1971 també fou receptora del premi Good Samaritan de la Fundació Joseph P. Kennedy Jr, després de parlar en un simposi sobre el tracte que havia mantingut fins llavors amb tota la gent rebutjada als carrers de Calcuta.[77] L'abril de 1973 es convertí en la primera guanyadora del premi Templeton atorgat a Londres per la seva tasca d'ajuda als pobres i necessitats de Calcuta. D'acord amb la descripció de la pàgina web oficial del guardó: «el seu treball heroic portà un veritable canvi a aquells qui ella serví i continua inspirant milions de persones a tot el món».[78]

Fou honorada per governs i organitzacions civils, i també va resultar designada Companya d'Honor de l'Ordre d'Austràlia el 1982 per «el servei a la comunitat d'Austràlia i de la humanitat en general».[79] El Regne Unit i els Estats Units li van concedir premis en diverses ocasions, entre els quals l'Orde del Mèrit enl 1983 i la ciutadania honorària dels Estats Units el 16 de novembre de 1996. El seu país natal, Albània, li va atorgar l'Honor d'Or de la Nació en 1994.[68] Universitats, tant d'Occident com de l'Índia, li van atorgar títols honorífics.[68]

El llavors president d'Itàlia, Sandro Pertini, entregà a Teresa de Calcula el premi Balzan (1978).

Altres premis honoraris que rebé inclouen el «Mater et magistra» atorgat el 19 de juny de 1974 als Estats Units per la Tercera Ordre de Sant Francesc d'Assís, una medalla encunyada exclusivament per a ella per l'Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació de l'ONU atorgada a Roma l'agost de 1975, el premi «Pacem in Terris» el 1976,[80] el premi internacional «Balzan» (Roma, 1978) per a la «promoció de la humanitat, la pau i la germanor entre els pobles»[81] i el reconeixement internacional «Albert Schweitzer» (Estats Units, 23 d'octubre de 1975).[82]

El 1979 rebé el premi Nobel de la Pau[83] pel «treball emprès en la lluita per superar la pobresa i l'angoixa, que també constitueixen una amenaça per a la pau». Teresa refusà assistir al banquet cerimonial ofert als premiats i va demanar que els fons de 192.000 dòlars estatunidencs es lliuressin als pobres de l'Índia.[84][85] Quan la Mare Teresa va rebre el premi se li preguntà: «què podem fer per promoure la pau mundial?», a la qual cosa respongué: «vés-te'n a casa i estima la teva família». En la seva conferència sobre el premi que li lliurà el rei Olaf V de Noruega, la religiosa va dir: «l'accepto per a la glòria de Déu i del seu poble, el més pobre entre els pobres». També va apuntar que l'avortament és «un dels majors destructors de la pau».[86]

Al moment de la seva mort, el primer ministre del Pakistan Nawaz Sharif va dir que era «una persona rara i única que va viure molt de temps per a propòsits més elevats. La seva devoció per la vida per a la cura dels pobres, els malalts i els desfavorits és un dels millors exemples de servei a la nostra humanitat».[87] L'exsecretari general de l'ONU Javier Pérez de Cuéllar expressà: «Ella és la Nacions Unides, la pau al món».[87] Per la seva banda, el president Bill Clinton la definí com una «gegant de la nostra era»[65] i, després de la seva mort, Joan Pau II declarà: «segueix viva en la meva memòria la seva diminuta figura, doblegada per una existència transcorreguda al servei dels més pobres entre els pobres, però sempre carregada d'una inesgotable energia interior, l'energia de l'amor de Crist».[88] Durant la seva vida, la Mare Teresa fou anomenada 18 vegades a les enquestes Gallup sobre els homes i dones més admirats de l'any, resultant electa en la categoria de les 10 dones més apreciades pels estatunidencs a tot el món. Hi va ocupar el primer lloc diverses vegades en les dècades de 1980 i 1990.[89] El 1999 fou considerada una de les «dones més admirades del segle XX» per una enquesta nord-americana,[90] en la qual sobrepassà els altres candidats per un ampli marge, posicionant-se en el primer lloc de les principals categories demogràfiques excepte en la dels més joves.[90][91]

Reconeixement mundial[modifica | modifica el codi]

A la dècada de 1970 va esdevenir mundialment famosa gràcies a un documental cinematogràfic "Quelcom bonic per Déu", l'autor del qual, Malcolm Muggeridge, es va convertir posteriorment al catolicisme.

El 1972 el Papa Pau VI li concedí el primer Premi de la Pau Joan XXIII per la seva dedicació a eradicar la pobresa, la seva caritat cristiana i els seus esforços per aconseguir la pau. Així mateix posteriorment li foren concedits el Premi Kennedy (1971), el Premi Internacional Albert Schweitzer (1975), el Premi Balzan (1979), l'Orde del Mèrit del Regne Unit (1983), la Medalla Presidencial de les Llibertats dels Estats Units (1985) i la Medalla d'Or del Congrés dels Estats Units (1994). El 1972 fou guardonada a l'Índia amb el Premi Nehru per la promoció de la pau internacional i el 1980 li fou concedida la Bharat Ratna, la més alta condecoració civil del seu país d'acollida.

El 1979 li fou concedit el Premi Nobel de la Pau pel seu treball emprès en la lluita per a superar pobresa i els senyals de socors, que també constituïxen una amenaça per la pau. Refusà participar en el banquet concedit als guardonats de totes les categories dels Premis Nobel i preguntada sobre com es podia promoure la pau arreu del món, la Mare Teresa contestà: "Aneu a casa i estimeu a la vostra família". Així mateix cedí la quantitat monetària rebuda en la concessió del premi pels pobres d'arreu del món.

Ferma contrària a l'avortament i el divorci participà en diverses accions per denunciar la fam a Etiòpia o en ajuda les víctimes de les radiacions de l'accident de Txernòbil ajudada per treballadors de la Creu Roja Internacional. El 1991 retornà al seu país originari, Albània, per obrir un centre de les Missioneres de la Caritat a Tirana.

Veneració[modifica | modifica el codi]

En morir la Mare Teresa la Santa Seu inicià el procés de beatificació, necessari per al procés de canonització que la societat demanava. La necessitat de l'existència d'un miracle va provocar que el Vaticà iniciés la recerca, i que el 2002 s'acceptés la intercessió de la Mare Teresa en la curació d'un tumor maligne en l'abdomen d'una dona índia, Monica Besra. El 19 d'octubre de 2003 fou beatificada per Joan Pau II, i en l'actualitat continua el procés de canonització.

El 18 de desembre de 2015, el papa Francesc va signar el decret que reconeixia un segon miracle per intercessió de la beata, la qual cosa equival a la proclamació de la seva canonització. Es pensa que la cerimònia oficial tindrà lloc al Vaticà el 4 de setembre de 2016, el diumenge més proper a l'aniversari de la seva mort.[92]

Reconeixements internacionals[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Encara que algunes fonts afirmen que tenia 10 anys quan morí el seu pare, en una entrevista amb el seu germà, els documents del Vaticà indicaren que la eva edat en aquell moment era de 8 anys.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Blessed Mother Teresa». A: Enciclopedia Britànica (en anglès), 2007. 
  2. 2,0 2,1 Spink 1997, p. 16
  3. 3,0 3,1 «Mother Teresa of Calcutta (1910–1997)» (en anglès). Vatican.va.
  4. «Mother Teresa» (en anglès). Lucidcafe.com.
  5. «Full house for Mother Teresa ceremony» (en anglès), 2011.</
  6. 6,0 6,1 Greene 2004, p. 19
  7. «La mare Teresa de Calcuta no era qui semblava, segons un estudi». Ara.cat, 5 de març 2013. [Consulta: 7 març 2013].
  8. 8,0 8,1 DNAIndia.com, «Commemorative coin on Mother Teresa released» (en anglès)
  9. Van Biema, David. «7 datos que no sabías de la Madre Teresa de Calcuta». CNN, 14 de setembre de 2012. [Consulta: 14 setembre 2012].
  10. Lester 2004, p. 138
  11. «Moder Teresa» (en danés). bjoerna.dk. [Consulta: 21 abril 2011].
  12. Briceño 2005, p. 7
  13. Le Joly 2006, p. 17
  14. Clucas 1988, p. 24
  15. Greene 2004, p. 11
  16. Sharn, Lori. «Mother Teresa dies at 87» (en anglès). USA Today, 5 de setembre de 1997.
  17. Clucas 1988, pàg. 28-9
  18. Briceño 2005, p. 348
  19. Clucas 1988, p. 31
  20. Greene 2004, p. 17
  21. Sebba 1997, p. 35
  22. «Blessed Mother Teresa of Calcutta and St. Therese of Lisieux: Spiritual Sisters in the Night of Faith» (en anglès). Thereseoflisieux.org, 4 de setembre de 2007.
  23. Clucas 1988, p. 32
  24. Greene 2004, p. 25
  25. Spink 1997, pàg. 18-21
  26. Spink 1997, pàg. 18, 21-2
  27. Clucas 1988, p. 35
  28. «Mother Teresa». A: Encyclopedia of Women Social Reformers (en anglès). CREDO Reference, 2001. 
  29. Clucas 1988, p. 39
  30. Clucas 1988, pàg. 48-9
  31. Williams 2002, p. 57
  32. Spink 1997, p. 37
  33. Navalpotro 2003, p. 11
  34. CREDO Reference. Mother Teresa. Great Lives: A Century in Obituaries (2005, en anglès)
  35. Williams 2002, p. 62
  36. Spink 1997, p. 284
  37. Sebba 1997, pàg. 58-60
  38. Spink 1997, p. 55
  39. Muggeridge 1974, p. 68
  40. Sebba 1997, pàg. 62-3
  41. «27, 1910 - Nace la Madre Teresa de Calcuta en Macedonia».
  42. 42,0 42,1 42,2 42,3 «Nobel-Winner Aided the Poorest» (en anglès). Washington Post, 1997.
  43. Clucas 1988, pàg. 58-9
  44. Spink 1997, p. 82
  45. Spink 1997, pàg. 286-7
  46. «God's People Yearn For Holy Priests, Founded by Blessed Mother Teresa of Calcutta». Corpus Christi Movement for Priests (en anglès)
  47. «The Religious Community of priests founded by Mother Teresa». Missionaries of Charity Fathers (en anglès)
  48. Slavicek 2007, pàg. 90-1
  49. Briceño 2005, pàg. 34-5
  50. Briceño 2005, pàg. 154-5
  51. «Mother Teresa: a profile» (en inglès), 2011. [Consulta: 8 setembre 2011].
  52. Clucas 1988, p. 17
  53. Cooper, Kenneth J. (14 de setembre de 1997). «Mother Teresa Laid to Rest After Multi-Faith Tribute» (en anglès). The Washington Post.
  54. (30 de maig de 2007) «A Vocation of Service». Eternal Word Television Network (en anglès)
  55. «Ambaixada de l'Índia a Armènia» (en anglès), 2011.
  56. Williams 2002, pàg. 199-204
  57. Clucas 1988, p. 104
  58. de Volder 2010, p. 178-9
  59. de Volder 2010, p. 163
  60. de Volder 2010, p. 179
  61. «La madre Teresa de Calcuta, hospitalizada en Nueva Delhi por una fuerte fiebre» (en castellà). ABC, 21 agost 1993.
  62. «Easter, the Church and the same party line» (en anglès). Irish Independent, 2007.
  63. Bindra, Satinder. «Archbishop: Mother Teresa underwent exorcism» (en anglès). CNN, 7 setembre 2001.
  64. RE:Quest Education. «Something beautiful for God: The life of Mother Teresa – Final Years» (en anglès). History Makers, 2007.
  65. 65,0 65,1 «Tristeza mundial por la muerte de la Madre Teresa» (en castellà). Argentina: diario La Nación, 6 setembre 1997.
  66. Zin, Hernán. «Controversia por los honores militares a la Madre Teresa» (en castellà). Argentina: La Nación, 12 setembre 1997.
  67. «List of the recipients of the Jawaharlal Nehru Award» (en anglès). ICCR.
  68. 68,0 68,1 68,2 Menon, Parvathi. «Cover story: A life of selfless caring» (en anglès). Frontline, 14, 19, 20 de setembre–3 d'octubre de 1997.
  69. (Majilla 2009, p. 85)
  70. «Annual Dayawati Modi Award for Art / Culture / Education» (en anglès). Iifaindia.org.
  71. Ramon Magsaysay Award Foundation (1962). «Citation for Mother Teresa» (en anglès).
  72. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Timecrisis
  73. (Sebba 1997, pàg. 80-4)
  74. (Alpion 2007, p. 9)
  75. (Briceño 2005, p. 355)
  76. (Clucas 1988, pàg. 81-2)
  77. (Aikman 2003, p. 235)
  78. The Templeton Prize. «Mother Teresa» (en anglès).
  79. «It's an Honour: AC» (en anglès). Itsanhonour.gov.au, 26 gener 1982.
  80. Quad City Times (17 d'ctubre de 2005). «Habitat official to receive Pacem in Terris honor». Peace Corps (en anglès).
  81. «Mother Teresa of Calcutta» (en anglès). Balzan.org, 14 de maig de 2006.
  82. Jones, Alice & Brown, Jonathan (7 de març de 2007). «Opposites attract? When Robert Maxwell met Mother Teresa». The Independent (en anglès).
  83. Fundació Nobel. «The Nobel Peace Prize 1979» (en anglès).
  84. Michelle Locke. «Berkeley Nobel laureates donate prize money to charity» (en anglès), 2011. [Consulta: 8 setembre 2011].
  85. Serra, Alfredo. «La Madre de Todos (1910-1997)». revista Gente, 1677, 1997.
  86. De Calcuta, Teresa. (11 de desembre de 1979). «Nobel Prize Lecture». NobelPrize.org (en anglès).
  87. 87,0 87,1 (16 d'octubre de 2006) «Online Memorial Tribute to Mother Teresa». ChristianMemorials.com (en anglès).
  88. (Navalpotro 2003, p. 5)
  89. Frank Newport, David W. Moore y Lydia Saad (13 de desembre de 1999). «Most Admired Men and Women: 1948-1998» Gallup Organization (en anglès).
  90. 90,0 90,1 Frank Newport (31 de desembre de 1999). «Mother Teresa Voted by American People as Most Admired Person of the Century», Gallup Organization (en anglès).
  91. «Greatest of the Century» Gallup/CNN/USA Today Poll (en anglès). 20–21 de desembre de 1999.
  92. [1]
  93. Enciclopèdia Catalana (català)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teresa de Calcuta Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedida per:
Anwar el-Sadat i Menachem Begin
Nobel prize medal.svg
Premi Nobel de la Pau
1979
Succeïda per:
Adolfo Pérez Esquivel
Precedida per:
Andrei Nikolàievitx Kolmogórov
Karl von Frisch
Joan XXIII
Paul Hindemith
Samuel Eliot Morison
Premi Balzan
1978
Succeïda per:
Ernest Labrousse i Giuseppe Tucci
Jean Piaget
Torbjörn Caspersson